Hàmlet - Acte Tercer
| Sou al capítol «Acte Tercer» | |||||
| Hàmlet | |||||
|
Acte Segon | Acte Quart | 
| ||
I ¿no podeu, per indirecta enquesta,
arrencar-li el perquè de son desordre,
malmetent-se el gaudir de dies plàcids
amb perillosa i turbulent follia?
De que ell es sent torbat, ja bé ho confessa;
mes de la causa, en cap manera en parla.
Ni facilita mai que hom el sondegi
puix, amb llesta demència es fa endarrera,
tot just el conduïm a que ens declari
quelcom de son estat.
I com va rebre-us?
Com tot un cavaller.
Però mostrant una actitud forçada.
Abundós preguntant; mes, en respondre'ns,
més que avariciós.
¿Li heu fet proposta
de qualque passatemps?
Venint ací se'ns escaigué, senyora,
trobar uns comediants: vàrem parlar-n'hi,
i va semblar tenir-ne certa joia
tot conversant del cas. Ara ja els còmics
són a la Cort, i crec que tenen ordre
de fer, per ell, aqueixa nit, comèdia.
És molt cert. I em pregà que jo trametre
volgués a vostres majestats sa súplica
que us dignéssiu de veure-la i d'oir-la.
De tot bon cor; i m'acontenta força
que ell es decanti a això.
Bons cavallers, feu-n'hi creixent l'estímul,
i porteu-lo a gaudir d'aquests esbarjos.
Ho farem, mon senyor.
Dolça Gertrudis,
deixeu-nos vós també. Sota reserva
he fet que Hàmlet vinga aquí, i que es trobi,
com per atzar, aquí també, amb Ofelia.
El seu bon pare i jo mateix (espies
autoritzats) ens mantindrem de guisa
que, podent veure-ho tot sens ésser vistos,
judiquem clarament el llur encontre,
i, segons es comporti, deduir-ne
si són o no penes d'amor les penes
que el tenen afligit.
Vaig a obeir-vos.
I tant debò, pel que a vós toca, Ofèlia,
que fos vostra beutat causa sortosa
de l'esquerpor de Hàmlet: vós podríeu,
si fos així, fer-me esperar de veure'l
retornâ a bon camí per vostra gràcia,
i a honor dels dos.
Així ho pogués, senyora!
Ofèlia, passegeu. Si us p]au, grandesa,
entrem-nos en retret. (A Ofèlia.) Llegiu eix llibre:
l'exercici devot pot ser l'excusa
de veure-us sola. Ben sovint som dignes
de blasme per això (sovint es prova);
car, amb rostre devot i pietoses
accions, ensucrem fins al diable.
(A part.) Massa és cert! Que coentes fuetades
em donen eixos mots en la consciència!
La faç d'una perduda, ben pintada,
no és més lletja, davall de sa pintura,
del que és mon crim sota dels mots que em pinto.
O pes feixuc!
Sento que arriba, mon senyor: anem-nos-en.
Viure, o no viure: la qüestió és aqueixa:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i tonades d'ultratjant fortuna,
O aquell que s'arma contra un mar de penes
i amb les armes s'hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la cara és natural hereva,
és una fi que desitjar deuríem
devotament. Morir, dormir. Dormir!...
qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;
car en eix son de mort quins somnis poden
pervenir-nos, quan sigui ja despresa
la nostra pell mortal?... això ens detura:
aquesta és la temor que dóna al viure
tan llarg el patiment. Car ¿com hi hauria
qui les burles sofrís i els caps del segle,
els tropells del tirà, les fuetades
que ens vénen del superb, les agonies
d'un amor menyspreat, la inacabable
durada del pledeig, les insolències
de tots aquells que ens manen, i les cosses
que l'ingeni pacient rep dels indignes,
si un pogués fer-se a si mateix el compte
amb un res de punyal? qui sostindria,
suant i grinyolant, el pes del viure,
si un quelcom no temés, allà, darrera
de la mort (regió desconeguda
de la qual mai cap viatger retorna),
que ens pertorba el valer i ens fa ajupir-nos
als mals que ara sofrim, ans que llançar-nos
a d'altres que ignorem?... I així va fent-nos
covards a tots els homes la consciència;
i el nadiu vermelleig dels determinis
així s'esgrogueeix amb els reflexos
del pàl·lid pensament; i les empreses
de nirvi i d'ocasió, per a no veure-ho,
van desviant-se de llur curs i perden
fins el nom d'accions!... Sossega't,
ara. La bella Ofèlia!
(Entra Ofèlia.)
En tes pregàries, nimfa,
no oblidis mos pecats.
Mon bon senyor:
com esteu, de salut, d'ençà d'un dies?
Mercès, humils mercès: molt bé, bé, bé.
Mon senyor: tinc rebuts uns presents vostres que desitjo temps ha de retornar-vos, i ara us deman que reprengueu.
Jo? No:
jo mai us doní res.
Prou sé bé, mon senyor, que me'ls donàreu;
i, amb ells, paraules de tan dolça essència
que els feien molt més rics. Llur flaire fosa,
tornin a vós; puix per al cor que és noble,
pobra cosa esdevé el més ric present
si esdevé el donador indiferent.
Veu's-els ací, senyor.
All! ah! Sou honesta?
Senyor!
I sou formosa?
Què vol dir vostra senyoria?
Que, si sou honesta i bella, vostra honestedat no hauria d'admetre parlament amb vostra beutat.
¿Pot, la beutat, senyor, tenir millor comerç que amb l'honestedat?
Verament, sí; car el poder de la beutat transformaria més prompte l'honestedat, de ço que és, en una mitjancera, que no pas la força de l'honestedat faria de la beutat sa consemblanta. Això, abans, era una paradoxa; mes, al temps d'ara, és fet provat. Un cop vaig estimar-vos.
