Historia de Paris e Viana

Sou a «Historia de Paris e Viana»
Histories d'altre temps
Pierre de La Cépède
(1910)


HISTORIA
DE
PARIS E VIANA
*[1] [K 2]
COMENÇA LA HISTORIA DE

las amors e vida del caualler Paris
e de Viana filla del Dalfi de

França


N lo temps del gran Emperador Carles, Rey de França, fill del Rey Pepi, que de la vna part d Espanya lança los moros, e de aquella trague e expelli lur infael e cruel senyoria, era Dalfi de la ciutat de Viana vn noble baro, per nom Godoffre de Lanço, del linatge real del Emperador, e per aquell molt amat. Aquest tenia per muller vna molt noble dona, anomenada Viana, filla del Comte de Flandes, discreta e molt virtuosa; la qual, apres de hauer estat per set anys sens infants, pari vna filla molt bella, de que fon feta gran festa, e fon aximateix nomenada Viana, e fon donada a criar a vna noble dona, qui hauia vna filla que Ysabel se deya, que fon en lo seruey de la dita Viana criada. Aquesta Viana cresque en tanta bellesa y saber de letres e musica, que marauella era, e en totes coses segons lo desig seu era seruida. Aquest Dalfi hauia en sa terra vn noble home e de gran linatge, per nom micer Jacobo, qui hauia vn sol fill nomenat Paris, en qui era tota la sperança sua, *[A 2 v]molt gran sonador e cantador; lo qual, en edat de setze anys fon molt dispost e valent de sa persona, que era cosa marauellosa. E tenies molt atauiat de vestir e adreçat de coses de guerra e de caça, que bastara per star ne seruida vna real persona. E per ço era molt amat per lo Emperador e per lo Dalfi. Aquest Paris tenia gran amistat ab vn fill de vn caualler, apellat Adoardo, los dos de vna edat, e amauen se molt. Aquests dos eren bells sonadors e cantadors, pero mes Paris. Adoardo era molt enamorat de vna noble dona del contat de Braybant. Paris nos curaua de amors: posat que hauia vn any tenia grat per estrem de Viana, filla del Dalfi, e com mes anaue, lo amor mes li augmentaua. Pero com pensaua aquell amor no era egual, desliberaua dexarlo. Viana no apercebia les intencions de Paris, perque ell nos gosaua demostrar com los altres barons qui per amor della feyen moltes coses de caualleria.

Com Paris, per seruey de Viana, venia moltes nits

sonar y cantar ab Adoardo baix de la finestra
on ella dormia. E com scapa a aquells

quils volgueren pendre.

Molt secretament Paris e Adoardo en les nits nauen vers la part on dormia la bella Viana, e aqui sonauen e cantauen marauellosament. En que lo Dalfi, sa muller e Viana prenien molt gran plaer, e volent *[A 3]lo Dalfi saber qui eren, feu vn gran conuit, on tots los sonadors de instruments foren ajustats. E com noy fossen aquells per quis fahia, anujassen molt Viana vaent que en lo conuit noy eren *[K 3]los qui venien cascun vespre debaix de la sua finestra; dix a Ysabel: « ¿Que es aço que cascuna nit vinguen aci tan marauellosos cantors e sonadors, e no sapia qui son? Yom crech que per amor mia venen. » E lo Dalfi, per ferne plaer a sa filla Viana, ordena que .x. homens armats stiguessen amagats cerca de on aquests sonar acostumauen; e com haguessen sonat los menassen deuant ell. Per que, venguda la nit, Paris e Adoardo vengueren al loch acostumat ab vn mosset quils portaue los instruments, e sonaren molt millor del que solien. E com hagueren sonat, los .x. homens isqueren, dientlos hauien anar dauan lo Dalfi. E Paris dix a Adoardo: « Ja veus en quin punt som, e desplaume per mi hages enuig. En verita[t], yo mes ame la mort que si venia dauant lo Dalfi. Veges que aconselles. Lo mosset es de guardar com nos mateix, car per ell seriem descuberts. » Adoardo respos: « De mi no curs sino tant com de la tua persona. » Paris dixals deu homens: «Senyors: leixaunos anar, car nosaltres som al seruey e honor del senyor Dalfi, mas no yriem ara dauant ell. » E los deu homens digueren que format los era de a[na]nar. Paris e Adoardo, conexent que forçat los era fer armes, meteren ma a les spases, e tant animosament se de*[A 3 v]feneren, que ells, ab lo mosset, sen anaren sens lesio de lurs persones, e feren molt de dan en los deu homens.

Com lo Dalfi e Viana se enujaren molt per no saber
qui eren los sonadors.

Uengut lo dia, los deu homens arribaren dauant lo Dalfi, narrant li ab gran vergonya lo dan que pres hauien. De que lo Dalfi fon molt enujat, e feu hi anar laltra nit tanta gent, que be foren para cent homens; mes Paris noy torna mes, ans tench molt secret lo cas. E a Viana pesa molt no poder saber los qui sonauan; tant resta enamorada, que no podia parlar sino dells. E Paris, vehent quant perill era descobrir ses intencions, deslibera apartarsen, e tots dies anaua a casa del bisbe de Sant Lorens e ab ell passaua sa vida en gran pensament.

Com lo Dalfi per alegrar a sa filla Viana feu cridar
vn torneig.

Lo Dalfi, vehent que Viana staua pensosa per no poder saber qui eren los sonadors, per alegrar la ordena vn torneig; per execucio del qual trames per tota França e Anglaterra, que tot baro o caualler qui volgues fer actes de caualleria per amor de dames, que fossen en la ciutat de Viana lo primer dia de maig; car Viana, filla del Dalfi,

posaua *[A 4]vn escut de cristall per al qui mes esforçat seria, en semps ab vna mol[t] rica garlanda sua. Sabut per tota França e Anglaterra, la major part dels barons se apparellaren per esser al torneig, en special alguns barons qui eren enamorats de Viana. Dels quals eren Phelip de Borbo, nebot del Rey de França; *[K, manquen els fulls 4 y 5] Adoardo, nabot del Rey de Anglaterra; Anthoni, fill del Comte de Proença; lo Comte Isnaldo; Assallon, nabot del Comte de Proença; Girardo, fill del Marques de Montferrat; Lango, fill del Duch de Gaunes. Aquests set barons vengueren per amor de Viana, molt adressats, ab molts daltres.
Com Paris dellibera anar en lo torneig
e de qual manera.

Ueent Paris lo aparell de aquesta festa tan noble, per consell de Adoardo deslibera anar secretament; e trameteren per caualls e feren selles e armes ab senyals blanques. E lo Dalfi feu conuit a molts dels barons qui ereu arribats per causa de la festa, on hague grans sons de instruments; mes a Viana semblaua no res, pensant en aquells qui tant la hauien enamorada. Lo iorn del torneig arribat, tot hom fon aparellat segons es de costuma. Arriba la illustrissima senyora en companyia de la senyora sa mare, e seruida de molts cauallers e dames, vestida a la francesa: vns tapins xichs de vellut vert; lo brial de domas burell, sembrat de vnes mana*[A 4 v]des de fe brodades, en les fulles molts maragdes e en les flors balaixs e robins, cosa rica, y en la vora de la falda e cabes vnes letres de or de martell en ques legia:
« Te la fe poder tant gran
sobre nost[r]a voluntat
que lesforga mes del grat. »
Una roba ab gran falda, que vna dama portaua, de brocat carmesi morat, y en lo cap ligassa de la terra y en lo bras la garlanda qui era lo pris de aquella festa. E Paris e Adoardo vingueren tots blanchs e posaren se a vna part, e algu nols conexia. E ans del torneig, lo Dalfi mana que cascu per si faes mostra per lo camp. E Viana dix a Ysabel: « ¿Quet par de aquests cauallers? ¿quals fan mes per la mia amor? » Ysabel respos: « Aquell qui porta la corona dor, o aquell qui te lo leo de atzur, me paren millor. » Dix Viana: « Germana: aquells qui no tenen algun senyal me obliguen molt mes dels altres. »

Lo torneig com Paris resta vencedor.

Com tots los cauallers foren aparellats, vench primer aquell de la corona dor e ysqueli altre caualler e en contraren se de tant poder que trencaren las lanças, e meteren mans ales spases, e feriren se tant, que molts ne anaren a terra. E molts de aquells animosament tornaren en les selles, e *[A 5]cascu sesforçaua hauerne la honra. E com vench al vespre, molts de aquells eren cansats; mes Paris, tant sforçat al vespre com al mati, donaue tals colps, que negu nol gosaue sperar. Lo torneig acabat, gran honor fon dada al caualler no conegut de les armes blanques. E fon menat al cadafal del Dalfi e fonli donat lescut de crestall. E de present Paris sen torna secretament ab Adoardo. Anaua souint a casa del bisbe de Sant Lorens, no faent demostracio alguna, sperant ques diria.

Com lo Dalfi e los altres se enujaren per no saber

qui era lo caualler qui hauia la honra; e de
la questio del valer deles dames; e del
torneig que lo Rey de França

feu cridar.

