L'Heroe - Primer acte

L'Heroe
Drama en tres actes
Santiago Rusiñol i Prats
(1903)









PRIMER ACTE







PRIMER ACTE




L'acció passa en un poble i a l'entrada d'una casa de gent treballadora. A primer terme, dos telers de mà, un a cada banda de sala. Una porta a la dreta i una a l'esquerra que donen a les habitacions. Al fons, la porta d'entrar, i al costat una gran vidriera, veient-se'l carrer per darrera dels vidres. Ambent de treball. Peces començades, devanadores, troques, llençadores, tot ple de polsina de cotó i pàtina obrera.


ESCENA I

L'Anton, l'Andreuet, la Ramona, la Mercè i la Carme


(A l'aixecar-se'l teló, l'Anton estarà texint al teler de la dreta, am la Ramona fent mitja al costat. L'Andreuet teixirà al teler de l'esquerra, , am la Carme i la Mercè a la vora copdellant troques am dues devanadores. Durarà una estona que no se sentirà més que'l tric-trac de les llençadores, el voltar dels rodets i el giravolt de les troques. Després la Carme i la Mercè cantaran a mitja veu una cançó, riuran i voltaran més depressa.)

Anton

   Aixís m'agrada, que canteu.

Carme

   De tant fer rodar la roda també roda'l cap, com si valsessiu; i us dóna una mena d'alegria...

Anton
   Es que no hi ha res que alegri tant com el treballar, quan hi ha feina. Jo, ja veieu que sóc vell, fa quaranta anys que estic en aquest teler. Doncs, com més va, us ho jur!, am més dalit el faig moure.
Ramona

   Perquè hi portes voluntat.

Anton

   No he de portar-n'hi, si m'ha criat, si m'ha donat pera viure, pera viure a tots, a tu, als bordegassos i als que vinguin? Ell sempre està a punt de guanyar-lo, el nostre pa de cada dia. Que passo una trifulca? Catatric-catatrec!: fòra la pena! Que estic content? Doncs, catatrec-catatric! Ell m'acompanya com si fos una guitarra; i sempre, catatric!, llençadora amunt, i catatrec!, llençadora avall, un gaudeix i es guanya la vida.

Carme

   Ja es ben cert que'l treball acompanya molt; però també'l braç s'adorm de fer anar la roda.

Anton
   Doncs, desperteu-lo, que avui es dissabte i havem d'entregar les peces.
Mercè

   I aviat, nostramo, que havem de rebre'l vostre hereu del servici. Tot el poble hi anirà.

Anton

   Doncs nosaltres el rebrem aquí. Un no pot fer sempre'l cor fort, i les llagrimes no s'han de treure al carrer.

Mercè

   ¿Com dieu que'n diuen de lo que l'han fet allà baix a les Falipines?

Anton

   Què sé jo! Estic que'n diuen hèrue.

Andreuet
   ¿I per això han posat tantes banderes i han hagut de guarnir tanta sortija?
Carme

   Es que es molt!

Mercè

   I tant!

Carme

   Més que capità!

Mercè

   I molt més! De capitans diu que'n fan a mils de milers, i d'això de heroes no més que quínze o vint a cada guerra.

Carme

   Quina sort haveu tingut! (A la Mercè.) I an el teu home no van fer-lo heroe?

Mercè
   An el meu home no més van donar-li una cosa.
Carme

   Què?

Mercè

   Les febres.

Ramona

   No devia tenir persones.

Mercè

   Ni persones, ni salut, ni humor! Ja l'has vist que m'ha tornat repatriat.

Carme

   Què vol dir repatriat?

Mercè
   No ho sé, però jo crec que vol dir soldat que no té remei.
Carme

   Encara com vas casar-t'hi, estant-ne, de repatriat...

Mercè

   El coneixia de noi, sempre haviem treballat aquí, l'hi havia promès, i també vaig volguer ser valenta. També les dònes ho som d'això que han fet al noi gran.

Carme

   Que no l'estimes?

Mercè

   No'n parlem. Vaja, Anton, que ja se us ha acabat el treballar, havent donat aquest empleio a l'hereu.

Andreuet
   Aquest empleio no té paga.
Mercè

   No ha de tenir-ne! Figura-t si'n tindrà quan n'hi ha tants que'l sol·liciten.

Anton

   Jo no sé si'n té o no'n té. Lo que sé del cert es que mai s'ha recordat dels seus pares.

Ramona

   Prou, que se'n deu haver recordat!

Anton

   Doncs no's coneix. Si havem sabut d'ell ha hagut de ser per lo que diu que conten els diaris del seus fets i de les seves valenties.

Mercè
   I no esteu content de saber-les? Que m'agraden els homes braus!
Carme

   No veieu que amb el carrec no deu tenir temps d'escriure?

Anton

   I quan no'l tenia, el carrec? I quan no ho era d'hèrue, que per ventura escrivia?

Ramona

   Va escriure dugues vegades.

Anton

   Et dic que no sé què me'n pensi. No sé per què'l tenir tractament li ha fet perdre l'escriure.

Ramona

   Sempre't queixes. Que no era un bon noi? Que no era un bon treballador, el fill meu?

Anton
   No dic el contrari. No havia faltat mai a l'obligació, i era obedient, i...
Ramona

   I les mans que tenia!

Anton

   Conformes.

Ramona

   I que no's malgastava ni un centim.

Anton

   Era honrat, ja ho sé...

Carme

   I guapo.

Anton
   Tenia totes les prendes; però torno a dir que, d'ençà que té aquest ofici de brau, am grau de valent reconegut pel govern, el noi no es el noi d'abans.
Ramona

   Ja saps què diu don Tomas: que a la guerra'l soldat no's pot distreure per res. Sempre ha d'estar fixo a la feina.

Anton

   Però, a quina feina?

Ramona

   Ai, ai! Què sé jo! A la seva. A la que's presenti.