Així, en efecte, mon senyor, vàreu fer-m'ho creure.
Devíeu no haver-me cregut; car la virtut no es pot inocular tant, en nostre vell tronc, que ens el pugui mudar. No us estimava.
La decepció major ha estat per a mi.
Vés-te'n a un convent: ¿per què has de ferte criadora de pecadors? Jo mateix, trobo que só tolerable-
ment honest; i puc, no obstant, acusar-me de tals coses, que millor fóra que la meva mare no m'hagués posat al món. Só orgullós, vanitós, venjatiu i amb més maleses a punt que pensaments no tinc per a conjuminar-les, imaginació per a donar-los forma, i temps per a executar-les. ¿Per què, gent així com jo, cal que s'arrosseguin entre cels i terra? Som tots uns coquins errants: no en creguis cap, de nosaltres. Vés a un convent. On és, ton pare?
A casa, mon senyor.
Doncs fes que li tanquin bé les portes, perquè no pugui fer ximpleries en lloc més que a casa. Adéu.
(A part.) Bondat del Cel, aideu-lo!
Si et cases et donaré de dot aquesta calamitat: per més que siguis tan casta com el glaç, tan pura com la neu, no t'escaparàs de la calúmnia. Vés a un convent, vés a un convent. Adéu. I, si per cas tens de casar-te, esposa un foll, car els hòmens de seny prou saben la mena de monstres en què els torneu. Al convent, al convent, i fins de pressa! Adéu.
(A part.) Poders del Cel, guariu-lo!
Prou he sentit també parlar de les vostres untures. Déu vos ha donat una cara, i vosaltres vos en feu una altra. Aneu a saltirons, marxeu al pas, parleu xiuxiuejant, falsegeu el que Déu ha fet, i dels vostres atreviments vos en feu la vostra ignorància. Vés-te'n: ja en tinc prou. Això em lleva el seny. Et dic
que ja no se'n faran més, de casaments; i que els que ja són casats (tots menys un) viuran: els altres seguiran com són. Al convent, al convent! (Ix.)
Oh! com s'és fos un esperit tan noble!
L'encant de cortesans, la llengua, el glavi
d'escolars i guerrers, les espectances
i la rosa encisera d'un gran regne;
l'espill dels bells estils, que ell emmotllava;
l'afany del curiós... tot, tot per terra!
I jo, la pobra i trista entre les dones,
que he gaudit la cançó de sos mots dolços,
veig ara eix pensament potent i noble
fet campana a destò, dura, esquerdada;
i el model sens parell, la flor dels joves,
perdut per la follia! Oh! n'és, de trist,
veure el que veig, havent vist el que he vist!
Amor? No és per aquí, que va son mal;
ni el que ha parlat, encar que un poc excèntric,
tampoc és de follia. Porta a l'ànima
quelcom on tota sa tristesa es cova;
i em temo que eix covar, en rompre closca,
dugui greus mals. I per a prevenir-los,
he pres ràpidament el determini
d'enviar-lo a Anglaterra, a tota pressa,
reclamant les anyades ja vençudes
del tribut que se'ns deu. Potser la vista
de mars i terres diferents, d'objectes
variats, li trauran eixes quimeres
que porta al cor i son cervell trasbalsen
fent-lo altre del que és. Què vos en sembla?
Que va molt bé. Però jo em penso, encara,
que l'inici i començ de sa malura
ve d'amor contrariat. No cal, Ofèlia,
que ens diguis res del que t'ha dit lord Hàmlet:
ho hem sentit tot. Senyor, feu ço que us plagui;
mes, si us apar, després de la comèdia,
feu que la reina i mare, amb ell a soles,
tracti d'aconseguir que descobreixi
son mal quin és, i que l'en renyi força.
Jo ja m'ajustaré, si us plau, de guisa
que tot ho escolti. Si no el venç, llavores
feu que vagi a Anglaterra, o confíneu-lo
on vostra saviesa determini.
Així s'acomplirà, car la follia
dels grans cal vigilar de nit i dia. (Ix.)
Digueu el parlament (vos ho prego) tal com jo vos l'he pronunciat, movent amb naturalitat la llengua; puix si l'escridasseu, com fan alguns companys vostres, m'agradarà tant com si digués els meus versos el pregoner. Ni moveu massa la mà, així, com si serréssiu l'aire, ans cal fer-ho tot gentilment; car en ple torrent, en mig la tempesta, i, si així puc dir-ho, dins el xuclador de la passió, heu d'aconseguir i transmetre una temperança que en suavitzi l'aspror. M'arriba a ofendre fins dins de l'ànima d'oir un bigardàs emperrucat fer malbé, fer a bocins, un passatge apassionat, per afalagar el públic de la
graonada, la major part del qual no entén altre que ço que són crits i pantomimes. Amb el fuet mereixia ésser tractat algú que exagerava la ferotgia de Termagant i que a Herodes el feia encara més Herodes. Eviteu això, creieu-me.
Ho asseguro a vostra honor.
Tampoc sigueu massa mansoi, ans deixeu que la discreció vos tutoritzi; que l'acció s'aparelli amb la paraula i la paraula amb l'acció, tenint compte, especialment de no anar mai més enllà de la naturalitat de la natura; car, estrafer-la, és contrariar ço que la representació escènica es proposa, que, des del seu principi fins avui, ha estat i és, de posar-li a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fisonomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia cara, i el cos i edat del temps en son ésser i forma. Ultrapassar això, o quedar-s'hi curt, ni que faci riure els ignorants, farà pena als discrets, la censura dels quals, en vostre apreci, heu d'estimar-la més que el teatre ple dels altres. Comediants he vist treballar, i que altres aplaudien, i molt (per no dir sacrílegament), que sense tenir accent ni l'aire de cristians, ni de pagans, ni de turcs, s'inflaven i bramulaven talment, que jo em creguí que algun manobre de la natura els havia fet tan mal fets, puix imitaven la humanitat de faisó tan abominable.