Lo Dalfi stech no poch desijos de saber qui era stat lo caualler tant secret. E los cauallers tornaren sen parlant de la molt gran gentilesa de Viana e dela sua discrecio, tant, que sen mogue entrels barons grans differencies. Alguns qui amauen la filla del Duc de Normandia, e altres qui amauen Costança, germana del Rey d Anglaterra, dehien que eren mes belles que Viana. Es ver que Viana auançaue totes aquestes de graciositat e bellesa. Tant fon gran la contesa de aquests, que Joan de Flandes se enfelloni contra lo frare del Rey de Boemia es nafraren malament, tant, que vench a saber al Rey de França, qui, duptant aço no fos occasio de gran *[A 5 v]dan, trames a dir a tots los barons e cauallers que vinguessen tots dauant ell, e daria en lurs difterencies sentencia, de que tots serien contents. E pensa lo Rey que ordenas vn torneig per amor daquestes dames, a .viij. de setembre en la ciutat de Paris, e qui mes sforçat darmes fos, sen aportas la honor de aquella festa. E aquella donzella qui millor fos defesa, fos declarada per mes bella de tota França, Anglaterra e Flandes. E trames lo Rey a dir als parents daquestes tres donzelles que vinguessen en aquella festa. E cascu de aquells trames, per amor delles, joyes, les quals fossen donades al mes sforçat. E cascu de aquells trameteren la cosa que millor e mes rica pogueren.

Lo pris que fon trames per los parents de cascuna

deles dames, per la jornada del torneig

de Paris.

Primerament per Costança d Anglaterra fon tramesa vna molt rica corona orlada de perles e de pedres precioses. Lo Duch de Normandia trames per sa filla vna garlanda molt rica e de gran preu. Lo Dalfi trames per amor de sa filla Viana vn rich capell frances orlat de perles e de pedres, lo qual li hauia donat vna noble dona de França. Paris que veu que axi gran festa se aparellaua en França, aconsellas ab Adoardo del anar hi, lo qual li dix que anas e secretament, perque si no a*[A 6]naua tostemps se dolria. Perque Paris acorda de anar, e secretament apparellas molt be de armes e de caualls.

Del aparell que lo Rey de França mana fer de la
plaça, per lo torneig.

Lo Rey de França feu spatxar lo camp e feu hi fer cadafals on poguessen star les gents. Es ver que algunes deles tres donzelles noy foren, e perço lo Rey feu fer tres banderes en loc delles. La vna ab lo camp blanch ab letres dor que deyen: « Viana, filla del Dalfi de Franca. » Laltra ab lo camp vert ab letres dargent que deyen: « Costança, germana del Rey d Anglaterra. » Laltra ab lo camp blau ab letres de perles qui deyen: *[K 6] « Floriana, filla del Duch de Normandia. » E feu partir lo camp en tres parts, e en cascuna part feu metre vna bandera.

Les rahons que lo Rey de França dix als cauallers la
jornada del torneig.

Uengut lo jorn del torneig, foren ajustats enla ciutat de Paris molts cauallers de França, d Anglaterra, de Flandes, Spanya, Alamanya, Lombardia e de altres parts. En lo qual dia lo Rey feu metre aquelles tres banderes ab aquelles tres joyes, quis mostrauen gran cosa en lo mig del camp. E lo Rey de *[A 6 v]França stech en pens, e parla molt alt: « Barons: tot hom se meta sota aquella bandera que vol mantenir per amor de la sua senyor[i]a. E aquesta caualleria sia de amor e de cortesia. Empero be volem que cascu fassa com mes valentment puga, car beus deueu tenir per honrats que us combatau per les mes belles dames del mon. Eus dich que aquell qui haura la honor del camp, haura lo preu de la caualleria e aquestes tres banderes ab les tres joyes quiy son. E aquella donzella qui millor sera defesa, dare sentencia que sia la mes mella [bella] del mon, e haura lo preu dela bellesa de tota França, Anglaterra e de Flandes. Ela reyna tramet aquesta corona que sia posada al cap de aquella, per senyal que haura la honor de aquesta festa. »

La mostra que feren les banderes que seguiren

los seruidors deles dames de

qui eren.

Mana que la bandera [de] Floriana fos la primera que faes mostra per lo camp, e sota aquesta se meteren tots los qui la amauen, ço es: Johan, fill del Comte de Flandes; Felip, nebot del Rey de França; lo fill del Duch de Burgunya; lo fill del comte Ysnaldo; lo fill del Comte de Proença; e Jofre de Picardia; e apres de aquests molts de altres. Apres aquesta bandera vench la de Costança, la qual acompanyauen Fraderico de Valoys; Johan, germa del Rey de Boemia; lo germa del Duch de Burgunya; lo Duch de Braybant; *[A 7]e apres de aquests molts daltres. Apres vench la de Viana, on anauen: Origo, fill del Duch de Borbo; lo fill del Rey d Anglaterra; lo fill del Comte de Proença; Paris, fill de miser Jacobo; lo fill del Marques de Monteferrat; tres fills del Duch de Gaunes; Johan Perallo, duch de Normandia; e apres dells molts altres cauallers, tots richs de peraments y cimeres. Feta la mostra, aquesta bandera torna en son loch. E per cert, gran cosa era veure tant noble festa. Lo Dalfi e lo pare de Paris vengueren en aquella jornada.

La jornada del torneig, del qual fon vencedor Paris.
*[K 7]A hora de vespres vench en lo mig del camp lo fill del Comte de Flandes, e vench li al encontre lo frare del Rey de Boemia, qui per aquell fon ferit axi durament quel mes a terra. Apres vench lo frare del Rey d Escocia, que aximateix fon per aquell derrocat. Apres vench Origo de Borbo, e tots aquests derroca lo fill del Comte. Apres vench Adoardo, fill del Rey de Anglaterra, e feri aquest tant poderosament que li trenca lo bras. E aquest derroca .v. cauallers. Apres vench Jofre de Picardia, e derroca aquest Adoardo, e apres dell .vj. cauallers. Ala fi la sort vench a Paris, e ferirense tant fortment que los dos ne anaren a terra, perque torna*[A 7 v]ren a la junta e Paris feri tant poderosament a Jofre quel mes a terra molt luny de son cauall, e al colp lo cauall de Jofre sclata, e perço la gent dix tornassen ala junta. Mes Paris, com no era conegut, no hauia qui parlas per ell, mas al Rey paria que Jofre fos vençut, dient que no volria fer tor al caualler no conegut, lo qual li paria hagues fet com a bon caualler. E tramesli vn caualler dient com al Rey aparia que Jofre fos vençut, mes si ell volia justar altra volta per cortesia, que fos a sa voluntat, car ell li donaua victoria de aquell torneig. E Paris respos que la bellesa de Viana era tanta, que lo obligaua de justar ab lo caualler vna e tantes voltes fins se mostras vençut sens contrari; les quals paraules aparegueren al Rey que eren de gran noblesa e virtut, dient que ell deuia esser noble caualler. Lauors Paris muda de cauall, lo qual Adoardo li tenia aparellat, e tornaren ala junta e ferirense de tant gran poder la hu alaltre, que Jofre vench a terra del cauall molt durament. Ala fi, de part de Viana no romas sino Paris tot sol. E de la part de Ploriana no restaren sino tres. E de la part de Costança altres tres. E digueren que la junta romangues fins lendema, e Paris dix que no, e feri tant esforçadament que algu no li gosa star dauant; e axi portat lo camp a fi, fon menat al cadafal del Rey, e forenli donades les tres banderes ab les tres joyes e la honra de aquella festa. *[A 8]E molt secretament Paris e Adoardo sen tornaren en lo Dalfinat, e Paris torna a visitar lo bisbe de Sent Lorens, quil rebe ab gran amor, encobrint tota cosa del que era stat, sperant ques diria dela festa.

La nova que lo Dalfi porta a sa filla com lo torneig

era stat vençut per sa part, mes nos sabia
qui era lo caualler qui tant lauia

defesa.
Los altres cauallers sen tornaren cascu en lur terra molt enujats no portant alguna joya dela enamorada sua. E lo Rey conuida lo Dalfi e lo pare de Paris, e la Reyna dona al Dalfi vna corona que donas a sa filla en senyal de la mes bella dona. Lo Dalfi e lo para de Paris sen tornaren en lo Dalfinat molt alegres; la filla ysque a rebrel segons *[K 8]hauia acostumat, e ell la besa e la abraça dient li: « Aquesta corona que yous pos al cap, vos tramet la Reyna de França en senyal dela mes bella donzella. Vos haueu haguts prou contrestadors, mes millors defenedors; y be ques stat mester, car de cascuna part restauen tres cauallers molt forts, e de la part vostra no restaua sino vn caualler de França sens senyal, e es sen partit que ni lo Rey ni altres han pogut saber qui era. E perço vos no sabeu aqui haueu a donar gracies de tanta honor. Lo pris de les tres banderes li es stat donat ab les tres joyes. Prech a Deu li do honra e exalçament! »

*
[A 8 v]La dolensa que Viana mostra a Ysabel per no saber

qui era lo caualler qui tant la hauta

honrada.

