Hero i Leandre (Josep Pellicer)
Hero i Leandre
Lo llum d'íntims amors fel testimoni
conta'm, deessa, el missatger noctàmbul
de nupcies per les ones transportades,
i el secret himeneu que mai l'aurora
immortal sorprengué. Sestos i Abidos
celebra trista fama, aon fou d'Hero
lo desposori, el nadador Leandre,
i el far anunciador, de Venus nunci,
gala única nupcial en la nit fosca
en què l'Hero infeliç fou maridada.
Ο llum, delitós símbol! Zeus eteri
entre els astres del cel degué fixar-te
i dir-te estel d'amor, de les esposes
joiell lo més preciat, des que tu fores
de xardoroses ansies lo ministre
i nunci que excitares dolç insomni
en amants malaurats, fins que l'oratge
i l'huracà impetuosos t'extingiren...
Eia doncs, ο deessa!, junts cantem-lo
lo finar d'aquell llum, fi de Leandre.
Ciutats veïnes són Sestos i Abidos,
davant l'una de l'altra, enmirallant-se
ambdoses en la líquida planuria.
Cupido allí son arc brincant, hi engega
inflamada sageta : amb ella abrusa
un jove i una verge. Noms suavíssims
los seus : ell és Leandre, Hero la verge.
Ella a Sestos morava, ell a Abidos:
claríssimes estrelles de la patria
i en tot, en tot semblants. Si acàs un dia
te mena allà la sort, cerca una torre
on Hero sestiana, en les tenebres,
tenint lo llum preat, guià Leandre,
i d* Abidos l'onada remorosa
escolta trist, que plora, plora sempre
la mort i el fiel amor de l'ardent jove.
Mes ¿d'on l'amor nasqué d'Hero i Leandre,
l'abidonès, i ell conseguía retre-la?
Esvelta i rica fou, de sang il·lustre,
Hero sacerdotessa, a Citerea
consagrada, poncella ignara en nupcies.
En torre al mar veïna, lluny dels pares,
habitava a faisó de gran regina,
de castedat espill. Com mai sentía
lo fatiller donam, ni de gais joves
les gatzares festives enyorava,
l'enveja no excitava de les dònes
a qui bellesa d'altri fa envejoses.
Tot aplacant Venus, també Cupido
sovint amb libacions conciliava
amb sa mare divina, i molt temía
les flames del buirac de l'infant cego.
Ai! ni aixís evità la cruel fletxada.
Lluí de Citerea l'anyal festa
on d'antic celebraven els de Sestos
de Venus i d'Adonis los misteris.
Mil pobles s'apressaven a acudir-hi
de les llunyanes illes que emparant-les
enclou lo sagrat Ponto en immens cercle.
Los uns ixen d'Hemonia, altres de Xipre;
cap dòna dels citeros resta a casa,
ni, dels que al cim del Líban aromàtic
s'enlairen, de l'aplec no cap s'oblida,
ni el morador de Frigia, ni el d'Abidos
ni tampoc, oi és cas, la jovenalla
que amb afany per les festes sempre roda,
no tant adalerada per los temples
com per reials pubilles que hi concorren.
Pel recinte sagrat va de la diva
espargint resplendors Hero la verge
com lluna en son llevant, de nivies galtes.
Dos cercles li ressalten vermellosos
damunt la blanca neu de sa faç tendra.
Tot ella un jardinet apar de roses
de carminat color; com roses brillen
los membres ressortint de blanca vesta
descenyida, escaienta, vaporosa...
Tot ella és bell conjunt de belles Gracies,
que, si tres los antics ésser fingiren,
tant sols aquell mirar d'Hero amorosa
a cent Gracies plegades les eclipsa.
Sacerdotessa ideal, digna de Venus,
tant sublim s'ostentava entre les dònes,
que altra viventa Venus ser diría's.
Los cors apassionats a ella s'envolen;
conversar-hi, elegir-la per esposa
tots voldríen : si en té d'homes ull-presos!
Segura prop les ares, per tot vaga
soleta, no veient que la seguíen
estols de fadrinets, la flor dels joves.
Un d'ells, embadalit, aixís comença:
— Α Esparta bé hi he estat, en sos certamens
llorejades belleses bé s'hi obiren;
i jamai tant gentil casta puncella
son aroma hi badà. Tal volta Venus
per serva es tria de les Gracies una.
Deliquis d'amor sento contemplant-la.
Jo m'hi fonc... jo m'hi fonc. Plaenta em fóra
la mort després que espòs pogués ser d'Hero.
Ni ser un déu del cel preferiría,
si el ceptre ella tingués de mon reialme.
