Obre el menú principal
Acte Quart Acte Cinquè
L'avar
Portada





ACTE CINQUÈ




ESCENA I


L'Harpagon i un Comissari


Comissari. — Deixeu-me fer, que ja sé la meva obligació, gracies a Déu. No es pas d'avui que m dedico a descobrir robos. Voldria tenir tants sacs de moneda com persones he fet penjar.
Harpagon. — Tots els jutges han de pendre amb interès aquesta qüestió. Si no em fan trobar els meus diners, demanaré justicia de la justicia.
Comissari. — Es precís fer tots els tramits necessaris. Quant dieu que hi havia en aquella caixeta?
Harpagon. — Dèu mil escuts ben comptats.
Comissari. — Dèu mil escuts!
Harpagon. — Dèu mil escuts.
Comissari. — El robo es important.
Harpagon. — No hi ha suplici prou gros per l'enormitat d'aquest crim. Si queda sense castigar no hi haurà seguritat per les coses més sagrades.
Comissari. — En quina forma era aquesta quantitat?
Harpagon. — En bones dobles de quatre.
Comissari. — I de qui sospiteu vós?
Harpagon. — De tot-hom. Voldria que agafessiu els de la ciutat i els dels ravals.
Comissari. — Si m voleu creure a mi, no esverem a ningú, i procurem adquirir algunes proves que ns permetin, per medi del rigor, recuperar els diners que us han pres.



ESCENA II


L'Harpagon, el Comissari i mestre Jaume


Jaume (desde l fons del teatre, girant-se cap al cantó que entra). — Ja torno. Que l degollin desseguida; que li socarrimin els peus; que l fiquin en aigua bullenta, i que l pengin al sostre.
Harpagon (a mestre Jaume). — A qui? An el que m'ha robat?
Jaume. — Parlo d'un porcellet que l vostre administrador acaba d'enviar-me i que vui arreglar a la meva manera.
Harpagon. — No s tracta pas d'això. Veieu el senyor, a qui cal parlar d'una altra cosa.
Comissari (a mestre Jaume). — No us espanteu. No tingueu por de que ho digui a ningú. Tot anirà perfectament.
Jaume. — El senyor està convidat a sopar?
Comissari. — Ja cal que no li amagueu re an el vostre amo.
Jaume. — Us asseguro que demostraré les meves habilitats i que us tractaré de la mellor manera possible.
Harpagon. — Si no s tracta d'això!
Jaume. — Si no us faig un sopar tant bo com voldria, en té la culpa l vostre administrador, que m'ha tallat les ales am les tisores de la seva economia.
Harpagon. — Traidor! Si s tracta d'altra cosa, que de sopar! Vui que m diguis lo que saps dels diners que m'han robat.
Jaume. — Us han pres diners?
Harpagon. — Sí, murri! Si no mels tornes te faré penjar.
Comissari (a l'Harpagon). — Per Déu, no l maltracteu així! Pel seu posat me sembla un bon home, i sense necessitat d'empresonar-lo us revelarà lo que voleu saber. Sí, amic meu: si ho confesseu tot, no us passarà re i sereu ben recompensat pel vostre amo. Avui li han robat diners, i no es possible que vós no n sapigueu re.
Jaume (apart). — Vet-aquí justament lo que necessito per venjar-me del nostre administrador. D'ençà que ha entrat en aquesta casa que es el favorit: no s'escolten més que ls seus consells... I encara m sento dels cops de bastó de no fa gaire.
Harpagon. — Què rumies?
Comissari (a l'Harpagon). — Deixeu-lo fer, que s prepara per contentar-vos. Ja us he dit que es un bon home.
Jaume. — Senyor, si voleu que us digui lo que m sembla, crec que es el vostre estimat administrador qui us ha robat.
Harpagon. — En Valeri?
Jaume. — Sí.
Harpagon. — Ell, tant fidel que sembla!
Jaume. — Ell mateix. Jo crec que es ell qui us ha robat.
Harpagon. — I en què t fixes?
Jaume. — En què m fixo?
Harpagon. — Sí.
Jaume. — Me fixo... en lo que m fixo.
Comissari. — Però es precís que digueu els indicis que teniu.
Harpagon. — L'has vist rondar aprop d'on tenia amagat et meu diner?
Jaume. — Sí, certament. Ont el tenieu amagat?
Harpagon. — En el jardí.
Jaume. — Justament l'he vist rondar pel jardí. I ont estava ficat aquest diner?
Harpagon. — Dintre d'una caixeta.
Jaume. — Vet-aquí! Li he vist una caixeta.
Harpagon. — I com es feta aquesta caixeta? A veure si es la meva.
Jaume. — Com es feta?
Harpagon. — Sí.
Jaume. — Es feta... es feta com una caixeta.
Comissari. — Això se suposa. Veiam: detalleu-la un xic.
Jaume. — Es una caixeta grossa.
Harpagon. — La que m'han robat es petita.
Jaume. — Bé, sí, es petita, segons per quin cantó s miri; però jo dic que es gran per lo que conté.
Comissari. — I de quin color es?
Jaume. — De quin color?
Comissari. — Sí.
Jaume. — Es de color... es d'un cert color... Voldrieu ajudar-me a dir-ho?
Harpagon. — Com?
Jaume. — No es pas vermella?
Harpagon. — No, grisa.
Jaume. — Ah, sí! Gris-vermell. Es això lo que volia dir.
Harpagon. — No hi ha cap dubte. Segurament que es la meva. Escriviu, escriviu la declaració. Déu meu! De qui m'hauré de fiar, d'aquí endavant? No s pot respondre de re! Després d'això, crec que sóc capaç de robar-me a mi mateix.
Jaume (a l'Harpagon). — Senyor, ara ve cap aquí. Com se comprèn, no li digueu que he estat jo qui ho ha descobert.