Uiana resta molt enujada per no poder saber lo caualler qui era, dient a Ysabel: « Germana: ¿e no digui yo laltre dia que era amada per lo mes valeros [caualler] de tota França? Per cert, germana, aquest es aquell qui tant be, sota la mia finestra, sona e canta tantes nits; [e] qui vence lo torneig en aquesta ciutat de Viana; e ara mira quanta honra ma feta. Be tinch a desauentura no poder saber qui es; be es raho sia ma vida trista per no saber aqui ame. » E començas a planyer molt, e en tal pensament passa molts dies la sua vida.

Com lo pare de Paris mostra a son fill e [a] Adoardo

staua enujat del star retret de Paris, e per ço
Paris ana ab Adoardo a

Braybant.

Lo pare de Paris, que no hauia vist son fill enla festa, hague gran dolor, e vna nit, dormint ab son fill, dixli: « Fill: de tu speraua hauer honra e plaer, mes ara veix ne lo contrari; car tu solies anar en festes e fer actes de caualleria, e ara he vist no est estat en aquesta festa, e no pots partir te del Bisbe; tinch a marauella de que es venguda entre vosaltres tanta amistat. » Al qual Paris res no res*[A 9]pos. E lo dia apres lo pare dix [a] Adoardo: « Yo veig la gran amistat que tens a mon fill, qui lexa morir sos falcons e caualls de fam, e no va sino ab aquest bisbe: dupte tinch nos faça religios, lo que yo no poria veure, e perço te deman per mercer li paries e faces que, mudant ses obres, sia mes alegre e alargara la mia vida. » Lo qual Adoardo aconsola lo millor que pogue, e, partintse del, anas sen a Paris, dient li: « Yo veig que amor te danya tant que no est de tu meteix, e ton pare e amichs son en gran enuig per tu, perque placiet que vulles fer coses que mes los placien. » E Paris dix li: « ¿E que vols que faça? » Dix Adoardo: « Yo volria que anassem a Braybant, que vuyt mesos ha no he vista ma senyora. » Paris fon content, e aparellaren se de armes e caualls, e totes coses necessaries a lur anada. E ans dela *[K 9]partida, Paris dix a sa mare: « Senyora: la clau dela mia cambra vos coman, e placieus noy entre negu. » E caualcaren e anaren a Braybant, hon faeren gales e armes, de que alcançaren fama, honra e amor de dames.

Com, absent Paris, Viana fon en sa casa e conegue

clarament ser Paris lo qui tant la

seruia.

En aquest temps lo pare de Paris fon malalt, e fon ne ocasio lo pensament del fill. E vn dia lo Dalfi lo ana a veure, e aconsolantlo ab molt gra*[A 9 v]ciosa e discreta manera. E apres alguns dies, la muller del Dalfi ab Viana foren a veurel e visitarlo, demanant de son mal. E ell respos que tot son mal hauia per pensament del fill, duptant nos faes hom de religio. E la Dalfina lo consola, leuantli aquella opinio. Apres la mare de Paris mostra a la Dalfina e a Viana lo castell: e primerament li mostra vna gran sala hon hauia diuerses coses de combatre; apres, vna cambra hon hauia diuersos aucells de caça; apres li mostra la cambra hon dormia Paris, enla qual hauia molts atauios e tals, que eren cosa real. Entre les quals belleses hi hauie dues perxes grans: la vna plena de diuersos draps dor e de seda molt abtament lauorats; laltra era plena de diuerses cubertes de caualls, dor e de seda, de gran valor; e Viana dix: « Per cert negu nos deu marauellar si de aquest Paris es fet gran cas; lo orde deles sues coses manifesta gran part dela sua valor. » E mirant axi Viana, vae vna cuberta de cauall tota blanca, la qual li aparech fos aquella que Paris hauia portada en la ciutat de Viana; e dix ho a Ysabel, e tota alterada nos podia tenirse en peus; e dix a sa mare congoxa li hauia venguda e ques volia reposar vn poch en aquell lit, e que li lexas Ysabel. Tots ysqueren dela cambra, e Ysabel tanca la porta; e elles entraren en vn studi no gran, hon estaue la ymatge de Nostre Senyor ab lanties e canalobres dargent. E aqui Paris se retraya *[A 10]per ses deuocions, e aqui era la bandera blanca e totes les joyes que ell hauia guanyades en la ciutat de Paris. Vaent Viana aquestes coses, fon certa que Paris era aquell qui tant hauia desijat saber, e dix a Ysabel: « Germana: quant es gran aquesta jornada per ami! Ara se lo que tant he desijat, e de aquesta cambra no desige james partirme. » A la qual dix Ysabel: « Guardau, senyora, no fassau ne digau coses de que siau represa, car a vos no fa res la amor de aquest; be sabeu que barons vos demanen, qui son de vostra condicio, e aquest nou es. » E Viana, molt enujada, respos: « Per vna folia presumpcio tua no vull perdre tanta amor que fins aci he aguda, e en veritat, la segona vegada que digues tals paraules no hauras spay de dir les me; mes si ami has amor hages la aell, car es la mia anima sua. E si consideraues les sues nobleses, tu lo stimaries mes de caualler del mon. *[K 10]E lo Rey de França volria hauer donat la vna part del seu regne que Anthoni, fill seu, fos axi valent e sforçat. E no es algu ques pugua ygualar al valer seu, perque totes coses destima son en ell, e com totes li faltasen, pensa que la mia Ventura ma portada a la sua amor. » Viana e Ysabel prengueren les joyes per tenirles fins a la venguda de Paris e exiren dela cambra; e tantost la Dalfina e Viana prengueren comiat e tornaren a lur palau.

Com Paris, tornat del comtat, tro*[A 10 v]ba serli stades preses les joyes.

Uiana staua pensant dia e nit en la venguda de Paris, lo qual ab Adoardo arribaren de Braybant alegres. E Paris, ans de descaualcar, ana veure lo Dalfi, mes per amor de sa filla que dell. E al vespre, entrant en lo oratori per fer reuerencia a Deu, no vae les joyes qui eren stades per Viana leuades. E dix a sa mare que mal hauia tenguda tancada la cambra sua. Al qual dix sa mare que noy hauia entrat algu sino Viana; e Paris no replica pensant que algun ladre ho hagues pres, e no dexa de fer sa oracio . E lendema vesita lo bisbe de Sant Lorens, quil rebe ab gran alegria. Viana, que molt hauia desijada la sua venguda, vaent lo vestit duna roba de brocat rich que se hauia vestida a Braybant, folrada de vellut carmesi, ab vna cadena de gran valua, referma y augmenta la gran amor que li tenia, e acorda ab Ysabel que tornassen les joyes a Paris. Perque vn jorn, parlant Viana a sa mare, dixli:

Com concerta Viana poder veures ab Paris.

Senyora mare: may nom haueu manat parlar ab algun home de religio quim donas doctrina deles coses diuines. Aci es lo bisbe de Sant Lorens qui es santa persona, placiaus que yo parle ab ell. » E *[A 11]la Dalfina feu venir lo bisbe, e aqui parlaren de moltes coses santes, e al partir, Viana lo prega quey tornas lo sen dema, perque li volia dir algunes coses de secret. Al mati lo bisbe hi torna, e Viana li dix que algunes joyes eren stades leuades de algun loch e ella sabia que eren de Paris, tenie sen de consciencia e volien las hi tornar; perquel prega que loy digues el faes venir en aquell loch on li poguessen parlar.

Com arriba Paris dauant Viana.

Lo bisbe, com a santa persona, ignorant les intencions de aquests, dix aço a Paris, el mena al loch que hauie empres ab Viana, hon la trobaren ab Ysabel; e Viana los aculli ab molt graciosa manera, perque era de les mes gracioses del mon. E pres Paris per la ma, e apa[r]tant lo vn poch perque no fossen oyts, dixli:
Parla Viana a Paris.

Paris: stant vos abcent, la senyora ma mare e yo anam a vesitar vostre pare qui *[K 11]era malalt, e cercant lo vostre castell, en vostre retret vahent algunes joyes, e paregueren nos tambe que les prenguem; sabent que son vostres volem les vos tornar, demanant vos perdo dela descortesia que hauem comesa. » A la qual Paris respos, dient:

Respos Paris a Viana.

*[A 11 v] Illustrissima senyora: visitar la senyora vostra

mare e vostra senyoria a mon pare, es estada merce gran a nosa[l]tres, vassalls vostres. E posat siam de vosaltres, servos en major deute obligats que de feeltat nos obliga, sotmetent nos a tota ordinacio de vostra illustrissima senyoria. Les joyes, si tenirlas nous es deseruey, soplich a vostra senyoria les vulla acceptar de ma voluntat, e son la major cosa mia, no per la valua, mes per serme stades donades per lo que tinch mes car. E perço no poria presentar les sino a vostra senyoria de qui es tot lo de nosaltres. »

Replica Viana a Paris.

