L'alegria del Sol
del Sol
IGNASI IGLESIAS
______
L'ALEGRIA DEL SOL
IDILI EN UN ACTE
Barcelona
Tip. «L'Avenç», Rambla de Catalunya, 24
Ningú podrà representar, traduir ni reimprimir aquesta obra sense permís de l'autor.
La Sociedad de Autores españoles es l'encarregada de cobrar els drets de representació.
Queda fet el deposit que marca la llei.
Aquesta obra va ser estrenada en el «Teatre Català», Romea, el dia 22 d'Abril de 1908, amb l'adjunt repartiment: Palmira, Srta. Marguerida Xirgu; Bieló, D. Vicens Daroqui; Feliu, D. Joaquim Vinyas; Geroni, D. Miquel Sirvent; Patitus, D. Ramon Tor.
Director artístic: l'autor.
Palmira . . . . 18 anys
Bieló . . . . 75 »
Feliu . . . . 55 »
Geroni . . . .75 »
Patitus . . . .70 »
L'acció, al camp.
Epoca present.
Dreta i esquerra, les de l'actor.
Pati assoleiat, al fons del qual s'ovira una silueta de montanyes blaves, d'un blau purissim, lo mateix que'l del cel, ras, sense una boirina. A l'esquerra del primer terme, el frontis d'una casa pairal, amb una gran portalada i una finestra amb els montants de pedra. A la dreta, una tapia, per on s'enlairen uns presseguers i unes pomeres en flor. Al fons de l'escena, un xic cap a la dreta, un banc d'obra que hi puguin seure sis persones. Al peu de la casa, a banda i banda del portal, uns pedriços plens de testos amb geranis i rosers florits. Es al mes d'Abril al dematí. Fa un sol esplendorós.
La Palmira i en Bieló
(Compareixen la Palmira i en Bieló per la dreta del fons. La Palmira va amb vestit de cretona piquellejat de flors vermelles, un mocador blanc de seda lligat al coll, i llaços vermells al cap. En Bieló vesteix de vellut fosc, camisa blanca sense planxar, corbatí i gorra de seda negra, i sabates de vedellet negres.)
(duent del braç an en Bieló, tot cantant)
«Sol, sol, solet, — vine-m a veure, vine-m a veure;—sol, sol, solet,—vine-m a veure, que tinc fred.» (Parlat.) Apa, el cor fort, avi, que avui fa un sol molt hermós i aviat vindran els companys.
Pobres amics meus!
(tot guiant l'avi cap al banc)
«Sol, sol, solet, — vine-m a veure, vine-m a veure;—sol, sol, solet,—vine-m a veure, que tinc fred.»
Sí: ja pots cantar, Palmira, que no m'alegraras, no!
Que sí que us alegrareu! Apa: seiem aquí, ben repapats, com un rei i una princesa en el seu trono d'or. Seiem, que'l dia es alegre i el cel rialler.
Ara que s'acaben els freds, que ja som a la primavera, per mi sembla que vagi a començar l'hivern.
Mireu el sol, com riu! Alegreu-vos!
No puc!
I te n'aniries contenta, si'm veies fingint alegria, com si no'm passés re?
No. Es clar que no! Com voleu, avi estimat, que us deixi sense recança, pensant que no serà la mare, que no seré jo, qui d'ara endavant us cuidarà?
Quines tristeses i quines negrors veig venir, un cop tu siguis lluny de nosaltres!
Per què? Què temeu?
Que no penses en el teu pare?
Sí. (Confidencialment.) Que creieu potser...?
No. Això no ho farà.
Per què t'hi han de voler a casa seva'ls pares del teu promès? No haviem quedat que no't mouries d'aprop meu? Que no ho veuen que jo, sent tu fòra, me moriré desseguida, com una planta faltada de sol?
Vos vindreu amb mi.
No. Faria nosa.
A qui, avi?
Al teu home, a la seva familia...
Que no! Si ells us estimen tant com jo.
Ni se'n recorden, d'aquest infeliç! Ni tampoc n'han parlat mai de la situació en que'm deixen! Veritat que no te n'han dit re?
(en veu baixa, acotant el cap)
No. (En veu alta, riallera.) Però jo, així que sigui casada, que seré mestressa i em sabré fer estimar força del meu marit, amb els meus precs us faré lloc aprop meu. Que no vindreu amb mi?
No. No t'escarracis. Jo, fins que'm mori, no puc moure-m d'aquest recó de món: ja estic arrelat en el meu test.
Pobre avi del meu cor! Com us anyorareu, oi?
