L'agüelo Pollastre

COMEDIETA NOVA,
EN UN ACTE Y EN VERS,
TITULADA
L'AGÜELO POLLASTRE.
(PARODIA DEL TENORIO.)
ESCRITA
PER D. CHUSEP B. BALDOVI.



Este agüelo d'Alfafar
Deixá als setanta añs la pell,
Y es lo mes particular
Haber mórt sinse ser-vell.



VALENSIA.1859.


EMPRENTA DE LA RECHENERASIÓ TIPOGRÁFICA,
de d. ignasio boix,
carrer del Sagrari de Senta Creu, núm. 4


 PERSONACHES.


Ineseta.

La tia Celestina

L'Aguelo Pollastre.

El só Diego.

El só Mateu.

Huiso.

Tófol.

Nófre.

Quélo.

Róc.

El alcalde.

Ronda y comparsa.


La acsió pasa.... en el Teatro Principal de Valensia, ó en cuanse-
vol atre en que vullguen representarla.


LA TABERNA.
ESCENA I.

 L‘ Agüelo Pollastre, disfrasat, escribint en una tauleta; Cristofòl y Quèlo per alli ro-
dant, Póc despues entren, segons marca el diálogo, els demes personaches. que á son
temps se indicarán. Durant la esena es veu pasar per la porta del fondo chent disfrasá.
 Allí esta també Ròc criat del Pollastre.

POLLASTRE. ¡Cóm crida eixa chent tant loca!...
¡Pero que un rayo em partixca,
si apenes al carrer ixca,
no els fas tancar yo la boca!  (tanca la carta)
TÓFOL. ¿Quí es eixe?
QUÉLO.  Yo no el conec.
TÓFOL. ¿Luego no sabrás tampòc
lo que ha escrit en eixe plec?
QUÉLO. ¡Ya se vé que no!
POLLASTRE.  ¡Ché, Ròc!...
RÓC. ¿Qué mana vosté?
POLL.  Esta asquela,
sinse fer cap de pará,
ves y dúlila á la agüela
que t‘ha dit yo esta vesprá.
RÓC. ¿Té resposta?
POLL.  No te res
mes que fer lo que t‘ha dit.  (sen va Róc.)
Torna pronte.... (Y voré à Inés
si puc peixcarla esta nit.)
¡Tófol!....
TÓFOL.  ¡Pues sí que em coneix!
POLL. ¿Huiso Melilla ha vengut?
TÓFOL. Encara no ha paregut,
pero vindrá ara mateix.
POLL. ¿Tú que saps?
TÓFOL.  ¡Cuant Tófol parla....
POLL. Será perque no dú bos.
TOFOL. Prenda es que no sòlc usarla,
i Si este será algú del dos!
POLL. Que siga ú dels dos ó no,
sinse parlar mes paraula,
tú tinlos apunt la taula,
que pronte tornaré yo. (sen va.)
TOFOL. !Senta.Bàrbera bendita!
El meu còr que es ell em diu
ú dels dos del desafiu
que han de acudir à esta sita!
Quèlo, per lo que ser puga,
ves preparantlos ahí
cadires, taula, gòts, vi,
rollos, formache y lletuga. (Quèlo fa lo que
Hui els huit dies es cumplixen diu l'amo.)
en que varen fer la apòsta,
y al cap , á mí pòc me còsta
esperarlos, si acudixen.
Pero si un hòme be eu mira,
un desafiu tan silvestre,
en chent que no dú cabestre,
pareix que siga mentira.
Ya que la disputa fon
sobre mòure el dos els rems,
per vore qui en manco temps
faria mes mai pel mon.
i Yaya! que ni Satanàs,
que en la mánega no es moca,
haguera segut capás
de traure del forn tal coca.
Y á no ser ya un vejestorio
ú dels dos que busquen glòria,
diria que esta es la història
del famós D. Cuan Tenorio.
QUELO. Ya está tot.
TOFOL  Ves y despencha
cuatre llesques embutides
perque estos perdona-vides
paguen bé lo que atre esmencha. (eu fa Quélo.)
Àra que vinguen, si vòlen;
si no venen, bòn viache,
que amies nunca faltar sòlen
al vi, lletuga y formache....
 (Entra el só Mateu com qui busca
 á algú.
)
¿Vol peix frechit?...¿pernil cru?
MATEU. Noe es asi, m'amportat moc.
TOFOL. ¿Qué busca?
MATEU  A Tòfol
TOFOL  Yo soc
MATEU Pues tinc que parlar en tú.
TOFOL Pronte, y no aném per les rames.
MATEU ¿L'agüelo Pollastre está?
TOFOL No siñor, pero vindrá,
si abans no es trenca les cames.
MATEU Volguera vorel, ¡palleta!
sinse que ell me vecha á mi.
TOFOL Ya que fan máixqueres hui,
poses una caraseta.
MATEU Tens raó, em buide el servéll
per no-res: fesla portar....  (sen vá Tofol a dur
(Sabré així si ha segut ell  la caraseta, y torna)

qui ma mort el melonar.)
Y con eixe agüelo estiga
mesclat en esta querella,
el tròs d'ell que mes gran siga
chure que ha de ser la orella!