ESCENA III


L'Harpagon, el Comissari, en Valeri i mestre Jaume


Harpagon. — Acosta-t. Vina a confessar l'acció més negra, l'atentat més horrible que mai s'hagi comès.
Valeri. — Què se us ofereix?
Harpagon. — Com? Traidor! No t'avergonyeixes del teu crim?
Valeri. — A quin crim us referiu?
Harpagon. — A quin crim me refereixo, infame? Com si no sabessis lo que vui dir! Es inutil que ho amaguis: la cosa s'ha descobert, i acaben de contar-m'ho tot. On s'ha vist, abusar així de la meva bondat, introduir-se expressament a casa meva per trair-me, per fer-me un tort com aquest!
Valeri. — Senyor, ja que us ho han contat tot, no vui buscar cap fugida ni negar-vos la cosa.
Jaume (apart). — Hola! Veiam si ho hauré endavinat casualment?
Valeri. — El meu desig era de parlar-vos-en, però esperava una ocasió favorable. Ja que n'esteu enterat, us prego que no us enfadeu i que escolteu els meus raonaments.
Harpagon. — Quins raonaments pots donar-me, lladre infame?
Valeri. — Ah! Senyor, no m mereixo pas aquests qualificatius. Es veritat que us he ofès; però, després de tot, la meva falta es perdonable.
Harpagon. — ¡Com, perdonable, una emboscada, un assassinat així?
Valeri. — Per favor, no us enfadeu! Quan m'haureu escoltat veureu que l mal no es tant gros com suposeu.
Harpagon. — Que l mal no es tant gros com suposo? Com! Es la meva sang, les meves entranyes, pillet!
Valeri. — Senyor, la votra sang no ha caigut pas en males mans. Jo no vui fer-li cap tort, i en tot això no hi ha re que jo no pugui ben reparar.
Harpagon. — Aquesta es la meva intenció, i de que m restitueixis tot lo que m'has pres.
Valeri. — El vostre honor serà plenament satisfet.
Harpagon. — No s tracta pas de l'honor. Però diga-m que es lo que t'ha induit a cometre aquesta acció.
Valeri. — Ah! I m'ho pregunteu?
Harpagon. — Sí, la veritat, t'ho pregunto.
Valeri. — Un déu que excusa tot lo que fa fer : l'Amor.
Harpagon. — L'Amor?
Valeri. — Sí.
Harpagon. — Vaia un amor! Vaia un amor! L'amor de les meves unces!
Valeri. — No, senyor : no són pas les vostres riqueses lo que m'ha temptat; no m'enlluerna això; protesto de pretendre re de les vostres riqueses mentres me deixeu la que tinc.
Harpagon. — No ho faré pas, com cent diables! No te la donaré pas! Vaia una insolencia voler-se quedar am lo que m'ha robat!
Valeri. — I an això anomeneu vós un robo?
Harpagon. — Si l'anomeno un robo? Un tresor com aquell!
Valeri. — Es veritat que es un tresor, i el més preciós que pot-ser teniu; però al donar-mel no l perdeu pas. Us el demano de genolls, aquest tresor ple de gracies; i, per obrar bé, cal que mel dongueu.
Harpagon. — No ho faré pas! No faltaria més!
Valeri. — Ens havem promès una fe mutual i havem jurat no abandonar-nos mai.
Harpagon. — El jurament es admirable i graciosa la prometença!
Valeri. — Sí : ens havem promès ser l'un de l'altre per sempre.
Harpagon. — Ja t'ho impediré, t'ho asseguro!
Valeri. — No més que la mort pot separar-nos.
Harpagon. — Vaia una afició an els meus diners!
Valeri. — Ja us he dit que no es l'interès lo que m'ha induit a fer lo que he fet. El meu cor no ha obrat per les intencions que creieu, i un motiu més noble m'ha inspirat aquesta resolució.
Harpagon. — Ja veureu com es per caritat cristiana que vol posseir lo que es meu. Però no ten riuras! La justicia, pillet, més que pillet!, me donarà la raó!
Valeri. — Feu lo que us sembli: estic disposat a sofrir totes les violencies que volgueu; però us prego que tingueu la seguritat de que, si en això hi ha cap mal, a ningú més que a mi se n'ha d'acusar, i que la vostra filla no es culpable de re.
Harpagon. — Això sí que ho crec. Seria molt extrany que la meva filla estigués complicada en aquest crim. Però vui saber això. Confessa-m on te l'has enduta.
Valeri. — Jo? No me l'he enduta pas. Encara es a casa vostra.
Harpagon (apart). — Oh la meva estimada caixeta! (Alt.) Es a dir que no ha sortit de casa meva?
Valeri. — No, senyor.
Harpagon. — I diga-m : no l'has tocada pas?
Valeri. — Jo, tocar-la? Tant an ella com a mi ns feu molt poc favor. Lo que sento per ella es un amor pur i respectuós.
Harpagon (apart). — Un amor pur i respectuós per la meva caixeta?
Valeri. — M'estimaria més morir que haver-la ofesa en re. Es massa entenimentada i massa honesta per fer això!
Harpagon (apart). — Massa honesta, la meva caixeta!
Valeri. — Tots els meus desitjos s'han limitat a fruir mirant-la. Cap pensament criminal ha profanat la passió que m'inspiren els seus hermosos ulls.
Harpagon (apart). — Els hermosos ulls de la meva caixeta! Parla d'ella de la mateixa manera que un enamorat ho fa de la seva estimada.
Valeri. — La senyora Claudia sap la veritat d'aquesta aventura, i ella pot testificar-li...
Harpagon. — Com? La meva criada també es complice d'això?
Valeri. — Sí, senyor: ella ha estat testimoni del nostre amor, i quan s'ha convençut de la puresa de les meves intencions, m'ha ajudat a convèncer la vostra filla que m'estimés.
Harpagon. — Com? (Apart.) La por de la justicia l fa trastocar. (An en Valeri.) Què t'emboliques de la meva filla?
Valeri. — Dic que m'ha costat molt convèncer-la que m'estimés.
Harpagon. — Convèncer a qui?
Valeri. — A la vostra filla. Fins ahir no va jurar-me que ns casariem.
Harpagon. — La meva filla t'ha donat paraula de casament?
Valeri. — Sí, senyor; i jo també l'hi he donada.
Harpagon. — Déu meu! Una altra desgracia!
Jaume (an el Comissari). — Escriviu, escriviu, senyor Comissari.
Harpagon. — Desgracia sobre desgracia! (An el Comissari.) Senyor Comissari, feu el vostre fet, i processeu-lo com a lladre i com a sobornador.
Jaume. — Com a lladre i com a sobornador.
Valeri. — Són qualificatius que no m mereixo. Quan se sabrà qui sóc...


