L'Heroe - Tercer acte
La mateixa decoració, però tot més desendreçat i polsós. Les corones de llorer ja són seques.
ESCENA I
Noi! Desperta-t!
Qui hi ha?
Sóc jo, que ja m'ho he pensat, trobar-te aquí.
No't coneixia: estava dormint.
Sort d'això. Quina engunia he passat!
Què hi ha?
Que, si arribes a venir, trobes en Joan a casa. Estic que tremolo, i per això vinc, pera dir-te que, per Déu, no vinguis! Aquest dematí ha tingut de fer festa.
Jo també.
Ho sents? No vinguis.
Mai?
Més tard. Tremolo de ser aquí!
Bé: a quina hora he de venir?
Que se'n va despullat?
No se'n falta gaire.
Ja seria hora de que se n'anés d'una vegada!
Quina nosa't fa?
Sempre'n fa, de nosa, un marit. I més aquest, que ho tira tot per la tremenda. No's vol acostumar a res, aquest ximple!
Que li has vist armes?
Ell no'n té mai: diu que li fan repugnancia.
Vaja: es beneit! Et vas casar amb un beneit. Am què vol matar-nos, doncs? Am xarop de por?
No ho sé. Però ell amb alguna cosa compta.
Bah, bah, bah!... A l'ultim tindrem de dir-li tot pera treure-l de dubtes.
Sí, dòna: que no pateixi més. Mai m'ha agradat veure ferits: o ben vius o ben difunts. Que no t'agradaria ser viuda?
Quines converses! Me sembla que deus haver perdut la nit, perquè tens la negra.
Si no més hagués perdut la nit, rai! Tot, ho he perdut. No sóc jugador: sóc perdedor. Maleit-siga!...
Si ho sé tot. Fins la quinta de l'Andreuet diu que vas perdre...
La quinta rai! Ja li convé sortir de casa. A no ser pel meu apoyo, no s'hauria mogut mai. Ara viatjarà, i el viatjar sempre ensenya. Ha tret número baix.
Oh! Mai el treuen alt els pobres.
El tretze, just.
El mateix número que en Joan!
Mal senyal!
I què faran?
Què faran? Que avui se l'emporten a les files! Paso redoblado, i marchen! Ara encara són a plorar al quartel: malgasto de llagrimes. Figura-t si estan bojos, que volien enternir dos coronels i fer passar els pares per vells i a mi per inutil. A mi per inutil! Que't sembla?
Jo me'n vaig.
Abans deixa-m abraçar-te, prenda!
No hi ha pas ningú?
No més la dòna; però es a l'hort.
Si ve, vindrà de l'hort. Jo no faig com tu amb el teu repatriat. Jo la tinc avesada a tot.
El meu no més s'avesa a la miseria. Mai se queixa!
Doncs, la meva ja's queixaria alguna estona; però (fent anar el bastó) la convenço.
Té'l defecte de ser docila. Però... ai, si ve!
Com si no ho fos. L'hi faria tornar am bones paraules.
Calla, gelosa! Ja saps que tinc prou pit pera estimar an ella, a tu i a tota la parentela.
Adéu! Si sospités el meu home que he vingut!...
Què? Et mataria?
Es moriria ell.
Doncs, queda-t.
Es que entro.
Però, sobre tot! Estic esporuguida de pensar el pas que vinc de donar.
Escolta, coronela! (Agafant-la per les mans i no deixant-la marxar.) Saps que l'estimar-me et prova?
No m'entretinguis.
Deixa-m marxar...
Prens rango de cantinera, i amplaria de cos, i un garrot de braç que enamora. Et dic que't faig dòna!
Però deixa-m!...
Doncs allà va! Adéu, federala! I un altre dia no'm facis visita de metge.
Ai, el meu home!
Fins després.
Fins al vestit de rayadillo!
(La Mercè se'n va. L'Heroe l'acompanya a la porta, li fa adéu, al carrer, i en aquell moment surt la Carme del quarto.)