Paris: fins aci dissimulat haueu la voluntat vostra, mes ara no podeu, que no es en vos; perque us demane per la cosa que mes amau, si sou vos lo que sonas tantes nits baix del nostre palau, e vences lo torneig en aquesta ciutat, portant vos ne la garlanda mia. E aquell qui en la ciutat de Paris restas vencedor de .xxv. juntes de tants barons e cauallers, portant vos ne les tres banderes ab les tres joyes que nosaltres hauem preses en vostre retret, restant tant honrat de aquella jornada. Per cert, Paris, aço no es seruey de tenir encubert; si aço haueu fet per amor de mi, molt ho dech esti*[A 12]mar yo, e de molt vos reste en obligacio, e molt es raho desige vostra honra. Car per la menor de aquestes coses no deu esser vos negada gracia alguna. » Guardant Paris la gran volunta[t] de Viana, resta per sobres de amor sens respondre. Ala fi, prenent esforç, dix:

Respon Paris.

Illustrissima senyora: no puch negar a tanta merce la veritat, ne vull lo cami desuiar, qui es sols peral restaurar de ma vida. Y pus tant me sou, senyora, obeirvos he en lo que manau, majorment si volra vostra senyoria recordar aquants desuarios lo amar en strem [es] escusa. Ver es que so yo aquell qui per hauer solas les nits liberies, en fervos seruyes [sic], aquelles arribi cerca de vostre palau, y les dos voltes fiu armes. Y si de aquesta desegualtat restau desseruida, siau contenta, que aquell quim ha fet vostre, fara de mi la venja a vostra senyoria. »

Replica Viana.

Paris: no es de oblidar aquella discrecio que

pora tenir se en nostra vida: yous fare auis de loch on ab major spay porem fer nos certs deles intencions *[K 12]nostres. » E pochs dies apres, fon Paris on mana Viana, la qual conexent quant ab raho du[p]taua Paris palesar ni *[A 12 v]raonar la voluntat que ab tanta congoxa portaua, per la excelencia que per bellesa, stat y disposicio sobre les altres tenia com a senyora, li dix aquestes noues:

Les rahons que Viana dix a Paris en la segona vista.

O Paris! les condicions e criança que teniu, vos fan tant gran, que no se que fossen per ygualar se a vos, e la disposicio e sfors e serueys de que per vos so estada seraida, tals son, que a vos sol me fan deutora, y pus per vostre tant sfo[r]çat animo he merescut renom dela mes bella, ¿no es raho sia sino del major caualler? E nos vull negar que lo

major be pera mi es sentir la voluntat vostra. Y lo que es sols lo descans pera vos, es lo respos [repos] pera la vida mia. »

Respon Paris.

TANT gran es lo be de vostra senyoria y tant pales a tot lo mon, que, soferint yo dolors may no vists viuia, y nuncaus senyali nius parli, y encurbet [encubert] serui, per que nous fos deseruey en la opinio dels miradors, qui no sentien quant lo estrem del voler no sols me escusaua de tant folla empresa, mes encara en alguna manera me ygualaua ab los grans, aqui alguna presumpcio acompanyaua en vostre seruey. Deixat de dir quant so mes de *[A 13]satisfer dela merce que vostra senyoria me fa en voler no enujarvos de ser vos seruidor, y beseus los peus

per no hauer abandonat a mi qui tant viuament desige poder vos plaure. »
Com sabe Paris que lo Dalfi casaua sa filla.

MOLTES enamorades noues passaren entre aquells en moltes jornades que pogueren parlar se, tenint lur pensament sols en poder se plaure, axi descansant los treballs de lur enamorada vida per algun temps ab demostracions de lur amor, fins que senti Paris que lo Dalfi volia casar sa filla; e si ab molt gran cautela se tractaua lo casament, a Paris fon manifesta, perque al ver amor nenguna cosa sta encuberta; y perque los tals, ans dels altres desfien, desesperat ab aquell major strem de passions que poden sentirse, deya:

Lo que Paris deya congoxant se del matrimoni
de Viana.

O desauenturat, y que he volgut yo sforçarme a coses impossibles! O trist! e no podia pensar aquests e majors encontres en la fortuna tant prospera! e com podia creure cosa tan gran fos per mi pacifica, tant contra opinio dels altres! O, amor cega, que tu sol me has embenat en la creensa de aquesta seguretat *[A 13 v]que tenia! O, quant descans es en los desastres poder mostrar ser stades les empreses rahonables! *[K 13]E perço es major passio la mia, perque no tinch rao de scusacio alguna, sino en aquells qui han nauegat en les mars en que yom trobe! O amor, ¿y perque a tots ygualment no senyoreges? o ¿perque a nosaltres nons dones vn altre mon en que visquessem separats dels qui a tu no temen, pus les leys ab quens gouernes tant diferen deles altres? » Ab aquesta major congoxa que tenia, arriba en lo loch on hauia acostumat hoirlo Viana. La qual, vaentlo ab mostres de tanta passio, alterada dix:

Les rahons que Viana diu a Paris vaent lo arribar
alterat, e la resposta.

O Paris! ¿com sou tal? ¿Qual es la ocasio de vostre treball? A penes puch creure siau lo qui tant ha mostrat volerme, pus sens desfiar dela voluntat mia ¿pot altra cosa enujar vos tant ab strem, quant ara anujat vos mire? » Ala qual respon Paris: « ¿Ygnora vostra senyoria la causa de ma dolor? O, quanta marauella tinch no se spanta vostra merce, ma vida haja bastat acompanyar me en aquesta derrera vista! Y per cert, quant ab major gloria so stat, tan ab major e mes viua passio resta, y ab menor spay pera planyer mas perdues, que tant gran mutacio natura nostra no comporta! *[A 14]Ami es cosa certa lo senyor Dalfi ha apuntat casament de vostra senyoria, y per conseguent de la mort ab lo temps quem era consentit mes viure. »

Mana Viana a Paris fes parlar ab lo Dalfi de casament entre ells.

No sou cert, Paris, que yo a vos vull? ¿perque, donchs, feu cas del voler de mon pare? ¿no sou content que yous ame? Pensau que nom so tant enemiga, que per tant gran interes meu no oblide a mon pare. E nous enugeu vos fins sapiau yo hauer elegit altre senyor sino a vos, aqui sols ame. E per fer vos mes cert de ma desliberacio, vull que vostre pare parle al senyor Dalfi sia content yo sia vostra muller. E si nou volra mon pare, conexereu aquem força aquesta voluntat quem gouerna; e no hajau spant de qualseuol empresa, que als dos qualseuol cosa deu esser laugera, pus la ensenya es amor tant viua. »

Com lo pare de Paris par la al Dalfi del casament,
e les noues quis seguiren.

E posat que Paris se alegras deles noues de Viana, tant spanta[t] resta del que manaua, que pensa en fer li contraris; pero tant la aguardaua, que, regraciant e sofferint obeirla, pres licencia, e descobri a son pare lo que tenia ab Viana, e com ell volia, ell parlas *[A 14 v]ab lo Dalfi del matrimoni. Lo pare de Paris stec molt alterat de la erra de son fill, e sesforça desuiar tant folla empresa. Ala fi, vaent la porfia e congoxa sua, parla al Dalfi, qui, no dexantlo acabar de dir, li amanassa de sos folls atreuiments lo castigaria, manant que ell ni son fill mes no *[K 14]fossen dauant sa vista; e entrassen en la cambra de Viana dient quant era descontent del atreuiment de vn seu vassall, qui presomia casar ab ella, e que nos anujas, que en breus dies la casaria ab tal, que restaria molt honrada. Viana, fora son pare dela cambra, dix a Ysabell, ab qui sola resta: « Mon pare vol que yo visca sens Paris, yo fas vot de no casar ab altre; demanera que si volra mon pare veurem casada, Paris sera son gendre. » Dix Ysabel: « Senyora: mala desliberacio es la vostra, que ocasio sereu de la mort de Paris, que, sabut vostre desliber per lo senyor Dalfi, lo fara matar, perque vos siau altrament casada. » Viana se enuja molt deles raons de Ysabel, fent li demostracio no prenia a seruey sos contraris.

Com Paris, sabent lo Dalfi volia fer lo matar,fon per

hauer licencia de Viana pera partir se, e com

Viana volgue seguirlo.

Gran temps stigueren los enamorats sens poder se parlar ni veure, e Adoardo descrubri [sic] vn dia a Paris lo Dalfi lo volia matar, e que fora bo se apar*[A 15][tas algun temps. E Paris, no volent partir sens licencia de Viana, acaba que de nits parlaren, e vista la intencio que lo Dalfi hauia contra Paris, desliberaren los dos sen anassen. E volgue Viana, de Paris, dos coses: la vna, seguretat dela persona sua fins a matrimoni; laltra, que Ysabel nunca per ells fos oblidada.

De qual manera Paris concert a la partida.