TOFOL ¡Caraseta!
MATEU  Em vindrá hòna?
TOFOL No li vacha pegant vòltes;
tots los añs per carnistòltes
la pòrta la meua dòna.
MATEU Pues m'asente en un racó,
y basta ya de rahons....
¡Mira que té pimentons  Es pósa la careta
deixarme sinse un meló!  y s'asenta.)

 (Entra ara el só Diego disfrasat
 ridiculament.)

DIEGO La seña está terminant,
y crec que en lo puesto estic.
¿L'agüelo Pollastre?
TOFOL  Avant....
¡Tórnali la trompa al chic!
DIEGO ¿Eres tú Cristòfol?
TOFOL  Yo.
DIEGO ¿Es sèrt que esta nit así
te aquell una sita?
TOFOL  Sí.
DIEGO ¿Y ha acudit ya á ella?
TOFOL  No.
DIEGO ¿Pero acudirá?
TOFOL  No eu sé.
DIEGO ¿L'esperes tú?
TOFOL  Per si acás
volguera vindre....
DIEGO  En tal cas
yo també l'esperaré.  (Es senta á la part opósta.)
TOFOL. ¿Qué no vòl fer un moset?
All-y-òli, tenques, llises,
lleu en salsa.... llonganises....
DIEGO. No tinc fam; chas un quinset,
y conversasió molt pòca,
perque no estic pera caps.
TOFOL. Vosté perdone....
DIEGO.  Ya saps
que al que paga obedir tòca.  (S'aparta Tófol
Si no m'ix el pòrc meséll  molt moixet.)
y el meu proyècte no es grilla,
treball li done á eixe vell,
com busque el dòt de ma filla!
TOFOL. ¡Vacha una parella muda!
No he vist may llenga tan breve,
ni còsa més pareguda
als bultos de Sent Esteve!
 (Entra Nófre y varios compañeros;
y darrere d'ells Huiso y el Po-
llastre, tots en carasetes.)
NOFRE. ¿Qué no han paregut encara
el tio Chuan y el só Lluis?
TOFOL. Tenen temps hasta les sis.
NOFRE. Molt sért es, pero repara
que mich cuart tardar no pòt
a tocar l'Ave Maria.
POLLASTRE. Tòfol, salut y bòn dia!
TOFOL. ¿Quí serà este borinòt?
POLL. No hia remey tan probat,
tan útil y tan barato,
pera aquell que está cansat,
com es el sentarse un rato.
¿Quina cadira es la meua?
TOFOL. La que vullga.
POLL.  Em sente pues.
HUISO. Yo en est'atra
POLL.  Tin entés
que eixa cadira no es teua.
HUISO. El no ser mia esta silla
será lo que tase un sastre.
POLL. Luego eres Huiso Melilla?
HUISO. Y tú l‘agüelo Pollastre?
POLL. Pòt ser que si....
HUISO.  Ves alèrta....
POLL. ¿Qué no eu creus?
HUISO.  No.
POLL.  Ni yo à tú.
HUISO. Pues no aném mes fent el bu. (Es lleua la careta)
POLL. ¡Catarròcha descubèrta! (Idem, y es senta.)
HUISO. ¿Soc Huiso?
POLL.  Sí. ¿Soc yo el Poll?
HUISO.  També.
POLL. Pues vecham si eixim
de este fastidiós tarquím
ahon estém fanc al chenoll.
 (Cuatre abrasaes y apretons de
 mans en los amics.)
¿No et sentes?
HUISO.  Sentat ya estic. (Es senta també.)
POLL. Pues fòra palla y al grá.  (beu.)
HUISO. Lo que fuere sonará....
Vecha ahí lo que li dic. (Donantli un paper)
POLL. ¡Bò! bò! bò! bò! caballers!
Manco plomaes y al hecho;
que quistions de pelo en pecho
no son quistions de papers.
HUISO. Vosté llichgau...
POLL.  Llicho tú.
HUISO. Yo no sé.
POLL.  Pues yo tampòc.
HUISO. ¿Qué no sap llechir ningú?
POLL. Res es pèrt... que eu llichga el fòc. (Li pren el paper y
HUISO. Hòme, no em creme eixa carta.... el crema á la llum)
POLL. Y á tú també, si m‘apretes,
pues tinc ya l'ánima farta
de tants dimes y diretes.
Els papers pera un notari;
que entre esta chent que es divisa,
no hiá mes dies de misa
que els qne resa el calendari.
Pero rentém la paraula (Ompli góts y beuen)
y fijemse cu la quistió.
¿De qué es trata ?
HUISO.  ¡Qué se yo!
POLL. Hòme, acósteuse á la taula!... (S'acósten y beuen)
Y despues que examineu
del nòstre pleit les propòstes,
vosatros mateix direu
qui dels dos el pèrt en còstes.
HUISO. ¡Ara que ya s‘ha cremat
dels meus mèrits l'alegato,
habent fet mes mal que el Gato,
ves busca qui t‘ha pegat!...
POLL. Cóntamos de boca, pues,
de eixos fets la llarga lira.
HUISO. No men recorde de res.
POLL. Perque tot será mentira.
Que el que pera eixir de un fanc
busca pretextes y escuses,
encontra en paper de estanc
mil mòdos de matar puses.
Pero yo que, cuant no em chite,
vach sempre en lo cap molt dret,
de papers no nesesite
pera contar lo que ha fet.
Y ya que vech que es preciso
saltar del corral la tapia,
begám.... y lot lo mon sapia
qui es el Pollastre y quí es Huiso.