ESCENA II
Qui hi havia?
T'he sentit enraonar.
Parlava am mi.
Mentida!
Corre, que fuig!
La Mercè! Devia ser ella! No podia ser més que ella!
Molt més del que't creus. Et tinc de dir coses molt series. Una de tant seria que pot fer-te cambiar de vida.
Què hi ha?
Ni sé com començar a dir-t'ho.
Engega, dòna!
Escolta-m bé, que procuraré anar a les bones.
Infeliç! D'avui en endavant ja no'm fas por. Ja no sóc aquella dòna que tenies emmetzinada, que tenies corpresa i que't seguia estemordida. També m'he tornat valenta, jo! Molt més valenta que tu; i tinc coratge de fer més bé i més mal que tu, i més brutalitats que tu, i d'anar allí on tu no aniries. Tinc una força tant gran, que'm fan compassió totes les teves valenties.
No't conec! Quina força tens?
Ja la sabras. Ara sóc jo, que vinc a posar condicions. Prepara'l bastó, si vols; però jo no me'n callaré ni una.
Si vols, serà de pau. Escolta. Que hagis tingut a la Mercè, aquesta dòna sense ànima, aquest pilot de carn viciosa; que't valguessis de que'l seu home està malalt i el matessis, i no com mataves a les isles, sinó de passió de cor, de metzines a la seva ànima, d'una mort més horrorosa per l'home que no's pot valer; que'l treguessis de casa com un goç; que t'hagis jugat la quinta del teu germà, aquells miserables diners que eren humids de suor, de suor nostra, i que'ls perdessis bestiament...
Com?
Bestiament a la taverna...
Que hagis tornat borratxo a casa, caient al mateix peu del teler, i que allí no t'hagi despertat ni'l plor de la llençadora; que'm peguessis, que anessis matant els teus pares, que ja no tenen esma ni vida; tot això t'he passat; tot això t'ho passo...
Gracies, pel favor!
Ja ho sabia quan vaig casar-me. Hi veia, però no hi volia veure! Sentia que anava a ser desgraciada, però anava contenta a ser-ho. No t'hauria volgut tal com eres; però't volia, fossis com fossis.
Però això era abans. Ara s'ha acabat! Vui que treballis; vui que siguis un home honrat.
Ojo am tant voler!
Vui poguer anar amb el cap ben alt.
Vés-hi!
Tu m'ho prives. Tu m'ho has privat.
Prou lletanies, que perdo la paciencia!
Creu-me, calla!...
I què he de callar!
Calla, et dic! Mal llamp t'enfonsi! (L'amenaça.)
Péga, home! Si ja no'm fas por! Si això que vui, si això que't demano, a les bones o a les males, ho vui, perquè no es pera mi!
Doncs, pera qui?
Pel... teu fill? Per... un fill nostre?
Ara ho dius bé: per un fill nostre.
Viva Déu!
Ara, péga, que'ns pegaràs a tots dos!
Amb això no hi havia comptat mai! M'ha sorprès!
No més t'ha sorprès?
I no te n'alegres?
No ho sé. Em ve de nou... Deixa-m'ho pensar.
Si això no's pensa; si això es l'ànima que ho crida; si això rebot dintre'l cor com si toquessin a gloria! ¿No veus a mi com m'ha transformat, que fins m'ha tornat la paraula, que de covarda m'he tornat heroe, de mansa una pantera, d'esclava a mestressa, i que ja no hi ha res que m'aturi, ni tu, que es lo que més al món temia?
A tu, que ets dòna, t'encoratja; a mi, que sóc home, m'acovarda!
Perquè no ets tu; perquè es el teu passat que't deu fer por. Tens temor d'haver de donar compte al teu fill, de que't miri amb els ullets blaus la teva mirada dubtosa; de que t'abraci amb els seus bracets rosats i tu no puguis abraçar-lo; de que quan sigui gran caigui soldat i tu sentis com vergonya de volguer-li pagar la quinta, i remordiment de no pagar-la; de que't digui: «Pare: conteu-me, conteu-m'ho tot lo que vau fer quan ereu jove», i o el tinguis de fer callar o aconsolar-lo am mentides.
