Jochs Florals de Barcelona en 1877/L'any mil
Aquest text tracta sobre versió de 1877. Per a altres versions, vegeu L'any mil.
Núm. IV. — L'ANY MIL, de D, Ángel Guimerá.
Núm. V. — L'ANADA A MONTSERRAT, de D. Joseph Franquesa y Gomis.
Núm. VI. — L'ÁNIMA EN PENA, de D, Anicet de Pagés de Puig.
.jpg)
Era en lo temps en que las neus primeras
las grogas faldas dels turons baixavan,
y en amples collas, volejant lleugeras,
las aus sens pátria sobre 'l mar passavan.
Monjos y frares en tropell seguian
los burchs tranquils barbotejant absoltas,
y 'ls nins poruchs los veyan que 's perdian
dels alts castells per las negrencas voltas.
Jorns y mes jorns que en nuvols se desfeya
l' encéns mes pur en los sagrats retaules,
y als vells abats tota la nit se 'ls veya
dels salms eterns escorcollant paraulas.
Los senys brandavan ab la veu plorosa;
l' or dels magnats los monestirs omplia;
y 'l trist vassall vora la llar famosa
los jorns comptats ab un carbó escrivia.
De dalt del mur la forca abandonada
ja 'ls corps no veya entre la nit obscura,
y al peu mateix de la ciutat murada
l' isart baixava en cerca de pastura.
La trista verge en lo casal reclosa,
ja no 's dalia per sentir la queixa
del patje hermós, lo de la veu melosa,
que amor glosava vora l' alta reixa.
Llensant las armas, dels castells baixavan
las gents á sou, sobre 'ls camins perdudas;
y als camps payrals indiferents trobaven
ja 'ls fruyts resséchs y las agrams crescudas.
Roba de sach los cavallers vestian,
jeya la pols en los trofeus de guerra,
y 'l vi de mel y l' hipocrás dormian
al fons ventrut de la pesanta gerra.
Ciutats y vilas solituts semblavan,
las eynas queyan de las mans dels homes
y envá 'ls juheus en sos porxats mostravan
joyells y arminis, y brocats y plomas.
A port las naus dintre de llachs fangosos
los jorns passaven sens cambiants estelas,
sentint los corchs que furgan perfidiosos,
veyent las aus filigarsar sas veles.
Y'ls folls burgesos que 'l girant de lluna
sens pa y sens llenya ben aprop miravan,
per coure al fi la miserable engruna
las eynas totas en la llar cremavan.
Y 'l jorn vingué qu' als esperits aterra:
voltat paurós de boyrat ennegridas
l'astre de foch passá sobre la terra
deixant per tot las gents esporuguidas.
Tocá á Occident; y al cim de las montanyas,
guaytant pels tronchs espessehits dels roures,
semblava un ull, caygudas las pestanyas,
d' esguart boirós qu' eternament va á clóures.
Després las ombres los espays vestiren,
y aixam d' estels entre 'ls vapors brillavan;
palaus y masos y castells s' obriren
trayent als homes qu' astorats ploravan.
A munts se 'ls veya pels carrers dels pobles
ab rostres sechs esblanquehits com mabres;
per tot confosos los vassalls y 'ls nobles
portant, ja vius, la roba dels cadavres.
Damunt sos caps, ab brassos amorosos,
als nins volguts las mares aixecavan;
d' enllá 'ls malalts cridavan anguniosos,
y al coll dels fills los jays se repenjavan!...
Las turbas totas caminant incertas,
cayent y alsantse, als temples s' empenyian!..
Ni un llum va encéndres' en las llars desertas;
y 'ls vents xiulavan, y 'ls portals batian.
.............
L' hora es al fi. Las trompas del judici
tres voltes ara sonarán pels homes:
los frares en la creu del sacrifici
lo Just aixecan,emboyrat d' aromas.
Repós glassat! Ab los mantells cubreixen
las gents sa vista que la llum refusa;
y sénten tots los polsos que 'ls glateixen
com dos martells batent sobre l' enclusa.
Las llums rojencas dels cirials tremolan;
y en l' arch cintrat, ab clamoreigs selvatjes,
las negres aus aletejant revolan
topant pe 'ls vidres enriquits d' imatjes.
De sobte, á l' una, esperansant la vida,
la gent s' adressa com la mar revolta;
y corra, y 's para, y torna á corre, y crida,
y calla aprés, y tremolant escolta.....
.............
L' hora ha passat! Tan sóls ratxa lleugera
torba 'l misteri de la nit callada:
pau en lo mon y en la celest esfera:
ja es l' any novell, ja ve la matinada.
L' espay blaveja; los estels se fonen;
mansa la boyra en Occident s' ajunta;
als galls que cantan altres galls responen;
l' orient es or; es foch; ja 'l sol despunta!
.............
Humanitat, entórnat á la vida;
tu has vist no mes fantasmas del desvari,
carrégat ab la creu, avergonyida,
qu' es lluny ben lluny la cima del Calvari.
Migrat plansó d' alzina que verdeja,
trau de la pols tas socas jovensanas;
¡com tems avuy que 'l destraler te veja,
cuan res no saps de llamps ni tramontanas!
Si un jorn t' alsares contra Deu traidora,
prou l' ignorancia es cástich de ta pena;
Deu no ha manat al pecador que mora,
Deu vol que visca, que vivint s'esmena.
Lluny de ton cor lo esdevenir que aterra,
que amor es sóls la veritat divina,
y escala de Jacob sobre la terra
los segles són. Humanitat, camina!
.jpg)