Jochs Florals de Barcelona en 1860/La germana de la caritat
NUMERO II.
LA GERMANA DE LA CARITAT.
LA GERMANA DE LA CARITAT.
_________
Charitas omnia suffert, omnia credit, omnia sperat, etc.
¿Fins á cuant, trovadors, puntejareu las liras?
¿Fins á cuant, nacions, cremareu en vostra urna
Encens adulador
Als qui vostre orgull fòll diu héroes de la guerra,
Sens posar en vostra ara ni una petita espurna
Pels héroes del amor?
¿Fins á cuant marxareu, embriachs de falsa gloria,
Ja cantant al entorn, ja al jòu junyits del carro
Dels vencedors triunfals,
Encatifant lo sol ab palmas de victoria,
Palmas roijas de sanch y que han sigut talladas
De la mort ab la fals?
¿Fins á cuant al incendi li teixireu coronas?
¿Fins á cuant cenyireu la matadora espasa?
D'ensangrentat llorer,
Sens dar, ph trovadors, ni un rim á aqueixas dònas,
Sens dar, poble; un recort á aqueixas heroinas
Que, mártirs del deber,
Mentres portan la fe als qui per ella 's baten,
Y portan la esperansa als qui en la guerra cauhen,
A tots la caritat,
Ab paraulas de pau los fochs del odi apagan,
Ab l' oli del amor dels cors la espina trauhen
Que 'ls rencors hi han clavat?
Oh! deixemlas passar eixas triunfals comparsas
Que ab picaments de mans, y ab víctors, y ab coronas
Pujan als Capitóls,
Dels pobles entre crits, dels poetas entre esparsas,
Olvidant que de aquells á la roca Tarpeya
Un pas hi ha tant sols.
Oh! deixemlos passar, tú que sempre tas alas
Desplegadas vers lo cel, jo pobre que aquells ídols
Algun temps adorí:
Oh! deixemlos passar ab llurs llorers, llurs galas,
Y tú, cor fet de amor, y jo, cor fet de barro,
Restem lluny d'ells aquí.
Restem lluny d'ells aquí; y com un jorn en Roma
Mentre ab pompa triunfal los césars recorrian
Sos pórtichs y vells murs,
Tal volta alguns cristians, residuos dels martiris,
Dins de las catacombas per aquells oferian
Al Senyor llurs cors purs;
Nosaltres lluny del mòn, lluny dels ídols que adora,
Tú la mártir de amor, jo 'l penedit poeta,
Oferirem á Dèu,
Tú la copa d' encens que de ton cor t' ets feta,
Jo 'l ramellet de rims que 'l cel mateix me inspire,
Ay! en obsequi tèu.
Com es gran lo valor que 'n los combats ostentas,—
Pus tú també heroina que 'ls homes desconeixen
Tens també 'ls tèus combats:—
Combats tú també tens, en los cuals te presentas
Sola, sense aquells crits, sense 'ls fums que ubriacan
De la gloria als soldats.
Com es gran ton valor! Cuant lo héroe á las batallas
Entre 'ls llamps dels canons, de balas entre pluja
Se llansa coratjós,
Las músicas guerreras, los crits, sa fé en la gloria
Lo aspecte de la mort, que lluny de allí lo enuja,
Li fan tal volta hermós.
Mes ay! tú á los combats devallas sens boato:
Ni rams de llors te brindan, ni 't guia cap bandera,
Ni te cega lo fum
De gloria: cara á cara miras la mort, tranquila,
Y en contemplarla 't gosas tan trista, tan severa
De ta ardent fé á la llum.
Mes no, també ella aguarda de llors ricas coronas,
Llors que may s' enmostian, coronas que teixexen
Las mans dels serafins.
També tè una bandera que á la victoria guia,
Y sent també 'n sòn cor los fochs que la enardeixen,
Fochs del amor divins.
Per so com en los circos de Roma la pagana
A entregarse á las feras baixavan animosas
Las verges del Senyor,
Tranquila, y valorosa, y sense gloria vana
A los combats devalla, fixa en lo cel la vista,
La mártir del amor.