Ab aquest concert, partit Paris dela enamorada Viana, trames vn criat seu, nomenat Jordi, en Aygues-Mortes, e feuli noliejar vna fusta de rems e dexar caualls, per passos, en lo cami; senyalant li volia fer vna mort e campar per aquella manera. E, aço concerta[t], en la hora primera del dormir baxa la delicada senyora ab Ysabel, e a peu anaren fora la ciutat, on los speraua Jordi ab quatre caualls; e cerca de dues hores apres de ser partits hagueren tanta pluja, que ab molt gran desatent caualcaren tot lo dia, e, arribats a vna vileta, se apartaren en la casa del rector, qui era bon trocet fora la poblacio, per desuiarse del cami, perque dells nos pogues hauer noua. E reposaren aquella nit, e molt gran mati caualcaren fins a vna aygua, qui fon molt gran a causa dela pluja. Paris mana prouar laygua a Jordi, lo qual, entrant, laygua lo sen porta, e ell e lo cauall negaren; e *[A 15 v]pensant star segurs tot aquell dia, tornaren en la posada del capella, don eren partits, e dexaren aqui Viana ab Ysabel; ana Paris ab son cauall per mirar laygua, quant passar se poria.

Com sabe Paris que los del Dalfi, quils cercauen,
*[K 15]eren arribats enla vila hon
ells eren.

Lo Dalfi, sabuda la partida de Viana, ab aquella discrecio que pugue dels mes fiats que tenia, trames pera cercar sa filla per diuerses parts. La hu dels quals en aquella hora arriba en la vila hon staua Viana, e, no sabent noua, manaçaua molt, dient que si algu tenia amagada aquesta donzella que ell cercaua, no anomenant qui era, lo Dalfi lo condempnaua en bens e en persona, e que .xxv. de cauall de casa del Dalfi venien apres dell en cerca della. Lo capella, passant, hoi aquelles rahons e dupta no fos la de sa casa. E vench a Paris e feu li auis del que hoit hauia, e senyalant ell no volguera encorrer la pena. Paris, quasi fora de si, entra enla cambra on staua Viana, dient:

Les rahons que Paris dix a Viana , descubrintli la
venguda dels quils cercauen.

Millor fora per ami no esser, que trobar me en cas en que ab alguna manera de consell no poria remediarse; que si ab la mort podien hauer fi los *[A 16]meus mals, alegre seria; mes, morint, no pot morir esser stat yo ocasio a vostra senyoria de tanta congoxa. A mi mes honrada mort y millor ampliada que ser puga me spera, pus a vos es seruida. Mas, ¿que fara vostra illustrissima senyoria? Los cauallers del senyor Dalfi, pare y tant enemich vostre, son aci. ¿Qual stareu dauant sa senyoria, y les rahons sues com les hoireu? Ala fe, ni veure no pot vostra merce ni hoirlo sens pena; y es sola mia la culpa; y pus yo sol vos tinch offesa, es degut yo sol de mi faça la venja! » Y, tirada la spasa, volgue leuar se la vida.

Les sfo[r]çades rahons de Viana a Paris.

Uiana, sforçada, pres la ma a Paris e posas entre ell e lespasa, dientli: « ¿Que voleu fer, Paris? ¿voleu leuar me aquell be que sol me reste? ¿mes enemich me voleu esser que mon pare? Si dauant ell arribe, filla li so, nom leuara la vida; y leuareulam vos, la hora que de vostra mort sere certa; y pergo vull que per mon seruey caualqueu y sforceu saluar vos, perque lo temps que viureu, ab sperança vostra yo viure. »

Resposta de Paris.

No vulla vostra senyoria manarme cosa quel hoir me spanta; y ¿poria le*[A 16 v]xar lo foch la sua spera? y ¿on viure yo sens vostra senyoria? Y pus tinch a morir, millor es en vostra falda, y no dexar vos en temps de tanta cuyta. »
*[K 16]Reson Viana, sforçant se Paris sen vage.

Paris: ¿ara voleu començar a deseruir me? Ami par nous tinch merescut que per vos me perda. Partiu y saluauvos, que, ni mon pare pot maltractar me, ni yo puc esser sens descans sentint haureu acampada la vida vostra. » E feu lo caualcar sens lexarlo mes dir, donantli vn diamant, perque fos recort e senyal dela amor que li tenia. Paris parti e passa lo riu, sospesas lo enteniment seu y memoria, y sens descans ni repar de cosa alguna, arriba per dues jornades en Aygues Mortes, y ab la fusta passa en Genoua ab vn criat seu quil gouernaua y seruia, stant en tant gran pensament que solament no parlaua.

En qual manera arriba Viana dauant lo Dalfi,
son pare.

Com Paris fon partit, ab discreta consideracio perque los cauallers del Dalfi nol seguissen, tramete Viana per aquells, declarant ser ella la que cercauen. E arribats, volgue partirsen ab ells per anar a son pare. E posat se mostras sforçada, tant que no go*[A 17]sauen aquells cauallers desobeirla, tans soberga passio la acompanyaua perla absencia del per qui viuia, que nos recordaua qual se mostrara deuant son pare; e axi era trasportada en lo que amaua, que li semblaua la anima sua en lo cors de aquell viuia. E perço lo pensament seu era on era aquell, qual staua, quant perillaua per la absencia trist no desesperas. Perque quant major amor li hauia coneguda, y per aquella majors gracies li hauia fetes, ab major perill lo miraua. Ab aquests debats e semblants, arriba deuant son pare ab lo capella, son hoste, ab qui lo Dalfi, no volent veure sa filla, largament parla, informant se del que della e de Paris sabia, pregantlo fos secreta aquesta desauentura. E ab fictio de altres interesos, pres la persona y bens del pare de partis [Paris], y feu lo metre en preso, hon fon visitat e aconsolat, e seruit de tot lo que mester li era, per Adoardo. E sa filla feu retraure en vna cambra ab Ysabel, com a persones preses, segons lo seruey los era fet; pensant ab aquest maltracte, se mudarien les intencion[s] a Viana; la qual, posat per absencia de Paris no pogues alegrarse, desca[e]nsaua en pensar, viuint talmen, de alguna cosa lo seruia.

Com lo Dalfi torna sa filla en la liberta[t] primera.

*A 17 vPassat algun temps, lo amor de pare amansa les i furies del Dalfi, [e] mana tornar la filla en lo stament que star solia; e parlantli vn dia, li dix se

alegras que ja nos recordaua de sas erras. Viana, no oblidada [de]ls interessos del que amaua, suplica son pare tornas a micer Jacobo en sa casa e *K17bens; e fon content lo Dalfi, per tirar asi la voluntat de sa filla.

Qual staua Paris enla ciutat de Genoua.

Es[t]ant Paris, enla ciutat de Genoua, fora de tota sperança de cobrar lo stat que perdut hauia, apartantse de tota alegria, visitaua e staua continuament per les sglesies pensant en lo proces dela sua vida. E vn dia, desijant saber que era de Viana, acorda trametre vn home seu ab dues letres: la vna a son pare, laltra [a] Adoardo; les rahons de les quals son le[s] seguents:

La letra que Paris fa a son pare.

senyor pare: la creensa de vostra congoxa me dona tant gran passio, que no puch atreuirme en scriureus lo que tinch cregut: mes nom poreu veure. E si ereu cert de quant so aco[r]nortat de ma vida sino per causa vostra, no dupte perdonarieu a mes *[A 18]erres; las quals, la pena major dela culpa me par fa prou smenades; mes per vostre seruey me sforçare podervos scriure, supplicant vos descanseu, prenent consolacio ab Adoardo, qui es altra persona mia. Bese les mans a vostra senyoria. »

La letra que Paris escriuia Adoardo.

O Senyor germa: de ma dolor sou cert per esser absent de tota cosa que descansar me pogues; desterrat de ma senyora, de vos y de ma terra, quant perdre podia, en vn dia perdi. Deman vos de merce, senyor, de tot lo esser de mes perdues me auiseu, recordant vos exilat quant freture

vostres noues; y si podia saber sa merce quant les mans y peus li bese, segons la fe que tinch, seria ferli seruey e ami gracia asenyalada. Encomanant vos la vida de mon pare, reste per a vostre manar. »
Com Adoardo dona la letra de Paris al pare e repor-
ta les noues dell a Viana.

Adorado, rebudes les letres, dona al pare de Paris la sua, e laltra mostra a Viana; la qual deslibera scriure per los recels que dela vida e amor tenia, pensant no duptas Paris esser oblidat, si per algu li era fet auis, tornada en lo primer stat, en salas e festes ses mostraua.

La letra de Viana a Paris

*[A 18 v]Si deles dues parts que tenim, podien esser les operacions distintes, porieu creure, senyor, yo descanse. Mes, perque les coses del cors, sen[s] tenir les dela *[K 18]anima conformes, no adeliten ni penen, son mes de cert, pus tinch lanima tant trista en lo stat que mon pare ma tornada, no sens gran congoxam trobe; y les hores que apartada[m] tenia, descansaua, pensant, en aquells desatents, de alguna cosa vos seruia; y ara, essent certa que, absent de mi, ninguna cosa vos pot plaure en tota alegria, vine a perdre la vida que pera vostra merce sola guarde. »

La letra de Adoardo a Paris.

Ia teniu, senyor germa, ocasio gran de aleujar vostres passions, que per esser la major pena duptar la persona de vostra senyora no fos en congoxa de maltractes, ara que ja es en lo stat que solia, remediar deueu als strems que prenieu; y del que per vos es stada en treballs de preso, nous ne anugeu, pus ella sen alegra. Que jurat ma, aquell star mes li satisfeya en absencia vostra. Ella ha conduhit que es stat desliurat vostre pare e tornat en sa casa. Sa senyoria vos scriu, e vol siau alegre, guardant vos per les sperança[ces], que encara no la dexen. Sos esforços son majors dels vostres, e perço li pesara no hage reports siau altre ab aquestes noues, dexant vos de mes dolre; feu*[A 19]nos resposta

e sereu seruit del que possible nos sia. »

Qual stec Paris rebudes les letres.

