Idil·lis i elegies/El plany del faune

XXXVII.  El plany del faune

Segut damunt la pedra d'una gruta ignorada
d'on brolla, fresca i pura, una aigua consagrada
a les nimfes, sentia el dolç i trist cantar
d'un faune que es planyia devora l'alzinar:
—Amor, oh cec infant, quina injustícia em fas!
Jo estim a Nais, però mon estimar és debades.
Si ella em turmenta a mi ella es queixa d'Hilàs;
Eco plau al pastor, mes fuig a les vesprades;
lluny d'ell, Eco segueix del bell Narcís el pas
i aquest dóna a l'espill de l'aigua ses besades.