Joan Gabriel Borkman - Prefaci

PREFACI

Temps endarrera, en una reunió d'escriptors russos, llegia jo l'ultima obra de l'Enric Ibsen. «Vaja! — va exclamar un d'ells. — L'Ibsen escriu ja com tot-hom. Es una desillusió. El drama mereix esser comprès i aplaudit per un public vulgar», afegí desdenyosament. Tant-de-bò fos veritat!
El fet es que l poeta sens revela en aquesta obra amb una franquesa tant potenta, que tota clarividencia especial es inutil, essent no més els cegos els qui continuaran no veient-hi. El seu art, encara que desembraçat de vels, es sempre l mateix. L'impressió que l'Ibsen reb de la vida i la que ns produeix dramatisant lo que ha vist i experimentat, no ha cambiat de naturalesa. A força de cercar el mobil dels nostres actes, ha arribat a percebre aquests mobils més clarament que ls mateixos actes. Solament els primers el fereixen, l'interessen, i són aquests els que representa en en Borkman. Aquest home, aquest dipositari infidel, aquest fallit fraudulent, es un veritable escorxat moral. Les seves venes, els seus nirvis i els seus muscles, vui dir els seus sentiments, les seves impulsions i els seus pensaments, apareixen netament així que s'ha aixecat el vel del fet material, i produeixen un efecte extrany i fascinador. Jo no puc separar-ne ls ulls. Vès com es fet aquest home! Però es tant bonic! Això no té res de comú am les pilleries i tares de l'existencia aparent. Són energies, forces en acció, i aquestes forces obeeixen a un imperatiu noble, generós, diví. L'obra a la qual ajuden es el desenrotllament del germen immortal collocat en l'humanitat : es la fructificació de les riqueses que geuen en el fons de la terra; es el crescite et multiplicamini genesiac. Suposeu, en efecte, que un home té la conciencia de lo que es, la conciencia del seu esser real i de la seva funció elementaria, que n'estigui saturat, que no visqui més que per això, es a dir, pera ecumplir el seu destí en aquest món, i tots els obstacles morals que trobarà no oferiran més resistencia a la seva voluntat que ls que les debils construccions de les nostres mans ofereixen als elements desencadenats.
Els desastres s'acumularan damunt de persones ignocentes, els cors més nobles sagnaran, les existencies seran destruides — com està tant pateticament exposat en aquest drama; — se sentiran els crits i les lamentacions, sense que aquest home s deturi un sol moment, fins que trobi una força superior a la seva, la de la societat armada contra l'individu que obra sol, en la plenitud de la seva indpendencia. Aleshores, si es un bon home, baixarà l cap i se declarà mort, comprenent que l seu paper ha acabat i que l'esperit de voluntat individual, que acaba sempre per fer una victima de qui l posseeix, però sense l qual res d'universal, res de veritablement humà s realisa. passarà a una altra ànima, suscitarà una altra individualitat. Si, al contrari, es un Borkman, un set ubriagat per l'illusió vital, s'obstinarà, encara que s vegi reduit a l'impotencia, s'alimentarà am vanes esperances, se tancarà en el seu somni i continuarà creient-lo realisable per ell sol, mentres la vida seguirà la seva marxa i uns altres executaran els plans que ell ha concebut, i una vegada més se demostrarà aquesta veritat atuidora pera moltes ànimes, fins entre les més fortes, de que «si l principi d'individualitat es necessari pera l desenrotllament de la raça, cap individu especial li es indispensable».
I en Borkman, a dir veritat, no es pas una ànima idealment forta; no es l'home sol somniat per l'Ibsen.