 . . . . . . . . . . . . . . .

 (Beuen.)

Dins del temps que hui fa cap,
(bò es que la còsa s‘aclare
y no pendre còl per nap)
quedarem yo y el compare (á Huiso)
en.... lo que tot lo mon sap.
Y com fon còsa de pronte,
es pactá , com tú no ignóres,  (idem.
despues dels fets que confronte,
el vindre·así á donar conte
tal dia com hui á estes hóres.
Així el dumenche pasat
quedarem en eixa cuina,
sucant els dos en un plat....
TOFOL. Olives, seba y toñina.
POLL. ¿Es sèrt, Tòfol?
TOFOL.  Veritat.
POLL. Pues siñor, yo al atre dia,
meditant en lo cap cacho
capa quin punt pegaria,
ahon en honra y cortesia
poguera fer mes el macho;
prenguí el camí de Espiòca,
y aquella mateixa nit,
en esposisió no pòca,
matí una agüela , un cabrit,
tres gats, un pórc y una llòca.
Y al ferse de matinet
aparegué en mich la plasa,
y apegat á la paret,
un pesquí en paper de estrasa
que dia així: «Yo hua fet.»
Tot lo mon es quedá mut,
temerós de atre desastre,
perque això ya es bò y sabut,
ahon fá l·ala este pollastre,
no hia gall que diga chut.
De allí vach pegar despues,
sempre en busca de perills.
capa Silla, ahon no tiu mes
que matar trenta conills
y dèu patos....
HUISO.  ¡Matar es!
POLL. De Silla pasí á Sollana,
ahon , asaltant una fleca,
trenquí el òrgue á lleña seca,
furtí un burro á una chitana,
y en ell m‘allarguí hasta Sueca.
No vullc dir lo que allí fiu,
pero basta que huos diga
que dels meus fets el caliu
cremará mentres estiga
eixe pòble á vòra riu.
De Cullera no dic res,
perque alli estiguí molt pòc;
pero en mich'hòra no mes
sampí tres òlles del fòc,
y sinse còure atres tres.
Sèrt es que si es considera,
no hia atre pòble en Europa.
cuant y manco en la Ribera,
ahon se puga menchar sopa
mes fásilment que.... en Cullera.
En fi, he fet en estos dies
tot lo mal que he pogut fer
en los pòbles y alqueríes,
así arrancant chirivíes,
allá cremant un pallér....
Pels puestos que he corregut
no he deixat á vida un tit,
m‘ha burlat de la virtut,
á la chustisia ha escarnit
y á la inosensia he venut.
Y hui despues de dinar,
al tornarmen capa casa,
no he deixat un melonar
ni en lo terme de Alfafar
ni en l´hòrta de Masanasa....
MATEU. iAh! só grandisim tunante!.... (Altsanse molt
es dir, que ha segut vosté.... furiós.)
POLL. ¿El dels melonars?... ¿Y qué?
MATEU. ¡No sé, siñior, com m'aguante!
Un melonar tan famós,
en unes fulles tan tèndres,
que asi parlant entre els dos
trataba ¡vàlgame Dios!
de florecharlo el divèndres!
POLL. Pues yo l´ha florechat hui.
MATEU. ¡ Captemins ! Ya eu sap l´alcalde,
y tan sèrt com asò es vi, (Beu.)
si no hia una lley que el balde,
sen recordará de mí!
POLL. i Per vida de Lusifer!
que estic mich avergoñit
de que asi dins m´hachen dit
lo que s‘òu desde el carrer!
Pero diguesme qui eres,
pues si el mal humor m‘apreta,
despues de la caraseta
t'arrancaré eixes polseres....
MATEU. Vòls vorem?
POLL.  Sí.
MATEU.  Miram pues. (Es lleva la careta)
POLL. ¡Él so.Mateu!
MATEU.  Sí, soc eixe;
y vullc que‘m digues si em queixe
en motiu ó per no-res!
POLL. No teu puc asegurar.
MATEU. Pues yo si que t‘asegure
el no estar bò hasta que es cure
el mal del meu melonar....
DIEGO. Y yo , ya que este ha acabat, (Alsantse ara.)
en llenguache molt pòc tèndre
te dic que vius engañat
si et penses ser el meu chèndre.
Perque encara que algú diu
que vas darrere ma filla,
faré d'ella una tortilla
primer que fasa en tú el niu!
No tingues, pues, que olvidarte
de que hiá un Deu en lo sèl.... (Fa com qui sen va.)
POLL. Detinte
DIEGO.  ¿Qué vòls?
POLL.  Mirarte.
DIEGO. i Nunca! No em vorás el pèl,
mes que s'empeñe....
POLL.  ¿Qui?
DIEGO.  El diable.
POLL. ¿Nunca?
DIEGO.  No.
POLL.  ¿Pero y si eu lògre?
DIEGO. ¿Com?
POLL.  Així. (Li lleva la careta
DIEGO.  ¡Pillo! en un grapat.)
POLL.  !Mon sògre!
TOTS. ¡El só Diego!
DIEGO.  ¡Miserable!
¿Yo ton sògre?... estás borracbo!
POLL. Vostès seran testimòni....
DIEGO. ¡Hòmens que fan tant el macho!
sòls son chèndres del dimòni!
POLL. ¡Mira que soc el Pollastre!
DIEGO. Mira que yo ya soc gall!
MATEU. Só Diego, anemsen avall
abans que l'arròs s‘empastre.  (Se l'eporta á tirons.)
ROC. L‘agüela l'espera allí....    (entrant ara.)
POLL. Si m'espera, anemsen pues....
¡Caballers qui vullga res....
que pegue darrere mí!