No! No! Fes el teu camí! Els joves, els joves! No hi penseu gaire en els vells. Ens deixeu per les vostres cabories, anant, ilusionats, a empendre la nostra ruta.
Feliu amb aire alegroi. Va amb
planxar; corbatí i gorra de seda
negra, i sabates baixes de gamusa.
Duu rellotge amb cadena de plata,
té'l cabell gris i no porta pèl a la
cara.)
Els mateixos, més en Feliu
Bon dia, Bieló. Bon dia, Palmira.
Bon dia.
Déu te guard, Feliu.
Quin temps més hermós fa avui!
Oh! Sí. Sembla que un hom torni al fort de la seva vida.
Que esteu amoinat, avi?
Molt! Ja voldria ser mort!
I això? Per què?
Desseguida s'espanta! Vaja, no abaixeu el cap, mirant a terra, així tant pensatiu! Alceu els ulls! Mireu-me a mi, o mireu al cel, que us tornarà l'alegria! Rieu! Rieu! (Fent-li festes.) Que no voleu riure?
Deixa-m, Palmira, que no estic d'humor!
Com s'entén que no! Doncs jo vui que rieu, que rieu força com abans, com sempre heu fet, mirant-me embadalit! Apa, no us poseu d'aquesta manera! Que no ho sentiu que us dic?
Sí, que l'estimo, sí!
Jo ho fos estimat com ell!
Mireu que diu l'avi Feliu. En té gelosia de vós.
No! Això sí que no, Palmira!
Vaja, aneu repassant els vostres records de quan ereu joves, que jo me'n vaig a dins a fer feina.
Vés, filla, vés!
Estareu tranquil?
Sí.
Ja torno desseguida.
Ja ho sabs, Feliu, que la Palmira'ns deixa?
Què dieu, Bieló?
Demà dematí, a primera hora, se'n va a ciutat amb el seu pare.
Per quedar-s'hi?
Jo no confio tornar-la a veure.
La setmana entrant.
Que no viurà aquí amb el seu home?
No. Han mudat d'intent. Els pares del nuvi volen la noia amb ells. I, mira, demà mateix ja la perdem, la nostra alegria.
Demà!
Ha d'anar a ciutat, ont hi té una tia, per guarnir-se'l niu i el parament de boda.
Pobres de nosaltres!
Pobre de mi!
D'aquesta feta's desfarà la nostra colla d'invalits!
Quin goig hi podrem trobar en el sol, sense una noia riallera que'ns faci de costat?}
Tu rai que encara ets jove! Jo, desventurat de mi, que ja passo dels setanta!
Es cert que tinc molts menos anys que vós, però, ben mirat, n'aparento més.
No haguessis fet tanta tabola!
Jo? M'ho alleven!
I, doncs, com es que t'has envellit tant depressa?
Tu? Prou has passat una vida ben regalada! Sol, sempre sol, conservant-te fadrí, no has tingut qui't neguitegés per posar pa a taula!
Això no. Però, de totes maneres, més m'hauria valgut, per la meva tranquilitat, veure-m pare de molts fills, casat amb la dòna... amb la dòna que en secret he estimat sempre!
(encuriosit i en veu baixa)
Tu has estimat Feliu?
Sí. Però callant-ho, cor endins, com un foc soterrat que'm crema les entranyes!
(confidencialment, fent una rialleta picaresca)
Qui es la teva enamorada? Diga-m'ho! Confessa-m'ho! Contem-nos els nostres secrets d'amor, les ilusions de quan erem joves, que aquestes converses m'entendreixen tot i em treuen anys del damunt! Digues: qui es la teva enamorada?
No puc dir-ho.
Per què? (Pausadament.) Que la comprometries?
No! No hi ha hagut mai re de mal entre ella i jo! Mai va saber-ho que l'estimés!
(després d'un curt silenci)
Que es morta, potser?
Sí.
Es morta? (En veu baixa.) Que la coneixia jo?
(després d'un gran esforç)
Feliu! Feliu! Que era ella, la meva filla?
Sí: era la mare de la Palmira.
Què dius!
Per això sempre he vingut aquí, amb vós i els nostres companys, a pendre'l sol a l'hivern. En aquest racer he trobat l'escalforeta i l'alegria pel meu cor, malalt de tant estimar.
Feliu! Tu ofens an aquella dòna!
No! Jo respecto la seva bona memoria com la de la meva mare.
Calla, que'm fas mal-pensar i m'ennuvoles el seny!