Mes lo desvari em porta a l'impossible:
feliç jo si ma nuvia un jorn s'hi sembla! —
Tals flors li tira un jove, mentres altre
la coenta ferida callat serva,
per més que la donzella el té frenètic.
Infortunat Leandre! Tu aquell fores
que a tal vista et pasmares i sofrires
l'ardent foc que abrusava tes entranyes.
Retut i dominat d'ígnea sageta,
no lluny de ton amor viure podíes:
llampegava en tos ulls la gran foguera
que el cor te consumeix devoradora.
Com no? De casta dòna l'hermosura
més a l'home rendeix que aguda fletxa.
Los ulls ne son la via : d'ells devalla
del cor en lo bell mig letal ferida.
Coratge, por, encongiment, vergonya,
sentía ensems : coratge l'impulsava,
mes vergonya sos passos extravía,
que sens esma el deixà l'òptima verge.
Amor vencé per fi... ja no es detura.
Audaciós, impulsat del brau incendi,
de sobte l'escomet. Ja davant d'ella,
la mira de gairell, los ulls mig cluca,
fins que el llenguatge mut ella endevina.
L'endevina i, sentint l'amor de Leandre,
gaudeix en sê agraciada; i en silenci
inclina son bell front i l'alça alegre,
les fines amoretes aprovant-li.
Com ell se delectava, dins son ànima,
creient-se correspost!... Ja més no dubta:
ja combina, ja espera temps propici;
en tant que morent sol va trasmuntant-se
i el cel se va enfosquint i l'Hésper brilla.
Lo jove cautelós al costat d'Hero
se planta al bell instant que nit ombrívola
emprèn son tàcit curs, i, decidint-se,
sorprèn de la donzella els dits de rosa
i sospirs vehements son pit exhala.
Mes ella, com ofesa, el braç retira;
i, al notar ell l'antoix de la innocenta,
més atrevit, atrau-la per la túnica
d'esquisida labor i cap al pòrtic
se l'emmena. Segueix-lo ella astorada,
tot dubtant i greument, i al mig s'atura.
S'atura i amenaça a l'amant cego
amb tals veus, més que altives receloses:
— Estranger, tu bogeges : d'una verge,
infeliç, «¿què pretens? Fes doncs ta via
i deixa'm, per favor... Ai, si mos pares
te veuen! Poden molt! Oi, tu bogeges...
Seduir no t'escau la qui de Venus
sacerdotessa n'és : al desposori
reduir verge oblata és ben difícil. —
Tals paraules digué, d'ella ben propies.
Joiós ell al sentir-la enquimerada,
prou comprèn que a Cupido va retent-se:
contra el déu quan la dòna més forceja,
infal·lible senyal és de victoria.
Per ço dolç bes, ardit, al coll li estampa,
i suaus mots discurreix per ablanir-la,
seguint, son cor torbat, d'amor l'estímul:
— Ο Venus a qui adoro com a Venus,
Minerva per mi cara com Minerva,
(no igual te considero a mortals dònes
i a les filles de Zeus jo t'assimilo)!
Ditxós qui t'animà, ditxosa mare,
verger de ta hermosura, flor divina!
Mes ara ou-me propicia, compadeix-te
d'un cor greument ferit, i, com oblata
de Venus, exerceix ton sacerdoci.
Exerceix-lo : les lleis de la deessa
compleix-les, que ser verge no consona
i a Venus incensar. Sabs que no és gaire
de vestals Afrodita. ¿Prefereixes
guardar los instituts i cerimònies
de l'amable deessa? fe servar-li?
Jo seré ton marit : si amessis Venus,
dels amors falaguers lo grat jou ama,
i com sirvent ο com espòs accepta'm.
Per tu Eros m'ha caçat amb ses sagetes,
com a Heracles el brau retía a Omfala
lo veloç Hermes, que d'or té lo ceptre.
Venus i Hermes a tu, ma Omfala, em porten.
No oblidis que l'Atlanta de l'Arcadia
volgué fugir l'amor de Milanione
i verge intacta ser. Airada Venus
li gravà al fons del cor lo nom que odiava.
Convencé't també, doncs, gerda puncella,
ni intentis que la dea se'ns enugi. —
Callà i vegé cedir l'abans adusta,
extraviant-li la pensa amb mots mel·liflus.
Muda ella, sa mirada fixa en terra;
vergonyosa, en la mà sa roja galta
apoia, tot ferint lo seu coturne
lleugerament lo sol, tot component-se
sovint lo seu mantell damunt los muscles.
