Idil·lis i elegies/Sovint el malaurat pensa deixar la vida

XV

Sovint el malaurat pensa deixar la vida.
L'esperança cruel a persistir el convida.
Dins la tenda el soldat, més que en la pau, somnia
en el lleure i les danses, els festins i l'aimia.
El bon pagès, al camp, bo i conduint l'arada,
ja veu plens els guarets d'una abundosa anyada.
Mes ai, és lluny de mi la càndida esperança:
tot mostra al meu entorn un deix de malaurança.
Jorns amargs, nits amargues, més amargues encara!
Cada instant un novell patiment em depara,
i arreu, en la meva ànima i en les meves dolors,
el dolç nom de Licoris, ma vergonya, mos plors.
Oh, Licoris ingrata, avesada a fingir!
Com poguéreu trair-me, jo que tant us amí?
([Com heu pogut donar-vos a aquest joc tan afrós
amb un cor que només bategava per vós?
Mes, perdoneu-la, amics; que mai els vostres blasmes
del meu traspàs l'acusin i menys de sos sarcasmes;
que mai per causa meva son cor sia ferit;
que mai per ultratjar-la mon nom pugui ésser dit.
Els amics m'eren cars i amaven ma presència;
ara vull estar sol i els tracto amb displicència.
I si algun se m'acosta fa un moviment d'esglai
i em guaita i dubta, com si no m'hagués vist mai.
És aquest el company del venturós desfici,
als juvenils esplais, com ells, sempre propici,
ubriac de festins, de versos, de beutat?
Son front morent i pàl·lid, d'enutjos ombrejat,
és com el front del vell que al pas dels anys s'inclina,
del vell que fatalment cap al no-res camina.
Jo sé bé prou, Licoris, que m'ha jaquit la sort
d'ençà que no m'estimes i que em voldries mort!
Ja he viscut prou, amics; ma ruta és terminada;
cada hora m'és un jorn, cada jorn una anyada.
En un dia envelleixen els amants dissortats.
Amics, que mai no fóssiu de l'amor captivats!

Ell fa rodar les hores encara amb més llestesa,
i, com el temps, ens posa arrugues la tristesa.

Què, Gal·lus, què! ¿La sort arran del teu bressol
obrí als teus joves passos la tomba, d'un revol?
Quan ja ma sort hauré sofert d'una vegada,
del benfactor Leteu la riba desitjada
m'oferirà un refugi i uns cobricels molt verds:
allà els jocs i les danses; allà els màgics concerts,
i la fresca naiade dins ses grutes de molsa
lliscant per entre flors, malencònica i dolça.
Allà mai la beutat no plora son encant;
allà mai no menteix, car ama i és constant.
Allà els cors són feliços i unànims els anhels,
els gaudis perdurables i els juraments fidels.
Què dic? Si això és l'amor tranquil, sense turments,
l'amor sense perjuris i sense juraments!

Veniu a aconhortar-me, amables heroïnes!
Oh, Leteu, deixa'm veure llurs morades divines!
Dóna'm la pau i dóna'm l'oblit dels meus turments!
Fes perdre al fons del fons de tes aigües dorments
el bell nom de Licoris, ma dolor, mos ultratges!...
Qui sap si un jorn també, per dins dels teus boscatges,
Licoris, quan sos ulls seran plens de foscor,
vindrà, tota plorosa, cercant el meu amor,
i em dirà que l'Estígia l'ha tornada sincera,
que amb mi tan sols des d'ara vol mostrar-se encisera,
que cent cops, recordant el nostre amor d'ahir,
ha vist com sense el meu son cor sembla morir...

Licoris als meus ulls no serà ja formosa!
Mes... Oh, bella Licoris, amant perfidiosa!
Si tu haguessis volgut, ple de sa fe ton cor,
amb tu, Gal·lus, hauria viscut i hauria mort.