Penso senyor, que d'això ens en hem corregit ün bon xic.
Corregiu-vos-en del tot. Ah! i que els que fan els graciosos no diguin res més que el que hi hagi en
llurs papers; car n'hi ha que es riuen d'ells mateixos per fer riure als necis, ni que llavors travessi l'obra un moment que demani atenció. Això és una baixesa que demostra, a més, la pobra ambició del graciós que l'usa. Aneu, i prepareu-vos.
I bé, mon lord: presenciarà el rei la comèdia?
I la reina també: serà aviat.
Digueu als actors que s'apressin.
Voleu també dir-los que s'apressin?
Sí, mon senyor.
Com! Horaci?
Aquí em teniu, mon bon senyor, al vostre servei.
Ets, Horaci, a l'ensems, el més bon home
i amb qui més m'ha plagut de fer converses.
Bon senyor...
No, no pensis que t'adulo;
de tú ¿quin aventatge esperaria,
si altres rendes no tens que el teu ingeni
per menjar i vestir? ¿Per què adular-los
als pobres? No: les emmelades llengües
llepin l'absurda pompa, i les més fluixes
frontisses dels genolls facin gaiato
on la paga segueixi a la baixesa.
Puc dir-t'ho? Doncs d'ençà que la meva ànima
va ser mestressa de triar, i els hòmens
arribà a distingir, va segellar-te,
elegint-te per seu. Car t'he vist sempre
com un que ho sofreix tot, com si tal cosa;
que dels cops i favors de la Fortuna
li'n dóna iguals mercès; i són sortosos
aquells en qui la sang i el seny s'avenen
talment, que la Fortuna no pot fer-ne
flabiols per sos dits, a son caprici
fent-los o no sonar. Dona'm un home
no esclau d'una passió, i he de posar-me'l
al fons del cor... (què dic!)... al cor del cor,
com a tu et tinc. Mes, d'això, prou, per ara.
Davant del rei avui hi haurà comèdia.
Una escena retreu les circumstàncies
que t'he contades de la mort del pare.
T'ho prego, doncs: quan eixa escena vegis,
i anotant-ho bé tot amb tota l'ànima,
observa a l'oncle. Si el gran crim que oculta
no surt del cau tot sol en cert passatge,
és un damnat fantasma el que vam veure,
i el meu imaginar, cosa tan sutza
com l'antre de Vulcà. Vigila força:
jo, els ulls, els mantindré fits en sa cara;
i després juntarem nostres judicis
confrontant el que ens sembli.
Bé, senyor:
si se'm fa fonedís durant l'escena
i s'escapa de mi, pago pel lladre.
Va a començar; jo he d'afectà inconsciència.
Cerca't un lloc.
(Marxa danesa: trompetería. Entren el Rei, la Reina, Polònius, Ofèlia, Rosencrantz, Guildenstern i altres.)
Com esteu, cosí Hàmlet?
En bona fe, molt bé: fet plat de camaleó. Em nodeixo d'aire, de promeses falses. Així no podríeu engreixar capons.
Res tinc que veure amb eixa resposta, Hàmlet: vostres mots no van per a mi.
No, ni per a mi tampoc. (A Polònius.) ¿No m'haveu dit, senyor, que un cop vàreu representar comèdia a la Universitat?
Cert és, mon senyor; i em judicaren un bon còmic.
Quin paper vàreu fer?
Vaig fer de Juli Cèsar: em mataven al Capitoli: em matava Brutus.
Era un brutàs paper, el seu, matant allí un vedell tan gros. Són apunt, els actors?
Sí, mon senyor: sols esperen vostre avís.
Vina ací, fill meu: asseu-te a ma vora.
No, mare meva: hi ha ací un metall més atractiu.
(Al Rei.) Oh, oh! Veieu això?
(Als peus d'Ofèlia.) Puc posar-me a vostra falda?
No, mon senyor.
Vull dir, recolzar-hi el cap.
Sí, mon senyor. (Ho fa.)
Penseu que volia dir coses de rústic?
No penso res, mon senyor.
És un heli pensament, el de trobar-se a frec de cames d'una noia.
Dieu...
Res.
Esteu gai, mon senyor.
Qui! jo?
Sí, mon senyor.
O Déu! Vos entretinc. ¿Qué té de fer, un home, sinó estar gai? Mireu, si no, que alegre està, la mare, i tot just fa dues hores que el pare ha mort.
Oh! no! Dos cops dos mesos.
Tant de temps fa? Doncs que el diable vagi de dol, car jo he de vestir-me de roba clara. O Cels! dos mesos ha, i encar no és oblidat! Aleshores cal esperar que la memòria d'un gran home el sobrevisqui un bon mig any. Mes, per Maria santíssima!, que no s'oblidi de bastir alguna església; car altrament patirà de que se'n recordin com del cavallet de cartró, que diu l'epitafi:
ja ningú se'n recorda
del cavall de cartró!»
(Entra un Rei i una Reina molt amorosos: la Reina abraçant-lo a ell, i ell a ella. La Reina se li agenolla amb grans protestes. Ell l'aixeca, inclinant el cap fins a tocar son coll. S'ajeu ell sobre un llit de flors; i, en veure'l adormit, ella se'n va. Entra llavors un personatge que lleva la corona al Rei, el besa, li degota unes metzines a l'orella, i s'escapoleix. Torna la Reina, veu el Rei mort, i es debat apassionadament. L'Emmetzinador, amb dos o tres actors muts, entra de bell nou i fa extremituds de pena amb ella. S'enduen el mort. L'Emmetzinador fa la cort a la Reina i li ofereix presents. Ella sembla refusar de prompte, i després accepta.)
