Jochs Florals de Barcelona en 1875/Cant de Salomó

CANT DE SALOMO

(Jochs Florals de 1875)

L'Espòs gentil, l'Esposa encisadora,
abdós s'aymavan ab igual tendresa:
Ell era un rey, Ella era una pastora;
Ell era tot amor, Ella bonesa.

Y cada nit l'Esposa se dormia
quan l'Espòs ab un bes sos ulls tancava;
Ell feya brunzir l'arpa a trench de dia
y Ellaper escoltarlo's despertava.

— Vína ab mi; ja'l sol daura la montanya;
¡oh Sulamith! la matinada es dolsa,
y t'he fet, amor meu, una cabanya
ab rams de tamariu y brins de molsa.

Ningú la sab; encara cap pastora
tremolenca d'amor l'ha trepitjada;
ofrena es del Espòs que t'enamora:
jo per tu y tu per mi; tu ets ma estimada.

Exa via que veus de verda alfombra
hi mena dret... ¡quins marges y voreres!
Flayran be'ls roserars y fa bon'ombra
l'ample y espès fullàm de les moreres.

Si't cansas pel camí, ma amoroseta,
fondos prats trobarèm que'l sol no escalda,
y'ns asseurèm tots dos damunt l'herbeta,
y jo posaré'l cap sobre ta falda.

Afànyat; guàyta: desd'assí s'ovira
son vert teulat d'eterna primavera;
hi som aprop: ¿no sents ja com sospira
la font que'ls peus li besa joganera?

Ja hi som: ¡quina frescor y quina flayre!
flors que trepitjas, branques que't coronan,
font clara, raigs de sol y onades d'ayre,
¡oh Sulamith, la benvinguda't donan!

Jo he dexat mon palau sols per aymarte
y eix niu petit he fet per tu, m'aymía;
si mos somnis eix niu pogués contarte,
¡quines coses més dolses que't diria!

Acostat; ningú'ns veu. Plè d'esperansa
prop teu se'm gonfla'l pit, ¡oh esposa bella!
com lo pit del colom trist d'anyoransa
quan atrapa y enronda a sa parella.

Acòstat; ningú'ns veu ¿Qu'es me demanas
aquest rumor? ¿Per xò besarm no gosas?
tal volta'l fan les tortres bosquetanes
qu'entrar assí'ns han vist... ¡son tan geloses!

Desclou eix cinturó que'm desespera,
déxa caure la túnica preuada;
ja't cobreix fins als peus la cabellera,
com cobreix un joncar font regalada.

¡Qu'hermosa qu'ets, qu'hermosa qu'ets, aymía,
pastoreta gentil d'exes montanyes!
jo t'am cada jorn més, y esser voldria
lo tel més amagat de tes entranyes.

T'ha donat son trepitx dayna lleugera,
y es ton coll com de tórtora galana,
y son tos fins cabells tanys de palmera,
y es ta boca la flor de la magrana.

Lo sol beu llum en tos ullets encesos;
tes galtes, prats de lliris, son hermoses;
tos pits rodons, que no aplanan mos besos,
dos terrossets de neu que crían roses.

¡Quin plaer! al estrènyer ta cintura
ma embriaga pensa d'aquest món s'oblida,
y en un bes llarch, brusant, plè de ventura,
sento, ma esposa, que'ns partim la vida.

¡Detúrat, Temps! mira a l'aymada mía:
no has pas vist may, oh monstre de feresa,
alegria en lo cel com ma alegria,
ni bellesa en lo món com sa bellesa.

¡Oh amor! ja defallexes fadigada
y ab tes festes y jòchs ja no m'animas;
dòrm, oh ma Sulamith, ton sòn m'agrada
per que fins somniant dius que m'estimas.

Ton bleix cansat que ma victorià canta
ressona dins mon cor ab dols misteri,
com ressona a la nit dins l'Arca santa
la suau armonía del psalteri.

¡Oh Sulamith! tu ets bona entre'ls bones;
tu ets hortet tancat, font segellada;
jo sol flayro tes flors, bèch en tes ones;
jo per tu y tu per mi: tu ets ma estimada.

En nostre amor s'hi enclou, muller hermosa,
la vritat, la bondat y la bellesa;
de sagrar nostr'amor, oh casta esposa,
jo te'n vaig verament santa promesa.

¡Ufanarten be pots! A sa memòria,
los esclaus y senyors, los forts y febles,
acotaràn lo cap; signe de glòria,
tothom ne tindrà esment en tots los segles.

Y eix niu petit qu'he fet per tu, m'aymía,
estendrà son fullàm per prats y comes,
per montanyes y plans: y serà un dia
la cabanya payral de tots los homes.

Benehiré l'herbàm d'aquexes serres,
flayre de vida llensarà eix paratge,
y pastors y remats de totes terres
assí faràn un jorn sant romiatge.

Ab ofrenes y prechs, les mans impures
tremoloses damunt del pit creuades,
assí vindran les gèneres futures
a besar lo polsim de tes petjades.

Y'l cadavre del món, alsant sa llosa,
redressantse en la terra redimida,
assí vindrà ab mà seca y temorosa
a trucar a les portes de la vida. —

Dins sa cambra reyal, en dolsos llassos,
assò'l bon Rey a sa estimada deya,
y mentres Ella, esclava entre sos brassos,
ben ferida d'amor, d'amor somreya.

núvols d'encens lo sagrat llit cobrían
y chors de místichs serafins cantavan,
y les espases núes relluían
de milers d'àngels qu'al entorn vetllavan.