 ESCENA II.


 Mutasió de carrer. La tia Celestina á la pòrta de sá casa. Pòc despues el Pollastre y
Róc. De allí un ratet Ineseta; y per últim el só Diego y algun atre compañero.

CELESTINA. Despues de tant de rabiar
per guañarme una peseta,
vach mirant que esta chiqueta
està dura de pelar.
Ningú es pòt imachinar
el meu empeño hasta ahon ralla,
y cuant els fòcs de la falla
apunt de ensendres ya están,
seria un chasco molt gran
haber batut per la palla!
 

Viuda soc de dos Visènts,
y no es molt que, estant aixina,   (Una creu en la
vacha esta pòbra gallina   ..  boca.)
buscantli á un pollastre el cuéns.
Que cuant tan car va hui el llèns,
y el pá mos sen fuch del dits,
escrupols son molt pansits,
si un tonto el bolsillo afluixa,
podent menchar carn de cuixa,
menchar pimentons rostits.
 

Pero de totes maneres
em vech posada en tal fanc,
que encara fent negre el blanc,
no sé com cullir les peres.

¡Ay Inés! cuán tonta eres!
No eres com ta tia fon
cuant casá vòlia segon
en un vell pròu insensato;
pues pera riures un rato
sòbra chent chove en lo mon.
 (Pasen ara el tio Pollastre y Róc
 per un cantó de carrer.)

¡Tio Pollastre!...  (Cridanlo.)
POLL.   ¡Mala vella !
CELESTINA. Ya fa un'hòra....
POLL.   ¿Y qué tenim ?
CEL. Que de la viñeta aquella
va madurant-se el raim;
¡y es tan dols!...
POLL.  ¿Qué has vist á Inés?
CEL. Está en ma casa esta nit.
 (Fentli señes capa dins pera que
  no alse la veu.)
POLL. ¿Y qué diu?
CEL.   Ella no-res,
yo he segut la que li he dit.
POLL. ¿Y puc esperar?
CEL.  ¡Pues no!...
Com una mansa cordera
soc capás dè durla yo
al cap del mon si volguera.
POLL. ¿Tan dòsil es tá neboda?
CEL. Sòls fa lo que totes fan.
¿En sentir olor de boda
qui no aplica el nas, so Chuán?
  Pòbra tórtola naixcuda
en un hort de Chirivella,
¿qui ha de dirli y de ahon sap ella
dos vòltes cuatre cuánts son ?
Si sòls s'ha mirat el moño
á la llum de un mal espill,
¿cóm ha de vore el perill
de anar asòles pel mon?
 Conta la pobreta apenes
catorse añs.... ¡estic segura!  (El Pollastre s'es-
tan inosent y tan pura  traña.)
com sa mare la parí.
Y no ha encontrat ningú encara
cuant del niu el pico asoma,
que li diguera, ni en broma,
¿chiqueta, qué fas ahí?
seu mencha en ganes no poques;
pero sí li dic: «no eu tòques»
fuch la má de la casòla.
Pues apunt de seguir sempre
el consell que se li indica,
es capás la pobra chica
de creure que un burro bòla....
POLL. ¡Y tan guapa que es!....
CEL.   Ya sap
que soc dòna de esperiensia,
pero en l'hòrta de Valensia
com ella no n'ha vist cap.
  Aquelles tan llargues trenes,
cuant del tot se li deslliguen,
¿no pareix que fetes siguen
pera anar traent de penes
als que en porgatòri estiguen?
  Aquell front anchelical,
dels risos y selles cuna,
el que el mira per fortuna
¿no el creu que es el llit nupcial
ahon dorm la siesta la lluna?
  Y aquells ulls que broten fòc
y que tot cuant miren cremen....
POLL. Ves aspau que et mire, Ròc....
CEL. ¿Ahon hia atres dònes que els tenen?
POLL. Yo no n'ha vist.
ROC.   Yo tampòc.
CEL. ¿Y aquells morrets carmesins,
que casi parlar no saben....
ROC. Cuant tenen el bosi dins....
CEL. Y pareix que may acaben
de empapusar teulains....   (Imita la empapusá)
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Y aquella boca,
que òl á clavells y canella,
si algú á riures la provoca....
¿cuants pera obtindre un mòs d'ella
volgueren tornarse coca?...
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Y aquell còll seu,
tan blanc com un alabastre
y doble fresc que la neu ?
¡ Calle, calle, tio Pollastre!...
¡ calle per l'amor de Deu!
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Ya nihá pròu;
que si li amòstre ara tot
lo que el apetit li mòu,
despues en ser mon nebot,
no trobará res de nòu.
POLL. ¡ Ah ! Celestina, m'has mòrt!
y em faràs tirar la fèl,
si esta nit no tinc la sòrt
de trasplantaria al meu hòrt
Y poder dir: «d‘asi al sèl!
Tan-insentiva pintura
ma ubért asi una sangría, (El cór.
y si masa el chorro dura,
abans que es fasa de dia,
ya estic en la sepultura.
¿Es molt tart?...
CEL.  No puc dir l'hòra.
POLL. Ni pases per això apuros....
CEL. ¡ Atres son els que el pit plòra!...
 (Seña de no tindré cuéns.)
POLL. Pues mira, chas cuatre duros....
y fesla eixir asi fòra. (Li dona els dinés.)
Que en lo que d‘ella m‘has dit,
no cregues que va de chansa,
com no la vecha esta nit,
diràs, cuant falses del llit:
«asi un pollastre descansa.»
CEL. Sòls perque vosté no es muiga,
vach á ferla eixir, si puc,
 (Mirant els dinés , y entrantsen
 dins de casa.)
¡ alabat el Siñor sigal...
POLL. Ròc, amartella el trabuc....
 (Fentli señes pera que s amague.)
ROC. ¿Y cuánt ixc?
POLL.  Cuant yo teu diga.
 (El Pollastre li fa señes á Róc pera qu
 s'amague á la una part del esenari, y ell
 s'amaga en l'atra. Despues de una curta
 pausa torna á eixir l'agüela portant á Ine-
 