Ab aquestes letres trames Adoardo vna letra de credit a Paris, ab que li foren donats cinch milia ducats perque pogues assentar se. Paris, rebudes aquestes, stech tant alegre, que mes no podia; e legint la letra de Viana, vna volta era glorios pensant aquella senyora era desliure de mals, de que ell tanta congoxa tenia per esser ne stat causa, altra, quant pensaua aquelles noues de quanta obligacio eren, ploraua les passions que cascu dells, per lur absencia, tenien. Pero esforças en vestir e mostrarse, per esser la voluntat de Vi[a]na; e per moltes letres scriuia a ella e a Adoardo, e molt souint; la primera, qui fon resposta ala de Viana, fon aquesta:

Resposta de Paris a Viana.

Aquella passio que lanima mia comporta, me feya cert, illustrissima senyora, sens vostre scriure, no es vostra senyoria en lo stat en que solia. Que no crech siau contenta, pus absent de vos passe la vida; y yo seruidor so de vostra senyoria, de qui los senyors [goigs] se dolen de lurs mals. De vostra libertat me so alegrat, perque es sta[t] remediar a mes culpes. A la pena no, perque absencia la causa; del que manau he *[A 19 v]volgut obeirvos, que per esser vos obedient tinch lestat y la vida, la qual vos suplica recordeu es sol vostra perque yo dauant vostra merce dexarla volgui, y vos la acceptas comanant la a mi, que *[K 19]sols la guardi per vostre manar, en aquest exili de hon bese les mans a vostra senyoria. »

Com lo Dalfi, apuntat casament de Viana ab lo fill

del Duch de Burgunya, lo manifesta

a ella.

Lo Dalfi, perque la edat de sa filla era de casar y per asegurar son stat, apunta casament de Viana ab lo fill del Duch de Burgunya, ab tracte e voluntat del Comte de Flandes, son sogre. E sabent lo Dalfi que lo fill dell Duch era a vna jornada, parla a Viana del que apuntat tenia, dientli: « Filla: aquella amor que als pares nunca dexa auiuant dins mi, encara que vostra edat sia tendra, me ha conduhit vos casas tant ala honra vostra, perque en vostra alegria descansas yo viuint, y morint restas content de vostra contenta vida. Aci sera dema lo fill del Duch de Burgunya, la disposicio e manera del qual vos plaura, y aquest sera marit vostre, perque deueu ser molt alegra e aparellada pera rebre aquell axi com de vos sespera. »

Resposta de Viana a son pare.

Seenyor pare: posat en totes coses sia degut esser vos yo obedient, y per esser *[A 20]me senyor pare, y per tantes gracies de que vostra senyoria me ha feta merce, no deueu cosa voler pera vos y para mi y per al fill del Duch tant danyosa, perque no es en mon poder vuy esser muller de ell ne de altre de qui vos, senyor, prenguesseu en seruey. E no volgues vostra senyoria sforçar so, perque, y ell, muller, e yo, marit, y vos senyor, filla, en vna hora perdriem. » Lo pare, hoint aço, treballa molt en conduhirla a sa voluntat. E veent que no podia, li dix aquestes rahons:

Replica lo Dalfi a Viana.

En esser stat yo ciuil en castigarvos, meresch hoir de vos aquestes respostes. Y per la que sou, no merexeu vos lo que yous do. Aqueix tacany era pera vos, qui es causa de vostra follia. Sobre ma fe yol fare matar, y a vos dare castich tal, ques fare conexer a vos y a vostres obres. » E axi molt enujat sen ana. Partit lo Dalfi de la cambra de sa filla, treballa ab la mare e altres en conduhir la a la voluntat sua, fins que fon arribat lo fill del Duch, al qual rebe ab molta honor, mostrant esser molt alegre dela sua venguda; e donant scusa que sa filla no era sana, fon lo fill del Duch detengut vuyt dies.

Com lo Dalfi dona comia[t] al fill del Duch e feu
metre en preso Viana.

*[A 20 v]Uaent lo Dalfi que Viana perseueraua en sa desliberacio, e staue axi dura, dix al fill de[l] Duch: « Yo veig ma filla en cami de trigar de millorar, perqueus demane de merce nous enugeu; tornat

vosne, car tornada ella en sanitat sereu seruit de nostre *[K 20]apuntament. » E donali molts donatius de gran preu, e tornassen a son pare, fentli relacio del que era stat. Lo Dalfi, molt enujat, mana fer vna preso dejus terra, enla qual mes Viana e Ysabel, fent les viure ab molt desatent e pena tan gran, que era compassio ; sperant que ab aquests mals la conduhiria, o restaria venjat de sa porfia.

Com lo fill del Duch, enamorat per reports de Viana,

torna en casa del Dalfi e volgue parlar

ab ella.

Sabent lo fill del Duch de Burgunya, per reports, la gran bellesa de Viana, la desija tant, que vn dia parti secretament dela sua terra, e ana en lo Dalfinat per saber que era della. E lo Dalfi lo rebe molt honradament, e li dix com Viana no era encara guarida; ell dixli: « Senyor: placieus fer me gracia la vege tal qual es. » E lo Dalfi, veent aço, dixli: « Mon fill: yo nous vull tenir en noues; Viana no vol pendre marit per prechs ne per menaces, perque desque vos partis de aci esta en preso e molt mal tractada, e stara fins hage mudades ses in*[A 21]tencions. » Lo fill del Duch prega lo Dalfi pogues parlar ab Viana. E lo Dalfi trames a Ysabel que pregas Viana queu atorgas, e trameslos de menjar e de vestir molt be. E Viana dix a Ysabel: « Crec lo senyor mon pare pensa poder mudar ma voluntat, y noura [sic] fara. Digues li [que] so contenta, mes no vull sia daquests quatre dies, e sera bo hi sia lo bisbe de Sant Lorenç. » Lo dia assignat, lo fill del

Duch ab lo bisbe entra en la preso, e saludada Viana, e ell acullit ab aquella cortesia ques deuia, dix:
Parla lo fill del Duch a Viana.

Seenyora: lo senyor vostre pare vos ha casada ab mi, qui tant desige poder vos plaure; deman vos de merce siau contenta, queus do la fe, los reports de vostre valer, del dia que de vostra posada parti, han feta ma vida trista, tant que, no podent mes soferir, so format venir y posarme en mans de vostra senyoria. »

Respon Viana al fill del Duch

Seenyor: quant vostra senyoria ab major cortesia y mostres de voluntat se ha ves mi, tant yo so obligada mes mirar enlo interes vostre, y si en complaureus yo mes vos offenia que en fer vos contrari, ab aquell satisfas a la obligacio, y vos, senyor, mes me sou en carrech; y perque no pense vostra senyoria aço son scuses de quem sia armada, mirau qual stich, *[A 21 v]que be se vos he feta major offença en dar loch de entrarme a veure que en no voler ho; per lo que ab pena haureu sentit lo mal de ma persona. » E sentiren lo fill del Duch e lo bisbe vn pudor molt gran que Viana se hauia posada en si, donantlos a entendre era tota uastada. Aquests, marauellats del cas, ab discrecio la aconsolaren, es partiren della *[K 21]hauent compassio gran de sa desauentura. E tornassen lo fill del Duch en sa terra, e jura lo Dalfi que james exiria de preso sino morta.
Com Paris scriui a Adoardo pregant que sabui lo

casament de Viana fos auisat del dia

dela festa.

Paris, qui hauia entes per vna letra de Adoardo lo Dalfi hauia casada ab lo fill del Duch de Burgunya Viana, staua fora de si. Pero, pensant quant era lo que Viana hauia fet per ell, conexia era raho fos content e del be della nos enujas, mes no podia sforçar se; scriui a Adoardo preguantlo li fes auis del dia dela festa de la budes [les bodes] de Viana, e que ell yria a Roma, e tornaria en Genoua molt prest.

Com Adoardo ymina la preso de Viana e parla ab
ella e la socorregue e aconsola.
*[A 22] Adorado, partit lo fill de[l] Duch de Burgunya,vaent la gran congoxa en que Viana staua, empres ajudar li per amor de Paris e per consolacio de ella, e feu fer vna capella dins vna sglesia continua ab la preso hon staua Viana, e feu cauar tant pregon vna sepultura, fins troba lo fonament dela preso, e ell meteix feu vn forat enla preso [per] hon pogues parlar ab Viana, la qual se alegra tant com viu Adoardo, que fon marauella, e recitali tota la manera que hauia tenguda ab lo fill del Duch. E molt lo prega scriuis a Paris ella se comenaua aell, e que sols li restaua lesperança de veurel pera sostenir li la vida. E Adoardo, per aquella finestra, socorriala de moltes coses; e tenia la clau de la capella molt guardada; e escriui a Paris la manera que

Viana hauia tenguda ab lo fill del Duch de Burgunya e que no hauia altra sperança sino ell, segons li era stat manat.

