Jochs Florals de Barcelona en 1865/¡Oh desitx!
Número 6.
Segon accessit al premi de la Flor natural.
¡OH DESITX!
¡OH DESITX!
Tench un cavall que no menja,
Y vola quant lo cavalc;
Si un dia m' treu de la sella,
Ni memoria n' trobarán,
Axi que l' estrench de brida,
Se me posa esperitat,
Y salta y pasa de fua
Imperis de cap á cap.
Si 'l deix anar per son conte,
Camina un poch assentat,
Mes llavors n' es com la ploma
Que emportan las tempestats.
Y el malehít no se cansa
De correr ni de saltar,
Y á quiscun dels salts que dona
Me veig los estels devall.
¡Ay, Señor! quant jo 'l me mir
Ab los ulls espiretjants,
Fent escuma per la boca,
Y corrent tot desbocat!
Ab quin gust jo besaria
La terra que trapitjás,
Caminant per mos peus propis
Encara que fos descals!
Jo no vull ni las riquesas
Que veure son vol me fá,
Ni cadenas de venturas
Que 'm roden per totas parts.
No vull fama, no vull gloria,
Ni 'ls fums de las vanitats;
Jo del pler no 'n fás mon idol,
Ni 'ls impossibles encals.
Sols vull esser com los altres
Qui la vida van passant
Junt á la llar de sa casa,
Sense res mes desitjar...
Y el cavall corra que corra
Per deserts y per ciutats,
Sens forsa ni alé m' emporta,
Tot escumós y fumant.
Y jo clavat á sa sella
D' ansia me sent acabar,
Y corr' y corr' sens objecte,
Y corr' y corr' esglayat.
¡Ah desitx! ¡ah desitx meu!
¡Ah desitx de Barrabás!
Si aturarte no es posible,
Confonga't Deu, Deu te mat'!
(De D. Miquel Zavaleta, de Mallorca.)