Anton

   Però, tanta gent té de matar? Tants estragos ha de fer, que no pugui deixar ni un trist moment la baioneta pera pensar en nosaltres i en el teler, que l'espera?

Ramona
   Calla, rondinaire!
Anton

   No podia enviar alguna cosa pera ajudar a pagar la quinta al seu germà?

Andreuet

   Es que jo... també hi vui anar, a la guerra.

Carme

   Tu?

Andreuet

   També ho vui ser, d'heroe.

Mercè (rient)

   Ja, ja, ja! Tu també? (A la Carme.) Mira, tu: aquest vol ser heroe. Què hi dius?

Carme
   Pobre d'ell! Que't penses que es teixir, el ser-ho?
Andreuet

   Jo vui provar-ho.

Mercè

   No't provarà!

Anton

   Calla, beneit! Ja'n tenim prou amb un a casa.

Andreuet (a la Carme)

   A tu t'agraden els valents!

Carme

   A mi? Com ho saps?

Andreuet
   Perquè't brillen els ulls quan ne parlen, i et tornes roja, i fas rodar el torn am més dalit.
Carme

   Deixa-ho córrer! (La Mercè i la Carme riuen.)

Andreuet

   Que us rieu de mi?

Mercè

   Ramona, el vostre noi vol ser guerrero, pobret! Vigileu-lo, que no faci trencadissa!

Andreuet

   Aneu rient, que pot-ser no riureu sempre.

(Entra en Joan amb un cove al cap.)
Carme

   Mira, Mercè: aquí'l tens, el teu repatriat.

Mercè

   I tant repatriat com està! Aviat no serà un home!


ESCENA II

Els mateixos i en Joan


Carme

   Vès, Joan: l'Andreuet voldria anar a Falipines. Què hi dius?

(En Joan deixa'l cove, cançat, i respira am dificultat.)
Joan

   Què hi dic? Que no passi ansia, que ja l'hi faran anar a les males.

Ramona

   Es que té un reconet pera pagar.

Anton
   Suats d'aquests telers.
Joan

   Doncs que pagui o que deserti!

Andreuet

   Es que jo també vui ser brau...

Joan

   Bon ofici, pel que hi senti vocació.

Andreuet

   Com l'hereu!

Joan

   Bon profit.

Carme

   Que no has vist com s'ha fet home, Joan?

Joan
   I tant home!
Mercè

   Tu haguessis pujat tant!

Joan

   Ja us he dit que ell i jo no anavem pel mateix camí. Ell anava allí on volia, i jo... allí on me duien. Jo era dels que sitiaven els pobles, i ell dels que assaltaven les cases. A mi'm deien: «Fes sentinella. No't moguis, no't moguis fins que't corquis, fins que l'humitat t'estobi'ls òssos, fins que caiguis, fins que la febre't faci petar de dents». Jo era dels que vigilava... i no sé lo que vigilava: l'enemic... lo que'n deien l'enemic. I quan estava cançat, l'enemic, quan estava mort com jo, fred com jo i febrós com jo, allavors me deien: «Pudreix-te!» I entraven els homes frescos, els del noi, i recullien les engrunes, i amb el foc de les ruïnes encenien el cigarro.

Ramona
   Però'l noi no ho era d'aquests.
Joan

   Jo no dic que ho fos: jo dic que hi anava.

Ramona

   I tu l'havies vist amb ells?

Joan

   Dos o tres cops, el vaig veure.

Ramona

   I aon? Mai ho has contat!

Joan

   Perquè no era hora de contar-ho. Un cop va ser que venien de cremar un poblet, un poblet de palla, que havia cremat molt bé, molt rebé; un pilot de cendra. Portaven molts presoners, magres com nosaltres repatriats, i, ja prou grocs que són de mena, ho eren més de malaltia, i anaven am més pell que roba: nus. El noi no hi anava de nu: el noi portava un gran farcell enfilat a la baioneta, i no era pas buid el farcell, sabeu? Era ple de roba d'indi.

Ramona

   La mudada!

Joan

   I tant! Un altre dia'l vaig veure a l'hospital. Jo feia cinc mesos que hi era.

Anton

   Ferit?

Joan

   Cah! No tenia tanta sort, jo. Malalt! No més que malalt! Cinc mesos d'un mal que'n deien anemia; sense metge, sense llit...

Ramona
   I pot-ser sense gana...
Joan

   Això mellor, perquè tampoc hi havia prou menjar. Cinc mesos de batre-m...

Anton

   Boi malalt?

Joan

   ... am la mort, Anton, am la mort! Cinc mesos sense noticies de casa, sense un consol, sense un amic; no més sabent... que perdiem, no més que veient arribar ferits, que no feien pas el posat d'haver guanyat cap batalla... Va entrar el vostre noi, i, francament... ploro pensant-hi... el cor me va saltar d'esperança. Érem amics, erem veins, haviem treballat sempre junts. «Ara n'arriba un dels teus, un del teu poble! —jo'm deia.— Ara podras revifar-te». Però, cah! Venia ferit d'un braç, però alegre, cridant, despertant els altres malalts...

Carme
   Quina alegria! I què va dir-te?
Joan

   Maleit-siga jo! Poca cosa. No tenia temps de dir-me res. Portava pressa, portava companys que'l seguien, i portava tres medalles. Van embenar-lo i va sortir.

Anton

   Sense dir-te res?

Joan

   Sí: dient-me que dugués pressa a curar-me.

Anton

   I res més?

Joan
   I encara. Després vaig saber que no sé què havia fet, alguna gran cosa, i el vaig veure a l'embarcar-me. Repartien creus. Els soldats estaven formats vora'l mar, i més enllà se veien els barcos.
Anton

   Els nostres?