Bueno. Què he de fer?
Treballar! Treballar sempre! Mira'l teler com t'espera! Trist! Ple de pols! Jo mateixa'l netejaré; te'l deixaré com un mirall; i ens hi veurem feliços dintre! Feliços com he somniat! Feliços com jo'm mereixo! (Plora.)
Jo treballaré vora teu. Treballarem tots dos per ell! Que ho sents? Pel nostre filló! I el soroll de la llençadora l'adormirà com un breçol, i l'hi posarem a la vora pera que'l vegi, pera que senti'l seu tic-tac al despertar-se a la vida, i quan sigui gran l'estimi! I ho serà, de gran! Gran com tu, amb els ulls del color dels teus, i alegre com tu, i honrat com eres abans d'anar an aquelles terres, que t'han fet tornar dolent i a mi desgraciada! (Plora.)
Bé, no ploris. M'estimo més cops que llagrimes! Comprenc que es veritat lo que dius. Sí, que ho es. Jo era un altre, quan vaig marxar: no bevia, no sabia ni de jugar; fins era covard, i ja no me n'amago de dir-ho. El primer cop que vaig entrar en foc tremolava, t'ho juro!, fins tremolava! Però després no sé què devia passar, si va ser la flaira de polvora que devia emborratxar-me, o el fum, o el maligne esperit de la guerra, que ja no vaig tenir aturador: o batallar o jeure; o beure o jugar! La vida de quartel me feia més por que les bales; i no més pensar en el treball, el treball seguit i sempre a les mateixes hores com el rodar d'un rellotge, me sentia un pès al pit, i feia anar els braços com nadant, com fugint de l'aigua que m'ofegava. Però ara s'ha acabat. Sí, s'ha acabat! Vui cambiar; vui ser home de quartel.
Quina alegria! Veritat que sí? Jura-m'ho! Jura-m'ho, que'm faras contenta!
T'ho juro, mentres hi hagi pau. Però si vingués guerra... Ah, si vingués guerra!... No hi valdrien fills, ni families: correria a l'olor de polvora com el fum se'n va cap als núvols.
Bueno, doncs. Et prepararé feina, veritat?
Encara hi ha rodets.
Està bé.
I després te netejaré'l teler. I vaig a buscar troques i et vindré a fer companyia.
Ara, lo que vulguis tu.
Vui... vui una abraçada com mai te n'havia fet cap: com si hi hagués el fill entre tots dos que'ns mirés amb ulls de gloria.
(Ella l'abraça i se'n va. L'Heroe se'n va al teler, teixeix un moment, s'apoia'l cap am les mans sobre'l teler i torna a teixir.)
ESCENA III
Noi! Heroe!
Sóc aquí al teler.
El teler? Que estas borratxo?
No, Clapat. Desde ara sóc un altre home.
Et dic que no'm coneixeras.
Si ja no't conec! Aveiam: deixa-m mirar quin efecte fas dintre aquesta pacarera.
Me'n passen de noves.
Amb aquella?
Am la dòna.
Res de raons. D'això ja saps que no'n faig cas.
Doncs, què?
Que aviat seré pare de familia.
Anem a beure.
Res de beure: es qüestió de fer bondat.
D'avui en endavant, he resolt de dur una vida conforme. Vui treballar.
Això es una passa!
Passa de què?
De virtut. Jo també tinc un revés de conducta: també m'entrego al treballar.
Tu?
T'has fet soldat?
Cah, home! Ja'n vaig ser de la reserva. Soldat manucipio; cabo de burots, am punxó permanent i fixo, i al frenta d'un establiment que'n diuen un fielato.
Bon empleio!
Tant, que, si l'establiment marxa bé, fins pot-ser faci un cop de cap i em casi.
No'm facis riure, que'm destorbes.