En Borkman ha cregut a un amic i li ha confiat els secrets del seu geni. Pera fer-sel seu definitivament, li ha sacrificat una dòna, l'Ella Rentheim, a la qual estimaven tots dos, però que ella solament estimava an en Joan Gabriel. «Una dòna, després de tot, pot substituir-se per una altra dòna», ha pensat ell. I pera fer impossible l matrimoni entre ell i l'Ella Renthelm, se casa am la germana bessona d'aquesta ultima. Però va enganyar-se. L'individualitat es més forts que l parentiu més proxim, més forta que la comunitat de naixença. La senyora Borkman no té altra identitat am la seva germana que l'energia i la bellesa: tot lo demés es ben diferent. Més ben dit, els mateixos principis reben, passant de l'una a l'altra, realisacions diferentes. Lo que en l'Ella es noblesa, es orgull en la Gunilda; en lo que la primera es constant, la segona s mostra implacable; l'instint maternal que la vella soltera, mare adoptiva, sent am la mateixa potencia que la veritable mare, es sacrifici en l'una i exigencia en l'altra. En fi, l'Ella sens apareix com l'encarnació de la pietat, i Gunilda com la de la justicia; però no de la justicia del cor, d'aquesta justicia eternal que percebeix les causes i els pensaments secrets, sinó de la iusticia de la raó, de la justicia humana, que no veu més que ls resultats i que ls actes patents.
Vet-aquí quina dòna, quin jutge despietat, quin enemic més implacable que tots els altres troba en Joan Gabriel Borkman al seu costar quan es victima de la traició del seu amic, d'aquest amic an el qual l'Ella Rentheim no s'ha deixat sacrificar, an el qual no ha volgut, i que s'ha venjat d'aquesta manera. En Borkman havia confiat a un altre ser pensaments, resolucions i actes que no arrancaven, segons sa propria convicció, sinó del seu for intern i contraries a les regles socials. I aquest ser l'ha entregat a la societat ofesa, la qual, brutalment, l'ha empresonat com un malfactor. En realitat, en Joan Gabriel Borkman es castigat per haver cregut que necessitava un apoi exterior i també per haver-se confiat a un altre home, per haver tingut un amic.
La frase d'Ibsen «l'home fort es l'home sol» apareix aquí am tota la seva esfereidora grandesa. «Sou ditxosos vosaltres els que trobeu el medi de tenir amics», escrivia l mestre noruec an en Jordi Brandes. Tenir amics! Però l que n té no s'afebleix? Això no implica una partició de maneres de veure i d'idees, la necessitat d'entregar-se, cor, ànima i esperit?
Un home tant enter, tant sincer com l'Ibsen, no comprèn d'altra manera l'amistat : no la comprèn sense una onfiança absoluta. Tenir confiança? Però, en qui tenir-ne? De qui pot estar-se segur que no ns traeixi, quan s'ha de vetllar séns treva pera no trair-se un mateix? No es més aviat la desconfiança la regla de l'home que no compta ni vol comptar no més que am les seves propries forces? Mireu en Borkman mestre d'ell mateix, curat de l'amistat i de la confiança, més ferm d'esperit que mai, però ai! impotent. (Perquè es aquest l'element tragic de la seva situació. I que n'hi ha d'altres que s troben en el seu cas!) Mireu com tracta a la sola persona que li ha sigut fidel, el bon poeta Foldal, un illusionat com ell, però un illusionat de naixença, i per consegüent un ser feliç, mentres que l'illusió den Borkman es un estat accidental, que una bufada de realitat esfumarà pera mostrar-li la seva miseria, pera entregar-lo definitivament a la mort, a la qual pertany ja fa temps. En Borkman tracta an en Foldal com si fos un inferior seu, i en Foldal deixa fer, sentint, en efecte, l'immensa superioritat sobre d'ell den Joan Gabriel Borkman. La fe : vet-aquí lo que en Borkman li demana, com la Divinitat la demana a l'home, i en Foldal l'hi dóna, i li dóna tot lo demés per torna: la seva fortuna, el seu temps, les confidencies del seu cor senzill. Però tot això passa en el regne de les ombres. Es un fantasma que domina i n'aniquila un altre, i la cosa es a la vegada risible i esfereidora. La realitat es l'Ella Rentheim; es l'humil existencia d'un ser sacrificat als interessos generals; es el cor sacrificat al geni; es la dòna sacrificada a l'home. L'Ibsen, esperit sincer abans que tot, no dissimula en lloc l'immensa anyorança que li deixa al cor l'ideal de voluntat inflexible i independent que arrocega l seu pensament.