Joan

   Els altres. En donaven moltes, de creus. Medalles d'això, medalles d'allò; d'aquest sant, de l'altre; del merit de guerra, del merit de pau, de tota mena de merits. Tots ne teniem prou, de merit! Un general anava recorrent les files, crec vigilant si's descuidaven de medallar-ne algun; i al mig d'ells, com pera destorbar-los la festa, ens van passar en les camilles. Van saludar-nos, això sí; van presentar armes, van fer-nos tots els honors. Jo, traient el cap per sota'l toldo de la camilla en que'm duien, vaig cridar-lo, an el vostre noi; i tant, si vaig volguer cridar-lo! Però ja no tenia veu, ni esma, ni era d'aquest món! A sentir-me, tampoc m'hauria conegut. Ja era un zero, jo, una nosa, una torna que havia sobrat, sense número!...

Ramona
   I a tu no varen donar-te res?
Joan

   Prou!

Ramona

   Què?

Joan

   Quinina! Molta quinina!

Ramona

   Pobre Joan!

Joan

   La que vaig pendre! I la que'm toca pendre encara! Com en Peret, que ja es mort; com en Joan de câ l'Isidro, que aviat se morirà; com tants altres companys de barco! I això rai! El meu temor era un altre!

Mercè
   Quin temor?
Joan

   Ja ho saps: de que, veient-me, et fes fastic!

Mercè

   Com que t'havia promès casar-me am tu...

Joan

   Però era quan estava bo. Aixís... com ara, va ser molt més d'agrair, que volguessis aprofitar aquest rebuig de la guerra! (Dirigint-se a l'Andreuet.) Ja ho saps ara, noi: si vols marxar, viatjaras en camilla! S'hi va estret! Però, pera morir, ja hi ha prou lloc!

Anton (amb energia)

   Andreuet!

Andreuet
   Pare!...
Anton

   Al teler! A treballar pera pagar la teva quinta.

Mercè

   Bé, home: no tots tornen igual. Mireu el noi gran.

Anton

   El noi gran! Veurem com arribarà, el noi gran!

Ramona

   Déu ens el torna am salut. Com el vols més?

Anton

   El vui tal com era. (A l'Andreuet.) Andreuet: al teler, et diuen! Val més suar treballant que haver de suar de febre.

(Se n'hi va, i arriba'l senyor Tomas.)



ESCENA III

Els mateixos i el senyor Tomas


Senyor Tomas

   Se pot entrar?

Ramona (alçant-se)

   Vostè per aquí, senyor Tomas?

Anton

   Que hi ha alguna novetat, senyor Jutge?

Senyor Tomas
   Que si hi ha novetat? Permeteu-me que us abraci, Ramona; que abraci la mare de l'Heroe, del nostre Heroe, la nostra mare de l'Heroe!
Ramona

   Però, què hi ha?

Senyor Tomas

   Que plegueu, que aviat arriba.

Anton

   El noi?

Senyor Tomas

   El noi de tots! El noi del poble!

Ramona

   Ja ve?

Senyor Tomas

   I triomfalment, i carregat de llorer i de gloria. Ah! Ja us ho deia; i això que sóc jutge de pau. A la guerra! Sempre a la guerra! Allí s'espavilen; allí aprenen d'estimar la baralla obligatoria, l'honor, la bandera, etcetera, etcetera. Jo n'he embarcat tants com he pogut.

Joan

   Però vostè s'ha quedat en terra.

Senyor Tomas

   Am prou recança. Jo sóc vell, minyó.

Joan

   I quan era jove?

Senyor Tomas

   Allavores... no hi havia guerres.

Ramona

   Conti, conti. Com arriba'l fill del meu cor?

Senyor Tomas
   Però, que no llegiu els diaris? Desde Cadiz que ha anat am carro triomfal.
Ramona

   Am carro?

Senyor Tomas

   He dit triomfal. Al desembarcar, ja va ser un deliri desfet: coloms, canonades de gala, içar banderes, mocadors; i demaneu-ne de llagrimes! Una senyorassa manola va enternir-se i va fer-li un petó a la galta.

Ramona

   Ai el meu fill!

Carme

   I ell, què va fer?

Senyor Tomas
   Això no ho diuen els diaris; però sospito que l'hi devia tornar; i un petó d'heroe, que no n'entren gaires en lliura! Lo que sí se certifica... pasmeu-vos!... es que a Cordoba li va estrènyer la mà en Guerrita.
Anton

   Qui es en Guerrita?

Senyor Tomas

   Un altre heroe. Li va estrènyer la mà en persona; i allí a l'andèn, am més de dèu mil andalusos, en volgueu de plors altre cop!... Mares, criatures, veteranos, quintos, paisans, tot-hom plorant, cridant, bevent mançanilla i demanant-li que hi tornés, que'ls tornés a veure; i ell anant cridant «Viva Espanya!», cop de «Viva Espanya!», fins que'l tren va entrar dintre d'un tunel.

Carme

   Què diu ara!

Senyor Tomas

   I un poble que'n diuen Alcázar? Allí va sortir una comissió de lo més serio de la vila i varen fer-li entrega d'una capsa, am una navaja que deia: Al Heroico de Pampanga, amigos patriotas reconocidos, i Loor!, Loor! a cada banda, entre dugues branques de fulles.

Anton

   I què n'ha de fer de la navaja?

Senyor Tomas

   Són prendes glorioses que's pengen d'una panoplia.

Ramona

   Estic aturdida!

Anton

   Jo no sé què'n pensi.

Mercè

   Què n'heu de pensar? Encara voleu més?

Anton
   Menos, voldria.
Carme

   Que m'agraden aquests homes!

Senyor Tomas

   Espereu, que encara no he acabat. Entrem al Regne de Valencia. Allí, entre traca i traca, a cada poble, a cada poblet, el duien en andas.

Ramona

   Aon diu que'l duien?

