Horacianes/Dues paraules d'esplicació
DUES PARAULES
D'ESPLICACIÓ
aquexes llevors volanderes que l'ayre fa girar disperses enfora de la planta ahont se produhiren.
Donchs, aquexes llevors disperses, fortuitament caygudes, han grellat, ara una, ara un'altra; y d les noves plantes ventureres a la fi me resolch a formarne aquest humil ramell. Tal com sía, l'oferesch a la nosera llengua, com a mostra un poch rara de la variadíssima producció que podem aplegar dins sos dominis. Convé demostrar que la nostra llengua serveix per tot, si la volem enaltir com idioma literari. Be està que nostres poetes continuin servintsen versificant en les formes populars y nostrades, de les quals ha produhit tan bell esplet la renaxensa. Però, no està de més que qualqun intenti l'introducció de formes nobles y gentils aquí no usades, majorment ara que s'introduheix tota mena de versificació, fins la més amorfa. Me sembla que no es malsà ni inútil pera l'idioma exercitarlo dins la clàssica palestra al jòck de les antigues estrofes. Ab tal gimnasia pot cobrat agilitat y vigor, com n'adquirían els joves de Grecia, exercitantse dòcils contra les dificultats y preparantse axít a guanyar les corones y palmes de les festes olímpiques.
No puch ferme l'ilusió de merèxer tals corones ni palmes. Però, aquest primer exercici podría esser a la nostra llengua 'l comensament d'altres més segurs y ben fets, qu'a la fi li obtinguessen el premi de la suprema cultura. Axò pertoca als venidors.
En quant al mecanisme de la versificació, cal declarar que no pretench ab aquestes odes reproduhir exactament els metres de la lírica grega y romana. Prou sé que les llengües neollatines no admeten el sistema de peus mètrichs, fundat en la distinció de sílabes llargues y breus. Lo que sí he procurat es fer una certa aproximació als versos y les estrofes de la
antiga lira clàssica, servintme de la versificació purament rítmica de sílabes tòniques y àtones, propia del català en que l'accent tònich vibra tan viu y poderós. —Axí, pera acostarme al trimetre jàmbich me serveix el nostre vers d'onze sílabes, com pera imitar el dimetre me valch del vers de set ab final esdrúxola. Ab la matexa final el nostre vers bipartit de
dèu me dona una aproximació al asclepiàdich. L'estrofa que'ls castellans anomenan de La Torre, tan predilecta de Cabanyes, era aquí ben coneguda y no'n debía prescindir. L'estrofa sàfica ja l'he trobada admesa, y sols he procurat caracterisarla més distintament. Les meves innovacions principals se reduhexen a les estrofes alcàiques y a les asclepiadi-glicòniques. Aquestes últimes sols les he usades en l'oda Vora una font, a causa de resultar massa difícils a la nostra llengua. Les estrofes alcàiques me semblan la millor adquisició que presenta aquest llibre. Cal, emperò, observar que'ls dos versos derrers guanyan d'una sílaba als corresponents de l'estrofa alcàica llatina; m'hi vaig permetre aquesta llibertat pera arrodonir y fer més assequible a tothom la frase rítmica. L'estrofa alcàica, inventada d'Alceu, el gran lírich de la illa de Lesbos, fou l'estrofa predilecta de Horaci y'm paresqué molt oportuna per escríurehi l'oda Mediterrania, el Retorn de la Primavera y l'oda al Hèroe.
Els dos primers versos de l'estrofa alcàica semblan aletejar prenent la volada; el tercer avensa rapidíssim; y'l final, ja més reposat, té l'ayre de planar a les altures. No es extrany si la lírica antiga y la moderna del helenisme itàlich han fet us preferent d'una forma tan alada.
Per ma part, si he conseguit refer la semblansa, encar que remota, de la lira clàssica, no sols per les formes esternes, sinó per l'estre qui les animà, en quant es compatible ab la meva significació y la meva fè cristiana, ja'm donaré per ben pagat d'aquesta prova. Qu'altres ne tregan més altes harmoníes, més profit y més gloria: tal es el desitx ab que vull fer acceptable aquest humil tribut a la nostra poesía.
Palma, 8 Mars, 1906.