D'anuencia aquests gestos són prenuncis,
i el silenci de verge persuadida
consentiment afirma per les nupcies:
d'amor lo dolç-amarg ja sent l'incauta,
ja li abrusa lo pit flama ans ignota,
l'encisa lo posat del fill d'Abidos,
i, mentres ella els ulls clavats té en terra,
ell, encesa sa cara, mut, immòbil,
guaitant-la fit a fit resposta prega.
Hero, per fi, parlà mig convençuda
(lo rubor diu bé massa sa vergonya):
— Les penyes, estranger, moure sabríes.
¿Qui t'ha ensenyat, dolent, dits tant xamosos?
La desgracia et portà a ma noble patria,
i en va t'ets explicat. Sens domicili,
sens herència, ¿al meu cor i béns aspires?
Α més que no és possible en matrimoni
convenir : d'això, als pares, ni parlar-ne!
I si, com foraster, tractes d'incògnit
morar en estos llocs, és ben difícil
establir relacions inconegudes!
La llengua dels mortals no res detura
lo que en secret maquines, i en silenci
arreu tot se publica i se bescanta.
Amb tot, siem-nos francs : com t'anomenen?
I ta patria i familia? Jo soc Hero,
d'ínclit renom. Ma casa és torre altíssima.
En ella amb humil serva habito sola
al límit dels sestians, damunt les penyes,
per enemic consell de temuts pares...
Lo mar és lo veí que m'aconhorta:
en lloc de suaus amigues ο gais joves,
sento tot l'any lo ronc brogit de l'ona
monòtona en la penya estabellant-se... —
Res més dir pot : sa faç tota enrogida
de nou al pit acala, l'imprudencia
de sos mots en silenci reprovant-se.
Leandre, en qui ardent fletxa tant s'endinsa,
remei a tal conflicte prou li cerca;
i amor, que fa impossibles i l'hom doma
amb son arc, i és ensems metge que cura,
oportú auxilià amb medi increible
que revela enginyós lo amant d'Abidos:
— Per tu, per tu, ma vida, l'ona ingrata
passaría bullent innavegable.
¿Què són perills i esculls, si no em desvíen
de la cambra nupcial? I ¿què és, si et trobo,
la ressonanta furia de les ones?
De nit sempre nedant, fort en la lluita,
l'Hel·lespont remorós creuaré destre:
no és lluny d'aquí l'abidonesa costa.
Tan sols en lo bell cim de ta miranda
brillar fes clara llum en les tenebres,
i nau d'amor immens ésser jo pugui
guiat pel resplendor de ton estrella.
Guaitant-la, i evitant lo fret Bootes
l'emboirat Orió i el curs de l'Ossa,
al port arribaré de ma ventura...
Mes, guarda, vida meva, per Zeus guarda
del vent impetuós lo far vivífic,
que sens ell lo pregon m'engolaría.
De vida sies llum, guia esplendenta.
I si ara lo meu nom te plau sentir-lo,
Leandre m'anomenen, espòs d'Hero. —
Així tots dos en clandestines nupcies
unir-se estatuïren, i pactaren
llur amistat nocturna, essent lo nunci,
lo llum, fel testimoni ensems del pacte.
Promet ella el senyal, ell creuar l'ona.
I ambdós, amb molt de greu, s'encaminaren
ella a la torre, i ell en nit obscura
(per no errar de la torre prenent senya)
consirós navegava al port d'Abidos.
Quin neguit en los cors les diurnes hores!
Què de voltes reveure's desitjaren!
Tornà el vespre. La fosca s'estenía
tot infundint la sòn, menys a Leandre
solitari en la platja : los ulls fixes
al mar tempestuós, amb febre espera
lo llum d'íntims amors fel testimoni,
lo llum avís de núpcies, ai!, ben tristes.
Havia ja enfosquit. Hero amatenta
lo far reverberà : los raigs s'escampen,
fereixen ja los ulls de l'ardit jove;
lo cremar d'aquell llum lo cor li crema.
De sobte de les ones ronc estrèpit
lo reté espaordit; mes, revifant-se,
amb aquestes paraules s'encoratja:
— Dû és l'amor, l'oceà com ell indòmit,
mes d'aigua no n'hi manca si m'abrusa
l'Amor, amb foc vivíssim, les entranyes.
Cor meu! que ets foc recorda! Llença't, llença't
a l'aigua confiat!... Per què vacil·les?
Del mar ignores que és nascuda Venus,
i els oceans domina i greus angoixes? —
Digué, i amb les dos mans llest se despulla,
se lliga fortament l'altiva testa,
ix corrent a la platja, i es capbuça
cuitant, sempre cuitant al far benèfic:
sol remer, sol pilot, i sol navili.