Què vol dir, això, mon senyor?
Verament, un fosc mal-hecho: una malesa.
Em penso que es deu referir a l'argument de l'obra.
Eix minyó ens ho dirà: els comediants no saben guardar secrets: tot ho conten.
Ens contarà què vol dir la pantomima?
Certament; i totes les que vulgueu mostrar-li. Si no us doneu vergonya de fer-ne alguna, tampoc se'n donarà ell de fervos-en l'explicació.
Sou dolent, sou dolent. Escolteu l'obra.
«Per la nostra tragèdia, i per nosaltres,
inclinant-nos davant vostra clemència,
vos demanem oïda pacient.»
Això és un pròleg, o la llegenda d'una baga?
Breu és, mon senyor.
Com l'amor de dona.
Trenta cops en son carro Apol voltava
de Tel·lus les turgències, i la blava
salabror de Neptú; trenta dotzenes
de llunes, amb llurs flames alienes,
han dat llur tomb al món, d'ençà que, amants,
l'amor ens uní els cors, i nostres mans
l'Himeneu, estrenyent amb sagrats llaços
l'afecció mutual de nostres braços.
I altres tants lluna i sol en puguin fer,
gaudint nosaltres nostre amor sincer.
Però, pobra de mi!, d'un temps ençà
vos veig tan trist i malaltís, que ja
temo per vós. Mes, enc que us parli així,
no us apeneu ni en féssiu cas, de mi:
les dones temen segons és l'amor.
0 molt o gens: va per extrems, senyor.
Del meu amor ja en teniu coneixença,
i és tal l'amor com abans la temença.
En gran amor, d'un petit dubte tems;
i en créixe' el dubte creix l'amor ensems.
Temo, amor meu, de perdre't, i aviat:
les meves forces m'han abandonat,
i tu viuràs en eix bell món, després,
volguda i honorada; i si escaigués
que un bon marit trobessis...
Jamai, no!,
que eix amor, en mon pit, fóra un traidô.
Damnada siga amb un segon marit!
La que altre en pren, és que el primer ha occit.
(A part.) Absenta! absenta!...
D'un segon casament, la part major
són motius d'interès, i cap d'amor:
occiria altre cop el mort marit
quan em besés un altre espòs al llit.
Penso que ara tu ho creus, el que has parlat;
mes sovint els propòsits s'han trencat.
El propòsit depèn de la memòria:
neix molt viu, mes sa força és transitòria.
Es un bell fruit que, verd, en l'arbre lluu,
i que cau sens sacsar-lo en ser madû;
puix és ben natural que ens oblidem
de fer-nos pagament del que ens devem,
i que el que amb passió ens hem proposat,
morta la passió, sigui esborrat.
L'extrem, així de dol com d'alegria,
actuant, destrueix ço que voldria.
El goig riu més on la dolor més plora;
i, un accident de res, mostra a tota hora
el riure trist i la dolô alegrada,
car del món no és eterna la durada,
ni en nosaltres admira que els amors
siguin, seguint Fortuna, mudadors.
I ¿qui ho sap, si és l'amor qui duu a Fortuna,
0 Fortuna a l'amor? Es veu, tot d'una,
d'un gran que perd favor, perdre els amics;
que el pobre alçat fa amics dels enemics;
1 és que l'amor a la Fortuna va,
car d'amics, el potent, sempre en tindrà,
i el caigut que fa prova d'un amic
s'ajusta dretament un enemic.
Mes, per finir per on he començat,
van tan contraris el valer i el fat,
que ço que projectem acaba en res:
nostre és l'intent, però la fi no ho és.
Penses, doncs, que no vols més desposori:
ton voler morirà quan l'altre mori.
¡Que el Cel no em doni llum ni pa la terra,
que dia i nit tingui el repòs en guerra,
que es tornin desesper fe i esperança,
que ermitana presó em sigui alegrança,
que el dany que esgrogueeix la faç joiosa
deixi ma il·lusió rompuda i fosa,
i ací i allà m'acori etern penar,
si, un cop vídua, torno a emmaridar!»
I si ara manqués a son jurament?
«Fort heu jurat! Deixeu-me un poc, aimia:
em sento tèrbol, i oblidar voldria
aquest jorn tedios, dormint. (S'adorm.)
Que us bressi,
bon sòn; mai la dissort se'ns atravessi.»
Senyora, que us sembla, la comèdia?
Em sembla que la dama fa massa protestacions.
Sí, però complirà sa paraula.
Coneixeu l'argument? No conté pas res que ofengui?
No, no: tot és de per riure; emmetzinen de per riure; i per a res del món hi ha ofensa.
Com s'anomena, la comèdia?
La ratera. Ben entès: metafòricament. Eixa obra és la imatge d'una mort que s'acomplí a Viena. Gonzago
és el nom del rei; el de la seva muller, Baptista. De seguida ho veureu: és una mala peça! Mes ¿qué hi fa? A vostra majestat i a mi, que tenim l'ànima neta, no ens afecta: (Entra Llucià.) Aqueix és Llúcia, nebot del rei.
Sou tan útil com el chor, mon senyor.
Podria fer d'intèrpret entre vostre amador i vós, si pogués veure jugar els putxinel·lis.
Sou punxent, mon senyor; sou punxent.
Prou us costaria, si m'haguessiu d'esmossar.
Millor i pitjor.
Talment així us passarà amb els vostres marits. Comença, assassí: prou de damnades ganyotes, i comença, mala pesta. Anem: «El corb cridaire està clamant venjança.»
