Jochs Florals de Barcelona en 1869/L'adeu al mon
XII.
Segon accéssit á la Viola d' or y plata.
L' ADEU AL MON.
et tempestas demersit me.
( Ps. 68 v. 2.)
Audivit Dominus et misertus est mei.
Enrera gir mon pas. !Adeu follias
ensomits mentiders d' aqueix mon breu!
Il-lusions que al cap-vespre son mustias,
fumera del no res; per sempre adeu!
Atúrat esperit. Tas alas plega,
que l' esglay t' ha retut al primer vol,
no es lo teu cel aqueix ahont t' ofega
l' espessa boyra que t' amaga l' sol.
Cor meu per qui bategas? no es ta vida
lo mouret forsejant dintre mon pit
per tot lo de assi baix; ¡tot es mentida!
fonedissa claror de fosca nit.
Tendre com nin que riu, canta y somia
cenyit de l' ignocencia ab la garlanda,
volant sempre pel cel ma fantasía
texint ab il-lusions hermosa randa;
Arruxat la meu cor ab la rosada
del purissim amor de l' infantesa,
ohint lo dols ressó de la cantada
simbol sagrat de maternal tendresa;
Aymant com rich tresor aquesta vida
la terra, un tros de cel, sempre encantada;
encesa ab foch diví la pensa ardida,
trobant petit l' espay per sa mirada;
L' esperó del desitx, y l' encisera
veu de l' esperança llunyadana,
omplintme de coratje y de dalera
per rompre l' vel de l' existencia humana;
Al mar del mon entrí. La vela estesa
s' inflá soptadament ab forta ratxa,
y feu via la nau ab lleugeresa
dexant enrera l' encantada platja.
Mirí de fit l' estela que 's fonia
com si hi volgues llegir la meua sort;
y plorí recordant lo que perdia,
¡pobre nauxèr que plora exint del port!
«No seran las derreras; si ara ploras
«entristit lo teu cor per la anyorança,
«de fel las vessarás en llargas horas
«quant fugida veurás tota esperança.»
M' esferehí exa veu que ressonava
dins mas orellas com un cant de mort;
mon cor quedá glassat ¡ja no esperava!
esclafantme lo pes de la dissort.
Deu del cel! y perqué la tramontana
desfulla l' arbre que tot just floria?
¿no 's pot obrir la poncelleta ufana,
ni pot esser mon goig la flor d' un dia?
A mon crit de dolor, d' amarga quexa
respongué bramolant fera ventada
que ja tot lo velam romp y esquexa.
Era la veu de la tempesta irada.
Lo cel s' entenebrá; negra calitja
son mantell estengué devant mos ulls;
sentí lo pas del trò que 'l mon trepitja
y 'ls remolins del ona en los esculls.
De sà y d' allá la nau era llançada
los vents y la maror la combatian;
y del llamp á la roja flamarada
las golas del avench m' estremordian.
Y l' uracá al passar sobre ma testa
portava dins sos plechs horrible crit;
¡semblava que 'l infern feya sa festa
y anava á volcá 'l mon aquella nit!
Gemechs d' agonisants que malehian
ab la veu regullosa del desvari;
renechs aterradors dels qui perdian
una fusta hont sos brassos amarrarhi.
Y crits de desesper, plors neguitosos,
sospirs mitx ofegats de greu recança,
cruxidera de dents, planys anguniosos
y riallas de boig sense esperança!.....
Y 'l llamp al esquinsar l' atapaida
bromada tempestosa, enlluminava
los cadavres dels naufrechs de la vida
que l' oblit en sas baumas enfonzava.
«¡Malaurat, malaurat! ¿es la tempesta
«del somni riallós lo despertar?
«¿qui m' ha llensat á mi lleugera aresta
«en mitx del bofarut? No puch bregar!
«Ay las, ja estich perdut! vindrá l' onada
«y 'l bras m' arrencará del derrer pal,
«y trobarán demá á la matinada
«un mort de mes estés en lo sorral.»
L' espant me corsecá! lo fret sentia
del no ser en mas venas; s' apagava
la llum del pensament; ja no sabia
d' hont havia sortit ni ahont anava.....
Espetegá feréstega tronada;
famolenca bramant la mar s' inflá,
sentim enmortallat dins l' aigua irada
y el desfet temporal se m' enportá!
· · · · · · · · · · · · · · · · · ·
A la platja he tornat!... y visch encara...
y l' cel es ben seré; ¡Deu benehit!
No era la mar per mí ¡be ho conech ara!
puix que l' aigua, á la terra m' ha escupit.
May mes m' hi llensaré ¡defalliria!
me manca l' ardiment pera lluytar;
jo sent que s' hi tornès m' anegaria,
y trob que ja m' ha pres quelcóm la mar.
Virginal lo meu cor se m' esponjava
de la ditxa al impuls, ¡ara es mitx sech!
com pols me 'l desferia, si hi tornava,
lo dupte enmatzinat, ¡encara crech!
Encara crech, Deu meu, y la esperança
ja m' torna á rebifá l' foch de mon pit;
doneume ara la pau y la bonança
per parlar sempre ab vos, lluny del brugit.
Assí baix tot es mort; vos sou la vida
y clara veritat; lo mon es fum:
ma mirada, may mes enterbolida,
vol contemplar de prop la Eterna llum.
Calitja mundanal ¡per sempre arrera!
may mes m' amagarás l' hermòs estel;
sento una veu que m' diu crehent espera;
y mos ulls se me 'n van de dret al cel!!
(De Jaume Collell y Bancells, de Vich.)