Aquesta anyorança la veiem en l'especie de tendresa am que ns pinta l'imatge de la veritable dòna, conciencia profonda de l'home i la seva conçoladora suprema. L'Ella Rentheim, després de recordar an en Borkman els actes que ell hauria preferit oblidar, el fa sortir del cercle encantat en que s'havia tancat am les seves illusions, el fa sortir de la seva habitació solitaria, i quan, ubriagat per l'aire lliure an el qual ja no estava acostumat, dominat pel vertic, per la follia, sen va en busca de la quimera, ella no l'abandona i el segueix fins a la mort. Ella tanca els ulls de l'halucinat, que s'han apagat davant de l'espectacle del món real, d'aquest món de progrés i de forces posades en moviment del qual hauria volgut esser el creador i que s crea tot sol, sense la seva ajuda, pel treball d'altres esperits semblants al seu i que l'han substituit.
Aquestes són los idees que m suggereixen el veure cara a cara en Borkman i l'Ella, i seguint amb ella, una clara nit d'hivern, el gran home, el pobre home en l'ascensió a un turó desde l qual se veu el fiord solcat de vapors, les fabriques que treballen dia i nit i la montanya que entrega a l'home tots els seus tresors amagats, vers la qual ell extén els braços amb un crit suprem; crit d'amor, d'anyorança i d'agonia. I quan les dues dònes, l'Ella, el cor de la qual ha tingut sempre compassió per la desgracia, i la Gunilda, que la majestat de la mort ha commogut i rendit, s'uneixen a l'ultim pera desitjar el repòs a qui, segons elles, havia ofès la llei de l'amor, voldria dir-los: «No es pas veritat! Aquest home, el cor del qual ha estat oprès per una ma de ferro i de glaç, ha conegut un amor més potent i més gran que l que vosaltres en coneixeu el sentit i la noció. Aquest home ha estimat el pervindre, aquest home ha estimat l'humanitat futura i els temps i les races que vindran, i tot lo que n precipita l'adveniment. I a causa d'això no hauria hagut d'acostar-se a lo que vivia aprop d'ell, fins al punt de perdre la seva independencia. Ell no tenia l dret d'estimar-te, Ella Rentheim, i no tenia l dret de comptar en un amic, en un altre que no fos ell mateix. I per haver-ho fet ha sucumbit.»
Vet-aquí lo que m suggereix aquest drama. A molts altres els inspirarà pensaments distints; perquè l'Ibsen, am l'admirable honradesa del seu esperit i del seu art, i malgrat la força de les seves propries conviccions, deixa a cada hú de nosaltres en llibertat de pensar segons la natura de la seva ànima i de la seva intelligencia, considerant-se ditxós solament si ha fet viure i treballar l'una i l'altra. Es lo que l diferencia considerablement den Jordi Sand, de l'Alexandre Dumas i d'altres esperits emparentats amb el seu.
Lo que es igualment remarcable es la sollicitut que posa en precisar les idees i els caracters que ens presenta, no donant mai lloc a equivocacions. Ho fa com artista, per efectes de contrast, collocant, per exemple, al costat de la figura den Borkman, la del seu fill Eduart, un veritable epigone, que ha heretat del seu pare l'independencia de voluntat separant tota consideració que l molesti, però privat del pensament que an en Joan Gabriel li donava grandesa, i no tenint desde aleshores, per finalitat de la seva vida, més que la satisfacció personal, el goig egoista. Si l'Eduart també repelleix les persones que l'estimen, a l'Ella, que l'ha cuidat durant la seva infantesa, i a la Gunilda, la seva mare, que l destina a una obra de rehabilitació, no ho fa pas pera seguir una idea ni fer viure «milions d'essers humans», sinó pera seguir una aventurera, la senyora Wilton, i pera viure, viure, viure! ell mateix, com exclama en un vertic d'egoisme, anant-sen darrera d'aquesta dòna i deixant la tragedia de familia que se solucioni com puga. Es vegent l'acte d'independencia individual cobrint-se de ridicol i de vergonya així que s veu privat d'un ideal noble que regoneixem que la seva grandesa i la seva bellesa no eren sinó la grandesa i la bellesa de l'idea que l'inspirava.

m. prozor

1897.