L'Heroe - Primer acte
L'acció passa en un poble i a l'entrada d'una casa de gent treballadora. A primer terme, dos telers de mà, un a cada banda de sala. Una porta a la dreta i una a l'esquerra que donen a les habitacions. Al fons, la porta d'entrar, i al costat una gran vidriera, veient-se'l carrer per darrera dels vidres. Ambent de treball. Peces començades, devanadores, troques, llençadores, tot ple de polsina de cotó i pàtina obrera.
ESCENA I
(A l'aixecar-se'l teló, l'Anton estarà texint al teler de la dreta, am la Ramona fent mitja al costat. L'Andreuet teixirà al teler de l'esquerra, , am la Carme i la Mercè a la vora copdellant troques am dues devanadores. Durarà una estona que no se sentirà més que'l tric-trac de les llençadores, el voltar dels rodets i el giravolt de les troques. Després la Carme i la Mercè cantaran a mitja veu una cançó, riuran i voltaran més depressa.)
Aixís m'agrada, que canteu.
De tant fer rodar la roda també roda'l cap, com si valsessiu; i us dóna una mena d'alegria...
Perquè hi portes voluntat.
No he de portar-n'hi, si m'ha criat, si m'ha donat pera viure, pera viure a tots, a tu, als bordegassos i als que vinguin? Ell sempre està a punt de guanyar-lo, el nostre pa de cada dia. Que passo una trifulca? Catatric-catatrec!: fòra la pena! Que estic content? Doncs, catatrec-catatric! Ell m'acompanya com si fos una guitarra; i sempre, catatric!, llençadora amunt, i catatrec!, llençadora avall, un gaudeix i es guanya la vida.
Ja es ben cert que'l treball acompanya molt; però també'l braç s'adorm de fer anar la roda.
I aviat, nostramo, que havem de rebre'l vostre hereu del servici. Tot el poble hi anirà.
Doncs nosaltres el rebrem aquí. Un no pot fer sempre'l cor fort, i les llagrimes no s'han de treure al carrer.
¿Com dieu que'n diuen de lo que l'han fet allà baix a les Falipines?
Què sé jo! Estic que'n diuen hèrue.
Es que es molt!
I tant!
Més que capità!
I molt més! De capitans diu que'n fan a mils de milers, i d'això de heroes no més que quínze o vint a cada guerra.
Quina sort haveu tingut! (A la Mercè.) I an el teu home no van fer-lo heroe?
Què?
Les febres.
No devia tenir persones.
Ni persones, ni salut, ni humor! Ja l'has vist que m'ha tornat repatriat.
Què vol dir repatriat?
Encara com vas casar-t'hi, estant-ne, de repatriat...
El coneixia de noi, sempre haviem treballat aquí, l'hi havia promès, i també vaig volguer ser valenta. També les dònes ho som d'això que han fet al noi gran.
Que no l'estimes?
No'n parlem. Vaja, Anton, que ja se us ha acabat el treballar, havent donat aquest empleio a l'hereu.
No ha de tenir-ne! Figura-t si'n tindrà quan n'hi ha tants que'l sol·liciten.
Jo no sé si'n té o no'n té. Lo que sé del cert es que mai s'ha recordat dels seus pares.
Prou, que se'n deu haver recordat!
Doncs no's coneix. Si havem sabut d'ell ha hagut de ser per lo que diu que conten els diaris del seus fets i de les seves valenties.
No veieu que amb el carrec no deu tenir temps d'escriure?
I quan no'l tenia, el carrec? I quan no ho era d'hèrue, que per ventura escrivia?
Va escriure dugues vegades.
Et dic que no sé què me'n pensi. No sé per què'l tenir tractament li ha fet perdre l'escriure.
Sempre't queixes. Que no era un bon noi? Que no era un bon treballador, el fill meu?
I les mans que tenia!
Conformes.
I que no's malgastava ni un centim.
Era honrat, ja ho sé...
I guapo.
Ja saps què diu don Tomas: que a la guerra'l soldat no's pot distreure per res. Sempre ha d'estar fixo a la feina.
Però, a quina feina?
Ai, ai! Què sé jo! A la seva. A la que's presenti.