«Negre intent, llesta mà, metzina i hora: tot s'ajusta a plaê; ningú a la vora. Verí d'arrels a mitja nit col·lectes, i amb baf d'Hècate vil tres cops infectes: amb ton màgic poder i acció espantosa, ràpid usurpa vida sanitosa.»
L'emmetzina en el jardí per suplantar-lo. Es diu Gonzago. És una història vera, escrita elegantment en italià. Veureu ara, tot seguit, com l'assassí es fa seu l'amor de la muller de Gonzago.
El rei s'aixeca!
I ara; s'espanta d'un fals incendi?
(Al Rei.) — Com vos sentiu, mon senyor?
Detureu la comèdia.
Feu-me llum! Eixim!
Llum! llum! llum!
«Mentre s'esmuny plorant el cérvol ja ferit,
va el cervolet trescant:
cal que hi hagi desperts mentre altres són al llit;
i així va el món rutllant.»
Això, amic, amb força plomes i un parell de grans llaços a les sabates, si la Fortuna se'm girés d'esquena, ¿no és cert que em podria fer entrar a la part en un escamot de còmics?
A mig punt.
A punt sencer, vos dic.
«Car deus saber, Damon volgut,
que eix reialme ha perdut
al mateix Jove. I ara regna aquí
un vertader... gall dindi.»
Bé podíeu posar-hi consonant.
Ai, bon Horaci! Ja em jugaria mil lliures sobre la paraula del fantasma! Te n'has adonat?
Perfectament, senyor.
Tan prompte es parlà d'emmetzinament...
Ho he notat bé.
Ha, ha! Vinguin els músics; aquells del flabiol!
Car, si al rei la comèdia no és plaent,
serà que no li plau... és evident.
Bon senyor, consentiu-me parlar-vos un mot.
Tota una història.
El rei, senyor...
Sí, bé: com es troba?
S'és retirat amb greu desassossec.
Per ço que ha begut?
No, mon senyor: per gran còlera.
Vostra prudència es mostraria més esplendorosa contant això a son metge; car si só jo qui li ha de receptar la purga, pot ser que l'enuig se li augmenti.
Bon mon senyor, conformeu d'alguna manera el vostre parlar, i no us deseixiu tan bruscament de ço que us dic.
Ja m'heu lligat, senyor: expliqueu-vos.
La reina, vostra mare, amb la major aflicció d'esperit m'ha encarregat de veure-us.
Sigueu, senyor, molt ben vingut.
Bah, mon senyor! eixa cortesia no és de llei. Si us plau donar-me una resposta raonable, vos trametré les ordres de la vostra mare: si no, perdoneu-me, i anant-me'n acabaré ma comissió.
Senyor, no puc.
Que no podeu, mon senyor?
Donar-vos una resposta raonable! Mon esperit està malalt. Mes, per a respondre-us tal com puc, em teniu a vostres ordres; o, tal com heu dit, a les ordres de la meva mare. Prou, per tant, i a l'assumpte. La meva mare, dieu...
Veu's ací el que diu: que vostre comportament l'ha colpida de sorpresa i admiració.
0 admirable fill, que així pot sorpendre a la seva mare! Mes ¿no hi ha ròssec, als talons d'eixa admiració de la meva mare? Expliqueu-vos.
Desitja parlar amb vós, en sa cambra, abans que us en aneu al llit.
Obeiré, encar que fos cent cops la meva mare. ¿Teniu altra cosa a tractar amb mi?
En altre temps, senyor, vós m'estimàveu.
I ara també.
Mon bon senyor: ¿quina és la causa de vostra destemprança? Vós vos tanqueu, segurament, la porta de vostra llibertat negant-vos a confiar a l'amic els vostres mals.
Em manca esdevenidor.
¿Cora pot ésser que això siga, quan compteu amb el vot del mateix rei per a succeïr-lo a Dinamarca?
Es veritat, però, mentre l'herba a creix... diu el vell proverbi.
Oh! els flabiolers! Deixeu-me'n veure un. Per acabar amb vós: (A Guildenstern a part.) ¿per què cerqueu de guanyar-me el vent, com si volguéssiu fer-me caure en un parany?}}
Si mon amor fos tan gosat, ben groller fóra mon amor.
Això ho entenc prou bé. Voleu tocar aquest flabiol?
Mon senyor, no en sé.
Vos ho demano.
Creieu-me: no en sé.
Vos ho prego.
No en conec res, d'això, mon senyor.
És tan senzill com de dir mentides: aneu posant vostres dits sobre aqueixos forats, bufeu amb la boca, i en brollarà la música més galana. Veieu? això és per a fer els punts.
Mes jo no en puc treure cap harmonia, car no en sé l'art.
¡Aleshores, penseu quina mena de pobra cosa us creieu que só! ¡Tocar-me a mi, figurar-vos que em coneixíeu els registres, arrencar-me els secrets del cor, teure de mi de la nota més profunda a la més alta; i, havent-hi molta més música i molta més veu en aqueix petitó instrument, no el sabeu fer parlar! Per ma sang! ¿Vos creieu que só jo més fàcil de tocar que aqueix flabiol? Penseu-vos de mi que só l'instrument que us plagui, mes, per molt que em cerqueu els registres, a mi no em sonareu.
Que Déu us beneeixi, senyor.
La reina, mon senyor, desitja parlar-vos tot seguit.
¿Veieu, al lluny, aquell núvol que bo i té la forma d'un camell?
Per la santa missa, que és, en efecte, com un camell!
M'apar una sargantana.
Té l'espatlla de sargantana.
O com de ballena.
S'hi assembla molt, a una ballena.
