Jochs Florals de Barcelona en 1898/Borratxera

BORRATXERA

(Jochs Florals de 1898)

¡Bevèm! Lo vi es sanch borda
y tots podem comprarne;
per ajudà'a morirnos
no hi hà millor company.
|Bevèm y bevèm sempre!
Si'l cor inflat s'esbotza
y'l cap nos salta a trossos,
tal dia farà un any.

Lo vi es ona d'escuma
que'ns du a platges hermoses;
lo vi es la bogeria
que'ns posa ales al cor.
Bevèm: cada glopada
es un pedàs de vida.
Bevèm, que cada gota
es un llampech d'amor.

Ja ve la llum alegra
que va esbandint les ombres
ja no estich trist ni dubto;
ja penso com un deu.
Tot lo qu'es lluny s'acosta,
tot lo qu'es alt s'abaxa;
ja tot ho puch; ja'm sembla
que tot lo món es meu.

Omplim la copa y fora,
qu'assí no hi hà mentides;
la copa es la estimada
que sempre'ns es fidel.
Dirèu qu'es petiteta;
mes en eix tros de vidre
tan petit, hi cab ampla
tota la llum del cel.

Roses fa temps marcides
y que de nou florexen,
estels que s'apagaren
y tornan a lluhí',
nervis que may s'afluxan,
cervells que tot ho saben,
compliment de desitxos
que may tenían fi,
llavis que sempre besan
y cors que sempre estiman...
¡mirèu si n'hi hà de coses
al fons d'un got de vi!

Exíu, donchs, de la escuma,
fantasmes luxurioses;
recorts colgats de cendra,
sortiu de vostres clots.
Purs esperits de verges
y bells contorns de dònes,
veniu; mon cor vos crida;
jo vos estimo a tots.

Mes ¿qui es aquella, aquella
que ve devant de totes
y no du com les altres
la túnica desfeta
ni'l cinturó malmès?
Es ella ¡oh goig! es ella:
es l'àngel de ma vida,
la verge de mos somnis;
es ella que retorna.
¡Deu meu, qu'hermosa qu'es!

La vesteix la llum pura
de totes les estrelles
y du tota la flayra
que fan totes les flors.
Quan passa per la terra
tot s'omple d'alegria,
y sense ella adonarsen
s'emporta tots los cors.

Fou la claror primera
qu'enlluernà ma vida,
claror qu'en mitx dels núvols
mon cor sempre ha seguit:
primer, fou llum de l'alba;
després, sol de mitxdía;
més tart, estel del vespres;
y encar ara, es la lluna
que'm fa estimar la nit.

Y ve tota enjoyada
com si vingués a festa;
per rèbrela, jo amago
tots mos vestits de dol;
y'l brill de sa mirada
entra en mon cor ple d'ombra,
com si dins d'un sepulcre
hi entrés un raig de sol.

Y'm diu qu'encara es meva,
y'm diu qu'es verge encara,
y encar sos ulls me miran
tots plens d'amor humà;
y al mitx de sos pits nusos
encar del coll li penja
la santa creu de plata
que jo li vaig donà'.

Y s'acosta, s'acosta,
y a mos genolls ve a seures,
y'm posa al coll los brassos
ab amorós desmay;
y tota tremolosa
me besa'ls ulls y'ls llavis,
y'm diu a cau d'orella:
— ¡T'estimo més que may! —

Son còs de serp humida
per tot mon còs s'enrosca,
y per ma pell cremanta
la sento anguilejar;
y de por que's desfasse
com fum que ja no torna,
jo no goso miraria
ni la goso tocar.

Y per molt forts que sían
sos besos y abrassades,
sento ¡ay! qu'entre jo y ella
hi hà quelcom al mitx:
quelcom que nos separa
y quelcom que nos junta,
quelcom qu'es l'impossible
entr'ella y mon desitx.

Mes sia còs ò ombra,
veritat ò mentida,
¿què hi fa? sempre es la dóna
que tots hem estimat:
sempre es lo somni explèndit
de l'anyoransa eterna,
allò qu'encara dura
quan tot ja s'ha acabat.

¡Y jo que la tenia
ja fa tant temps per morta!
¡Y jo que la cercava
per los espays sens fi!
¡Y jo que ja la feya
al cel, en mitx dels àngels!
Mirèu ara hont la trobo...
¡al fons d'un got de vi!

Mes ¡ay! ja no la sento,
ja se me'n fuig dels brassos,
y a poch a poch s'enlayra,
y amunt amunt se'n và;
y s'allunya, s'allunya,
y mentres va allunyantse
de tant en tant se gira
y'm fa adeu ab la mà.

Y tots se'n van ab ella,
y ningú m'aconsola;
devant la copa buyda
ja m'he quedat tot sol.
¡Quina tristor més negra!
Fins la claror de l'alba
que'm ve a donà'l bondía
sembla que porta dol.

Ja'ls parpres se m'aclucan,
ja'l cervell va assopintse,
ja apar que'l cor s'ature
cansat de tant glatí'.
Munts d'ombra me rodejan:
¿hont so?... tot jau, tot calla.
¡Y quina sòn més dolsa
hi hà al fons d'un got de vi!