ESCENA IV


L'Harpagon, l'Elisa, la Mariagna, en Valeri, la Frosina, mestre Jaume i el Comissari.


Harpagon. — Ah! Filla malvada! Filla indigna d'un pare com jo! ¿Es així com practiques les lliçons que t'he donat? Te deixes enamorar per un lladre infame i et promets an ell sense I meu consentiment! Però no conseguireu la vostra ni l'un ni l'altre! (A l'Elisa.) Quatre parets groixudes me respondran de la teva conducta (an en Valeri); i una bona forca, pillo, més que pillo, castigarà la teva audacia.
Valeri. — No serà pas la vostra colera qui jutjarà la meva causa, i espero que se m'escoltarà abans de condemnar-me.
Harpagon. — M'he equivocat al dir una forca, perquè seras esquarterat.
Elisa (agenollada als peus de l'Harpagon). — Ah, pare! Us prego que sigueu un xic més humanitari. No porteu les coses a l'ultim extrem del poder paternal. No us deixeu portar per la colera i considereu fredament lo que voleu fer. Preneu-vos la pena d'examinar a qui ofeneu, perque no es lo que vós us figureu. I no heu de extranyar gens que m'hagi promès quan sapigueu que, sense ell, a hores d'ara no existiria. Sí : ell va salvar-me del gran perill que ja sabeu que vaig córrer en el mar, i al qual deveu la vida d'aquesta mateixa filla que...
Harpagon. — Tot això no es re. Hauria valgut més per mi que t'hagués deixat ofegar, en lloc de fer lo que ha fet.
Elisa. — Pare! Us prego, per l'amor paternal, que...
Harpagon. — No, no; no vui saber re. Es precís que la justicia cumpleixi l seu dever.
Jaume (apart). — Tu m pagaras les bastonades que m'has donat.
Frosina (apart). — Ai, quin embolic!



ESCENA V


L'Anselm, l'Harpagon, l'Elisa, la Mariagna, la Frosina, en Valeri, el Comissari i mestre Jaume.