Però, tanta gent té de matar? Tants estragos ha de fer, que no pugui deixar ni un trist moment la baioneta pera pensar en nosaltres i en el teler, que l'espera?
No podia enviar alguna cosa pera ajudar a pagar la quinta al seu germà?
Es que jo... també hi vui anar, a la guerra.
Tu?
També ho vui ser, d'heroe.
Ja, ja, ja! Tu també? (A la Carme.) Mira, tu: aquest vol ser heroe. Què hi dius?
Jo vui provar-ho.
No't provarà!
Calla, beneit! Ja'n tenim prou amb un a casa.
A tu t'agraden els valents!
A mi? Com ho saps?
Deixa-ho córrer! (La Mercè i la Carme riuen.)
Que us rieu de mi?
Ramona, el vostre noi vol ser guerrero, pobret! Vigileu-lo, que no faci trencadissa!
Aneu rient, que pot-ser no riureu sempre.
Mira, Mercè: aquí'l tens, el teu repatriat.
I tant repatriat com està! Aviat no serà un home!
ESCENA II
Vès, Joan: l'Andreuet voldria anar a Falipines. Què hi dius?
Què hi dic? Que no passi ansia, que ja l'hi faran anar a les males.
Es que té un reconet pera pagar.
Doncs que pagui o que deserti!
Es que jo també vui ser brau...
Bon ofici, pel que hi senti vocació.
Com l'hereu!
Bon profit.
Que no has vist com s'ha fet home, Joan?
Tu haguessis pujat tant!
Ja us he dit que ell i jo no anavem pel mateix camí. Ell anava allí on volia, i jo... allí on me duien. Jo era dels que sitiaven els pobles, i ell dels que assaltaven les cases. A mi'm deien: «Fes sentinella. No't moguis, no't moguis fins que't corquis, fins que l'humitat t'estobi'ls òssos, fins que caiguis, fins que la febre't faci petar de dents». Jo era dels que vigilava... i no sé lo que vigilava: l'enemic... lo que'n deien l'enemic. I quan estava cançat, l'enemic, quan estava mort com jo, fred com jo i febrós com jo, allavors me deien: «Pudreix-te!» I entraven els homes frescos, els del noi, i recullien les engrunes, i amb el foc de les ruïnes encenien el cigarro.
Jo no dic que ho fos: jo dic que hi anava.
I tu l'havies vist amb ells?
Dos o tres cops, el vaig veure.
I aon? Mai ho has contat!
Perquè no era hora de contar-ho. Un cop va ser que venien de cremar un poblet, un poblet de palla, que havia cremat molt bé, molt rebé; un pilot de cendra. Portaven molts presoners, magres com nosaltres repatriats, i, ja prou grocs que són de mena, ho eren més de malaltia, i anaven am més pell que roba: nus. El noi no hi anava de nu: el noi portava un gran farcell enfilat a la baioneta, i no era pas buid el farcell, sabeu? Era ple de roba d'indi.
La mudada!
I tant! Un altre dia'l vaig veure a l'hospital. Jo feia cinc mesos que hi era.
Ferit?
Cah! No tenia tanta sort, jo. Malalt! No més que malalt! Cinc mesos d'un mal que'n deien anemia; sense metge, sense llit...
Això mellor, perquè tampoc hi havia prou menjar. Cinc mesos de batre-m...
Boi malalt?
... am la mort, Anton, am la mort! Cinc mesos sense noticies de casa, sense un consol, sense un amic; no més sabent... que perdiem, no més que veient arribar ferits, que no feien pas el posat d'haver guanyat cap batalla... Va entrar el vostre noi, i, francament... ploro pensant-hi... el cor me va saltar d'esperança. Érem amics, erem veins, haviem treballat sempre junts. «Ara n'arriba un dels teus, un del teu poble! —jo'm deia.— Ara podras revifar-te». Però, cah! Venia ferit d'un braç, però alegre, cridant, despertant els altres malalts...
Maleit-siga jo! Poca cosa. No tenia temps de dir-me res. Portava pressa, portava companys que'l seguien, i portava tres medalles. Van embenar-lo i va sortir.
Sense dir-te res?
Sí: dient-me que dugués pressa a curar-me.
I res més?
Els nostres?