He pensat: «Què't costa provar-ho?» Tu no hi pots perdre; ella pot-ser sí. Doncs, tallo en porta. Res, que vui tenir Clapadets.
I ja trobaras qui't vulgui?
Dònes rai! N'hi ha més que sotes. No'n vas trobar tu?
Jo? No es lo mateix, Clapat. Jo duia prestigis i un bagatge gloriós, i venia de la guerra.
Un cop casat, bé prou que vindrà la guerra! I civil, que es més ofensiva. Amb això, venia pera dir-te que'ns anem a despedir de la vagancia amb una mica de beguda. Apa, anem!
Però, que't ve d'una hora?
Deixa-m estar.
Això són ordres de la dòna!
A mi no'm mana ningú: ho entens?
Doncs fem els honors an el pas que anem a donar. Jo amb aixut no hi entro en el fielato! Hi haurà'l Jepet, el Borni, el Paqueño...
I l'Amparo; aquella que diu que, si un dia fos malionaria, menjaria home cru per postres.
Vaja, que no! Figura-t que he de veure un vestit de rayadillo, que'm llama més que vosaltres, i no hi vaig.
Que't vols tornar a embarcar?
Bé prou embarcat que hi estic!
Escolta!
No m'entretinguis: el beure no té espera.
Vindré en plegant.
Ja la dormirem.
Adéu, doncs.
Alanta!
(cridant-lo quan ja'l Clapat es a la porta)
Encara que sigui mitja. Un gat de 'rapenta i a la nona.
Bah! No potser! No hi puc fer més: em punxen, sota aquesta màquina! Anem, Clapat: surti lo que vulgui. Qui vulgui homes de teler que'n busqui: jo no he nascut pera viure dins d'aquesta gavia.
Bien, salao! I que visca l'home lliure! (Se'n van en el moment que entra la Carme, que, veient-los sortir, els crida desde la porta.)
Noi! Noi! Aon vas? Escolta! Escolta-m un moment! No més que un moment! Escolta al teu fill, si no'm vols escoltar a mi! Al teu fill, que't crida! (Entra i cau plorant sobre una cadira.) Ah! No hi ha consol, ni remei, ni carinyo, ni entranyes! Ni una mica de compassió pera aquesta desgraciada!
(Entren l'Anton, la Ramona, l'Andreuet,
el senyor Tomas i el Secretari.)
ESCENA IV
Ja us ho deia, Anton, que tots els passos eren inutils: la llei es la llei.
Però a nosaltres ens en toca massa, de llei.
Però no vol saber si som nosaltres que'l tenim de mantenir!
No penetra tant, el govern.
(que a l'entrar ha anat a trobar la Carme, veient que plorava)
Què tens, noia?
No ho volgueu saber! Ell, sempre ell!
No ploris, que'ns faries plorar a tots. Jo ja estic que no puc més.
Per l'Andreuet, filla meva!
Endemés, si haguessiu tingut la sort de que'l noi fos fill de viuda, ara'l tindríeu a casa...
I com ho havia de ser?
Tenint la desgracia de morir-vos.
Però si jo'm moriria cent vegades! Si ja no serveixo per res al món!
Bé: això era un dir. Ara també seria tard. Sereneu-vos: no més el tindreu quatre anys fòra. I què són quatre anys a la vida?
Són que ja no'm trobarà quan torni!
Ah, si jo fos jove! N'agafaria dèu, de fusells! Me vaig deixar perdre'l ser soldat, i creieu que me'n penedeixo! Us tornarà fet un altre!
També m'hi ha tornat el noi gran un altre!
No tant, hombre! El gran us ha portat algun disgust; però la gloria no ha escassejat a la casa. Que torni gloriós el petit, i també l'anirem a rebre.
Molt bé, Anton. Tampoc serà per demés que hi torni. La llastima es que, militarment parlant, ara no hi ha guerra efectiva, i el noi no podrà lluir-se. Però, al menos, s'espavilarà, veurà món, s'avesarà a l'uniforme, a la noble vida de quartel, sabrà l'exercici, apendrà a ser creient a cegues, i això, pels joves, es com posar-los a un col·legi. Se desprenen de la familia i fan un cos de patricis.