Anselm. — Què us passa, senyor Harpagon? Veig que esteu molt emocionat.
Harpagon. — Ah, senyor Anselm! Sóc l'home més desgraciat de tots els homes! Tot això es en perjudici del contracte que veniu a estipular. Se m'assassina en la fortuna i se m'assassina en l'honor. Vet-aquí un traidor, un infame, que ha violat els drets més sants, i que s'ha introduit a casa meva com a criat per robar-me l diner i per sobornar-me la filla.
Valeri. — Però, qui parla del vostre diner? Vaia un galimaties!
Harpagon. — Sí: s'han donat l'un a l'altre paraula de casament. Aquest afront us interessa, senyor Anselm. Sou vós qui heu de querellar-vos contra ell i fer-lo perseguir per la justicia per venjar-vos de la seva insolencia.
Anselm. — No es pas el meu desig casar-me per força i posseir un cor que ja es d'un altre; però estic disposat a defensar els vostres interessos com si fossin meus.
Harpagon. — El senyor, que es un Comissari, fidel complidor del seu dever, farà, segons m'ha dit, tot lo que ha de fer. (An el Comissari, senyalant an en Valeri.) Lligueu-lo com se mereix i que se li formi causa criminal.
Valeri. — No sé veure que sem pugui acusar de cap crim perquè estimo la vostra filla, ni a quin suplici pot condemnar-sem per la nostra estimació, quan se sapiga qui sóc.
Harpagon. — Jo m ric de totes aquestes histories. Avui el món està ple de lladres de noblesa, d'impostors que s'aprofiten de la seva obscuritat i se vesteixen insolentment amb el primer nom il·lustre que ls ve a mà.
Valeri. — Sapigueu que sóc prou honrat per no apropriar-me de re que no m pertoqui, i que tot Nàpols pot testificar la meva naixença.
Anselm. — Està molt bé. Tingueu compte am lo que aneu a dir. Us arrisqueu més de lo que us-e sembla, perquè parleu davant d'una persona que coneix tot Nàpols i que pot veure-hi clar en l'historia que contareu.
Valeri (posant-se l barret amb altivesa). — No haig de temer re. Si Nàpols us es conegut, ja deveu saber qui era D. Tomas d'Alburci.
Anselm. — Prou, que ho sé, i ningú l'ha conegut millor que jo.
Harpagon. — Tant se men dóna de don Tomas com de D. Martí. (Veient que hi ha dues candeles enceses, n'apaga una.)
Anselm. — Per favor, deixeu que parli: veurem lo que dirà.
Valeri. — Vull dir que ell era l meu pare.
Anselm. — Ell?
Valeri. — Sí.
Anselm. — Home, esteu molt de broma! Inventeu alguna altra historia que puga ser creguda i no tracteu de salvar-vos amb aquesta mentida.
Valeri. — Parleu un xic millor. Lo que dic no es cap mentida, i puc justificar-ho sempre que convingui.
Anselm. — Com! Goseu dir que sou fill de D. Tomas d'Alburci?
Valeri. — Sí. I estic disposat a sostenir-ho sigui allà on sigui.
Anselm. — L'audacia es meravellosa! Sapigueu, doncs, per demostrar-vos que no es cert, que fa ben bé setze anys que la persona de qui parleu va morir en el mar amb els seus fills i la seva muller, al tractar de fugir de les crudels persecucions que van acompanyar els desordres de Nàpols i que van fer emigrar a moltes families nobles.