Els altres. En donaven moltes, de creus. Medalles d'això, medalles d'allò; d'aquest sant, de l'altre; del merit de guerra, del merit de pau, de tota mena de merits. Tots ne teniem prou, de merit! Un general anava recorrent les files, crec vigilant si's descuidaven de medallar-ne algun; i al mig d'ells, com pera destorbar-los la festa, ens van passar en les camilles. Van saludar-nos, això sí; van presentar armes, van fer-nos tots els honors. Jo, traient el cap per sota'l toldo de la camilla en que'm duien, vaig cridar-lo, an el vostre noi; i tant, si vaig volguer cridar-lo! Però ja no tenia veu, ni esma, ni era d'aquest món! A sentir-me, tampoc m'hauria conegut. Ja era un zero, jo, una nosa, una torna que havia sobrat, sense número!...
Prou!
Què?
Quinina! Molta quinina!
Pobre Joan!
La que vaig pendre! I la que'm toca pendre encara! Com en Peret, que ja es mort; com en Joan de câ l'Isidro, que aviat se morirà; com tants altres companys de barco! I això rai! El meu temor era un altre!
Ja ho saps: de que, veient-me, et fes fastic!
Com que t'havia promès casar-me am tu...
Però era quan estava bo. Aixís... com ara, va ser molt més d'agrair, que volguessis aprofitar aquest rebuig de la guerra! (Dirigint-se a l'Andreuet.) Ja ho saps ara, noi: si vols marxar, viatjaras en camilla! S'hi va estret! Però, pera morir, ja hi ha prou lloc!
Andreuet!
Al teler! A treballar pera pagar la teva quinta.
Bé, home: no tots tornen igual. Mireu el noi gran.
El noi gran! Veurem com arribarà, el noi gran!
Déu ens el torna am salut. Com el vols més?
El vui tal com era. (A l'Andreuet.) Andreuet: al teler, et diuen! Val més suar treballant que haver de suar de febre.
ESCENA III
Se pot entrar?
Vostè per aquí, senyor Tomas?
Que hi ha alguna novetat, senyor Jutge?
Però, què hi ha?
Que plegueu, que aviat arriba.
El noi?
El noi de tots! El noi del poble!
Ja ve?
I triomfalment, i carregat de llorer i de gloria. Ah! Ja us ho deia; i això que sóc jutge de pau. A la guerra! Sempre a la guerra! Allí s'espavilen; allí aprenen d'estimar la baralla obligatoria, l'honor, la bandera, etcetera, etcetera. Jo n'he embarcat tants com he pogut.
Però vostè s'ha quedat en terra.
Am prou recança. Jo sóc vell, minyó.
I quan era jove?
Allavores... no hi havia guerres.
Conti, conti. Com arriba'l fill del meu cor?
Am carro?
He dit triomfal. Al desembarcar, ja va ser un deliri desfet: coloms, canonades de gala, içar banderes, mocadors; i demaneu-ne de llagrimes! Una senyorassa manola va enternir-se i va fer-li un petó a la galta.
Ai el meu fill!
I ell, què va fer?
Qui es en Guerrita?
Un altre heroe. Li va estrènyer la mà en persona; i allí a l'andèn, am més de dèu mil andalusos, en volgueu de plors altre cop!... Mares, criatures, veteranos, quintos, paisans, tot-hom plorant, cridant, bevent mançanilla i demanant-li que hi tornés, que'ls tornés a veure; i ell anant cridant «Viva Espanya!», cop de «Viva Espanya!», fins que'l tren va entrar dintre d'un tunel.
Què diu ara!
I un poble que'n diuen Alcázar? Allí va sortir una comissió de lo més serio de la vila i varen fer-li entrega d'una capsa, am una navaja que deia: Al Heroico de Pampanga, amigos patriotas reconocidos, i Loor!, Loor! a cada banda, entre dugues branques de fulles.
I què n'ha de fer de la navaja?
Són prendes glorioses que's pengen d'una panoplia.
Estic aturdida!
Jo no sé què'n pensi.
Què n'heu de pensar? Encara voleu més?
Que m'agraden aquests homes!
Espereu, que encara no he acabat. Entrem al Regne de Valencia. Allí, entre traca i traca, a cada poble, a cada poblet, el duien en andas.
Aon diu que'l duien?
Valga-m Déu!