Senyor Tomas
   A coll, enlaire, a coll-i-bè del poble, a sobre de les espatlles, no deixant-lo tocar de peus a terra. No'n tenien mai prou, d'Heroe. En volien més, més! Li regalaven petaques, cigarros am dedicatoria, quadros de caligrafia, cromos, decimes reials. El retrataven per tot: a cavall de cavall, a cavall del poble, a dalt del balcó, amb el sabre, amb un mapa de les isles, matant o ferint filipinos, i fins traient el cos del barco amb els repatriats al darrera, tracatejats per la polvora.
Ramona

   Valga-m Déu!

Senyor Tomas

   (donant-los il·lustracions)
Mireu-lo! Aquí'l teniu de totes mides.

Anton

   No sembla'l mateix!

Ramona

   Està magre.

Carme

   Que guapo! Veritat, Mercè?

Mercè
   I que ben plantat!
Joan

   I que farolero!

Senyor Tomas

   Quina satisfacció pels pares, poguer dir: «D'aquest recó honrat, però pobre, n'ha sortit una peça aixís, una lumbrera, un brau que renova les nostres passades glories!»

Anton

   Però escolti, senyor Tomas: què es, a l'ultim, lo que l'han nombrat?

Senyor Tomas

   Ja ho havem dit vint vegades: Heroe.

Anton

   Ja ho sé. Però, què vol dir aquest motiu?

Senyor Tomas
   Vaia una pregunta! Vol dir... l'home que n'ha fet de crespes, que l'ha feta grossa!
Anton

   I que té molta paga l'empleio?

Senyor Tomas

   Tanta com volgueu. Figureu-vos no més que es home que passa a l'historia patria.

Anton

   Jo no les entenc les histories.

Mercè

   Es molt, Anton! No tot-hom pot ser-ho de lo que han fet al vostre hereu.

Joan

   Es veritat. No tot-hom té tanta barra!

Senyor Tomas
   Què diu ara!
Mercè

   No'n faci cas: està malalt.

Senyor Tomas

   Doncs ja ho sabeu. Repeteixo l'enhorabona: que per molts anys se trobin en semblants casos.

Anton

   Gràcies, però no volem perseverar. Pel dia que'l petit entri a la quinta, que es aviat, ja anem fent un reconet pera lliurar-lo.

Senyor Tomas

   I pot-ser feu bé. Ja veieu que jo sóc home d'empresa i d'instints batalladors; però, de perles com el vostre, us confesso que no se'n troben. De tots els que he enviat a les isles, el vostre es l'unic que ha sortit bo. Però, això sí: perquè escassegen són buscats. Sempre ho dic: el dia que tots fessin valenties, al món no s'hi podria viure. Ara, Ramona, arregleu-li'l quarto i el llit, que, per bons quatre quartos que tingui, això de les guerres cancen.

Ramona

   Ai, senyor Tomas! Ja fa anys que l'hi arreglo cada dia. Les mares no'ns descuidem mai d'esperar-los, els nostres fills.

Senyor Tomas

   I menos un fill com aquest!

Ramona

   Encara que fos desgraciat el rebria d'igual manera. (En Joan i la Mercè surten per la porta del carrer. L'Anton se'n va al seu teler. La Ramona entra dintre'l quarto de la dreta. L'Andreuet va a l'altre teler, i s'està enraonant baix, durant tota l'escena que ve, am la Carme, que s'ha assegut al seu costat. El senyor Tomàs va pera sortir quan entra'l Secretari.)


ESCENA IV

El senyor Tomas, el Secretari, l'Anton, l'Andreuet i la Carme


El Secretari

   Senyor Tomas, crec que tenim el nostre home al peu del poble.

Senyor Tomas

   Ja's veu venir?

El Secretari

   La bandera de senyals que havem penjat a la Casa de la Vila, ja'l senyala. Tot-hom ja es a la creu de terme.

Senyor Tomas
   Ja ho sentiu, Anton, lo que diu el Secretari. Poseu-vos el gec de les festes.
Anton

   Jo aquí l'espero. Quan vui fer els honors an algú, el rebo amb el vestit del treball.

Senyor Tomas

   Quin moment s'apropa! Quin moment pera la població natal, i pera la nació, i pera... etcetera!

El Secretari

   Solemne!

Senyor Tomas

   Més que solemne: hiperbolic! Aquesta es la frase: hiperbolic. Ja estan tots els preparatius?

El Secretari

   Jo crec que no'ns haurem descuidat de res; i, encara que hi hagués algun lapsus, no fóra extrany, perquè'l poble no hi té pràctica a rebre aquesta classe d'homes. L'arc triomfal ja està acabat: hi han entrat catorze carretades de verd, a sis rals la carretada.

Senyor Tomas

   Avui no es hora de comptar: avui es hora de sentir.

El Secretari

   Després, sis escuts de cartró.

Senyor Tomas

   D'aont els haveu copiat?

El Secretari

   Els hi havem posat a ull, però tots am la seva heraldica.

Senyor Tomas
   Molt bé.
El Secretari

   Després, el lletrero.

Senyor Tomas

   Bravo! Què diu el lletrero?

El Secretari

   Allò que diuen tots: Al hijo invencible; Pampanga, vivas i alguna altra friolera.

Senyor Tomas

   I res més?

El Secretari

   Ah! I lo del monument, que a la sessió d'air ne van parlar.

Senyor Tomas
   I què van resoldre?
El Secretari

   Fer-lo.

Senyor Tomas

   Molt ben fet. I aon?

El Secretari

   Aquí va ser la controversia. Els veins de dalt el volien dalt del turó, pera que tingués vista; els de baix, a la plaça, amb una font d aigua viva a sota; i els del carrer Major, cada hu'l vol davant de la botiga, perquè diu que paguen més de consums i que tenen dret a tenir-lo.

Senyor Tomas

   Però, què tenen que veure'ls consums?