Valeri. — Sí. Però us diré, per convence-us, que l seu fill, que tenia set anys, va salvar-se, junt amb un criat, d'aquell naufragi, i va ser recullit per un vaixell espanyol. Aquest fill es el qui us parla. Sapigueu que l capità d'aquell vaixell va compadir-se de mi; que va fer-me educar com si fos fill seu, i que les armes van ser la meva ocupació aixi que m vaig veure capaç; que fa poc que he sabut que l meu pare no va morir, com havia cregut sempre; que passant per aquí anant-lo a buscar, una aventura preparada pel Cel va fer-me conèixer l'encantadora Elisa; que això m'ha fet esclau de les seves gracies, i que la violencia del meu amor i les severitats del seu pare van fer-me pendre la resolució d'introduir-me a casa seva i d'enviar un propri en busca dels meus pares.
Anselm. — Però, ¿quins testimonis, a més de les vostres paraules, poden assegurar que això no es una faula basada en una veritat?
Valeri. — El capità espanyol, un sagell de rubins que era del meu pare, un bracelet d'àgata que la meva mare m'havia posat al braç, i el vell Pere, el criat que va salvar-se am mi del naufragi.
Mariagna. — Déu meu! A les vostres paraules puc respondre que no dieu mentida. Tot lo que heu dit me demostra clarament que sou el meu germà.
Valeri. — Vós, la meva germana?
Mariagna. — Sí. El cor m'ho deia així que heu obert la boca. La nostra mare, a qui donareu una gran alegria, m'ha dit mil vegades les desgracies de la nostra familia. Déu no va voler que morissim en aquell trist naufragi, però va salvar-nos la vida al mateix temps que perdiem la nostra llibertat : uns corsaris van recullir-nos, a la meva mare i a mi, de damunt d'un troç de vaixell. Després de dèu anys de captiveri, una casualitat benhaurada va retornar-nos la llibertat. Vam tornar a Nàpols, on trobàrem venuts tots els nostres béns, sense poder recullir cap noticia del nostre pare; vam anar a Gènova, per recullir la meva mare algunes despulles d'una herencia destruida; i d'allí, fugint de la barbara injusticia dels seus parents, va venir a París, on no ha fet més que portar una vida de tristor.
Anselm. — Oh Déu! Que es admirable l teu poder! Com fas remarcar que solament tu obres aquests miracles! Abraceu-me, fills meus, i barregeu la vostra alegria am la del vostre pare!
Valeri. — Vós sou el nostre pare?
Mariagna. — Vós sou el qui la meva mare ha plorat tant?
Anselm. — Sí, filla meva; sí, fill meu. Jo sóc don Tomas d'Alburci, que l Cel va salvar de les onades am tot el diner que portava, i que creient, per espai de setze anys, que tots ereu morts, se preparava, després de llarcs viatges, a casar-se amb una bona noia i començar una nova familia. Veient la poca seguritat que tenia si tornava a Nàpols, hi he renunciat per sempre, i, havent trobat medi de vendre tots els béns que hi tenia, m'he establert aquí amb el nom d'Anselm, a fi d'oblidar les passades penes.
Harpagon (a Anselm). — Aquest es fill vostre?
Anselm. — Sí.
Harpagon. — Així, doncs, ja m pagareu dèu mil escuts que m'ha robat.
Anselm. — Ell, us ha robat?
Harpagon. — Ell mateix.
Valeri. — Qui us ho ha dit, això?
Harpagon. — Mestre Jaume.
Valeri (a mestre Jaume). — Vós ho dieu?
Jaume. — Jo no dic re.
Harpagon. — Així ho ha manifestat en la declaració que li ha pres el senyor Comissari.
Valeri. — Vós me creieu capaç d'una acció tant baixa?
Harpagon. — Capaç o no capaç, vui que sem tornin els meus diners.



