Joan Gabriel Borkman - Acte Tercer

Sou al capítol «Acte Tercer»
		Joan Gabriel Borkman
	Acte Segon		Portada

ACTE TERCER

 Mateixa decoració de l'acte primer, o sigui les habitacions de la senyora Borkman. El quinqué continúa encès damunt de la taula, al costar del canapè. La senyora Borkman amb un fixú negre al cap, tota agitada, entra per la porta del vestibol, s'acosta a la finestra i fa córrer una cortineta. Després atravessa la sala i sen va a seure al costat de l'estufa. Un moment després s'aixeca bruscament i toca l timbre. Queda esperant, dreta, al costat del canapè. Veient que no ve ningú, torna a trucar més fort. Al cap d'una estona entra la Malena, la cambrera, per la porta del vestibol. Ve malhumorada. Se veu que s'ha despertat sobresaltada i que s'ha vestit depressa.

Senyora Borkman (amb impaciencia). — Ont era, Malena? Es la segona vegada que truco!

Malena. — Ja ho havia sentit, senyora.

Senyora Borkman. — I, doncs, per què no venia?

Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/78 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/79 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/80 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/81 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/82 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/83 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/84 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/85 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/86 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/87 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/88 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/89 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/90 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/91 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/92 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/93 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/94 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/95 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/96 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/97 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/98 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/99 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/100 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/101 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/102 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/103 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/104 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/105 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/106 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/107 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/108 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/109 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/110 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/111 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/112 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/113 Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/114

Senyora Borkman. — Sí: el fred del cor... Ara podem donar-nos les mans, Ella.

Ella Rentheim. — Me sembla que sí.

Senyora Borkman. — Que les dugues bessones uneixin les seves mans per damunt del qui han estimat tant.

Ella Rentheim. — I les dugues ombres per damunt del mort.

(La senyora Borkman i l'Ella Rentheim uneixen llurs mans per damunt del banc.)

TELÓ