Per això m'encisa tant la Palmira! Ella es el meu consol; ella'm manté l'ilusió. Hi ha vegades que, quan la miro, sembla que'm contempli la meva filla, que no he tingut, però que sempre he portat en el pensament. Altres, sobre tot d'ençà que es dòna, me la represento com si fos la seva mare i em venen ganes de dir-li que l'estimo i d'abraçar-la sobre'l meu pit.
Els mateixos, més la Palmira
Encara no hi han els altres companys?
Palmira!
I en Patitus i en Geroni, que no venen?
Així potser que no s'acosti.
Què té, pobret?
Què vols que tingui? Mal de vellesa.
Com jo!
Com tots nosaltres!
Ai! Que aviat us espanteu!
Que diu el teu avi que'ns deixes?
Sí. Demà me'n vaig a ciutat per quedar-m'hi.
Per què'ns has de deixar?
Per casar-me. El meu estimat me vol aprop dels seus pares, que són tant o més vells que vosaltres.
Primer hauria de ser jo que ningú del món!
Per què t'has de casar tant jova?
Perquè m'estimen.
També t'estimem nosaltres.
El meu promès m'anyora i es daleix per tenir-me aprop seu.
Potser no't parla ni't parlarà mai amb tanta fe com el teu avi i jo, com els nostres amics i companys de vellesa.
Diga-li que s'esperi, an aquell xicot: ja us casareu més tard, quan tingueu més enteniment.
Que no soc aciensada? Ai! Per qui m'heu pres, avi?
Ets massa jova encara.
Calla! No li parlis així. Els joves no'ls escolten als vells: van a la seva. Estan a l'edat més ditxosa i frisen per ser com nosaltres.
Quina culpa tinc jo si m'estimen i em volen treure d'aquí? Que no ho voleu que'm casi?
No! No'ns deixis!
Més que tu a mi.
Per què heu de dir aquestes coses? Apa: no estigueu trist! Rieu, que aniré al camp a buscar un pom de roselles per enjoiar-vos els cabells blancs.
Que ets xamosa!
Que ets entremaliada!
Així m'agradeu! Vui alegria, força alegria, aprop meu! Vui que tothom s'enrialli com aquest sol que'ns illumina!
Aviat se pondrà per nosaltres.
Palmira!
Filla desitjada!
No m'anyoreu, quan sigui fóra. Penseu sempre en mi, com jo pensaré en vosaltres. Rieu, rieu! Enjoieu-vos de flors roges, que sereu sempre joves com jo! Rieu, rieu, companys i amics del sol! Rieu força!
En Bieló i en Feliu
(anant a la dreta de l'últim terme)
Oh! Com corre i juga per entremig dels sembrats!
Sembla que voli!
Feliu! Feliu!
Que es bufona!
No te la miris!
Per què?
No te la miris, te dic!
Que us penseu que la miro amb malícia?
Sí! Els teus ulls de vell xaruc, plens de picardia, brillen com dugués llumenetes al cor de l'istiu.
Vine! Aparta-t d'aquí, que'l dimoni't tempta i el sol t'enrogeix!
No mal-penseu de mi. Tingueu-me compassió, que estimo amb tota la bondat d'un pare! (S'asseu en el banc, molt abatut.)
(Per la dreta del fons compareixen en Patitus i en Geroni enraonant amb vivacitat. En Patitus va amb vestit de llana de color de cendra; camisa blanca planxada, amb el coll tombat; corbatí i gorra de seda negra; sabates de gamusa i una bufanda al coll. Té'l cabell blanc i sedós i no porta res a la cara. S'apoia en un gaiato. En Geroni vesteix pel mateix istil del seu company, sinó que duu gorra de seda negra amb visera de xarol, i sabates de vedellet.)
Els mateixos, més en Geroni i en Patitus
A mi m'agraden més les noies morenes.
A mi les rosses, doncs.
Bé: si són maques, de tota mena'm tempten. (An en Bieló i en Feliu.) Bon dia, minyons.
Bon dia.
Salut, companys.
Quin sol que fa avui!
De què parlàveu ara tot venint?
Ja pots pensar-t'ho.
De noies boniques.
Sempre estaríeu amb lo mateix.
Sempre alegren la vista les noies.
Valdria més que parlessim de la nostra fi, deixant-nos de picardies.
Valdria més que'ns recordessim de les nostres penes.
Ai! Que esteu tristos!
No més penseu en coses de joves, en cabories impropries de la nostra edat.
Mentres tingui humor no vui tocar cap més tecla.
Poc seny!
Poca alegria!
A què ve que estigueu tant emmurriats?