Un cos gran!
Jo no hi entenc, senyor Tomas; però les guerres no crec que facin cap falta.
Perquè sou pare. Estigueu tranquil: jo veuré en persona un coronel que es amic meu de tresillo, i li demanaré am gran manera que li concedeixi un empleo compatible am la disciplina. Que'l faci assistent: sempre es un estat més digne, i freqüenten...
I tenen tracte social!
Déu els ho pagui!
No'n parleu més, pare, de mi. El senyor Tomas té raó. Si es la meva sort anar-me'n! Si jo aquí no hi podia viure! Si a l'hereu li falta lloc! Si vindré home, i les noies me voldran, i tots me voldran, quan arribi llicenciat! Si m'han fet favor jugant-se'm els diners de la quinta!
(mirant fixament a la Carme)
Jo aquí hi vivia atormentat d'un mal que no podreu mai entendre!
Andreuet!...
No parlo per ningú: parlo... per parlar; parlo... perquè ja tindré temps de no dir res! Quatre anys de temps; i am quatre anys u'hauré de callar moltes de coses!
I tant si'l seguim!
I que no'ns espanta que marxi...
I què'ns té d'espantar! Al contrari!
Al contrari! Prou que sofrim de quedar-nos!
(El Secretari i el senyor Tomas se queden enraonant baix. L'Anton i la Ramona entren al quarto de la dreta.)
I tu, que també'm vols animar?
Jo no encara; però'm curaré.
Torna com te'n vas!
Pera que'm deixin?
Pera que aquella que no't deixi et vulgui més temps, i pera que t'estimi mellor! Ai, Andreuet! No'n portis de corones! Veus com se marceixen penjades? Doncs, encara's marceixen més per dintre'ls recons de l'ànima!
(Se queden una estona mirant-se de fit a fit, fins que surt la Ramona portant un farcell. A les poques paraules que hauran dit la Ramona i l'Andreuet, la Carme entrarà al quarto de l'esquerra.)
ESCENA V
Noi, ja tens el farcell arreglat...
Molt bé, mare.
Mare!...
En aquell recó trobaras un paperet embolicat: no'l perdis.
Què hi ha?
Hi ha cinc duros que encara vaig poguer salvar. Me n'havia de comprar un mocador pera l'hivern; però te'ls dono pera que te'n compris roba groixuda.
No'ls vui, mare!... Compreu-vos-en el mocador.
Tonto! No veus que am mocador o en
sense tindria més fred si'm creia que tu'n tenies?Pobra mare!
I ara una altra cosa. Veus això? Són uns escapularis. Que'm promets que te'ls posaras?
Us ho juro!
Mira que'l noi gran també va jurar-ho i no'ls va dur...
Jo no sóc el gran.
I després, quan te llevis, senya-t. I després... després... recorda-t de la teva pobra mare, i pensa bé que ella... sí, que't seguirà, siguis allà on siguis. (Plora.)
Bueno, prou... No us trastorneu...
Ja m'ho han dit, que tinc d'animar-te; però no són mares els que m'ho diuen. Fill meu, sobre tot tinguis compte amb els companys i escriu-me. Ho sents? Jo no podré contestar-te, perquè, pobre de mi!, no van ensenyar-me de lletra; però quan rebis carta de casa llegeix-la bé, que ja ho endavinaras que jo hi parlo, entre aquelles ratlles de tinta. Que ho faras lo que t'encomano?
Viviu tranquil·la!...
fill meu! No't moris, si vols que jo visqui! Abraça-m! (L'abraça.)
Ja són aquí.
Déu meu! I que depressa ve la desgracia!
(Entren l'Anton, el senyor Tomas, el Secretari i el Sargento.)
ESCENA VI
l'Andreuet, el senyor Tomas, el Secretari
i el Sargento
Ja l'havem trobat que venia.
