Jochs Florals de Barcelona en 1859/Discurs del president del Consistori
NUMERO 2.
DISCURS DEL SENYOR PRESIDENT DEL CONSISTORI.
Temps hi ha que molts se planyian del olvit dels Consistoris del Gay saber, mes coneguts ab lo nom de Jochs Florals; y ab molta rahó, segons ha demostrat lo felís y cada dia mes estés cultiu poétich de la llengua catalana y dels dialectes germans del mitjorn de Fransa. Gracias á un dels presents, catalá de cor, que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, y gracias á la protecció dels dignes successors dels concellers, avuy, passats alguns seggles, renaix aquella antigua institució literaria.
Los mantenedors que per aquest any ha nombrat lo Excel-lentíssim Ajuntament, esperavan la aprobació de tots aquells per qui no son muts los llibres de nostra historia ; que pronuncian de bon
grat y ab amor especial los noms expressius, si be aspres à voltas, de
nostres héroes, de nostras poblacions y territoris ; que sufreixen una
dolorosa punyida cada vegada que cau un altre tros de nostres bells
edificis que ha acabat de embellir la má del temps; á qui los sembla que se font una part del atractiu de la nostra terra, com si se enfosquís lo llum de son cel ó se esmortuissen los colors de sos camps,
á mesura que se van perdent las bonas y vellas usansas y los vestits
propis de la provincia, substituits per una lletja y freda uniformitat...
Sols en una cosa se han enganyat los mantenedors, y es que los que
han correspost á llurs desitjos, han sigut mes de los que podian pensar ni creurer.
A tots aqueixos causarà un plaher veritable y mes fondo de lo que
alguns imaginarian , lo sentir aquí los accents de llur llengua,
de la que be se pot dir la llengua de llurs entranyas... de aquella
llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogénita entre las neollatinas y que, ab noms diversos però ab varietats
sols secundarias, son un temps la mes cuita y celebrada; que ja nou
seggles ha narrava los dols los conort de Boeci, y tè poemas heróichs, romanenceschs é historichs que competeixen ab los millors de la edad mitxana; que usava Guillem de Aquitania cuant li prenia
« talent de cantar»; que escoltaren y aplaudiren no sols las corts de
Provensa y Aragó, sino las de Castella, Inglaterra é Italia ; que fou
cultivada per lo Dant, celebrada per lo Petrarca ; llengua materna
dels reys aragonesos; en que se escrigueren priimitius mapas mográfichs, sabis y respectats códíchs, incomparables crónicas; que
posseeix una rica poesia popular ; que parlaren lo venerable Lull,
gran home en lletras y en acció, Arnau de Vilanova, lo primer fisich
de son temps, lo insigne orador St. Vicens Ferrer, Ausias March,
poeta de cor y de seny, y los demés autors del Gansoner que guarda
Paris com única joya... llengua, finalment, que de cap manera nos
devem avergonyir que sía la dels nostres avis, la de nostras mares,
la de nostra infantesa.
Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aquí
á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam
al menys un refuji. Als qui nos fassen memoria de las ventatjas que
porta lo olvidarla, direm que à estas ventatjas preferim retenir un
sentiment en un recó de nostres pits, y si en aquest sentiment algú hi volgués veurer perills y discordias ó una disminució del amor
à la pàtria comuna, podriam respondrer que eran ben be catalans
molts dels que ensangretaren las ayguas de Lepant y dels que cassaren las aguilas francesas; y podriam repetir un aforisme ja usat al
tractar de un dels millors catalans y mes ardents espanyols[1]
que may hi ha hagut: «No pol estimar sa nació, qui no estima sa
provincia.»
- ↑ Capmany.