El Secretari
   Veurà: ells s'hi guien.
Senyor Tomas

   Que poc patriota es això del botiguer!

El Secretari

   Lo que també va donar molt que parlar va ser com i de quina manera'l farien. El sindic voldria que fos com aquell Angel de la Guarda que tenim a l'altar major esclafant un filipino; els conservadors, fent sentinella al peu de la creu de terme; els republicans, a dalt d'una xemeneia senyalant la aurora del progreso, i cada hu hi deia la seva. Fins n'hi va haver un que va dir que de viu en viu no podia fer-se.

Senyor Tomas

   Que estava borratxo? No podem pas matar el Nostre!

El Secretari
   I tant! Qui'l mata una peça aixís?
Senyor Tomas

   Nada: en parlarem am serenitat. Necessitem monument, costi lo que costi. Convé que'ls forasters vegin que havem tingut persones lluides, de lluiment, homes sobrenaturals!

El Secretari

   Tots varen votar que sí.

Senyor Tomas

   I quant hi ha de recullit?

El Secretari

   Per ara... res.

Senyor Tomas

   Es massa poc; però això no du pressa. (A l'Anton.) Ja ho sentiu, Anton: el vostre noi tindrà monument.

Anton
   No sé què volen dir.
Senyor Tomas

   Una mena d'altar a la plaça.

Anton

   Fins Sant el volen fer?

Senyor Tomas

   Que no n'hi han hagut de guerreros? Aquest serà sant seglar, sant popular, sant pera donar exemple a les criatures que pugen.

Anton

   Senyors, en fan massa. Jo no sé com tinc de pagar-los-ho.

Senyor Tomas

   Es que ho tem pera tots plegats: pera nosaltres, pera vosaltres i pera ell i la patria.
(En aquest moment se sent, molt al lluny, que toquen la marxa de Cadiz. Al sentir-ho, la Carme s'aixeca am llestesa, fa un crit d'alegria, però s'asseu al mateix lloc perquè veu la cara de l'Andreuet. La Ramona surt corrent del seu quarto. L'Anton se posa dret al teler, i escolta, t surt el Sargento de carrabiners.)


ESCENA V

El senyor Tomas, el Sargento, l'Anton, la Ramona, l'Andreuet i la Carme


Carme (aixecant-se)

   Ja es aquí!

Ramona

   Ja arriba! Gracies, Senyor, que me'l deixes tornar a veure!

Anton
   Ben vingut sia!
El sargento

   Apa, señores: la comitiva ja està en dansa. Allá va la plana mayor del pueblo. Usted no ve, Anton?

Anton

   No: ens quedem. Primer vui veure si ve de guerra o de pau.

El sargento

   Doncs, a la orden. Don Tomas: marchen! (Se'n van el Sargento i el senyor Tomas. L'Anton i la Ramona's posen a la porta del carrer, esperant. La Carme també fa actitut d'anar-se'n.)


ESCENA VI

La Carme i l'Andreuet


Carme

   Jo també me'n vaig. Quina alegria!

Andreuet

   Carme... Espera...

Carme

   Què vols?

Andreuet

   No hi vagis, encara.

Carme
   Per què?
Andreuet

    Perquè... perquè... tinc de parlar-te.

Carme

   Però ara?

Andreuet

   Sí, ara. Justament ara.

Carme

   Digues; però cuita. (Sempre fixa en lo que passa a fòra.)

Andreuet

   No sé què he de dir-te...

Carme
   Doncs me'n vaig.
Andreuet

   Sí: tinc de dir-te... que arriba'l meu germà...

Carme

   Això no més?

Andreuet

   Sí. I que vagis en compte, amb el meu germà.

Carme

   Què dius ara! I per què?

Andreuet

   Perquè't noto... me sembla... que'l cor se te'n va més an ell, i que allí ont havies promès...

Carme
   Que tens celos?
Andreuet

   Sí, que'n tinc. Me fa por ell, me fas por tu, tot... i tots me feu por!

Carme

   I quins motius tens?

Andreuet

   Molts, ne tinc.

Carme

   Doncs ja m'ho diras una altra hora.

(Va pera anar-se'n.)
Andreuet

   Ho veus com vols fugir?

Carme
   Però no siguis beneit! A tu't veig cada moment, i an ell fa anys que no l'he vist.
Andreuet

   Carme, an ell el veus fins quan no hi es, i a mi no'm veus ni quan me tens al davant. Carme, jura-m que'm vols!

(Se sent la marxa de Cadiz.)
Carme

   Ja són aprop!

Andreuet

   Jura-m'ho!

Carme

   T'ho juro, t'ho juro i t'ho juro!

Andreuet

   Pensa bé que m'has fet tres juraments...

Carme
   Que'n vols més?
Andreuet

   Lo que vui es que te'n recordis que'ls has fet. Ho sents?... Que no'm sents?

Una veu (al carrer)

   Visca l'Heroe!

Molts

   Visca!

Carme

   Ja es aquí!

Andreuet

   Que no vols escoltar-me més?

Carme

   No pas ara. No siguis pesat!

Una veu (darrera la porta)
   Visca'l noi!
Moltes veus

   Visca!

Carme

   Com criden! Que no ho sents com criden?

Andreuet

   Jo també crido, i no'm sents, i nom vols sentir. Et vui, Carme!

Una veu

   Visca'l de Pampanga!

Moltes veus

   Visca!

Andreuet

   Carme...

