Horacianes/A Virgili
Oh suavíssim, immortal poeta!
«mitat de la mev'ànima»'t diría,
com un jorn te digué l'amich Horaci,
si tant gosava qui de lluny t'adora.
Quí no t'estima si't coneix? Ton estre,
ton art suprem admiració'ns imposan;
però encara promou més simpatía
ton esperit, qu'en misteriós efluvi
la flor eterna de ton vers exhala.
Ton esperit corpren. Té l'hàlit verge
de les selves balsàmiques, l'augusta
pau de les blaves ombres que s'estenen
de puigs altívols, mentre'l sol declina
y munta'l fum de les humils cabanes...
Té la frescor del rou, l'unció que duen
les plantes de virtut benefactora,
la sanitat del camp en plè consorci
del bon treball y la feconda terra.
Té'l vel de la celístia, 'l tendre càntich
de Filomela dolsament planyívol,
l'efusió de les fonts, la llum serena
del estel dels pastors a la vesprada.
Rey de la solitut grata a les Muses,
també cantares heroismes èpichs
de primitius guerrers, un alt orígen
fantasiant per la superba Roma.
Axí regares del gran riu homèrich
l'ample terrer llatí. Dins l'espessura
de la mítica selva tu cullires
aquell ram d'or que, com a ceptre màgich
de poesía, te donà l'entrada
per l'espectral imperi de les ombres.
Y més qu'aquell avench, tu feres veure
les fondaries del cor, vivent abisme
que penetra ton cant. L'afecte tràgich
de la púnica Reyna, la mort noble
dels dos joves amichs tu consagrares
ab tal encant, qu'encara avuy ne dura
viva corrent de llàgrimes... Ah! sempre,
demunt horrors, grandeses y batalles,
demunt jòchs, infortunis ò ventures,
ta poesía escampa son misteri
de sentiment. Un no sé què dolcíssim
de bon cor y de gracia fa tes obres
incomparables dins l'edat antiga,
oh Rey gentil de la tendresa humana!
No en và l'oracle sibil·lí digueres
al imperi romà, donant l'anunci
d' un naxement meravellós. L'aurora
d'un nou ordre de segles descobrires
des del cim de ton geni, y va nimbarte
un tendre raig de la claror futura.
Per axò fou que dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós; y sols pogué la fosca
transfigurarte, per servir de guía
al vident d'altres mons Dant Alighieri.
Per axò arreu les cambiants centuries
t'adoran al passar, y tu fas sempre
de guía y confident al cor poètich
qu'es capàs de sentirte y pelegrina
per camins de dolor ò d'esperansa...