(donant-los il·lustracions)
Mireu-lo! Aquí'l teniu de totes mides.
No sembla'l mateix!
Està magre.
Que guapo! Veritat, Mercè?
I que farolero!
Quina satisfacció pels pares, poguer dir: «D'aquest recó honrat, però pobre, n'ha sortit una peça aixís, una lumbrera, un brau que renova les nostres passades glories!»
Però escolti, senyor Tomas: què es, a l'ultim, lo que l'han nombrat?
Ja ho havem dit vint vegades: Heroe.
Ja ho sé. Però, què vol dir aquest motiu?
I que té molta paga l'empleio?
Tanta com volgueu. Figureu-vos no més que es home que passa a l'historia patria.
Jo no les entenc les histories.
Es molt, Anton! No tot-hom pot ser-ho de lo que han fet al vostre hereu.
Es veritat. No tot-hom té tanta barra!
No'n faci cas: està malalt.
Doncs ja ho sabeu. Repeteixo l'enhorabona: que per molts anys se trobin en semblants casos.
Gràcies, però no volem perseverar. Pel dia que'l petit entri a la quinta, que es aviat, ja anem fent un reconet pera lliurar-lo.
I pot-ser feu bé. Ja veieu que jo sóc home d'empresa i d'instints batalladors; però, de perles com el vostre, us confesso que no se'n troben. De tots els que he enviat a les isles, el vostre es l'unic que ha sortit bo. Però, això sí: perquè escassegen són buscats. Sempre ho dic: el dia que tots fessin valenties, al món no s'hi podria viure. Ara, Ramona, arregleu-li'l quarto i el llit, que, per bons quatre quartos que tingui, això de les guerres cancen.
Ai, senyor Tomas! Ja fa anys que l'hi arreglo cada dia. Les mares no'ns descuidem mai d'esperar-los, els nostres fills.
I menos un fill com aquest!
Encara que fos desgraciat el rebria d'igual manera.
(En Joan i la Mercè surten per la porta del carrer. L'Anton se'n va al seu teler. La Ramona entra dintre'l quarto de la dreta. L'Andreuet va a l'altre teler, i s'està enraonant baix, durant tota l'escena que ve, am la Carme, que s'ha assegut al seu costat. El senyor Tomàs va pera sortir quan entra'l Secretari.)
ESCENA IV
Senyor Tomas, crec que tenim el nostre home al peu del poble.
Ja's veu venir?
La bandera de senyals que havem penjat a la Casa de la Vila, ja'l senyala. Tot-hom ja es a la creu de terme.
Jo aquí l'espero. Quan vui fer els honors an algú, el rebo amb el vestit del treball.
Quin moment s'apropa! Quin moment pera la població natal, i pera la nació, i pera... etcetera!
Solemne!
Més que solemne: hiperbolic! Aquesta es la frase: hiperbolic. Ja estan tots els preparatius?
Jo crec que no'ns haurem descuidat de res; i, encara que hi hagués algun lapsus, no fóra extrany, perquè'l poble no hi té pràctica a rebre aquesta classe d'homes. L'arc triomfal ja està acabat: hi han entrat catorze carretades de verd, a sis rals la carretada.
Avui no es hora de comptar: avui es hora de sentir.
Després, sis escuts de cartró.
D'aont els haveu copiat?
Els hi havem posat a ull, però tots am la seva heraldica.
Després, el lletrero.
Bravo! Què diu el lletrero?
Allò que diuen tots: Al hijo invencible; Pampanga, vivas i alguna altra friolera.
I res més?
Ah! I lo del monument, que a la sessió d'air ne van parlar.
Fer-lo.
Molt ben fet. I aon?
Aquí va ser la controversia. Els veins de dalt el volien dalt del turó, pera que tingués vista; els de baix, a la plaça, amb una font d aigua viva a sota; i els del carrer Major, cada hu'l vol davant de la botiga, perquè diu que paguen més de consums i que tenen dret a tenir-lo.
Però, què tenen que veure'ls consums?
Que poc patriota es això del botiguer!
Lo que també va donar molt que parlar va ser com i de quina manera'l farien. El sindic voldria que fos com aquell Angel de la Guarda que tenim a l'altar major esclafant un filipino; els conservadors, fent sentinella al peu de la creu de terme; els republicans, a dalt d'una xemeneia senyalant la aurora del progreso, i cada hu hi deia la seva. Fins n'hi va haver un que va dir que de viu en viu no podia fer-se.