seta de la ma.)
CEL. Capa el carrer de la festa
t'acompañaré despues;
que atra hòra no viu mes que esta
la que li dihuen Inés,
si no te una de en la cresta.. .
Per aixó volguera yo
el casament que tú saps.
¡Cuèns! ¡cuèns!... ¿qué no tinc rahó?
INES. Tia, anem, deixemse de caps,
va li he dit abans que no.
CEL. ¿Y per qué?... ¡Pues no es treball,
en tan ric que es el Pollastre!...
INÉS. ¡ Si no fora ya tan gall!
CEL. No crec yo que els peus arrastre...
INÉS. Al manco.... cuant va á caball!...
CEL. Pero, dòna , ¿qué mes vòls,
cuant va tan car el percal,
que un agüelo en caragòls? (Acsió de donés.)
INÉS. No es això lo prinsipal. (Idem.)
Son mes dolsos els buñòls....
 . . . . . . . . . . . . . . .
 Que fasen vindre de Flandes
 randes,
O de atres diferents llòcs
 flòcs,
Que compren de les modistes
 llistes,
O á platers de bòns martélls
 anélls....
 No per això els que son vells
es lleven añs de-damunt: .
y les que es casen en ells,
tancant els ulls al difunt,
miren com et primer punt,
«randes , flócs , llistes y anélls.»
CEL.  ¿ Pero no es pichor, ¡ carám !
 la fam?
¿Y tenint sempre el plat net,
 el fret?...
¿Valdrán mes que fruta y flòrs
 els plòrs?
¿Ni que les danses y balls
 els treballs?...
 En fi , mencha sebes y alls,
que atra còsa no mereix
la que, tancant els parpalls,
busca, en llòc de carn y peix,
«fam y fret , plórs y treballs,»
 (Celeslina sen entra dins de casa , de mal hu-
 mor , y despues de haber estat un ratet molt
 pensativa , diu Ineseta lo siguient:)
INÉS.  Apurar pretenc, oh sielo,
al vorem en este agobio,
¿per qué m'hau donat un novio
que casi pòt ser m'agüelo?...
Y es lo pichor que consuelo
pera la meua allicsió
no n‘espere ningú, no,
perque , segons diu ma tia,
¡ pròu treball te hui en lo dia
la que naix pòbra com yo!
 Saber volguera no mes,
pera calmar este afan,
si es també filla de Adan
la dòna que no te res.
Que si de Adan filla es,
els seus bens son chenerals.
¿No ham naixcut totes iguals?...
Pues si totes iguals som,
¡ cóm es asò, Siñor, cóm,
que hia diferènsies tals!
 Toneta, la de la plasa,
sobre ser viuda y pròu llecha,
fa ya mich añ que festecha
à Cualo, el fill de Tomasa.
No dic yo que valga masa
qui al cóll deu dur una esquella,
pero, en fi , es mes chove que ella,
que ha cumplit yà els vintisinc...
¡ y yo que catorse en tinc!...
¡ Fariem bòna parella!!!
 Nasia, la del organiste,
que en té trenta ben cumplits,
¡ cuánt tems fa que es chupla els dits
al costat del seu Batiste!...
No hia ningú que li chiste
cuant va al mar á pendre els bañs
en uns vestits tan estrañs,
que de tots la vista atrau....
¡ y yo hauré de anar al Grau
en un vell de setanta añs!
 Pascuala., que de Agustí
te lo meñs cuatre ó sinc cries,
es casa també estos dies
en un chicòt com un pi.
Molt sèrt es que li agrá el vi,
pero al cap, un marit pilla,
ben format, bòna patilla,
alt, guapo, ros, chove y ple....
¡ y yo un agüelo que te
tan sema la pantorilla !...
 Si pense en asò de nit,
no te res de estrañ que em queixe,
cuant un pollastre com eixe
em destinen per marit.
Pero yo hastà els peus.... del llit
m‘oposaré en eficasia,
pues tindrà molt pòca grasia
el que em casen en un vell,
y que es riguen de mí y d‘ell
Tonela, Pascuala y Nasia.