Com Paris, sabuda la preso de Viana, passa en
Vltra fnar.

Uengut Paris de Roma, troba aquella letra, e sabent que Viana staue en preso, dix que pus axi era que no seria daquiauant en loch hon ne sabes noues; e sabent que en Venecia hauia tres galeres qui anauen en Vltra mar, anassen per muntar en elles. E trobantles ja partides, pensa*[A 22 v]encara era aquella vna de les desauentures sues, e aqui spera nauili qui anas Vltramar. E sperant axi, scriui vna letra a Adoardo dela sua anada, en que li deya daquiauant speras dell com si fos mort. E molt li comana son pare e mare e la sua Viana. La qual letra Adoardo mostrant a Viana hac tanta dolor, e feu tanta complanta com si Paris fos mort. E romas molt trista en la preso, tenint present continuament la sua partida. Paris munta en vna galera ab son criat, *[K 22]e com fon en Vltra mar demana lo cami de Cata e de les Indies, e apres de parlar morisch tan be com si fos nat alli, e lescuder aximateix; e vestis com a moro e ab gran barba, cerca les Indies, e passa en les de Preste Johan, e aqui stech per algun temps e torna apres en la Terra Santa.

Com lo Dalfi desfressat passa en les terres del Solda
e alli fon pres.

En aquell temps, lo Papa, fort sancta persona e de bona vida, sabent que lo Solda de Babilonia feya gran guerra als crestians, acorda ab lo Rey de França fer empresa o gran armada e venir sobre ell. E per excusacio millor de aço, acordaren que lo Dalfi de França, perque era molt discret e virtuos e home de grans tractes, pres carrech de cercar e spiar la terra de Babilonia; lo qual, secretament com *[A 23]a pelegri, se parti sol del Dalfinat, tirant la via de Babilonia. E cercant la dita terra, lo Solda de Babilonia fon auisat e feulo pendre [e] metre en scura preso ab grans cadenes e ferros, e trames lo en Alexandria.

Com Paris pres amisiat ab los falconers del Solda.

Paris, cercada la terra de Hjerusalem, tira vers Babilonia, molt trist de la sua ventura, no hauent li romasos si no fort pochs bens. E tots jorns exia al deport dels jardins, on venien molts falcones del Solda. E hauia hi vn falco qui era malalt, e lo Solda amauel molt, e Paris dix los: « Aqueix falco me par que aja mal de pedra. » Digueren los falcones: « Moltes coses nauem fetes e no li val res. » Dix Paris: « Donauli daço que yous dare ab lo past e guarira si res li deu valer. » E los falcones donarenli lo que Paris los hauia dit e en pochs dies lo falco fon be guarit. E aquests per aço prengueren gran amistat ab Paris, e lo Solda, per amor del falco e per lo be quels falconers li digueren dell, feu lo almirant.

Com Paris sabe lo Dalfi staua pres en Alexandria,
e com ana per veurel.
Stant axi, vn jorn vengueren en [a]quell deport dos monjos de Ponent, e Paris pres gran amistat ab ells, e dix los: « Vo*[A 23 v]saltres haueu vist lo Sant Pare: molt me marauell que ell comporta que mores sien senyors daquesta terra. » E la vn monjo dix: « Ara es stat descubert vn tracte que vn gran

baro de Ponent era passat deça per spiar aquesta terra e lo solda al pres, e al trames en Alexandria e mes en buna [sic] preso en gran dan e gran carrech de crestians. » E demanali Paris qui era; e lo monjo respos: « Lo Dalfi de Viana de França. » De que Paris fon molt alegre, mes nou *[K 23]mostra, e dix al monjo: « Gran plaer hauria de veurel, e si vos hi voleu venir ab mi parlarem ab ell, y no se la sua lengua, e vos sabeula. » Lo monjo essent content, Paris ana als seus amichs falconers dient los com ell sen volia partir e hauia mester vna letra de comendacio del Solda que pogues anar e star per tota sa terra. E aquests hagueren li letra molt fauorable, ab comendament que en tot loch hon fos li donassen posada la qual volgues e totes coses necessaries. E mana mes lo Solda donarli de vestir e moneda. Paris pres comiat del Solda e ana en Alexandria ab lo monjo.

Com Paris parla ab lo Dalfi.

Lo senyor de Alexandria, vist lo comendament, feu li gran festa, e li dona posada. E Paris, qui molt desijaua veure lo Dalfi, ana parlar ab les guardes, dient los com ell volia parlar ab lo Dalfi. Les *[A 24] guardes obriren la preso, e Paris e lo monjo entraren, e Paris dix al monjo li saludas lo Dalfi: e lo monjo dix al Dalfi les saluts de Paris e com era de cor e de voluntat crestia, e que no era vengut aqui sino per consolarlo. E volent saber Paris que era de Viana, feuli demanar si hauia muller ne infants, e lo Dalfi pres se a plorar, e contali com hauia muller e vna filla que staue en preso; e conta la manera com ne perque staua presa. Les quals paraules, Paris posat donas a conexer no les entenia, li eren molt pl[a]sents de hoyr; e parlaren de moltes coses, tant, que al Dalfi dona de parer fos fora de preso lo temps que ab ells se aconsola. E partint se, Paris prega les guardes que ajudassen a passar la vida al presoner. E ells, per amor de Paris, millorarenli moltes vegades les viandes.

Com Paris tracta de desliurar lo Dalfi.

Un jorn, stant Paris parlant ab lo monjo, dixli: « Gran tala es aquest tan noble baro stiga pres, perque si vos volreu ajudarme, yol desliurare ab la ajuda de Deu e de la Verge Maria, mes dupte com sia en sa terra nom abandonas, e yo no he offici de que pogues viure, e perço abans de traurel volria me juras e prometes yo pogues viure en sa terra segons ma condicio. » Respos lo monjo: *[A 24 v] « Ab tot sia gran perill yo so prest a morir per tal empresa, e yo lin parlare de molta voluntat. » Aquell dia lo monjo ana a la preso e dix al Dalfi com aquell bon crestia lo volia traure de preso, mes duptaua com fos en sa terra nos oblidas dell. E lo Dalfi dix:

La offerta que lo Dalfi fa a Paris entre venint
lo monjo.

Molta raho es faça gracies a ell e a vos de tant gran offerta e de tant *[K 24] gran perill. E posat que yo poch tinch merescut ell fassa tant per mi, empero digauli que si ell, per seruey de Deu e per sa cortesia, vehent esser possible, volra empendre tant gran cosa, no dupte que yo so content de jurar sobre lo preceos cors de Jesucrist, que si ell me trau de aquesta preso vol fare senyor de tot lo meu Dalfinat, sol que yo muyra a en terra de crestians. »

Com Paris, segur dela offerta del Dalfi, lo solta dela
preso.

La resposta feta a Paris, ell feu sacrificar al monjo lo precios cors de Jesucrist, e anaren ala preso. E lo Dalfi jura sobre lo sagrat cors de Jesucrist que faria totes coses que Paris volgues. E en senyal de prometença e amistat, ell rehebe lo sagrament. Paris, partit dela preso, parla ab vn patro du*[A 25]na galera de venecians, e pres aquell ab sagrament e descobri li lo tracte que volia fer del Dalfi, e donant li gran moneda e faent li gran prometensa de part del Dalfi, lo patro li promes de portar lo. E fet aço, Paris tornat dins la ciutat, e aguts martells e tenalles, e feta singular prouisio de

bones viandes e de molt bon vi, ana ales guardes, dient los com per lo mati ell sen volia partir, e per que li hauien fets molts plers, aquella nit volia sopar ab ells. E com hagueren sopat, hagueren tant menjat e begut que foren embriachs que nos vehien nis podien moure. E Paris pres les claus dela preso, donales al monjo, dient li desferras lo Dalfi com pus quedament pogues, e ell miraria per les guardes. Lo monjo obri la preso e desferra les cames e mans al Dalfi e vestil com a moro, e partint de aqui tots tres, anaren ala marina e montaren enla galera hon ja eren laltre monjo e lo criat de Paris.
Com arriba lo Dalfi en sa terra ab Paris e ab lo
monjo.

Paris feu fer vela, e Deu donals tan bon temps que james calaren fins a Barut, qui era de cristians. De que lo Dalfi hac molt gran plaer, e menleua moneda. E partint de aqui arribaren en Xipre, don era Rey vn qui era stat deles partides de França, e conech lo Dalfi, e feuli gran festa, e li dona gran moneda, e dues galeres quil menaren fins *[A 25 v] Ay-gues-Mortes. E arribats enla ciuta[t] de Viana, fon feta gran festa per tota la sua terra .xv. joins. E Viana, la hon era, se alegra e pres consolacio.

Com Paris demana Viana per muller, e com lo Dalfi

la trames a pregar quel atorgas, e la sua

resposta.