Que estava borratxo? No podem pas matar el Nostre!
Nada: en parlarem am serenitat. Necessitem monument, costi lo que costi. Convé que'ls forasters vegin que havem tingut persones lluides, de lluiment, homes sobrenaturals!
Tots varen votar que sí.
I quant hi ha de recullit?
Per ara... res.
Es massa poc; però això no du pressa. (A l'Anton.) Ja ho sentiu, Anton: el vostre noi tindrà monument.
Una mena d'altar a la plaça.
Fins Sant el volen fer?
Que no n'hi han hagut de guerreros? Aquest serà sant seglar, sant popular, sant pera donar exemple a les criatures que pugen.
Senyors, en fan massa. Jo no sé com tinc de pagar-los-ho.
Es que ho tem pera tots plegats: pera nosaltres, pera vosaltres i pera ell i la patria.
(En aquest moment se sent, molt al lluny, que toquen la marxa de Cadiz. Al sentir-ho, la Carme s'aixeca am llestesa, fa un crit d'alegria, però s'asseu al mateix lloc perquè veu la cara de l'Andreuet. La Ramona surt corrent del seu quarto. L'Anton se posa dret al teler, i escolta, t surt el Sargento de carrabiners.)
ESCENA V
Ja es aquí!
Ja arriba! Gracies, Senyor, que me'l deixes tornar a veure!
Apa, señores: la comitiva ja està en dansa. Allá va la plana mayor del pueblo. Usted no ve, Anton?
No: ens quedem. Primer vui veure si ve de guerra o de pau.
Doncs, a la orden. Don Tomas: marchen!
(Se'n van el Sargento i el senyor Tomas. L'Anton i la Ramona's posen a la porta del carrer, esperant. La Carme també fa actitut d'anar-se'n.)
ESCENA VI
Jo també me'n vaig. Quina alegria!
Carme... Espera...
Què vols?
No hi vagis, encara.
Perquè... perquè... tinc de parlar-te.
Però ara?
Sí, ara. Justament ara.
Digues; però cuita. (Sempre fixa en lo que passa a fòra.)
No sé què he de dir-te...
Sí: tinc de dir-te... que arriba'l meu germà...
Això no més?
Sí. I que vagis en compte, amb el meu germà.
Què dius ara! I per què?
Perquè't noto... me sembla... que'l cor se te'n va més an ell, i que allí ont havies promès...
Sí, que'n tinc. Me fa por ell, me fas por tu, tot... i tots me feu por!
I quins motius tens?
Molts, ne tinc.
Doncs ja m'ho diras una altra hora.
Ho veus com vols fugir?
Carme, an ell el veus fins quan no hi es, i a mi no'm veus ni quan me tens al davant. Carme, jura-m que'm vols!
Ja són aprop!
Jura-m'ho!
T'ho juro, t'ho juro i t'ho juro!
Pensa bé que m'has fet tres juraments...
Lo que vui es que te'n recordis que'ls has fet. Ho sents?... Que no'm sents?
Visca l'Heroe!
Visca!
Ja es aquí!
Que no vols escoltar-me més?
No pas ara. No siguis pesat!
Visca!
Com criden! Que no ho sents com criden?
Jo també crido, i no'm sents, i nom vols sentir. Et vui, Carme!
Visca'l de Pampanga!
Visca!
Carme...
Ja callaré! Ja callaré mentres pugui!
(Se queda darrera del teler. Grans empentes a la porta pera entrar. Entren primer el senyor Tomas, el Secretari, el Sargento, el Rector, l'Alcalde, Regidors, dos Agutzils, en Joan, que's queda al fons, i la Mercè, que se'n va al costat de la Carme. Al mig entra l'Heroe, amb el Clapat, passant-li'l braç per l'espatlla; dos amics agafats als seus braços i una criatura a les calces. Va vestit de «rayadillo», gorra de paisà tirada endarrera, am dos clavells; porta quatre o cinc medalles al pit, el canó de la llicencia, un bastó a l'espatlla amb un gran farcell i moltes corones enfilades, i fuma un gran cigarro, am faixa. Darrera entren dos vailets portant-li farcells, moltes més corones i una guitarra. Entra més gent, tots mudats, i, aixís que n'han entrat una vintena, els agutzils, posats a la porta, no deixen entrar el poble, i el poble's queda a cridar a la part de fòra.)