No faltaba mas! Yo mismo vui acompañarle á las filas.
Ja es hora d'anar-nos-en?
Sí, Andreuet: ha llegado para ti el momento de honor; el momento de marchar al servicio de la patria.
Ja ho tens tot a punt?
Ja verás como el ser soldat no es el sacrificio que se imaginan tus padres. Aquí me tienes á mi, hombre: hace mas de veinte años que me estoy sacrificando, y ya me ves...
Gras com un toro!
¡Y fuerte! ¡Y sin ninguna herida!
Estigueu tranquils. De primer s'anyorarà; però, si no es d'aquells de mala mena, que l'anyorament els fa mella, passats uns quants mesos agafarà afició a la bandera, i s'hi avesarà i no podrà viure sense'ls colors nacionals.
I amb alegria. (A l'Anton.) Ja ho veureu!
Ja no ho veurem!
Bueno: anem.
I com estss d'ànim?
Jo? Molt content.
Estic molt content; però anem-nos-en d'una vegada!
Ho veieu? Ja voldria ser-hi.
Sí, ja voldria ser-hi! Ja'n voldria haver sortit! Ja'm fan menos por les bales que sentir els vostres consells. Pare, estic molt content. N'estic molt, mare! N'estic tant, que fins ploraria! Tant, que, si no'ns en anem aviat, em faré un tip de riure de llagrimes!
¡Está emocionado!
Pare: una abraçada. (L'abraça.)
No't puc dir res! Que't recordis del noi gran!
Eso es.
I vós, mare... (L'abraça.)
Fill del meu cor!
I a mi no'm dius res?
Que't perdono de tot cor!
Fill meu!...
(quedant-se un moment indecís i fugint cap al carrer)
Anem!
¡Andando!
(Se'n van el senyor Tomas, el Secretari i el Sargento.)
Lladres! Lladres, més que lladres! Lladres del meu fill! Del meu darrer fill! De l'unic fill
que'm quedava!
(Se queda plorant, apoiat al pilar de la porta. La Ramona plora, asseguda a una cadira, i la Carme se tapa la cara am les mans i se n'entra corrent a plorar al quarto de l'esquerra. Després d'un moment d'aquesta escena escena muda, la Ramona s'aixeca, va a trobar l'Anton, i, agafant-lo per l'espatlla, li diu:)
ESCENA VII
Anton!... Anton!...
No't desconsolis! Sostent-te am mi!
Com l'altre! Lo mateix que l'altre!
Vine am mi!
A on me vols dur?
No ho sé! A plorar per tot arreu! A regar de llagrimes la casa!
Vine am mi!...
Tinc fred! Tinc un fred que no l'havia sentit mai! Com si se'm refredessin els òssos...
Escolta: Déu ens donarà una esperança! No havem fet mal. Doncs, per què n'havem de tenir, de castic? Ja vindran dies mellors! Teixirem, i, tot treballant, ja saps que's calmen les penes. Seiem aquí, al nostre lloc; vora'l caliu del teler.
Apropa-t a mi! Apropa-t com en aquells temps que erem joves!
Com han passat!
Han passat; però, a les hores de tristor, que no t'agrada recordar-los? Te'n recordes de quan ens varem conèixer?
Com si fos ara!
Tu ja teixies, allavores, aquí mateix, i jo vaig venir a portar feina. Treballaves amb un dalit que encantava, i el teler cruixia als teus dits, i fins brandava, lo mateix que si fos un barco. Duies una flor a la boca, me'n recordo bé, i em vas preguntar si la volia. Jo't vaig dir
que sí, i ens vam tornar molt més vermells que la flor, i, al veure que la prenia i que me la posava a la boca, vas fer anar la llençadora amunt i avall, rabenta, alegra, com enjogaçada; lleugera com una daina.
Es veritat!
«Que bé treballes!» te vaig dir. I tu t'hi lluïes, treballant; i jo't mirava, i ja quasi no'ns vam dir res més. Vam casar-nos, i jo'm vaig posar en aquest recó, aquí on som ara, i aquí vam viure feliços.
