Jochs Florals de Barcelona en 1876/Cleopatra

AMOR

Núm. 4. — CLEOPATRA, de D. Angel Guimerá.
Núm. 5. — CLEMENÇO ISAURO a Mount-pelie, de M. Jean Mouné. Traducció de D. Damás Calvet.
Núm. 6. — DE PONCELLA Á ROSA, de D. Salvador Genís.

CLEOPATRA

(a heribert mariezcurrena)

Ανανχγα

I

Oh fills de Numa: la potent regina
que 'ls deus del Nil pera son goig formaren
ab flors de lotus y punyats d' estrellas,
s' acosta avuy ab tremolor d' esclava.

Los ulls ha alsat fins al colós del Tíber
y 'l bras ha estés per' aturar las ayglas:
jo soch lo llamp fulminador de Jove:
los ulls que ceguen y lo bras que caiga!—

Aixís Antoni en lo consell del foro
ab veu d' orgull als capitans los parla,
en tant que mira las cohorts desfetas
corrent al Cydnus que á sos peus devalla.

Trirem faustuós ab lo velam de purpra,
de flors y perlas y corals vessantse,
perdut en núvols escalfats d' aromas
brandant parteix las sonrisentas aygas.

Y en mitj d' un cantich misteriós d' aucellas
y toch de címbals y concert de flautas,
rompent la boyra, de la llum vestida
celest matrona descendí á la platja.

Los ulls llampegan del triunvir de Roma
que, sobte, Amor li crema las entranyas,
y 'ls mans de César enutjats oblida,
y ab foll desitj s' avensa á Cleopatra.

—La nit, Senyor, en l' horisont flagella
sos bruns corcers de perlejantas alas;
permet que s' alse lo poder d' Egipte
fins tant que torna la claror del auba.

Com altra Venus he deixat mos temples
cercant los ulls del deu de las batallas:
que avuy las éuras del festí 'ns envolten,
demá en la sang dels Ptolomeus ubriagat.—
 
Al dols parlar de la esplendent regina
fadat Antoni, baixa 'l front y calla;
y 'ls pobles cridan estenent las vestas,
y 'ls muts cuestors esgroguehits l' esguardan.

Y tots se n' entran per las amplas voltas
d' altiu casal d' inmensas columnadas
hont munta encens per los altars dels ídols
y hont bull lo néctar en lo fons dels cráters

Lo temps revola sacudint los sistres
entorn la purpra de las llongas taulas!...
de prompte es tot esglayador silenci:
¡ja espunta á Orient la primerenca aubada!

L' exels imperi hont ha arrelat la vida
per sempre mes va caure en la fossana!...
y s' alsa Antoni vacilant de febre,
la ma en la copa, reflectint las llantias:

— Romans, los crida; de genolls! que torna
lo sol de Egipte al front de Cleopatra!—
A un crit de guerra las esfings bramulan.
v tots s' aixecan empunyant las armas.

¡Mes ay que 's rompen los murals de pedra,
y blancas gregas dels eunuchs voltadas.
oberts los brassos, los esguarts sens vida.
com serps al coll dels cavallers s' enllassan.

Y 'ls cers per terra espurnejant reboten:
y l' ayre ardent los encencers embauman:
y 'ls deus s' aclucan: y las flors s' inclinan:
y 'ls llums tremolan y encongits s' apagan!

II

Las anclas s' alsan y los rems s' acotan:
ja 'l mar fendeixen las pesants galeras;
cubrintlas d' ombra 'l lleny de la regina
d' en mitj l' estol encastellat s' aixeca.

Y díuli Antoni 'l cap sobre sa falda:
—Oh amor funest que l' esperit doblegas!
esguarda al lluny en la rogenca boyra
del fat de Roma las gegantas velas.

Per tú he deixat la gloria de mos pares,
per tú en lo fanch se miran mas empresas.
y vols encar estrényem parricida!
y als peus corbar lo ceptre de la terra!—

Y diu la fada:— L carro de ma gloria
demá haig de veure en los palaus y temples
de Roma augusta, endut per las sibilas.
rodant per sobre de sos deus de pedra.