 Cuant acaba Inés esta relasioneta, es dirichix capa un costat y se li presenta l'agüelo
Pollastre disfrasat en una caraseta molt rara: ella pega un crit, y chirantse capa l'atra
part, veu á Róc, també disfrasat, que li apunta en lo trabuc. Pega un alre chillit y es
desmaya, deixantse caure damunt de una cadira ó de cuansevòl atre asiento. Entonses
s'acòsten els dos borinòts, y posantla dins del cornaló de la manta, se 1'ampòrten de la
asena. L'agüela Celestina, que aguaita el cap per la pòrta als crits y ruido, els pega
darrere, segons indica el diálogo.


POLL.   ¡Alto!
INÉS.   ¡Guai!
ROC.   ¡S'ha desmayat!...
  Esta de no res s'espanta!...
  Traslademla en un grapat
  al cornaló de la manta...
  ¡Pronte!... abans que ixca l'agüela.
CEL.   ¿Pero qué es lo que así pasa?
POLL.   Perduts som, Ròc.... pica espuela
  y no pares hasta casa.  (Sen vá Róc en la cárrega)
CEL.   ¡Tio Pollastre! considere....
POLL.   Yo no considere res....
  ahí tens dos capóns mes
  y pega, si vòls, darrere.   (Lils dona y sen vá)
CEL.   Cuatre que en tinc.... y dos, sis.
  ¡Y això abans que el raim cullga!..
  Con que seguirlo es presis,
  y vinga lo que Deu vullga....   (Sen vá darrere el
 ....................................................  Pollastre)
ROC.   (Ix ara el só Diego en compañía de cuan-
 sevól atre , y despues de lo que parla, sen
 entren tots dins de casa Celestina.
DIEGO.   Mira lo que et dic , Norato,
 si desde aquella cadira
 ahon he pasat tan mal rato,
 no haguera oit yo el relato,
 diria que era mentira.
 Perque imposible será
 que atre home en ses mans llavaes
 y en sinc dits en cada una
 vacha pel mon fent porcaes
 com les que el Pollastre fa.
 En fi , á mí lo que m'impòrta
 es que no em peixque la chica,
 pues la que es pòbra y bonica
 va á vòltes per senda tòrta
 al camí que la fa rica.
 No dic yo que siga mòncha,
 pues vórela no volguera
 pasar la vida sansera
 baix de una micha taròncha,
 vestint chesusets de sera.
 Pero ¡ per Santa María !
 que ni de veres ni en chansa
 vullc que deprenga atra dansa
 que la que balla sa tia,
 que es dòna de confiansa.
 Asi viu: dins está ella,  (Señalant la casa)
 ma filla es la que vucll dir;
 ¡ Inés!... aném á dormir....
 (Pegant palmaes á la pórta, que estará en-
 torná, y cridantles desde fóra.)

 ¡Celestina!.... ¡pòbra vella!...
 ¡ Pues no tarden pòc á eixir!...
 Entrém.... á vore que fan....  (S'en entren)

 Mutasió. Interior de la casa del Agüelo Pollastre. Apareix Ineseta tota desgreñada y
apañantse un pòc la ròba. Celeslina li fá compañia , hasta que ix el Pollastre molt mudat
y en un gòt en la má , tenint cuidado de vestirse en arreglo á lo que parla. Ròc, (si no té
faena) també pòt estar per alli rodant.

