Jochs Florals de Barcelona en 1859/A mon Dèu
NUMERO II.
A MON DEU.
(Cántich de Fé).
Purs Querubins, que 'l trono del Altíssim
cubriu ab blancas alas, l'armonía
del dòls accent de vostre cant santíssim
derramau á torrents. La llum del dia
brote del resplandor del raig puríssim
que 'l vostre cor sobre 'l meu cor envia:
obriu del cel las diamantinas salas
que al cel ma inspiració roba llurs galas.
Lo blau dosser ataxonat d' estrellas
que de catifa á Dèu y als sants serveix,
rotlla 'ls sèus plechs entre brillants anellas
y lo infinit espay se m'apareix.
Senyor! Senyor!! Los raigs de llurs centellas
ofegan lo mèu sèr que defalleix.
Postrat, mòn Dèu , á ta presencia santa,
la teya Omnipotencia 'l mèu cor canta.
La pols d' or boladó que arremolinas
ab lo tèu pas, jo beso embadalit;
l' oratge que 'm commou, cuant tú caminas,
bat las alas del cor dintre del pit;
ab tòn poder la creació il-luminas
y exaltas del poeta l' esperit:
imatge del Eden, tòn brill dilata
la sacra inspiració que m' arrebata.
Sas alas de brillants vuy me transportan
á èixa mansió en que sómnia delirant
la esperansa dels sèrs als que confortan
tas glorias solament imaginant.
Mon front orejan los albors que portan
los esperits santíssims rebolant,
cuant, al brujit de son plomall, ostentan
tota la megestat que 'ls cels presentan.
las auras sòn dels Serafins l'alé; la pura veu dels Justos t' armonia; la llum de tas auroras raigs de fé. Animas del Empir, cubriu la mia ab coronas de gloria d' eix vergé; coronas dels eslels de matinadas que sòn del Paradis flors regaladas.
Naixen dels horisons de ta grandesa manantials de virtut angelical; brota del fondo d' èlls golf de puresa qu' en vas d' amor s' ecsala virginal; lo magnífich tresor de la bellesa reflecta eternament gloria immortal; y eix esplendor que l' ánima divisa l' esperit que l' alenta divinisa.
Jo veig brillá' 'l conjunt de ta hermosura entre mil sols que crusan sèns confí; veig los pols de diamant rodá' en l' altura; palaus, encrostats d' or, veig relluí; flotá' en lo espay globos de essencia pura que al mon devallan l' esperit diví; y allá en lo cim de tantas maravellas lo trono del Etern radiant d' estrellas. <poem> Llum d' esperansa, magestat divina, mantell dels afligits, port de consol, mar dolsíssim de gracia, cristallina font de virtut, de la puresa sol, alba de matinada purpurina, del iris mès brillant viu arrebol, lo doll del amor tèu, Senyor, cuant salta, pluja es de perlas que lo espay esmalta.
Y es rosada per l' ánima afanosa y es bálsam de tas glorias, gran Senyor, puig cada perla qu' en la terra's posa un supir porta del tèu tendre cor; cada suspir á un' ánima goijosa fá axecá 'l vol á la regiò d' amor; y cada sèr que 'ls vels de llum esqueixa, una ánima immortal dins del Cel deixa.
Sèns la gloria de Dèu no hi ha grandesa, sèns lo voler de Dèu no hi ha poder: naix, creix, y ocupa 'l mòn naturalesa ab las galas del Sèr de tot son sèr; Dèu en son puny enoleu tanta bellesa; solament Ell pot fer y pot desfer: Senyor, que ab ta mirada 'l mòn mideixes,
tu engendras son poder, tu 'l destrueixes. Posas la ma en lo espay, y ardent s' esclata
del centro d' ell la immensitat del mon;
del mar atrona la bullenta plata
ab crespadas escumas de son front,
y al romprer son cristall pur se dilata
sobre la platja com tranquila font.
Mirall del cel, Senyor, fas de las onas
ó ab rugit espantós las amontonas.
Posas la ma en lo espay, y una corona
de flamas mil romp del orient lo vel:
es lo sol que apareix: la llum que dòna
calma del cor lo mès ocult recel:
cántichs de goig tot sèr vivent entona
y entre globos de foch sen puja al cel:
la plana, 'l mònt y 'l mar, Senyor, s' alteran,
y 'l tèu poder Omnipotent veneran.
Per tu desirena 'l sol sa cabellera;
d' esmeraldas y d' or los camps cubreix,
y l' aigua de la mar lo reverbera
ab llassos de cristall cuant l' oprimeix.
Per tu declina sa brillant carrera
cuant de la tarde 'l llum desapareix,
y 'ls arrebols que llansan llurs centellas
los mantos de la nit brodan d' estrellas.
L' alé del tèus sospirs la lluna argenta;
coronas mil de flors la plana 't deu;
l' armonia del temps per tu presenta
al bosch fullatges d' or y al mont la neu.
Per tu naix lo poder de la tormenta;
tu al llamp dònas lo brill y al tro la veu;
y al romprer l' uracá tempestat fera,
ab ton carro de foch crusas la esfera.
L' immens rugit de son furor amansas,
llassos brillants dels negres núvols fas,
guirnaldas celestials que al espay llansas
marcant iris de pau ab lo tèu pas.
Entre son brill de mil colors avansas;
sobre torrents de llum de son raig vas;
himnes de gloria entonan las criaturas,
y esplendents, te absorbeixen las alturas.
¿Qui no canta, Senyor, la omnipotencia
del tèu poder que limits no coneix?
¿A qui no inspira ta radiant presencia
entre millars d' esprits cuant apareix?
¿A qui no aterra la mortal ausencia
del influix del tèu Sèr sí 'l desconeix?
Al tèu voler, Senyor, no hi ha barreras:
pòls lo mòn tornarás , pòls las esferas.
Sagrada inspiració, recull las alas
sobre l' dòll de la fé qu' engendra 'l cor.
La fé que naix del esperit qu' ecsalas;
la fé , verge de llum del mèu amor,
es qui 'm transporta á las divinas salas,
es per qui adoro 'l tèu poder, Senyor.
Santuari esplendent, tú m' engrandeixes,
puig del centro del cor, pura fé, creixés.
Sols Dèu es infinit!... Ell que disposa
del sèr y del no sèr de tòt mortal;
Ell que dòna la fe, que de fe gosa;
Ell, principi del be, terme del mal,
dará als mèus cants inspiració ardorosa,
dará al afligit cor la fe immortal,
y en lo moment postrer de ma agonia
alsará al Paradis l' ánima mia.
(De Don Mariano Fonts.)