Pilots de runas formaran sos pobles,
ab llamp dels ulls los tornaré en fogueras.
lo flam creixent avivarán riallas.
corcers de Frigia escamparán sas cendra!—

Y alsant ab rabia entre sas mans febrosas
lo cap d' Antoni, assobre 'ls ulls lo besa.
y apres l' aparta, y fit á fit se 'l mira.
y en mitj la cort se va allunyant soperba.

L' amant s' aixeca tremolant la espasa,
los ulls acluca, dona un crit de—Guerra!—
y—Guerra!—al lluny de nau en nau retrona
y—Guerra!—Octavi en l' horisont contesta.

Y 'ls llenys s' acostan com dofins qu' esguardan
un mort caigut sobre la mar blavenca:
en l' ayre xiulan las ferradas urpas.
las naus se topan y cruixint s' esquerdan.

Y al pit se n' entran retorsuts los glavis.
los fronts esclafan las pesants antenas,
la mar s' envolca en sangonenta purpra.
y l' cel s' amaga rera vol de fletxas.

Arreu s' enlonsan los baixells altíssims
rublerts d' estols y máquinas guerreras.
voltats de fum, arrossegant al caure
la nau contraria que 'n sos lloms s' aferra.

Y Antoni va de nau en nau ; tot d' una
las mans esten y esgroguehit gemega,
que ha vist l' altiu baixell de Cleopatra
sobtat fugir desordenant las renglas!

—Volguí furtar los llamps del Capitoli
y en llit de rochs los eternals me llensan:
d' avuy jo só vil Promoteu: tu, dona,
voltó en mon pit clavat. Malhajas!... Deixam!...
 
¡Mes jo t' estim!...—Y en tant que la Victoria
cenyeix d' Octavi las trionfals galeras.
llensant la espasa 'l governall empunya,
fa oir lo corn y fuig darrera d' ella.

III

Glassat repos entorn de la regina:
al lluny sas alas estenent las ombras;
enfront Osiris entre llums blavencas:
ensa 'ls esclaus arreconats que ploran.

Se sent perdut, un gemegar tristíssim...
los erts esclaus de genollons se postran
y al llit de mort s' adressa Cleopatra
los vels cayguts en los cavells envolta.

Esten los brassos alenant, que mira
l' espós venir en cerca de la esposa,
errants los ulls, esgroguehit per terra
la sang cayentli que del pit li brolla.

Y estreny, ubriaga aquellas formas ertas:
ab foch de besos la color li torna,
y 'l pit serrant damunt de sa ferida
li parla aixís y ab lo mirar l' afoga.

—Oh raig fidel d' agonejanta lluna,
que bell qu' estás iluminant ma tomba!...
quan tots s' allunyan deshonrant la patria
tú vens encar, y ets meu y no ets de Roma!

Los cops ferrenys de las pesants centurias
als murs obriren sangonentas golas;
tot es finit; los deus d' Alexandría
l' altar sedeixen pera jas de llopas.

Muyram! Los cors que véncer no saberen
llensem del pit, y unint las fredas bocas
si al bes primer la terra nos partírem
partimse avuy l' imperi de las ombras!...

Del trist guerrer se tancan las parpellas:
lo front inclina mormurant—Oh Roma!...
y llisca mort del pit de la regina.
y 'l cap per terra entre la sang rebota.

De sobte, al lluny, ramor de la batalla
se sent y creix y rebramant s' acosta:
brandint los ferros los esclaus s' aixecan.
als cops s' abaten retronant las portas.

Las llantias moren oscilant; la fada
esqueixa enrera las sagnantas robas!...
feresta vibra de cruixents anellas
entorn sos pits batega y se cargola!...

.............

Al caure l' últim dels esclaus, las turbas
dels vils soldats aixecan las antorxas:
demunt lo tronch de son amant, la filla
de tants de reys agonejant reposa.

Llavors Octavi ab lo mantell de purpra
cubrint sos cossos apenat mormola:
—Ja es méu lo mon!—Mes ella se redressa,
l' esguarda fera, llensa un crit, cau morta!