INÉS.  ¿Qué es lo que em pasa? ¿ahon estic?
CEL.  Estás en cá el tio Chuan.
INÉS.  ¿El Pollaste?
CEL.  Lo que et dic.
INÉS.  ¡Sempre eixe poll!... ¿Santa Clara!
 ¿Pero cóm ha pogut ser
 el que m'encontre yo ara
 asi en lo seu galliner?
CEL.  Pareix que encara ensomíes...
INÉS.  Motius deu haber estrañs....
CEL.  Ya saps tú que tots los añs
 fan maixqueres estos dies.
 Ton pare no vòl que vaches
  á vóreles á la plasa,
 y tú estabes en ma casa
 per mirar d'elles els traches.
 N'han pasat dos per allí,
 t,han fet pòr, t'has desmayat....
 y el Poll, que viu al costat,
 ha eixit á durte aigua en vi.
 Luego, com t'ha vist aixina,
 y yo sé que va en bòns fins,
 m'ha dit á mí: «Celestina,
 entrém la chica asi dins.
 ¡Ya se ve! Com viu tan pròp,
 y yo estic sinse un menut,
 t'ha entrat.... mentres ell t'ha dut
 calaguala y eixaròp.
INÉS.  Pues hua fet vosté mol mal;
 anemsen , que ya estic bòna.... (Acsió de anarsen)
CEL.  Esperemse un poquet, dòna,
 y et beurás el cordial.
 Mira, ya está ahí.... ya vé....
 Tin prudènsia y no l'escames.
INÉS.  No mes de oirla á vosté,
 m'ensenc tota en fòc y flames.
 (S'asenta en una cadira molt
 enfadá, y l'agüela es retira.)
POLL.  ¿Cóm t'encontres Ineseta?
INÉS.  Sentada en una cadira.
POLL.  Ya vech yo que no estás dreta.
 Pero escolta, si be es mira,
 cuant una dòna esta mala,
 (vorém si així em deixe entendre)
 no hiá res millor que pendre
 dos glopets de calaguala.  (Presentantli el got)
INÉS.  No vullc res: fuchga eixe gòt.
POLL.  Asò mal no et podrá fer.
INÉS.  Ni bé tampòc ferme pòt....
 Fuchga... ó men vach al carrer.
POLL.  No, Inés, que si el teu no otorga
 lo que el meu desich ordena,
 per això no pases pena,
 que yo em mamaré la porga.
 ¡Calmat per l'amor de Deu!
 y de este punt no et meneches
 hasta que pels teus ulls veches
 lo que hiá dins del pit meu.
INÉS.  ¿Pero vosté em diu de veres
 lo que m'ha contat ma tia?
 ¡Si no eu vera, no eu creuria!...
POLL.  ¡Inés, que incrèdula eres!...
 Si á un hòme que novia busca
 davant se li presentara
 Visènta, la de Fabara,
 ¿no diria que es molt chusca?
 Si cuant este amor l'ofusca,
 en un cantó apareguera
 Rafèla, la filanera,
 prendat de este nòu capéll
 ¿no creuria ser aquell
 el de la bocha primera?
 Si rodant despues per l'hòrta
 vera ballar á María,
¿l'altre ball no es deixaria
pel fandanguét de Paipòrta?...
Hasta que de pòrta en pòrta,
de palmito en mantellina,
sentá al racó de la cuina
ó ballant el trompellòt,
darrere el rey Mataròt
vera á la infanta Tellina?...
 Pues això es lo que á mí em pasa.
Cuantas veo, tantas quiero,
que al cap, tot son dònes, pero....
ninguna m'ha chocat masa
hasta que, entrant en tá casa,
he vist per má bòna estrèla
eixos ullets de... mustèla,
cuya grasia es tal y tanta....
que han mòrt als pèus de la infanta
María, Sènta y Rafèla!
INÉS. Aném, no s‘arrime tant....
¡Quin empeño, Deu mos lliure!
Lo que fa vosté es fer riure.  (somicant)
POLL. Pero tú meu dius plorant.
INÉS. Plòre, en llágrimes desfeta,
perque vech que no em vòl chens.
POLL. No em digues això,Ineseta,
perque et respondré que ments....
 Estes polseretes blanques
que el ponentet bambolecha,
y que alguns tindran envecha
de que tú me les arranques,
cuant ants que la pòrta tanques
en les hòres del calor,
em pases l'escarpidor
donantli á la siesta tregua,
¿no es veritat, filla meua,
que están respirant amor?
 El color ròch de esta veta,
el blanc de unes espardeñes,
que trauen fòc de les peñes
cuant el pas el pèu apreta;
estes calses de travela,
el chopetí, l'armaór,
y el flòcs de este mocador
que es veu desde micha llegua,
¿no es molt sèrt, paloma meua,
que están respirant amor?
 Y estes paraules tan tèndres,
que, si el desich les provoca,
pareixen eixir de boca
de ú que dichuna els divèndres.
Els fòcs mal colgats en sèndres
que em socarren l'interior,
dels chenolls el tremolor
cuant tòquen la ròba teua,
¿no es veritat, prenda meua,
que están respirant amor?
 Y eixes llágrimes tan dolses,
que brotant de fònt tan clara,
despues de regar la cara
et chòrren hasta p‘els colses.
Y cuant ni agranes ni espolses,
ni en tú vech treball machor,
el fan eixir el color
que per les dos galtes creua,
¿no es molt sèrt, pichona meua,
que estan respirant amor?....
 ¡Oh! sí, hermosísima Inés,
espill y llum dels meus ulls,
lletra en paper de dos fulls
no diu mes clar que amor es.
Deixa que achenollat pues,  (S'achenolla.)
com als pèus de un confesor,
y torcantse la suór
que el té tot fet un empastre,
confese el tio Pollastre
la esclavitud de este amor.
INÉS Calle per l'amor de Deu,
perque no puc ya aguantar
tant de airet particular
com respira el amor seu!
¡Alses de ahí, per favor,
y vacha molt noramala,
que d’eixes flòrs que em regala
me es insufrible la olor!...
¡Hòme, aném, alses de ahí!...
POLL D‘así no m'alsaré yo  ..
sinse obtindre ants el teu sí...
INÉS ¿El meu sí?...¡això si que no!...
 (Pega á fuchir Inés, quedantse achénollat el
 Pollastre; á cuyo temps entra el só Mateu,
 y li fá una bendisió. Despues entra el só
 Diego.)
MATEU Ego te absolvi, Pollastre.
POLL No tinc res que perdonar.   (S'alsa.)
MATEU ¿No tens res?. . ¿y el melonar?
POLL ¡Els melons portaran rastre!
MATEU L'alcalde en pòques rahons
m‘ha dit ara molt formal
que en lo código penal
no es parla res dels melons.
Pero á mi pòc me sidona,
perque, com ya et diguí abans,
lo que l'alcalde no em dona
sé péndremeu per mes mans.
POLL. Es dir, que vens....
MATEU.  ¡Pel teu lleu....
y no men torne sinse ell!
POLL. Mira lo que fas Mateu!
MATEU. Res mire...
POLL.  ¡Qué pòc servell!
MATEU. ¡Pòc ú molt, pronte eu sabrás !
POLL. Y tú també!...
MATEU.  Estarém pata.
Pero cuant d'òbres se trata,
llengua quieta y parle el-bras.
 (Deixa caure la manta en tèrra y trau
 una llarga navaixa.
)
POLL. ¿Así mateix?...
MATEU.  Y al moment.
POLL. ¿Qué tens molta presa?
MATEU.  Molta.
POLL. ¿Supònc que has fet testament?
MATEU. No tinc hereus.
POLL.  Pero escolta;
¿este pleit, segons les trases,
no el podiem arreglar?
MATEU. ¿Cóm?
POLL.  T‘ha mòrt yo el melonar?...
Tallam tú les carabases....
y entre els dos fem un empastre.
MATEU. No talle res de ningú,
mes que el còll, si acàs , á tú....
POLL. ¡Com si fora el de un pallastre!... ¡já! já! já!
 (Entra ara Róc y despues Diego.)
ROC. Fòra está qui entrar vòl luego.
POLL. ¿Y qui es?
ROC.  No el conéc.
POLL.  Que entre.
ROC. Pase avant.  (Entra Diego.)
POLL.  ¿Qué tenim Diego?
DIEEGO. ¡Vinc asi à trauret el ventre!
POLL. La ú el ventre , l'atre el lleu!...
¡Pues no te el peix pòca espina!
¡Hòmens, per l'amor de Deu!
DIEGO. ¡Quin pollastre mes gallina!
¡Home de infames proyèctes!
¡Pillo!... ¡Lladre!... ¡Vil esclau!...
POLL. No em vingués on indilectes
y tingám la festa en pau
DIEGO. Lo mateix en pau que en Pere,
pera mí tot es igual.
Feste dos pasos arrere.... (Trau un'atra arma blanca.)
POLL. ¿Pero qué asò va formal?
MATEU. ¿Si vá?... Descuidat un pòc.  (apunt de envestir.)
POLL. Entonses, posemse á punt....
 (agarra el trabuc y despara contra la ú.)
¡Preparen!..¡apunten!..¡fòc!..
¡Ja en tinc ú cul-per-amunt!
MATEU. ¡Asesino! ¡Cuán vil eres!
POLL. ¿Pero que tú que et pensabes?
¿que era asò algun chòc de tabes....
ó riña de verduleres?... (riñen.)
No has volgut pau, pues chas guèrra.
MATEU. ¡Villano! ¡Lladre probat!
POLL. ¡Santa Tecla!...ya está en tèrra!...
¡Deu que t'hacha perdonat! (cau.)