ESCENA VII
Visca! Ja som a casa! Ja som a l'allotjament!
Mireu-vos-el! Ja'l tenim aquí! Ja tenim aquí'l nostre peça!
I paso al gran héroe!
Noi gran!...
Hola, pare! Déu vos guard, mare!
Fill meu! Fill meu del meu cor! Deixa-m mirar-te. Que home t'has fet! Que...
I tant si se n'ha fet, d'home!
Es veritat! El vostre fill ara es de tots! Es del poble! Es nostre! Es ben nostre!
Molt ben dit!
Que surti! Que surti! El volem veure!
Sí! Sí!
Crec que, señores, com a alcalde, em toca... li he de dar la benvinguda...
Silenci, que l'Alcalde vol parlar!
Bandarra, més que bandarra!
Silenci, Clapat!
Crec que... señores...
No deixaran dir res aquests de fòra! (A l'Heroe.) Vés, diga-ls alguna cosa.
Viva Espanya!
Veus? Ja callen. Aviat se'l té enganyat el poble. Expressis, senyor Alcalde.
Crec que... Crec que... com alcalde, em toca, li he de donar la benvinguda. Doncs... li dono. Ben vingut sia, que per molts anys i am salut pugui fer semblants estragos i que mani i disposi del poble. Queda dit! (Aplaudiments.)
Y yo también, veterano empedernido, en nombre de los presentes y ausentes, aunque me siento un pigmeo... yo también, también saludo a mi compañero de armas.
No me'n sé avenir, de veure-t, gran bretol!
Miradle! Mi amigo del alma! Su cara simpática, su mirada risueña, es una sonrisa acariciadora para sus amigos, y un dardo penetrante para sus muchos enemigos!...
(an els nois que's miren l'Heroe)
Ja'l podeu tocar, que no mossega!
Miradle! El es. El idolo ensalzado, el hombre férreo, el competidor del Cid, el vencedor en lides mil, el guerrillero fecundo! El es de aquella madera, de aquella fuerte madera que antes muere que sucumbe, o antes cae que fallece de fallecimiento heroico!
Molt bé! Molt bé!
Ja sents lo que't diuen, moreno!
I vostè, senyor Tomas, que no'n diu alguna de les seves?
Jo no més diré... que'ls llorers del camp de batalla'ls planti en el camp del poble. Me sembla que ja he dit prou.
Poc, però triat.
Ara tu, cap de trons! Aveiam com t'expresses!
Ben xafat! Ets un trunfo!
Però, i la guerra? Parla-ns de la guerra.
Això es el meu menjar.
Aveiam què vas fer, gat dels frares!
Grans campanyes.
Yo las seguí paso á paso.
No vaig tenir tanta fortuna. Las seguía en un mapa de la guerra, muy bien hecho.
No es ben bé lo mateix.
También lo supongo.
Doncs, aquell país...
Atenció! (Grans crits a fòra.) Ja hi tornen? Vés: torna-ls a cridar el Viva España, però diga-ls que va l'ultim.
Viva!
Es oli en un llum!
Doncs, aquell país (alguns s'asseuen, altres queden drets darrera) es un país per conquistar, es un fruiterar, es una petita Suiça, am moltes isles, am molt mar i molt terreno navegable. Allí quasi tot es regadiu, un pom de flors, am cada palmera de plàtanus i cada deixa-m encendre!... que't dic, Clapat, que dóna gloria!
No ho contava pas aixís el teu home.
Això sí: els pobles quasi tots són d'encanyiçat, i la majoria de palla. Am un misto'ls teniu encesos. (Tots riuen.) Molts d'ells s'aguanten enlaire, com unes golfes am bastons; moltes cases són fetes de jipijapa, i la gent dintre, am quatre grans d'arroç, hi viuen.
I que es molt poblat allò?
Massa. Ja'n podieu matar de gent! Com més ne mataveu, més ne sortien per tot arreu.
Deuen criar molt!