Aleshores me'n vaig a veure la mare tot seguit. (A part.) (Em fan boig tant com pugui desitjar.) Hi aniré tot seguit.
Li ho diré. (Ix Polònius.)
Tot seguit prompte és dit. Amics, deixeu-me.
Hora és aquesta a encantaments propícia,
badallen els fossars, l'infern engega
infecte baf al món: ara podria
beure calenta sang i fer tals coses
espaventables que en presenciar-les,
el jorn s'estremiria. Calma, calma!
Anem envers la mare. Cor, no siguis
inhumà; que jamai arribi a veure's
l'esperit de Neró dins mon pit noble:
siguis cruel, mes no contra natura.
Parla amb punyals, mes el punyal no l'usis,
i en això llengua i cor sien hipòcrites;
car, com siga que els mots puguin colpir-la,
jamai, cor meu, consentis en ferir-la!
No m'és grat, ni viurem en segurança,
permetent que gambadi sa follia.
Prepareu-vos, per tant: vostra ambaixada
despatxaré ràpidament, i el príncep
farà via amb vosaltres a Anglaterra.
Les condicions de nostre estat no admeten
perills tan greus com a cada hora brollen
de sa follia.
En curarem nosaltres;
que és noble inquietud, religiosa,
servar a cobri a tants i tants que a càrrec
de vostra majestat viuen i mengen.
La vida, fins d'un qualsevol, obliga,
amb tot el seu braó i amb tot l'ingeni,
a lliurar-se de mal: doncs més encara
la d'aquell esperit que tantes vides
té pendents i eixopluga amb sa fortuna.
Quan mor la majestat, no mor mai sola;
engoleix, com regolf, ço que té pròxim;
és una roda de gran tomb, fixada
al cim del més alt pic, que sosté i porta
cent mil coses menudes relligades
a sos immensos raigs: per això, en caure,
els annexes menuts, les coses xiques,
de menor conseqüència, dins l'estrèpit
se'n van de sa ruïna. El rei tot sol,
no plora mai sens general condol.
Armeu-vos, doncs, de pressa pel viatge,
car hem de travar bé aqueixa amenaça
que ara es mou massa lliure.
Ens darem pressa.
Senyor, se'n va a la cambra de la reina.
Darrera d'un tapís faré de guisa
d'escoltar ço que passi: us asseguro
que ella el posarà a ratlla; car, com dèieu
(i ho dèieu amb molt seny), cal que en l'encontre
algú més que una mare l'examini;
puix ella, parcial per la natura,
podria anar errada en ço que escolti.
Adéu, mon sobirà: ja aniré a veure-us
abans que al llit aneu, per a contar-vos
el que pugui saber.
Bon lord, mil gràcies.
Rancior de mon crim! Del cel la senten,
car té damunt la damnació primera...
és la mort d'un germà. M'és impossible
fê oració; car, si mogut m'hi sento.
amb ver desig, tot m'ho desfà la força
del crim, que té més força que els desigs;
i, com un home atret per doble afany,
resto pensant a quin primé atendria,
i cap n'atenc. Ni que eixa mà avorrida
fos més xopa del que és de sang germana,
¿és que a dalt del bon cel no hi ha prou pluja
per deixar-la com neu? Doncs, ¿per què és bona,
la gràcia, si del crim no afronta el rostre?
I ¿qué hi ha, en l'oració, si no és la doble
fortitud que suporta el que rellisca
i perdona al caigut? Doncs ulls en l'aire,
i esborri's mon pecat. Mes ¿quina forma
donaré a mon pregar, que m'aprofiti?
— Perdoneu-me, Senyor, mon crim infecte...—
Això és inútil, puix retinc encara,
d'aquelles coses que assassí van fer-me:
mon tron, ma ambició, la meva reina.
Com hi ha perdó, sens reparar l'ultratge?
Pels vils camins del món, la mà daurada
del crim pot fé endarrera la justícia,
i amb el guany criminal sovint es compra
la llei; mes no és així damunt nosaltres;
no hi val, l'habilitat: allí es pledeja
la causa al natural, i som nosaltres
mateixos, compel·lits per nostres culpes,
a fornir-ne la prova. Doncs què em resta?
Provâ el penediment fins on arriba?
Mes ¿on ha d'aribar, pel miserable
que no es sap penedir? ¡Oh, ma consciència,
tan negra com la mort! ¡Ànima sutza presa
en el vesc de què pretens lliurar-te i,
com més te'n debats, més t'hi empresones!
Àngels, aideu-me! Provaré! ¡Flecteu-vos,
genolls rebels! I tu, cor meu, on vibren
cordes d'acer, ablana't com si fossis
de tend rums de l'infant que ve de néixer.
Tot pot acabar bé.
Ara ho puc fer ben bé, puix ara prega
i ara he de fer-ho. I se'n va al Cel, llavores!
I així resto venjat? Cal deturar-s'hi.
Un vilà mata al pare; jo, en retorn,
son únic fill, a aquest vilà, el trameto...
al Cel!
Mes això és mercè i paga, i no venjança.
Ell matà al pare entre els enfits de gola,
florint, com saba al maig, totes ses culpes;
i el càstig, fora el Cel, qui pot saber-lo!
Mes, per l'ocasió i nostres judicis,
deu ésser força greu; i ¿jo em creuria
venjar-me bé d'aquest, ara, matant-lo
al bell moment que ell es netejà l'ànima
quan ja és bo i saonat per deixà'l viure?
No! no, mon glavi!
Cerca un temps més horrid,
que siga irat, en sòn d'embriaguesa,
en les folgances de son llit d'incest;
jugant, jurant o executant tals coses
que no deixin remei per a salvar-se.