Fins fa poc!
I encara ho serem! El cor m'ho diu, que encara ho serem. No pot ser que siguin dolents aquells infantons que vàrem veure néixer tant
rossos! Del gran ne tenen la culpa les guerres. Però cambiarà! L'Andreuet, jo espero encara tornar-lo a veure. I la casa's tornarà a omplir, i aviat un nét, i d'altres, i com més néts siguin, més rossos! No trobes que'l caliu
d'aquell temps ja torna?
Sento soletat!
No diguis això, que també fas que jo la senti!
Mira a l'entorn nostre: ningú!
Tens cor de mare! (Se senten grans crits de l'Heroe al carrer. La Ramona s'alça. Molt al lluny se senten trompetes de cavalleria.)
Ho veus? Ja'l sento! Ja es aquí! Ens aconsolarà!
(Arriba l'Heroe, borratxo, amb el Clapat, que l'acompanya.)
Ai. Ramona! No n'esperis cap consol ja de la vida!
ESCENA VIII
Visca la guerra! Visca'l vi i la guerra! Visca la mort i visca la victoria! Que no ho sents que toquen a morts? Anem-hi, Clapat! Vui sang! Vui veure sang! Vui anar a matar el que's presenti!
Calla!
Aquí'l tens! Tenies raó que torna!
Déu meu!
On són les armes! Vui les armes! Tinc de pendre una vila a la baioneta, Clapat, i pegar-hi foc, aixís que hi entri, i ho cremarem tot! Oh sents? Tot! Ja ho veuras quin foc que farem! I allí'n vulguis, de dònes nostres! Totes ho seran, de nostres! Fins les malaltes i ferides!
Anton, no't trastornis! Paciencia!
Bueno. Seu aquí i no'm comprometis!
On sóc?
Ets a casa teva.
Es mentida! Som a la guerra, i això es una casa que havem pres a la força i violada. Els tenim a tots presoners! I tu també ets presoner i els fusellarem a tots! Veus? (Senyalant el seu teler.) Això es una màquina de guerra!
Ja, ja. ja! El meu teler! Me volien fer treballar! Com si pogués treballar un heroe! Com si l'home que ha guanyat tantes corones el poguessin junyir a una sinia! (Riu.) Ja, ja, ja! Estan borratxos!
Noi!
Deixa-l estar!
Borratxos, esteu, i jo no'm doblego! El treballar no es pera mi! Que treballin els covards! Els perdularis! Els que tinguin feina! Però, jo? Jo sóc més que treballador. Pregunteu-ho al poble, a la nació i a tot arreu! Qui us en tira de llorer a vosaltres? Qui us porta enlaire? Qui us ve a rebre am musica quan plegueu del vostre treball? Jo, quan vaig plegar del meu, caminava entre corones. (Riu.) Ja, ja, ja! Sou uns pobres obreros! Feu-me'l saludo! Us mano que'm feu el saludo!
Calla, ximple, d'una vegada!
Jo callar? El saludo, dic, i enrera tot-hom! Vui passar revista! Vui bufetejar el que no cregui! De frente! Ar!...
(Va pera marxar avant i cau al peu del teler. La Ramona fa l'acció d'anar-lo a cullir, i el Clapat l'atura, dient-li:)
Deixeu-lo estar que dormi. Es un canalla!
I tu, gran pillo!
A mi m'ho dieu, després que us l'acompanyo? Un altre dia'l deixaré al mig del carrer i
que se'l mengin els corbs!
Calla, Judes!
No m'han ferit! Encara no m'han ferit!
Senyor! Feu que s'acabi aquest torment!
Sóc jo'l que vui ferir! Qui'm vulgui fer la contra, que surti! El desafio a mort! Vui matar algú! Ja m'havia avesat a fer mal, i ho anyoro! (Agafa una cadira.) A la sort! Al que li toqui, aquell mato!
(Surt la Carme de l'esquerra.)
