Jochs Florals de Barcelona en 1867/L'olivera mallorquina
XV.
Segon accéssit al premi extraordinari d' una cigala d' argent
L' OLIVERA MALLORQUINA.
Cóntam, vella olivera,
Mentres sech alenant sobre la roca,
Novas del temps d'enrera
Que escritas llitx en ta surenca soca.
Jo vinch á recolzarme
A tas nuadas rels, trist d' anyorança
Perque vullas tornarme
Dels bens que n' he perdut sols l' esperança.
Ton delicat fullatge,
Que sota 'l blau del cel l' ambat oreja,
Es de la pau l' imatge,
De tots los goigs de la ciutat l' enveja.
Ta rama verde y blanca
Com cabellera d' ángel t' emmantella,
Y á ta esqueixada branca
Falta, pe'l vent l' arrebassada estella.
Quant jove y vincladissa
Crexias sobre l' marge de la coma,
Xermava ta verdissa
La falç del llaurador fill de Mahoma.
L' Arab y sa maynada
Respirantne tas flors pe'l maig sortian,
Y ta oliva escampada
Sos nets per la tardor la recullian.
¡Ab quín dol, escoltantne
Del corn aragonés lo toch de guerra,
Tallá tos brots, donantne
Empriu á l' host de la guanyada terra!
Y 'l jorn de la conquista
Ab llágrimas del cor senyant sos passos,
Sense girar la vista,
Sortí ab l' infant mes xich estret als brassos.
Los cavalls trapitjaren
Dins lo solch sarrahí las bruyas tendres,
Y l's ferros enfonzaren
De la alquería en las calentas cendras.
· · · · · · · · · · ·
¡Cóm reposava á l' ombra
Deslliurat lo baró dels durs arnesos,
Mentre 'ls llebrers sens nombre
Jeyan al sol assedegats y estesos!
Y de son puny volantne
Lo manyac esparver dalt tu s' posava,
Las unglas encreuhantne,
Y 'ls tendres cims dels branquillons vinclava.
Quant era un' alta hermita
Aqueix claper de trossejada runa,
Lo místich cenobita
Aquí s' agenollava al clar de lluna.
Al toch del monestiri,
Mans plegadas al pit,pregarias deya,
Y 'l cel en son deliri
Per lo rexat de ton ombratge veya.
Are aquí 'l temps enganya
Lo pastoret qu' embadalit s' atura,
Y ab flaviol de canya
Gira l' ramat que al comallar pastura.
Mentres l' ovella tosa
Ab lo clapat anyell entorn apila;
La cabra delitosa
Tos tanys novells per rosegar s' enfila.
· · · · · · · · · · ·
Arbre, amich del que plora,
Dosser sagrat d' eternitat serena,
Jo 't sento grat de l' hora
Que m' has aydat á conhortar ma pena.
Tu al cor n' has donat forsa,
Tu apar que 'm tornas juventut perduda,
Com de ta axuta escorsa
La sava n' ix que ton brancatge muda.
Jo moriré, y encara
Espolsará l' mestral ta negra oliva...
Res será del qu' es ara;
Tu sobre 'l blau penyal romandrás viva.