Escomet-lo llavors perquè cossegi
al Cel amb sos talons, i que damnada
pugui mirar-se l'ànima, i tan negra
com l'infern on caurà. — La meva mare
deu frisar-se esperant.—No t'és metgia,
el que faig: sols prolonga ta agonia.
Munten el mots, mes no els segueix l'anhel;
i els mots, sens l'esperit, mai van al Cel.
Ve tot seguit. Tracteu de dominar-lo:
digueu-li que sos fets han estat massa
atrevits perquè puguin comportar-se
i que ja vostra gràcia ha hagut de metre's
entre ell i el rei irat, per defensar-lo.
Vaig a escondir-me ací. Sigueu severa:
creieu-me.
Mare! mare!
En don fermança.
No temeu, i allunyeu-vos, que ja el sento.
I bé, mare: què hi ha?
Hàmlet, fas a ton pare gran ofensa.
Mare, feu a mon pare gran ofensa.
Anem, anem: respons amb llengua frívola.
Aneu: vós pregunteu amb mala llengua.
Què és això, Hàmlet? De què tractes, ara?
Oblides qui só jo?
De cap manera,
per la creu! Sou la reina; sou l'esposa
del germà de qui fou el marit vostre;
i sou (així no fos!) la meva mare.
Llavors faré que et parlin els que poden.
Bé, bé, asseieu-vos; d'aquí no us podeu moure fins que us dreci un mirall on pugueu veure vostre interior més íntim.
Què vols ferme?
No voldràs pas matar-me?... Ací! socors!...
Socors! socors!
Què hi ha? Una rata? Va un ducat que és morta?
Só mort! (Se'l sent caure darrera el tapís.)
Pobra de mi! Què has fet?
Doncs... no ho sé pas. És el rei?
Oh! com és folla, aqueixa acció sagnant!
Una acció sagnant! Boi tan dolenta,
ma bona mare, com matar un rei
per a després amb son germà casar-se.
Matar un rei?
És el que he dit, senyora.
Adéu, tu, vil intrús, foll d'imprudència!
T'he pres per qui et millora: ha estat ton astre.
Ja has vist que hi ha perill, a moure's massa.
Prou retorcer les mans: calma! Asseieu-vos,
i us retorceré el cor. Que vull retòrce'l,
si el teniu d'una estofa penetrable;
si l'hàbit maleït no n'ha fet bronze
tan dur que el sentiment ja no l'atenyi.
I jo ¿qué he fet perquè ta llengua gosi
brandar en contra meva mots tan aspres?
Un acte tal que emmusteeix i ensutza
la gràcia i la rubor de la modèstia;
que en diu, de la virtut, hipocresia;
que arrenca del bell front d'un amor jove
la rosa, per deixar-hi taca infecta,
i que els vots nupcials trasmuda en falsos
com juraments de jugadors de daus:
és un fet tal com si del cos del pacte
se'n llencés l'esperit, i esdevingués
l'amant religió, verbal rapsòdia!
La faç del cel s'avergonyeix, i àdhuc
aquesta massa material tan dura,
trista la cara com tement son jutge,
perd el seny davant l'acte!
Mes ¿quin acte.
que crida i trona tant en esmentar-se?
Aquí teniu, en eix retrat i eix altre,
de dos germans el contrafet aspecte.
Quina gràcia, mireu!, hi ha en eixes celles!
El cabell és d'Apol, el front de Jove,
l'ull com de Mars, per comandâ i que el temin
i en prestança retreu l'herald Mercuri
sobre d'un cingle tocacels posant-se:
una forma, un conjunt, on es diria
que cada déu hi deposà sa marca
per dar al món l'acompliment d'un home.
Eix fou vostre marit. Esguardeu l'altre:
eix és vostre marit: l'espiga negra
podrint el bon germà, l'espiga sana.
Teniu ulls? ¿Com deixàreu tan bell viure
per engreixar dins un fangar? No hi vèieu?
I d'amor no en parleu, car als anys vostres
els jocs de sang s'ablanen, s'humilien,
per servir el judici; i ¿quin judici
podria anar d'aquest a aquell? Sens dubte
que serveu els sentits, car d'altra guisa
vos mancaria el moure-us; mes sens dubte
que apoplèctic es troba el sentit vostre,
car ni el foll erra així, ni mai s'ajupen
tant els sentits al pasme que no es quedin
nocions de tria que servir-los puguin
davant tal diferència. ¿Quin dimoni
on aquest joc tan orb va replegar-vos?
Tacte sens vista, visió sens tacte,
oïts sens ulls ni mans, la flaire sola,
0 d'algun ver sentit la part malalta,
jamai podia tant embestiolar-vos.
La rubor de vergonya, què s'és feta?
Si tens, infern rebel, poder per moure
motius al moll de l'os d'una matrona,
sigui, al flam jove) la virtut de cera
que el propi foc vagi fonent; proclama
que vergonya no hi ha si empeny l'ardència,
puix el gebre mateix tan viu es crema,
1 es la raó la que al desig atia.
No parlis més, no parlis més, o Hàmlet!,
que els ulls em fas girar a dins de l'ànima,
i hi miro taques de negror profunda
que no es netejaran.
I això per viure
en la rància suor d'un llit infecte,
covant corrupció, gaudint dolceses
sobre un eixoll!...
No em parlis més! t'ho prego!
No més, bon Hàmlet!
Un vilà assassí!
baix, que no és, de vint parts una, delme
del senyor que heu tingut! un foll de reis!
un tallabosses del podê i l'imperi,
que furta d'un calaix rica corona,
i l'embutxaca ràpid!
Prou, prou, Hàmlet!
Un rei de peces i retalls...
Salveu-me i abrigueu-me amb vostres ales
guardes del Cel!... Què vol vostra grandesa?
O Déu! És boig!