Entra ara l‘alcalde y la ronda. Pòc despues ixen Ròc, Celestina, Inés, y tots los que
 vullguen acudir al rechiu.

ALCALDE. ¿Qué está pasant per así?
¡Tinte al rey!...
POLL.  ¿Yo?...ni al dimòni!
CEL. ¡Gloriós pare Sent Antòni!
INÉS. ¡Mon pare mòrt... ¡ay de mí!
 (s'achenolla al costat de Diego y
 Celestina al costat de só Mateu
)
ALC. ¡Dos taleques!...
POLL.  Això hast'ara!
ALC. Mira, Pollastre, el que fas!
POLL. ¡Com vachen unflantme el nas,
en caurá algun'atra encara!
ALC. En fi.... si es que han concluit,
sotarreu als dos en l'hòrt....  (vá la ronda á garrarlos)
MATEU. Yo no estic mes que ferit (s'alsen els dos rientse)
DIEGO. Y yo ni ferit ni mòrt
ALC. Qué es asò, Santa Leocrisia?...
¡Resusitar els dos chunts!...
CEL. Asò es, sinyora chustisia,
que els mòrts no estaben difunts. (rientse)
DIEGO. Sap que hui máixqueres fan,
y en dies de carasetes.... (id.)
MATEU. Pel mon susuixen fetes
que el rabo tenen molt gran. (id.)
ALC. Es dir, que me s'hau burlat.
Pues teniu canét en ple.
¿Que et rius, en tant que has plorat?  (á Celestina)
¿Y tú, chiqueta, també?  (á Ines)
INES. Yo pendre part no volia
en la burla, pero en fi,
entre el Pollastre y ma tia
man fet fer donar el sí.
ALC. ¡Captemius!... ¿y tu que dius?
Esplicat, ó á la presó. (al Pollastre)
Anem pronte, ¿de qué et rius?
POLL. ¿Qué vòl que li diga yo?...  (risa)
Mes que en una multa en balde,
tindré al fi que confesarli
que asò no es mes que posarli
una cáguela al alcalde.
ALC. Pòt ser, pues, que algú s'escalde,
perque hau mogut masa escama;
y encara que tinc gran fama
de ser molt amic de festes,
no m‘agrá en comèdies d‘estes
que fasa paper la máma. (acsió de beure)
POLL. D‘asò encara no há hagut res,
pero ya que á rògle ix,
si el alcalde eu permitix,
queden convidats vostés.
Perque al cap, el entremés
que acabém de fer así
deu coneixer desde ahí
cuansevòl que siga franc,
que, pera acabarse en sanc,
val mes que s'acabe en vi.



CAU EL TELÓ.



 Es propietat del autor.







 Se halla de venta en este Establecimiento de La
Regeneracion Tipogràfica, y en las principales li-
brerías.