Jochs Florals de Barcelona en 1870/Á la fraternitat lliteraria dels pobles (XXI)
A LA FRATERNITAT LITERARIA DELS POBLES
(Jochs Florals de 1870)
Lo geni no té patria; per tot lo món habita
y tots los cors entenen sa engojadora veu;
del cel desterrat àngel, và errant, cosmopolita,
y com per tot s'anyora, ne viu per tot arreu.
Dels segles la mortalla, sa llum enlluernadora,
com llamp roent, esquinsa: de climes molt distants
ne porta a llunyes terres doctrina salvadora,
y d'esbarts de selvatges fa pobles de germans.
De Deu sagrada espurna, de la bellesa essencia,
no viu, nó, com los homes en un etern esglay;
la veritat eterna sadolla sa existencia
y es immortal com ella; lo geni no mor may!
Del temps en la velluria, cantà ab sa veu sentida
de Deu les maravelles; y en mitx de son neguit
encar avuy la terra n'escolta embadalida
los plors de Jeremíes, los càntichs de Davit.
Ell a través dels segles, ab resplandent llanterna
la llum de les ciencies n'ha estès per tot lo món:
per ell encar glatexen en la ciutat eterna
les ànimes paganes d'Ovidi y Ciceron.
Un jorn, les roges flames qu'als cors d'amor encenen,
feren brunzir dos lires ab to ensemps dols y amarch,
y avuy desde sa tomba per totes parts s'estenen
dues ombres glorioses: Petrarca y Ausias March.
Cantàu, donchs, oh poetes. En dolsa germania
juntàune vostres arpes en un cant plè d'amor;
si'l geni no té patria ¿què hi fa qu'eix cant ne sia
fill de distintes parles, què hi fa, si surt del cor?
Cantàu, donchs, oh poetes. De terres llunyadanes
cantàu en parla estranya; lo cor ja vos enten;
com tro sobre les aures, sobre les veus humanes
més forta una'n resona: la veu del sentiment.
Com lo simoun que crema ne porta a les palmeres
amors de ses companyes dins un bes plè d'olors,
encar que de molt lluny, vostres veus falagueres
l'amor a la bellesa ne porta a tots los cors.
Vosaltres sou apòstols que prediqueu ventura,
ne sou estels que brillan quan tot se torna fosch;
pera endolcir les penes d'exa vall d'amargura
Deu vos donà armoníes com als aucells del bosch.
Y a exos aucells hermosos, missatgers d'alegria,
ningú los hi pregunta d'ahont venen ni d'hont son;
fan niu en tots los arbres; tresor de melodia,
sa veu per tot ressona, perque es sa patria'l món.
Y alegres barrejantne sa veu dolsa y sentida
ensemps córrer ne solen una matexa sort;
festius y junts cantantne ne passan exa vida,
festius y junts cantantne los trobarà la mort.
Cantàu, donchs, oh poetes: evocant la memòria
dels trobadors que foren, donàuvos vostres mans,
y vostres veus juntantne, sota un dosser de glòria
farèu de tots los pobles un poble de germans.