ESCENA IX
A mi'm toca! Mata-m a mi, d'una vegada!
Qui ets tu? La meva dòna? (Riu.) Ja, ja, ja! En tinc tantes com vui, de dònes. I mellors que tu, ho sents? Mellors que tu! Tu treballant te revelleixes, i la cara se t'arruga; i jo'n tinc que sempre són blanques, sempre blanques i sempre esperen els heroes!
Visca! Això volia! Ara'ns entendrem! Feu rotllo, que veureu com maniobro; com ho feia allà, a Falipines: com els despatxava a la guerra!
(donant-li una empenta i tirant-lo a un recó)
A dormir, te dic!
Apa: aquí'm tens! Què esperes?
Fuig, Carme!
Noi!
(desprenent-se del Clapat i anant-se a tirar a sobre de la Carme amb una cadira a la mà)
Et toca a tu? Doncs, carguen!
(En aquest moment entra en Joan corrent, li agafa la cadira, l'hi llença, i l'Heroe recula.)
ESCENA X
i aviat l'Andreuet i el senyor Tomas
Has fet tard!
Tant me fa a tu com an ella!
(Va pera avançar i tirar-se a sobre d'en Joan; però aquest, amb una empenta, el torna a fer recular.)
Què vols fer?
Joan! No'n facis cas!
Deixeu-me estar! Vui vomitar-li la fèl! Vui enverenar-lo d'odi! Vui fer-lo parlar pera sentir-lo y escupir-li la paraula!
Ja, ja, ja!
Haveu de saber tots plegats que aquest perdut miserable ve de casa de robar-me la meva honra, que era lo unic que'm quedava! No ho neguis!
Molt bé! Això volia: que't confessessis! Ja ho sentiu!
Jo no nego, ni reculo!
Malvat!
Joan, per Déu!
Que t'ajuda la meva dòna?
Tinc la sang al cap; però espera!
Joan, vés-te'n!
No tingueu por! Si no l'escanyo es pel pler de veure-l vençut, impotent, arreconat com un pilot de miseria!
Assistencia!
Veniu! Correu!
A tots us vui! Per molts que sigueu, som més nosaltres. (Passen pel carrer els quintos fent el pas i silenciosos, i aniran passant fins al final.) Els sents com passen?
Si aquests són dels meus! No hi van a la guerra: els hi porten!
Deixa-m'hi anar! M'espera la teva dòna!
(S'aixeca, treu un ganivet, i, anant pera matar en Joan, cau de genolls.)
No! Aquest cop no hi aniras! No dius que la força guanya? (Agafa'l sabre de la panoplia.) Doncs, aquí la tens, assassino! (Donant-li un cop de sabre al cap.) Amb el teu sabre d'honor!
(El mata. Les dònes fan un gran xiscle; corren a tocar l'Heroe, i quan veuen que es mort se n'aparten aterroritzades. L'Anton se queda tremolós vora del teler; el Clapat fuig, i en Joan cau abatut sobre una cadira.)
Que has fet! Déu meu! Que has fet!
No ho sé! L'he mort! He tingut més força!
Pera guanyar un presidi!
No! A un presidi no m'hi duran! El meu lloc es a l'hospital; al darrer hospital, a podrir-me!
(passant amb els quintos)
El noi! Escolta! Escolta!
Deixa-l estar: que no ho sapiga!
Sí, que no ho sapiga fins allà baix! L'un mort; l'altre a morir, i jo encara no morir-me!
Per Déu, Anton!...
(Anant-lo a trobar al peu del teler.)
Tot s'ha acabat!
(acostant-se a l'Anton i dient-li baix)
(La Ramona plora sobre'l teler. L'Anton abraça un dels sostents.)
El noi gran.
Aquí'l teniu!
Mort! Has mort el nostre Heroe!
I què he d'haver mort l'Heroe! He mort el gandul del poble! Mireu-los allí! Els del teler són els heroes!
Tip. «L'Avenç»: Ronda de l'Universitat, 20
1903