Idil·lis i elegies/El foll d'amor

XLIV.El foll d'amor

És foll; és la faula de tols els joves Cnidians

Praxitel·les per ell modelava una amant
quan, hàbilment, el Paros anava treballant.
Ell, d’Anquis i de Paris rival malavirat,
estima aquest bell marbre en Cipris inspirat.
Ell sap passar la nit al fons del santuari,
vora la seva ídola, en amorós desvari;
i quan el tors diví rep la claror del dia
ostenta encara el rastre d’una inútil follia.
Ell és tothora al temple, fidel al seu costat;
allà tot sol l’amoixa i exalta sa beutat;
la crida amb noms melosos, ardents, enfebrosits,
i acaricia, lúbric, els seus flancs, els seus pits.
Uns altres cops arriba inquiet, irascible;
la renya irat, l'acusa de freda i d’insensible;
li diu que apar de pedra, que sols mereix desdeny;
però de sobte plora i en sos braços l’estreny.
—Besa’m— li diu llavors; i sa boca arborada
una i mil voltes besa eixa boca glaçada;
encara dolçament recrimina a la injusta
i, amb una mà suau, pel seu desdeny la tusta.