Carme
   Calla, o me'n vaig!
Andreuet

   Ja callaré! Ja callaré mentres pugui!
(Se queda darrera del teler. Grans empentes a la porta pera entrar. Entren primer el senyor Tomas, el Secretari, el Sargento, el Rector, l'Alcalde, Regidors, dos Agutzils, en Joan, que's queda al fons, i la Mercè, que se'n va al costat de la Carme. Al mig entra l'Heroe, amb el Clapat, passant-li'l braç per l'espatlla; dos amics agafats als seus braços i una criatura a les calces. Va vestit de «rayadillo», gorra de paisà tirada endarrera, am dos clavells; porta quatre o cinc medalles al pit, el canó de la llicencia, un bastó a l'espatlla amb un gran farcell i moltes corones enfilades, i fuma un gran cigarro, am faixa. Darrera entren dos vailets portant-li farcells, moltes més corones i una guitarra. Entra més gent, tots mudats, i, aixís que n'han entrat una vintena, els agutzils, posats a la porta, no deixen entrar el poble, i el poble's queda a cridar a la part de fòra.)


ESCENA VII

L'Anton, la Ramona, l'Andreuet, la Mercé, la Carme, en Joan, l'Heroe, el senyor Tomas, el Secretari, el Sargento, l'Alcalde, el Clapat, Regidors, dos Agutzils, Homes, Dones i Criatures.


L'heroe

   Visca! Ja som a casa! Ja som a l'allotjament!

El clapat

   Mireu-vos-el! Ja'l tenim aquí! Ja tenim aquí'l nostre peça!

Senyor Tomas
   Descobriu-vos tots!
El sargento (saludant militarment)

   I paso al gran héroe!

Anton (agafant-li la mà, commogut)

   Noi gran!...

L'heroe (distret)

   Hola, pare! Déu vos guard, mare!

Ramona (abraçant-lo i plorant)

   Fill meu! Fill meu del meu cor! Deixa-m mirar-te. Que home t'has fet! Que...

Senyor Tomas

   I tant si se n'ha fet, d'home!

El sargento
   Dejarse de ternuras, señores!
Senyor Tomas

   Es veritat! El vostre fill ara es de tots! Es del poble! Es nostre! Es ben nostre!

Tots

   Molt ben dit!

Una veu (a fòra)

   Que surti! Que surti! El volem veure!

Tots

   Sí! Sí!

L'alcalde (am to de discurs)

   Crec que, señores, com a alcalde, em toca... li he de dar la benvinguda...

Senyor Tomas

   Silenci, que l'Alcalde vol parlar!

(Tot-hom calla, menys el Clapat, que no està no més que per l'Heroe, rient i donant-li petacades.)
El clapat

   Bandarra, més que bandarra!

El secretari

   Silenci, Clapat!

L'alcalde

   Crec que... señores...

(Grans crits i aplaudiments a fòra.)
Senyor Tomas

   No deixaran dir res aquests de fòra! (A l'Heroe.) Vés, diga-ls alguna cosa.

L'heroe (sortint a la porta)

   Viva Espanya!

Tots (a fòra)
   Viva!
Senyor Tomas

   Veus? Ja callen. Aviat se'l té enganyat el poble. Expressis, senyor Alcalde.

L'alcalde

   Crec que... Crec que... com alcalde, em toca, li he de donar la benvinguda. Doncs... li dono. Ben vingut sia, que per molts anys i am salut pugui fer semblants estragos i que mani i disposi del poble. Queda dit! (Aplaudiments.)

El sargento

   Y yo también, veterano empedernido, en nombre de los presentes y ausentes, aunque me siento un pigmeo... yo también, también saludo a mi compañero de armas.

El clapat (a l'Heroe)

   No me'n sé avenir, de veure-t, gran bretol!

Senyor Tomas
   Clapat: no destorbis el Sargento!
El sargento

   Miradle! Mi amigo del alma! Su cara simpática, su mirada risueña, es una sonrisa acariciadora para sus amigos, y un dardo penetrante para sus muchos enemigos!...

El clapat

   (an els nois que's miren l'Heroe)
Ja'l podeu tocar, que no mossega!

El sargento

   Miradle! El es. El idolo ensalzado, el hombre férreo, el competidor del Cid, el vencedor en lides mil, el guerrillero fecundo! El es de aquella madera, de aquella fuerte madera que antes muere que sucumbe, o antes cae que fallece de fallecimiento heroico!

Tots

   Molt bé! Molt bé!

(L'Heroe fa'l saludo militar.)
El clapat

   Ja sents lo que't diuen, moreno!

El secretari

   I vostè, senyor Tomas, que no'n diu alguna de les seves?

Senyor Tomas

   Jo no més diré... que'ls llorers del camp de batalla'ls planti en el camp del poble. Me sembla que ja he dit prou.

El secretari

   Poc, però triat.

El clapat (a l'Heroe)

   Ara tu, cap de trons! Aveiam com t'expresses!

L'heroe
   Els soldats no parlem. He dicho!
El clapat

   Ben xafat! Ets un trunfo!

Senyor Tomas

   Però, i la guerra? Parla-ns de la guerra.

L'heroe

   Això es el meu menjar.

El clapat

   Aveiam què vas fer, gat dels frares!

L'heroe

   Grans campanyes.

El sargento

   Yo las seguí paso á paso.

L'heroe
   A Filipines?
El sargento

   No vaig tenir tanta fortuna. Las seguía en un mapa de la guerra, muy bien hecho.

L'heroe

   No es ben bé lo mateix.

El sargento

   También lo supongo.

L'heroe

   Doncs, aquell país...

Senyor Tomas

   Atenció! (Grans crits a fòra.) Ja hi tornen? Vés: torna-ls a cridar el Viva España, però diga-ls que va l'ultim.

L'heroe (a la porta)
   Viva Espanya, i prou!
Tots

   Viva!

Senyor Tomas

   Es oli en un llum!

L'heroe

   Doncs, aquell país (alguns s'asseuen, altres queden drets darrera) es un país per conquistar, es un fruiterar, es una petita Suiça, am moltes isles, am molt mar i molt terreno navegable. Allí quasi tot es regadiu, un pom de flors, am cada palmera de plàtanus i cada deixa-m encendre!... que't dic, Clapat, que dóna gloria!

Carme (a la Mercè)

   No ho contava pas aixís el teu home.

