Idil·lis i elegies/Oh, nit, dolorosa! Oh, aurora ressaguera!
XXIII
Oh, nit, nit dolorosa! Oh, aurora ressaguera!
No véns? Ets lluny encara? Com el meu cor t'espera!
De l'una banda a l'altra es va tombant mon cos
però de cap manera no pot trobar el repòs;
l'insomni m'aturmenta, cruel i pertinaç,
i una suor d'angúnia cobreix la meva faç.
Tu dorms, bella D' .r.., i és justament per tu
que són oberts mos parpres fins que el nou dia lluu.
Aquesta nit cruel, si haguessis tu volgut,
més bella i més de pressa s'hauria escorregut.
Jo sento viu el teu record al meu entorn.
Demà, quan me llegeixis, en clarejar el nou jorn,
veuràs com el meu cor no ha reposat tranquil.
Per tu la meva testa, damunt el llit hostil,
he sollevat amb pena. Segut i ple de tu,
la llàntia nocturna que dins ma cambra lluu
sap com enmig de planys mescolats de dolcesa
poso sobre el paper mon cor ple de tendresa.
Tu dorms, bella D' .r.., tos parpres són tancats;
el teu alè de rosa, de sospirs embaumats,
desclou, voluptuosos, els teus llavis de foc.
Mes ai, potser m'enganyo i tu ni dorms tampoc!
Potser, mentre l'insomni malversa mon repòs,
lluny meu uns altres braços estrenyen el teu cos,
i aquesta nit, que em sembla tan llarga, és mon turment,
a tu t'apar que voli més ràpida que el vent.
Oh, son, tu que ens ofrenes el repòs i l'oblit!
Vine, i mos parpres tanca per una eterna nit.
Un altre en els seus braços! Oh, dolorós ultratge!
Un altre! La vergonya m'occeix i el descoratge!
Oh, malaurat de mi! ¿Per què han volgut els déus
que en una tal beutat reposés els ulls meus?
¿Per què el meu cor tan feble s'ablana a les tortures
dels seus esguards, tan pròdigs en dolces impostures?
Una amada menys bella ama millor, i ensems,
tendra i humil, pren cura d'agradar-vos tostemps.
És tímida; té por de plorar vostra absència;
fidel, serva immutable la seva obediència;
i el seu humor tranquil, la seva joia clara
a bastament supleixen la beutat de sa cara.
Però la qui va en cerca d’una conquesta nova
i fa a un hom exclamar: —Que és bella!— si la troba,
en son triomf es mofa del qui sofreix d’amor.
Com sobirana enmig d’una sotmesa cort,
voluble i capriciosa, desigual i impulsiva,
ara és suau i amable; ara, freda i altiva;
i si un amant defuig els seus jocs inconstants,
què importa un amant menys en un poble d’amants!
Els homs se li rendeixen; ella s’ama i s’admira
i no coneix amor sinó el que ella s’inspira.
Sols causa al qui l’adora inquietuds, temors,
i plors, i gelosies, i nocturnes terrors,
quan pensa que tal volta un amant més subtil
vagi per festejar-la i no la trobi hostil.
Mes, què podia fer-hi? ,-Tal volta és culpa meva
si fou tot u coneixe’t i estimar-te sens treva?
Era precís D’ ,r.., que ma musa inflamada
cantés en alabança de ma bella estimada...
i ara plora a tos peus, els ulls plens de tristor.
Oh, si ella pogués moure ton cor al meu favor!
En tornar del festí, sola damunt ton llit,
oh, si els teus dolços llavis besessin mon escrit!
Perdut entre les sedes, oh, si ta mà divina
el retingués, duent-lo damunt la tèbia sina!
Jo ho sabré prou: l’Amor a dir-m’ho prest vindrà,
car tot un déu dins l’ànima dels poetes hi ha.
I ton cor no pot fer-me un benifet tan gran
sense que un transport súbit m’ho previngui a l’instant.
Suscita’l, oh, D’ .r..,! Així totes mes penes
s’endolciran; i dintre de mes tranquil·les venes
la sang em semblarà feta de llet i mel
i es creurà la meva ànima moradora del cel.