Com els conills! No hi valen les guerres, ni nosaltres, ni les malures, ni'ls americans que'ns hi ajuden. Com que són petits i morenets, n'esclafeu un i en broten quatre.
Raça fructífera.
No sé lo que diu, però té raó. Tenen un guerrejar ferestec.
Terrible!
Alegre!
Es verdad.
Doneu-me una batalla que hi jugui l'infanteria, els de cavall, els de montanya, i l'artilleria de plaça, i us regalo tots els envelats del poble.
Ah, salau!
Aquests avancen; aquells altres criden; aquí'n cau un; allà'n tomben quatre; i amunt i crits!; i apa, que ja hi som!; i veure'l poble allà lluny, am les fumeroles que'n surten, i dir: «Aviat serà nostre!»; i entrar-hi, i aquest vui, aquest no vui, aquesta vui i aquesta també!...
Ansia, moreno!
I veure l'enemic rendit, suplicant per la mort dels sants, dels seus sants, i demanar-nos perdó, i emborratxar-nos de polvora i de lo que no es polvora, i després sortir victorioso! Vaja: us dic, llamp del cel!, que'l que no hi ha estat de la vora no sap què es viure, ni no viure.
Ben cargolat!
I mai vareu haver de recular?
Jo, mai!
Muy bien!
Si per cas, els altres.
Per això'm van fer celebre!
I com va ser? Explica-ho, home, explica-ho. No siguis modest.
Molt senzill. Ja sabeu que jo era de cavall. Doncs anavem seguint un torrent cap a Pampanga, i... pim pam!, pim pam!, l'enemic, no més pera fer mal, darrera de les verdices, anava tirant de cada banda. Van desplegar les guerrilles, i els de cavall varem quedar baix del torrent caminant entre dos fuegos.
Buena táctica!
Hi havia molt fang; un fang que allí baix ne diuen barro. Anaven tirant, tirant, no més que pera entretenir aquell fuego, i haurieu vist que a cada punt n'hi havia un dels de cavall que's posava la mà al cap, o al ventre, o a la cama, i queia a sobre d'aquell barro. Us dic que hi feia de molt mal estar.
Ja ho crec!
Tot-d'una, el meu cavall s'agenolla, torç el cap, i se'm queda mort, sense avisar-me. «Que havem de fer?», vaig preguntar-me. Nada: a peu, i al darrera; però endavant, endavant sempre!
Bravo!
Oh, bravo! Endavant has dit! I poguer? Qui varem trobar-hi, al davant, van ser els filipinos. Més de dèu mil, i tots armats, viva Déu!, i amb unes ganes de fer mal que feia feredat de veure-ls.
I què vareu fer?
Els de cavall van retirar-se galopando.
I tu?
Jo, mai! Primera, perquè anava a peu i mai reculo; i després perquè'l, fang no'm deixava recular. Al veure-m sol, no us ho nego, vaig engegar trenta renecs!
Ara tinc titol! Vaig mirar el camp de batalla, no vaig descobrir les guerrilles, i... aont aniras?... aont aniras? Vaig veure una casa de palla: hi corro, obro la porta, i hi trobo tres o quatre del país: dugues dònes i dugues o tres criatures. Aixís que'm veuen van pera sortir i cridar auxili. Jo'ls vui fer callar, no'ns entenem, i al veure que m'anaven a comprometre i que venia l'enemic... què havia de fer jo allavores? Deixar-me matar? No'm venia bé! Cridar assistencia? Era perdre-m, i jo no'n demano. Nada: fer lo que tenia de fer: mà a la baioneta i a la carrabina, i revestir-me de coratge, i pendre l'ofensiva, com diuen els militars. No'n va quedar ni un! Ells no se'n sabien avenir, de que'ls enllestís d'aquell modo: semblava que'ls vingués de nou; estaven parats; i ¿parats de què, mal rellamp! Com si la guerra's fes am confits i s'hi anés a fer santos!