Mercè
   Que sap ell!
L'heroe

   Això sí: els pobles quasi tots són d'encanyiçat, i la majoria de palla. Am un misto'ls teniu encesos. (Tots riuen.) Molts d'ells s'aguanten enlaire, com unes golfes am bastons; moltes cases són fetes de jipijapa, i la gent dintre, am quatre grans d'arroç, hi viuen.

El secretari

   I que es molt poblat allò?

L'heroe

   Massa. Ja'n podieu matar de gent! Com més ne mataveu, més ne sortien per tot arreu.

El clapat

   Deuen criar molt!

L'heroe

   Com els conills! No hi valen les guerres, ni nosaltres, ni les malures, ni'ls americans que'ns hi ajuden. Com que són petits i morenets, n'esclafeu un i en broten quatre.

Senyor Tomas

   Raça fructífera.

L'heroe

   No sé lo que diu, però té raó. Tenen un guerrejar ferestec.

El secretari

   Terrible!

L'heroe

   Alegre!

El sargento

   Es verdad.

L'heroe

   Doneu-me una batalla que hi jugui l'infanteria, els de cavall, els de montanya, i l'artilleria de plaça, i us regalo tots els envelats del poble.

El clapat

   Ah, salau!

L'heroe

   Aquests avancen; aquells altres criden; aquí'n cau un; allà'n tomben quatre; i amunt i crits!; i apa, que ja hi som!; i veure'l poble allà lluny, am les fumeroles que'n surten, i dir: «Aviat serà nostre!»; i entrar-hi, i aquest vui, aquest no vui, aquesta vui i aquesta també!...

El clapat

   Ansia, moreno!

L'heroe

   I veure l'enemic rendit, suplicant per la mort dels sants, dels seus sants, i demanar-nos perdó, i emborratxar-nos de polvora i de lo que no es polvora, i després sortir victorioso! Vaja: us dic, llamp del cel!, que'l que no hi ha estat de la vora no sap què es viure, ni no viure.

El clapat

   Ben cargolat!

El secretari

   I mai vareu haver de recular?

L'heroe

   Jo, mai!

El sargento

   Muy bien!

L'heroe

   Si per cas, els altres.

Senyor Tomas
   I si't deixaven sol?
L'heroe

   Per això'm van fer celebre!

Senyor Tomas

   I com va ser? Explica-ho, home, explica-ho. No siguis modest.

L'heroe

   Molt senzill. Ja sabeu que jo era de cavall. Doncs anavem seguint un torrent cap a Pampanga, i... pim pam!, pim pam!, l'enemic, no més pera fer mal, darrera de les verdices, anava tirant de cada banda. Van desplegar les guerrilles, i els de cavall varem quedar baix del torrent caminant entre dos fuegos.

El sargento

   Buena táctica!

L'heroe

   Hi havia molt fang; un fang que allí baix ne diuen barro. Anaven tirant, tirant, no més que pera entretenir aquell fuego, i haurieu vist que a cada punt n'hi havia un dels de cavall que's posava la mà al cap, o al ventre, o a la cama, i queia a sobre d'aquell barro. Us dic que hi feia de molt mal estar.

El secretari

   Ja ho crec!

L'heroe

   Tot-d'una, el meu cavall s'agenolla, torç el cap, i se'm queda mort, sense avisar-me. «Que havem de fer?», vaig preguntar-me. Nada: a peu, i al darrera; però endavant, endavant sempre!

El sargento

   Bravo!

L'heroe

   Oh, bravo! Endavant has dit! I poguer? Qui varem trobar-hi, al davant, van ser els filipinos. Més de dèu mil, i tots armats, viva Déu!, i amb unes ganes de fer mal que feia feredat de veure-ls.

El clapat

   I què vareu fer?

L'heroe

   Els de cavall van retirar-se galopando.

El clapat

   I tu?

L'heroe

   Jo, mai! Primera, perquè anava a peu i mai reculo; i després perquè'l, fang no'm deixava recular. Al veure-m sol, no us ho nego, vaig engegar trenta renecs!

El clapat
   Engega-ls ara, noi gran!
L'heroe

   Ara tinc titol! Vaig mirar el camp de batalla, no vaig descobrir les guerrilles, i... aont aniras?... aont aniras? Vaig veure una casa de palla: hi corro, obro la porta, i hi trobo tres o quatre del país: dugues dònes i dugues o tres criatures. Aixís que'm veuen van pera sortir i cridar auxili. Jo'ls vui fer callar, no'ns entenem, i al veure que m'anaven a comprometre i que venia l'enemic... què havia de fer jo allavores? Deixar-me matar? No'm venia bé! Cridar assistencia? Era perdre-m, i jo no'n demano. Nada: fer lo que tenia de fer: mà a la baioneta i a la carrabina, i revestir-me de coratge, i pendre l'ofensiva, com diuen els militars. No'n va quedar ni un! Ells no se'n sabien avenir, de que'ls enllestís d'aquell modo: semblava que'ls vingués de nou; estaven parats; i ¿parats de què, mal rellamp! Com si la guerra's fes am confits i s'hi anés a fer santos!

El clapat
   Es clar que no!
L'heroe

   A la guerra s'hi va pera matar, i el que no mata no es heroe! Un cop vaig fer nèt, vaig mirar a fòra: estava voltat, llamp del cel! Però no atacaven perquè no'm sabien a dintre. Anaven passant sense fer esment de la casa, quan tot-d'una, un malaio maleit se li acut de trucar a la porta. No obro. Ell truca més fort: no contesto. Ell esbotza'l pany, i jo... pam!... li esbotzo'l cervell d'un tiro. Ah, fillets meus! Allavores va començar el sarau! Pim, pam!, i jo foc i més foc!, i ells avançant, i jo no movent-me. Ells cridant-me que'm rendís, i jo donant-me ordres i manant-me a mi mateix. «Ara mata aquest,— me deia; — ara apunta l'altre; ara has fet blanc; ara has apuntat massa baix; ara t'han ferit d'un braç; ara no tens més que sis cartutxos: confesa-t, despedeix-te de memoria, i vaia, alania, noi gran, que ja no hi tornaras al teu poble!... quan, tot-d'una... ja era hora!... veig arribar les guerrilles. M'havien salvat! Van abraçar-me! Volien comptar els morts, i vaig dir que ho deixessin córrer. I pera celebrar la festa vaig pegar foc a la casa.