Sens gloria vana, sí. Com un infant senzilla,
Deixat lo nom antich, com ha deixat sas galas
La terra al renunciar,
Se 'n va de pol á pol, sens que 'ls mortals dir puguen
De aquell aucell del cel ver hont ha estés sas alas,
Hont á vingut á amar.
Lo mon sab per hont vola sols pels bèns que derrama;
Per si axí com al veurer en arenosas comas
L' onejador mantell
De la palmera altiva, l' home del desert pensa
Que sa llavor primera tal volta entre sas plomas
Portá allí algun aucell;
O com riu que passá deixant un poch de barro,
Hont portá 'l vent llavors, y 'ls núvols llurs ruixadas,
Y raigs calents lo sol,
Y del riu, y del vent, y del sol y dels núvols
Que per allí han passat diuhen las matisadas
Flors qu' esmaltan lo sol;
Axí al trobar dos homes que creuhen y qu' estiman
Entre los gels del nort qu' enjoyan las auroras,
O sota un cel ardent,
Dihem: «Fins á eixas platjas las alas voladoras
De aquell aucell del cel llavors han espargidas
De fé y amor al vent.»
No temeu que l' asuste la fletxa del salvatje.
Al veurerla tan débil, tan amorosa al veurerla,
Son arch éll trossejant,
Fará d' éll una creu que adorará com ella.
¿Com ¡ay! deixar de amarla; com ¡ay! deixar de creurerla
A la qu' estima tant?
No temeu que la espanten las infernals blasfemias
Ab que á sòn Dèu insulte lo qui en los mals olvida
Al qui adirá, felís;
Del qui en sòn desespero sòn Dèu escupí neci
Ella, al curar sas llagas á costa de sa vida,
Fará un fill sèu submís.
Las pestas, las batallas la mirarán serena
Arrancantlos las víctimas que per' sas hecatombas
La mort ha segellat,
Y al foch de sòn amor fonentne la cadena
Que las lligava al mòn, tornará á Dèu las ánimas
Que haurá purificat.
Oh! com es gran sa fé en lo escut que l' abriga!
Com es gran la confiansa que 'n mitj dels mals li dona
Sòn amor rich en zel!
¿Mès que importa al moxó que 's gronxa en una antiga
Branca que 'ls vents la esqueixen, si sab que té las alas
Pera volar al cel?
Benehit sia Dèu que per' consol dels homes
La terra de floretas, d' estels la cristallina
Bóveda ha enjoyellat,
Y en lo cor de aquell ángel, com l' olor dins l' aroma,
Lo foch dins del acer, la perla en la petxina,
Posá la caritat.
Benehit sia Dèu que de aquell cor de flama
Fiu un vas de perfums, de bálsams preciosos
Pels mundanals dolors:
Y com núvol la pluja sobre los camps derrama
Que 'l sol ha enmostiat, golas de mel destila
En los ja mústichs cors.
Benehit sia Dèu, pus al crear dos glorias,
Al crear pera 'ls fronts dels homes en la terra
Dos llorers sempre verts,
Lo un pera ser regat de un ángel ab las llágrimas,
Lo altre per' ser cullit pels héroes de la guerra
De pols y sanch coberts,
Com fa á voltas que 's crusen en tempestuosa atmósfera
Las llums del sol y 'l llamp, lo un que la vida dona,
Lo altre que du la mort,
Fa qu' encreuhen també los dos llorers llurs brancas;
Fa que 's crusen las llums que llansa la corona
Del débil y del fort.
Sí, benehim á Dèu que amant y pródich sempre,
Prop lo acer que fereix posá 'l bálsam que sana,
Y en los camps del combat
Posá prop del que cau las alas que 'l sostinguen,
Prop lo héroe la heroina, de caritat la hermana
Prop del pobre soldat.
Mès ay! al benehirlo, pus d' éll naix tota gloria,
Pus éll encen lo foch del héroe en las miradas,
Y de aquella en lo cor,
Mentres que 'l mòn al héroe texeix llors de victoria,
Jo als peus de la heroina, que á llors mes alts aspira,
Posaré eix cant de amor.
Barcelona 12 abril de 1860.
De D. Joaquim Rubió y Ors.