Lo Dalfi, ajustat son consell, dixlos: «Senyors: vosaltres per vostra cortesia haueu mostrat trobat pler de nostra venguda, perqueus prech façau *[K 25]a Deu e apres en aquest bon home crestia gracies, car ell ma desliurat e tret de preso. E vull que en vida e apres la mort mia haje la mia senyoria. » Perque tots los barons honr[a]ren molt a Paris. Paris totes coses ohia e james no parlaua sino morisch. E tots jorns vehia Adoardo, mes aquell nol conexia. E parlant vn jorn ab lo monjo, dixli: « Yous prech digau al Dalfi que aquella filla que te en preso vulla donarlam per muller. » E lo monjo dixho al Dalfi, lo qual respos era content, mas que no podia casarla per força; mes per mostrar la voluntat que tenia en complaurel, prega lo bisbe de Sant Lorenç ab lo monjo anassen parlar ab Viana; e arribats ala preso, lo bisbe dixli com lo Dalfi li perdonaua de quant lo hauia desobeit, [s]ol que li plagues atorgar per marit aquell bon crestia, quil hauia tret de preso, car ell era noble home e de bon linatge. Viana, qui gran temps *[A 26] hauia no hauia vist negu, ab mostres de molta tristicia respos: « De aço que mon pare ma perdonat, yo lin fas gracies; mas no so en cars

de star enlo mon. Beu sabeu vos, bisbe, ¿nous recorda com fos aci ab lo fill del Duch de Burgunya qual me sentis? Considerau que so pijurada, perqueus demane de graci[a] digau a mon pare aquesta justa escusa mia. »

Com Paris volgue parlar ab Viana.

Lo bisbe e lo monjo digueren al Dalfi la resposta de Viana deuant Paris, refermant lo bisbe dient que de veritat era mig podrida. Paris, qui sabia per letra de Adoardo la manera que Viana [hauia] tenguda ab lo fill del Duch, dix al monjo ell volia parlar ab ella. Tots tres anaren, e Paris feu la saludar al monjo, dient li: « Senyora: vostre pare vos ha casada ab mi; placieus vullau fer me gracia ser ne contenta, recordant vos que per traure vostre pare de preso he oblidat lo meu. E perque fent me aquesta gracia satisfeu a quant he fet per vostra honra, me par deueu complaure e fer lo manament del senyor vostre pare. »

La resposta de Viana a Paris.

Io so cert[a] de vostre valer e discrecio; del que haueu fet tant per al senyor mon pare, no seria sufficient yo en poder satisfer en esser vos muller ni *[A 26 v]en esser vos catiua; mes, ala veritat, no vull danyar yo persona aqui so tant obligada: yo tinch vna malaltia que no so pera star al mon, altrament seruirvos me fora ferme gracia. » Paris feu respondre al monjo per sa part no feya cars dela malaltia sua, e que la suplicaua fos contenta, que lo desig seu era no partir se della, e que sa senyoria hi pensas. E prega a Ysabel volgues esser de sa part, offerint fer per ella quant manara, e que per lo sendema tornaria per la *[K 26]*resposta.

Com Paris torna a Viana.

Lendema Paris e lo monjo to[r]naren a Viana demanantli sa senyoria que hauia desliberat. Respos Viana, la sua desliberacio era de nunca partir se de sa intencio; lo monjo, per Paris, la suplica almenys li plagues portar vna cosa deles sues E Viana, desijant exir daquella porfidia, lay atorga. Paris se trague del dit lo diamant que Viana li hauia dat enla sglesia com della se parti e donal a Viana, e ysqueren se dela preso. E essent de fora, Paris dix al monjo quel speras e ell yria per veure Viana que feya, e trobala molt marauellada del diamant. E com Paris la veu axi star, dixli:

Com Paris dix qui era a Viana.

Molt graciosa senyora: aquexa joya es tal, que no dupte per ella me hajau mer*[A 27]ce. Per cert la mes bella e la mes estimada es que tingues de ma vida. » E Viana, que estaua marauellada del diamant, fon mes marauell[a]da com hoy parlar aquell qui james hauia parlat, en tant, que estech spantada. E no podent Paris sofferir aquella congoxa, dixli: « Senyora: tornau vostre pensament en alegria, que yo so Paris, lo seruidor vostre, lo qual Nostre Senyor vos ha portat perque dell siau seruida. Dexau de mes dolre, que ja es hora descanse vostra illustrissima sanyoria. »

Les rahons de Viana a Paris.

Cnexent Viana aquest ser aquell que tant desijaua, alterada per la nouitat de la cosa, stech no parlant sospesa en vn extasi tant gran, que be senyalaua lanima sua per la soberga alegria ocupada, les operacions sues no exercia, de que sa vida perillaua, fins que lo desig de ser ab qui amaua sforçat, dient: « Paris: ¿sou vos aquell per qui tota ma vida sospire? ¿Y es ver que tinch licencia de descansar en vostres braço[s]? ¿Y es content lo senyor mon pare yo sia vostra? O, Paris! ¿y ab tercer demanaueu vos yo fos vostra? ¿E no creu vos que ab totes mes forces he defesa per vos aquesta persona, yo sola contra tants enemichs? O, Paris! ¿y haueu pogut soferir vos ser me dauant y no saber yo qui ereu? O, mesquina! Major pena tinch recordar me de aquell poch temps que robat me haueu, que *[A 27 v]de tants anys que, vos absent, tinch en aquesta preso despesos. » E dient aquestes noues staua entre los braços de Paris, e girant se a Ysabell, deya:

Les rahons de Viana a Ysabel.
Ueniu, dolça germana, viniu: aci es lo molt amat Paris que hauem tant *[k 27]desijat. » E Ysabel vench, e, conexent lo, entre ells fon tanta la alegria gria, que no es de poderse dir. Isqueren de la preso e trobaren lo monjo molt marauellat daquest[a] tant gran amistat. E tots quatre anaren al Dalfi. E lo Dalfi e la muller qui vaeren Viana, la qual hauia tres anys que no hauien vista, començaren de plorar. E lo *[A 28]Dalfi dix li:

Par la lo Dalfi a sa filla.

Filla: ya sabeu com aquest bon cristia ma desliurat de preso, e perço vos stimare lo atorgueu per marit. » Al qual Viana dix: « Senyor pare: yo so aparellada en fer vostra voluntat, e placieus perdonarme les coses passades hem doneu vostra benedictio. » La qual lo Dalfi beney, besan e [a]braçant la.

Com Paris descubri al Dalfi qui era.

Lauors, Paris, se agenolla als peus del Dalfi, dient li: « Molt alt e molt noble senyor: sapia la senyoria vostra que yo so Paris, vostre seruidor; lo qual Ventura gran ha portat en poder vos fer aquell seruey tant assenyalat per arribar en aquesta jornada, e perço suplich a vos, senyor, placia perdonar mes erres, restant a vostre manament com a vassal e seruidor vostre. » Vaent lo Dalfi que aquest era Paris, fon marauellat; tant, que vna hora stech que no poch res dir, mes ala fi tornat, lo leua de terra per la ma, besant e abraçant lo molt alegrament. E lo sendema lo Dalfi feu gran conuit, enlo qual foren molt[s] barons e cauallers de la terra sua; e lo pare e mare de Paris no poch alegres de la venguda de lur fill e dela tanta honor sua; e foren fetes grans alegries per tota la terra .x. dies.
*[A 28 v]Lo casament de Paris e Viana.
E lo Dalfi scriui a soa sogre, lo Comte de Flandes, la manera dela exida dela preso, e com volia donar sa filla per muller a Paris, e que li plagues esser hi, lo qual, com si [se] trobas indi[s]post per malaltia, tramete son fill ab molt gran compliment de atauios e joyes e moneda. E arribat lo fill del Comte en lo Dalfinat, lo Dalfi lo feu exir a rebre ab molta honor. Fon aparellada gran festa e conuit e sons de ministres de diuerses maneres de musica, e foren conuidats mols barons e cauallers, axi dela sua terra com estranys, e dauant tots feu sposar a Paris e la enamorada Viana ab gran alegria. E feren tantost bodes, en les quals se feren de grans gasts e gales axi de justes e torneigs com de dances e momos e altres gales que alegraren molt la festa. E Nostre Senyor los feu gracia de fills e de molts bens e senyoria. E recordantse Paris de la molta amistat e amor que era stada entre ell e Adoardo, e del que hauia fet per ell, lo casa ab Ysabel; als quals dona tots los bens seus qui eren stats de micer Jacobo, son pare; e restant ell content, y amat senyor e Dalfi de França. *[K 28]La vida dels dos fon molt larga; sos fills e filles molt fauorits en casar ab cases reals de Arago y de França. Y en lo morir los fon feta molta honra, segons la vida dells a tot lo mon era stada acepta*[A, manca el full 29 ab l'acabament.].
Acaba la hystoria e vida dels dos anamorats, ço es, del cavaller Paris e de Viana, filla del Dalfi de França, empremtada enla insigna ciutat de Gerona, a .v. de iuny, any Mil CCCC. LXXXXV.

  1. En les indicacions marginals la inicial A correspòn a la compaginació de l'exemplar que reproduhím, procedent de la Biblioteca Aguiló; y la inicial K dóna l'ordre de planes de l'exemplar de Kopenhagen, segons el text publicat pel Dr. Kaltenbacher.