(Tots l'abracen.)
Senyor Tomas

   Colossal!

El sargento

   Esto es magnífico.

L'alcalde

   Estem molt reconeguts!

El clapat

   Barba! I ara què faras?

L'heroe

   Reposar.

El clapat

   Ja t'ho tens ben merescut!

Senyor Tomas

   Bueno: ens retirem. Descança, seu, i no treballis massa, per ara.

(Se'n van.)
El clapat

   Sí, tremendo! Ara que ets aquí n'havem de fer que se'n parli!

L'heroe

   Alania tots!
(Al ser a la porta pera sortir se sent cridar:)

Una veu

   El volem veure! Que surti!

Tots

   Que surti!

L'heroe

   Encara són aquí?

Senyor Tomas
   El poble no's cança mai.
El clapat

   Diga-ls allò.

Senyor Tomas

   Dòna'l crit.

L'heroe

   Viva Espanya!

Tots

   Viva!
(Se'n van el senyor Tomas, el Secretari, el Sargento i l'Alcalde. Els del poble, a l'obrir-se la porta, estrenyen la mà a l'Heroe, el toquen i el maseguen, i se'n van cridant.)

L'heroe

   Viva l'Heroe de Pampanga!

Tots

   Viva!


ESCENA VIII

L'Heroe, el Clapat, l'Anton
la Ramona, en Joan, l'Andreuet, la Mercè
i la Carme


L'heroe
(traient-se'l canó de la llicencia)

   Bueno. Ja s'ha acabat el besamanos. Ara'ls de casa.

Anton

   Ja era hora que te'n recordessis!

L'heroe

   Andreuet, que no'm dius res?

Andreuet
   T'he vist tant ocupat...
L'heroe

   Aveiam, deixa-m mirar-te... Bon artiller!

Ramona

   I a mi, que no'm mires?

L'heroe

   Per tots n'hi haurà!

(Abraça la Ramona.)
Anton (plorant)

   Fill!

L'heroe

   I vós, pare?

Anton

   Treballant. Tens bona salut?

L'heroe
   Més salut que trenta! Fort i alegre i a punt de fer-ne de grosses!
El clapat

   I d'amples i de groixudes!

Joan

   I a mi, que no'm coneixes?

L'heroe

   Prou! En Joan. Vatua en Joan! Me pensava que eres mort!

Joan

   No encara; però ja vindrà!

Anton

   I per què no has escrit an els de casa?

L'heroe
   Perquè no sabeu què es la guerra. Un no's pot distreure per res. Després, amb això del rango, que ara una copa... que ara dugues.
L'heroe

   havem de complimentar a tot-hom. Veritat, Joan, que no saben què es la guerra?

Joan

   Tu tampoc ho saps.

L'heroe

   Es del que guanya!

Joan

   No tot-hom tira pera guanyar-hi!

L'heroe

   Pitjor pera ells!

Joan

   O mellor!

L'heroe
   Pitjor o mellor: no m'hi encaparro! Ja ho he dit. Qui no té pit no'l fan Heroe!
Joan

   I a tu, qui te n'ha fet?

L'heroe

   Tot-hom!

Joan

   Tot-hom no es ningú.

L'heroe

   Doncs ningú! Mira, noi: et diré lo que'm deia'l comandant, i jo també ho dic, i reflexiono: no més el fort té dret a viure.

Joan

   Ho tindré present. Ho tindré molt més present de lo que't penses.

(Se'n va.)
L'heroe (veient les noies)
   I la Carme i la Mercè per aquí? Que encara treballeu a casa?
Mercè

   I doncs?

L'heroe (a la Carme)

   Que guapa t'has fet!

Mercè

   Que no ho saps? Té relacions am l'Andreuet!

Carme

   No es pas veritat!

L'heroe (a la Mercè)

   I tu, que fresca!

Carme

   Es casada amb en Joan.

Mercè
   I què?
L'heroe
(donant una flor a la Carme i tocant-li la cara)

   Té, una flor!

Mercè

   I a mi?

L'heroe
(també tocant-li la cara)

   I a tu, l'altra! (Les dues se miren l'Heroe; ell mira l'una i després l'altra, i se frega les mans.) Ai, la mare! Me sembla que no'ns aburrirem!

El clapat

   Ui, ui, ui!...

Ramona

   Noi gran, deus estar cançat...

L'heroe
   Cançat? Jo no'm canço mai!
Anton

   Ell rai, que es jove! Mira, hereu: l'Andreuet t'ha guardat el teu teler. Quan voldras, t'espera.

L'heroe

   Que esperi, per ara. Vui fer-vos veure que no he perdut el temps allà baix. Una sorpresa! Vui donar-vos una sorpresa!

Carme i Mercè

   Quina?

L'heroe

   Mireu-la! (Agafant la guitarra.) He après de tocar!
(La Carme i la Mercè corren a escoltar-lo. L'Andreuet se queda dret al teler mirant-lo. La Ramona s'hi apropa i l'Anton alça les mans enlaire.)

Carme i Mercè
   La guitarra?
L'heroe

   La guitarra nacional! La companyera invencible.

El clapat

   Olé!

L'heroe (cantant)

   El que viene de la guerra...

El clapat

   Ole ya, que ja hi som! Ole ya, i viva tu mare!


TELÓ