ESCENA ULTIMA


L'Harpagon, l'Anselm, l'Elisa, la Mariagna, en Cleant, en Valeri, la Frosina, el Comissari, mestre Jaume i l'Aleix.


Cleant. — Pare: no n passeu cap ansia i no acuseu a ningú. Tinc noticies de lo que us preocupa i vinc aquí per dir-vos que si m deixeu casar am la Mariagna us-e serà tornat el diner.
Harpagon. — Ont es?
Cleant. — No n passeu ansia, us dic: es en un lloc que jo n responc, i tot depèn de mi. Ara heu de dir què determineu: podeu escullir entre donar-me la Mariagna o perdre la caixeta.
Harpagon. — No se n'ha pas tret re?
Cleant. — Re enterament. Veiam si permeteu que ns casem i si afegiu el vostre consentiment al de la seva mare, que la deixa en llibertat d'escullir entre nosaltres dos.
Mariagna (an en Cleant). — Però vós no sabeu que no n'hi ha prou amb aquest consentiment, i que l Cel (senyalant an en Valeri), amb un germà, acaba de tornar-me l pare (senyalant a l'Anselm), a qui heu de demanar-me.
Anselm. — El Cel, fills meus, no m retorna a vosaltres per contrariar els vostres desitjos. Senyor Harpagon, ja podeu suposar que la preferencia d'una noia serà pel fill i no pel pare. Vaja, no feu dir lo que no es precís que s digui, i consentiu, com jo, an aquest doble casament.
Harpagon. — Per decidir-me cal que vegi la meva caixeta.
Cleant. — La veureu sana i sencera.
Harpagon. — Jo no tinc diners per donar an els meus fills quan se casin.
Anselm. — I bé! Ja n tinc jo per ells. No us dongui cap inquietut, això.
Harpagon. — Que us encarregareu dels gastos d'aquests dos casaments?
Anselm. — Vaja, sí, me n'encarrego. Esteu satisfet?
Harpagon. — Sí, però en el ben entès que pel casament m'heu de fer fer un trajo.
Anselm. — Està bé. Anem a fruir de l'alegria que ns ofereix aquest dia feliç.
Comissari. — Hola, senyors, hola! No aneu tant depressa, si us plau: qui m pagarà l meu treball?
Harpagon. — No n'hem de fer re del vostre treball!
Comissari. — Jo no puc pas treballar de franc.
Harpagon. — En pagament, aquí us dono un home per que l feu penjar. (Senyalant a mestre Jaume.)
Jaume. — Pobre de mi! Com s'ha de fer, doncs? Me bastonegen per dir la veritat, i are volen penjar-me per haver mentit.
Anselm. — Senyor Harpagon, se li ha de perdonar aquesta impostura.
Harpagon. — Doncs, que pagareu vós an el Comissari?
Anselm. — Sí, home. Anem desseguida a participar la nostra alegria a la vostra mare.
Harpagon. — I jo a veure la meva estimada caixeta.




TELÓ