En tant, de l'alta torre Hero sotjava:
amb son mantell, al traidor vent atenta,
protegeix l'amat llum, afins que a Sestos,
retut per la maror, Leandre arriba,
i se l'emmena vers la sua torre.
Ja l'espòs, amarat, besa a la porta,
ella l'abraça i a son front li regalen
les gotes que del jove el front destil·la.
Sens trigar l'ascendeix a estancia pulcra;
l'eixuga, ungint-lo amb aromosa essencia
que allunya d'ell tota marina flaire.
Lo panteix va cessant. Ella reclina
son espòs, i, amb dolçura atemperant-lo,
tals mots li diu, que el cor de ditxa omplenen:
«Molt ets sofert, espòs, com no cap altre;
molt ets sofert! Prou ja d'aigua i fatiga
i prou d'ingrat farum de marins monstres. —
Tantost hagué parlat, somrient Venus
lo cast tàlem rubleix de murtra i roses.
Nupcies foren sens dances, llit sens himnes:
cap vate allí exalçà lo desposori,
ni agità lo jovent la teia ardenta,
ni famós dançarí pogué exhibir-s'hi,
ni cantà l'himeneu cap pare ο mare.
Un silenci mortal, lo fret, la fosca,
són les joies i honors esponsalicis;
i, com si tràgic fat seguís els nuvis,
com si himnes i gatzara d'ells desdissin,
res mai regositjà les castes núpcies,
ni mai veié l'Aurora el pobre Leandre,
que el tàlem nupcial prou coneixía.
Al clarejar lo jorn, envers Abidos
tornava regalat per dolces aures,
al pas que Hero, vestint la nivia túnica,
sos pares complaent, verge de dia
i muller amorosa de nit era.
Mil colps fou llur desig, al despedir-se,
que el sol se trasmuntés en lloc de néixer.
Abrusats los dos cors en flama immensa,
en secret sols de nit veure's podíen.
Dissort! Breu fou la vida, breus les nupcies,
les nupcies per les ones transportades.
L'hora, per fi, arribà de gels i boires;
los núvols congriant torbs i tempestes,
los humits elements i abims marítims
per los vents hivernals sorollats foren.
La tempesta vingué, rompent amb ímpetu
en mil i mil estelles per les roques
negre vaixell. Avís pel nauta intrèpid,
que de traidora mar discret se'n guardi.
Tu, jove coratjós, Leandre invicte,
no et detens pel furor de les onades;
tu veus del resplendor la guia certa
que llavors amb perfidia t'esperona
a confiar-te segur al Ponto en furia.
Bé devía, l'incauta infeliç Hero,
no encendre en aitals nits la clara estrella;
mes ai! se corsecava per Leandre!
Lo fat la cega i... dalt la torre mostra
de les Parques la fauç, per far de ditxes.
Era ja nit. Fort huracà es llençava
per les platges i mars, la Mort guiant-lo,
i naus amb naus arramba i les destroça.
L'esperançat Leandre, per reveure
son bé, es capbuça al caos, neda... neda...
i l'ona assalta l'ona, i s'acumula
en ingent munt lo líquid que al cel toca,
o, de l'abisme atret, irat s'hi enxomba.
Creix lo bramul dels vents : la tramontana
mistral, garbí i xaloc sens treva lluiten;
brogit estrepitós la mar atrona.
Quin martiri, Leandre, quin martiri!
Te prega tot sovint, marina Venus;
excels Neptú, l'auxili teu invoca;
ο Atis boreal, tampoc t'oblida.
Ningú el lliurà. No Amor deté les Parques.
Les onades l'assoten impetuoses
i ençà i enllà el capgiren, capolant-lo;
força li manca als peus i l'abandona;
lo seu braç s'encarcara i paralitza;
a dolls l'aigua se n'entra per sa boca,
beu lo líquid amarg a grans glopades,
i, com si en va lluís l'infel estrella,
forta ventada al fi sos raigs eclipsa
amb la vida i l'amor del fel Leandre.
Hero vetlla i escolta : la cor-gela
fatal pressentiment, de mort auguri.
L'aurora despuntà. Cerca febrosa
llucant des l'alta torre en la planuria,
si en té com apareix un lleu indici
del marit extraviat per llum extinta.
De cop en lo rocam veí s'aboca;
i, al veure de Leandre lo cadavre
fluctuant entre esculls, ja no vacil·la:
sa túnica esquinçant, los ulls saltant-li,
a daltabaix resolta es precipita.
Tal fou d'Hero la fi : davallà a l'ombra
cridada pel marit; llur infortuni
de nou als dos juntà, l'un d'altre digne.
Desembre de 1894