L'Imperi del sonet/Els poetes amics

Sou a «Els poetes amics»
L'Imperi del sonet

Els poetes amics

Un precursor: Vicenç Garcia

Fores, poeta, pròdig a desdir
com Góngora i com Lope, però no,
no et va ajudar el teu segle a descobrir
el que donar podies de millor.

Ric de motius diversos, el sonet,
ben construït, en fou sovint el marc.
Però el llenguatge, ai las!, com el malmet!
Com se'n doldrien Llull i Ausiàs Marc!

No fores, tu, dels molts que imaginaren
morta pel vers la pròpia llengua i varen
arraconar-la, tal la Ventafocs,

sense pensar que, anys a venir, seria
princesa d'una nova poesia
feta possible per la fe d'uns pocs.


Geroni Zanné i el sonet

Fou dels primers restauradors de l'arca
del vell sonet, en el Nou-cents. Vingué,
ben tost, prolífic, el diví Carner.
Tornava el temps del Dant i del Petrarca.

Forma cenyida i en paraules parca,
bellesa interior en bell recer,
fou un senyal del temps, com el Pantarca,
desvetllador d'inquietuds, digué.

El camí que ells obriren fou seguit
d’una novella plèiade, a despit
dels qui van creure digna d'anatema

l’invicta forma del sonet, millor
que cap més altra, repetint Boileau:
«un bon sonet val per un llarg poema».

Retorn a Pere Riera i Riqué

Oh, quin goig de trobar, si mai el perds,
un llibre com el teu! Ell moferia,
anys ha, en la flor simbòlica del vers,
el nèctar de l'eterna poesia.

I Haurà perdut l'encant del primer cop
que el vaig llegir? ¿Són aquells versos, ara,
tan frescos, tan sentits, tan nous, encara?
¿Sentiré lluny allò que em fou a prop?

He obert el llibre amb curiós afany.
Res no ha envellit del que em va plaure antany:
el sentiment, la idea, el vers perfecte

guarden virtuts que el temps fugaç respecta
i empara contra la caducitat.
Teva és, poeta, la posteritat!


L'Haidé de Maragall

¿Fou sols un màgic somnieig Haidé,
un somnieig que s'extingia amb l'alba,
la imatge fonedissa que el vers salva,
l'enyor d'allò que no s'esdevingué?

¿O tingué verament els ulls brillants,
roges les galtes, alta la figura
i amb les rítmiques danses i els bells cants
encativà l'ànima teva, pura?

¿No l'esperaves perquè la sabies
com una vana il·lusió del cor?
¿O potser l'enyoraves tots els dies

mentre ella a l'ombra jeia de la mort
o, pel trast de la llar abassegada,
de l'amic d'altres temps s'era oblidada?

A Costa i Llobera

Lluny fou de tu l'embriaguesa lírica
que el noble vers deforma i enfosqueix;
lluny també, lluny, la incoherència onírica!
No és Dionísius qui el teu cant regeix.

Fill d'Apol·ló i d'Horaci, foren norma
teva la llum i la serenitat,
la clàssica bellesa de la forma,
l'esforç per vèncer la facilitat.

Contra la negligència i el desordre,
el seny i el gust, la paciència i l'ordre
feren de la teva obra un art complet.

Com em fou útil ta lliçó preclara!
Tots els meus versos en són plens encara.
Accepta en pac, oh, Mestre!, aquest sonet.

La conversió de Joan Alcover

Fou, el seu vers, en llengua manllevada,
perfet, eufònic, imatjat, brillant
i, a l'estil d'aquells dies, el seu cant
s'esmerçava en el conte i la balada.

Quedava lluny la poesia viva,
la que neix del pregon del sentiment,
com si tan sols trobés contentament
en la freda actitud contemplativa.

Fins que la mort li'n capgirà el sentit!
Amb mots tan propis com la sang mateixa,
llavors brollaren del seu cor ferit
versos que són la seva millor deixa.

Per ells sabem a quin terrible preu
va recobrar la primitiva veu.

Record, de Màrius Torres

Deia l'amiga:

—Faceciosament, vaig dir-li un dia:
No vols fer-me un petó? I ell somrigué.
Però una altra vegada em responia:
«Espera. Abans no mori, te'l faré».

»Com el vol d'un ocell, se'ns escapava
l'ànima del poeta, un bell matí.
Veia clara la mort i l'acceptava.
Però quin greu pel que deixava ací!

»Els parents, els amics, la Pàtria antiga,
els versos a Mahalta, dolça amiga,
els nobles somnis d'impossible abast...

»I, recordant aquella prometença,
encara, ran mateix de la partença,
em besà al front amb el seu bes més cast.

Darreries de Josep Carner

Ara s'inclina al pes dels anys, feixuc,
l'arbre que a tots sobrepujava un dia;
mils d'ocells hi cercaven aixopluc
i era com una torre d'harmonia.

Esgroguissades van caient les fulles,
verdes antany cobrint la fruita d'or.
Del gran arbre que fou són les despulles;
d'un gloriós pretèrit, el record.

D'aquella fina, clara melodia
que de l'espessa copa s'expandia,
ara tot just podem copsar-ne el lleu

fresseig planyívol del mesquí fullatge
que, tremolant de por sota l'oratge,
amb cada fulla va dient adéu.