¿Veniu potsê a renyar el fill tardívol
que, malversant l'ira i el temps, ajorna
l'acte cabdal de vostra greu comanda?
Oh! digueu!
No ho oblidis: ma visita
és sols per atiar ton fred propòsit.
Mes guaita com ta mare és abatuda!
Posa't entre ella i son trasbals de l'ànima!
Pensa que dèbils cors fan obres fortes.
Parla-li, Hàmlet.
Com esteu, senyora?
I tu, ai!, com estàs,
quan veig que els ulls a la buidor s'adrecen
i amb l'aire incorporal mantens discursos!
Irat ton esperit, t'ix ulls enfora,
i, com soldats dormint, al toc d'alarma,
tos cabells, ja acotxats, com coses vives
s'aixequen, resten drets. O gentil fill!
Ruixa la flama i foc de ton deliri,
de paciència freda. Doncs què mires?
A ell, a ell! Mireu com lluu tot pàl·lid!
Sa forma i son penar, parlant a pedres
les farien sensibles. No em mireu
si no voleu amb pietosos actes
mudar mon greu voler; llavors mes obres
pendran color més ajustat: tal volta,
en lloc del de la sang, el de les llàgrimes.
Però a qui dius això?
Res veieu, mare?
Res de res; i veig bé tot el que hi ha.
Res tampoc heu sentit?
Sols a nosaltres.
Mireu allí! mireu com ell s'allunya!
És el pare, vestit com quan vivia!
Mireu! ara mateix creua la porta.
Això només que ton cervell ho inventa;
que eixa forma sens cos és ton deliri
qui se la fa.
Deliri!
El meu pols, com el vostre, el temps mesura
tranquil, i sona bé: no és de follia,
ço que us he dit; puix si refem col·loqui,
el meu cas mot a mot repetiria,
i el foll es perd ben tost amb ses gambades.
Bandegeu, mare, per amor de Déu
de l'esperit eix adulaire bàlsam:
que no és el vostre crim, que és ma follia
qui us parla. Això només faria créixer
un tel de pell damunt la part infecta;
mines obrint corrupció ja rància
per tots indrets, augmentaria oculta.
Confesseu-vos al Cel, arrepentiu-vos
del passat: eviteu el que vindria
i no esbargiu adob sobre mala herba
per dar-li més ufana. Ara us demano
perdó per mos consells; car, en la grassa
curta alè d'aquests temps, és la mateixa
virtut qui ha d'impetrar perdó del vici,
i fer-li reverència i festejar-lo
perquè admeti que un hom son bé li faci.
El cor pel mig m'has esberlat, mon Hàmlet,
Doncs llanceu la pitjor, la part dolenta,
i amb la meitat restant visqueu més pura.
Bona nit. No aneu pas al llit de l'oncle:
si no teniu virtut, almenys fingiu-ne.
Eix monstre, l'hàbit, que els sentits devora,
vest de diable. I en això és un àngel;
de l'usar belles accions i bones
en fa igualment vestit, en fa lliurea
prou avinent. Aquesta nit, freneu-vos,
i això us farà una mena de pas fàcil
a l'abstinència de demà, i més fàcil
per la vinenta: l'ús gairebé arriba
a mudar l'estampat de la natura,
i avergonyeix i fa fugi el dimoni
amb potestat meravellosa. I ara,
un cop més, bona nit. Quan tingueu ànsies
de celestial benedicció, llavores
al Cel li pregaré que us beneeixi.
Respecte d'aquest lord (Per Polònius.), me'n penedeixo:
el Cel ho haurà permès per castigar-me,
a mi per ell i a ell per mi, servint-se
de mi com son fuet i son ministre.
Jo me'n faig càrrec, i diré com sigui
que la mort li he donat. Doncs bona nit.
(A part.) (Dec ser cruel per ésser bo només :
comença el mal, i ve el pitjor després.)
Senyora, encara un mot.
Què vols que faci?
Res d'això, res d'això que he dit que féssiu:
que eix rei inflat, de nou al llit vos porti;
que us doni pessiguets a les gallones,
dient-vos «rata meva»; i per barata
d'un parell de besars de podridura,
O passant-vos pel coll la mà damnada,
vos faci descobrir tot el misteri
que jo només, talment, soc en follia
un foll astuciós. Fóra un bon acte,
que li féssiu saber; car ¿qui podria
(com no fos una reina bella, casta
i de seny), ocultar secrets tan íntims
a una rata pinyada, a un gat, a un sàput?
Quina ho faria així? No, no, senyora:
seny i discreció deixant de banda,
a dalt, sobre el teulat, obriu el cove:
que volin els ocells... i, com es conta
d'aquell simi famós, per a provar-ho,
Uanceu's del cove avall... i el coll trenqueu-vos.
Sigue'n segur: si els mots són d'alenades
i de vida l'alè, jo no tinc vida
per dî un alè del que has parlat suara.
A Anglaterra he d'anar: sabeu?
Bé massa
me n'havia distret! Així es disposa.
Hi ha lletres closes: els meus dos col·legues
(dels quals en fio com de serps dentades)
em duen a llur càrrec: han d'obrir-me
fàcil via al parany. Endavant l'obra:
hi ha un joc en fer que l'enginyer s'arbori
amb son propi petard; i mala feina
m'escaurà si no m'obro foradada
a una yarda dessota de ses mines
i els envio a la lluna. És cosa bella,
quan dues mines en un punt s'encontren.
Eix home és mon bagatge.
Duré son ventre a la propera cambra.
Bona nit, mare. Verament em sembla
que és ara un conseller de més sossec!
més greu, i més callat que quan en vida
era sols un coquí neci i xerraire.
Anem, senyor: cal dur-vos a una banda.
Bona nit mare.