Te trobessis en el meu lloc...
I això? De què't queixes?
De re!
Anem a trobar la Palmira?
Vosaltres us en guardareu!
Per què? Que tens por que l'encisem?
Sí. Anem-hi, noi, que encara deu cullir roselles al mig dels sembrats.
Us dic que no vui que hi aneu!
La destorbarieu.
També riuríem i estaríem contents!
(Per la dreta del fons torna la Palmira, rient i saltant, amb un pom de roselles a la mà.)
Els mateixos, més la Palmira
Bon dia, devots del sol!
Bon dia, filla d'ell!
Salut, noia maca!
Teniu, una rosella.
No estem per flors.
Sí: dóna-men una.
Posa-me-la aquí al trau del gec.
I a mi a l'orella, com un xicot presumit.
Quina patxoca! (An en Bieló.) I vós, avi, que no'n voleu?
No. No m'agraden.
I vós, Feliu?
No't molestis per mi: ja t'ho agraeixo.
Me les desprecieu? Sí? (Esfullant-les i tirant-les al damunt de tots, esclatant a riure.) Doncs, teniu: una pluja.
Què fas?
Es l'ultima manyagaria que'ns fa.
Què dius?
Potser ja no la veurem més.
La perdem!
Se'n va lluny! Ens deixa!
Vaig a casar-me.
Que ho dius de debò?
Ens deixa!
No te'n vagis, alegria del sol!
El meu promès me crida.
Espera que siguem morts!
Se daleix.
No trigarem molt temps a morir!
L'amor se m'emporta!
No't tornaras vella, esperant-te aprop nostre!
Oh! La joventut que es desagraída amb els vells!
Tots hem jugat amb tu.
Tots t'hem tingut a la falda.
I hem sigut infants amb tu.
(aixecant-se tremolós i molt emocionat)
Fes-los un petó de comiat als meus companys dels dies de sol.
Oh! Sí! Amb tot el cor! (Besant an en Patitus.) Visqueu forces anys.
Gracies.
Que jo us puga aconseguir en la meva vellesa.
(anant pera besar an en Feliu)
Que'l sol...
No! An aquest no vui que'l besis!
(Tots se queden admirats. Curt silenci.)
No?
Per què?
(En Feliu se gira d'esquena, aixugant-se 'ls ulls.)
(després d'un curt silenci)
Què ha fet?
(pausadament i en veu baixa)
Que no n'es digne?
(tapant-se la cara amb les mans)
Quina vergonya!
I ara mateix, parlant amb mi, ha ofès la bona memoria de la teva mare.
No! No te'l creguis, al teu avi!
I doncs? (En veu alta.) Què heu dit, què heu dit? Expliqueu-vos!
Re de mal!
I a tu també t'ha faltat.
Parleu desseguida! (Agafant-lo pels braços.) Parleu!
No't posis així!
Parleu, que estic neguitosa per saber lo que heu dit!
Re de mal. Creu-me!
Què?
Jo, de jove, he estimat sempre la dòna que va posar-te al món. (Admiració general.) Va morir sense ella saber-ne re: mai vaig confessar-li. (Amb dolor.) Això es lo que he dit parlant de la teva mare.
No més això?
Sí.
També he confessat al teu avi l'ilusió amb que t'he vist fins ara. Oh Palmira! Jo't miro com si fossis una filla meva. No te'n vagis! Sense tu, en el món no hi haurà llum per mi.
(girant-se d'esquena, emocionada)
Pobre Feliu!
(després d'un curt silenci)
Anem, que'l cel s'ennuvola.
Els ulls se m'entelen.
Ens quedarem sols i esgarriats.
Anem, que pateixo massa.
Sigues ben feliça!
Adéu, Palmira estimada!
Ja no'ns veurem més! A l'hivern ja no hi vindrem aquí, a retornar el nostre cor fredolic.
Feliu! Avi Feliu!
Adéu!
No vui que us en aneu tant desconsolat.
Perdona-m!
Pobre enamorat fidel!
M'has tret una aresta del cor.
Anem, companys! Anem!
Adéu, joventut alegradora!
Adéu, somnis de llum!
Palmira!
Avi!
No'm deixis! No'm deixis, que'm sembla que'l sol se mor i s'apaga la meva vida!
(abraçant-lo i fent-li petons)
Avi! Avi!
No'm deixis!
(cantant en veu baixa, tot duent l'avi cap a casa)
«Sol, sol, solet,—vine-m a veure, vine-m a veure;—sol, sol, solet,—vine-m a veure, que tinc fred.»