A la guerra s'hi va pera matar, i el que no mata no es heroe! Un cop vaig fer nèt, vaig mirar a fòra: estava voltat, llamp del cel! Però no atacaven perquè no'm sabien a dintre. Anaven passant sense fer esment de la casa, quan tot-d'una, un malaio maleit se li acut de trucar a la porta. No obro. Ell truca més fort: no contesto. Ell esbotza'l pany, i jo... pam!... li esbotzo'l cervell d'un tiro. Ah, fillets meus! Allavores va començar el sarau! Pim, pam!, i jo foc i més foc!, i ells avançant, i jo no movent-me. Ells cridant-me que'm rendís, i jo donant-me ordres i manant-me a mi mateix. «Ara mata aquest,— me deia; — ara apunta l'altre; ara has fet blanc; ara has apuntat massa baix; ara t'han ferit d'un braç; ara no tens més que sis cartutxos: confesa-t, despedeix-te de memoria, i vaia, alania, noi gran, que ja no hi tornaras al teu poble!... quan, tot-d'una... ja era hora!... veig arribar les guerrilles. M'havien salvat! Van abraçar-me! Volien comptar els morts, i vaig dir que ho deixessin córrer. I pera celebrar la festa vaig pegar foc a la casa.
Colossal!
Esto es magnífico.
Estem molt reconeguts!
Barba! I ara què faras?
Reposar.
Ja t'ho tens ben merescut!
Bueno: ens retirem. Descança, seu, i no treballis massa, per ara.
Sí, tremendo! Ara que ets aquí n'havem de fer que se'n parli!
Alania tots!
(Al ser a la porta pera sortir se sent cridar:)
El volem veure! Que surti!
Que surti!
Encara són aquí?
Diga-ls allò.
Dòna'l crit.
Viva Espanya!
Viva!
(Se'n van el senyor Tomas, el Secretari, el
Sargento i l'Alcalde. Els del poble, a l'obrir-se la porta, estrenyen la mà a l'Heroe, el toquen i el maseguen, i se'n van cridant.)
Viva l'Heroe de Pampanga!
Viva!
ESCENA VIII
la Ramona, en Joan, l'Andreuet, la Mercè
i la Carme
(traient-se'l canó de la llicencia)
Bueno. Ja s'ha acabat el besamanos. Ara'ls de casa.
Ja era hora que te'n recordessis!
Andreuet, que no'm dius res?
Aveiam, deixa-m mirar-te... Bon artiller!
I a mi, que no'm mires?
Per tots n'hi haurà!
Fill!
I vós, pare?
Treballant. Tens bona salut?
I d'amples i de groixudes!
I a mi, que no'm coneixes?
Prou! En Joan. Vatua en Joan! Me pensava que eres mort!
No encara; però ja vindrà!
I per què no has escrit an els de casa?
havem de complimentar a tot-hom. Veritat, Joan, que no saben què es la guerra?
Tu tampoc ho saps.
Es del que guanya!
No tot-hom tira pera guanyar-hi!
Pitjor pera ells!
O mellor!
I a tu, qui te n'ha fet?
Tot-hom!
Tot-hom no es ningú.
Doncs ningú! Mira, noi: et diré lo que'm deia'l comandant, i jo també ho dic, i reflexiono: no més el fort té dret a viure.
Ho tindré present. Ho tindré molt més present de lo que't penses.
I doncs?
Que guapa t'has fet!
Que no ho saps? Té relacions am l'Andreuet!
No es pas veritat!
I tu, que fresca!
Es casada amb en Joan.
(donant una flor a la Carme i tocant-li la cara)
Té, una flor!
I a mi?
(també tocant-li la cara)
I a tu, l'altra! (Les dues se miren l'Heroe; ell mira l'una i després l'altra, i se frega les mans.) Ai, la mare! Me sembla que no'ns aburrirem!
Ui, ui, ui!...
Noi gran, deus estar cançat...
Ell rai, que es jove! Mira, hereu: l'Andreuet t'ha guardat el teu teler. Quan voldras, t'espera.
Que esperi, per ara. Vui fer-vos veure que no he perdut el temps allà baix. Una sorpresa! Vui donar-vos una sorpresa!
Quina?
Mireu-la! (Agafant la guitarra.) He après de tocar!
(La Carme i la Mercè corren a escoltar-lo. L'Andreuet se queda dret al teler mirant-lo. La Ramona s'hi apropa i l'Anton alça les mans enlaire.)
La guitarra nacional! La companyera invencible.
Olé!
El que viene de la guerra...
Ole ya, que ja hi som! Ole ya, i viva tu mare!