Hàmlet - Acte Primer
Qui hi ha?
Abans doneu el sant: detureu-vos, digueu qui sou.
Visca el rei!
Bernardo?
El mateix.
Sou puntual a l'hora.
Acaben de tocar
les dotze: vés-te'n a dormir, Francesc.
Mercès que em relleveu; fa un fred que talla
i em sento amb mal de cor.
Ha estat tranquila
la guàrdia?
Ni una rata s'és moguda.
Molt bé, doncs: bona nit. Si és que t'encontres
a Horaci i a Marcel, que amb mi fan guàrdia,
digue'ls que cuitin bé.
Em crec que els sento.
Detureu's! Qui s'acosta?
Amics de casa.
I vassalls del danès.
Que Déu vos doni
bona nit.
Bona nit, soldat exacte.
Qui és qui t'ha rellevat?
Ha estat Bernardo.
Santa nit.
Ep! Bernardo!
Responeu-me:
sou aquí, Horaci?
Un bocí d'ell.
Horaci,
benvingut; també vós, mon bon Marcel.
Ès que eixa nit heu vist allò, altra volta?
Jo no he vist res.
Horaci diu que sols és fantasia,
i no es permet de creure en la fantasma
paorosa que hem vist dues vegades:
per això l'he pregat, fins conseguir-ho,
que ens fes aquesta vetlla companyia
car, si altre cop aquell fantasma torna,
trobarà que hem vist bé, podrà parlar-li.
Bah, bah! que és cas, que vingui!
Doncs, seieu-vos;
i escometrem de nou la vostra orella
que teniu tan rebel a nostra història,
del que hem vist dues nits.
Avant: seiem-nos,
i escoltem ço que ha vist el bon Bernardo.
La nit darrera,
quan eix mateix estel llunyà, que corre
des del pol a occident, tingué ja feta
la cursa amb què eixa part del cel aclara,
i on ara mateix lluu, Marcel i jo,
sentint la batallada de la una...
Calla, calleu. Mireu allí: ja torna!
Té igual posat, igual que el rei difunt.
Tu, que ets entès, tu pots parlar-li, Horaci.
No s'assembla bé al rei? Horaci, observa-ho.
Del tot: el pasme i la terrô em pertorben.
Hauríem de parlar-li.
Horaci, fes-ho.
Tu ¿qui ets, que eixa part de nit usurpes,
igual que la guerrera i bella forma
amb què la morta majestat danesa
anà pel món? Pel Cel, respon-me: parla!
L'has ofès.
Oh! Mireu: se'n va alterós!
Detura't! Parla! Te'n conjuro! parla!
Se n'és anat sense voler parlar.
Què tens, Horaci? Et tomes groc, tremoles:
no és això quelcom més que fantasia?
Ni davant de mon Déu podria creure-ho
si no en tingués l'afirmació segura
dels meus ulls propis.
Com al rei s'assembla!
Tal com tu a tu mateix:
eixa fou la cuirassa que portava
quan la cobdícia del norueg va batre;
així va arrugà el front quan, en disputa
violenta, ferí al rei de Polònia,
corrent damunt el glaç en un trineu.
Es ben estrany.
Així dos cops, en aquesta hora morta, amb passa marcial, creuà la guàrdia.
Amb quin intent particular, ho ignoro;
mes, tot plegat, si mon parer ho abasta,
això anuncia grans trastorns al regne.
Bé, doncs, seiem; i, si algú ho sap, que em digui
a què ve tantes guàrdies, tan severes,
que cada nit la gent del camp trasbalsen;
i eix fondre cada jorn canons de bronze,
i el comprà a l'estranger enginys de guerra;
i eix fer vaixells de pressa, tant de pressa
que ja no té diumenges la setmana!
Què pot haver-hi?, que eix suar d'angúnia
fa companys de treball la nit i el dia.
Qui podrà assabentar-me'n?
Jo puc dir-t'ho:
almenys segons es conta. El rei difunt,
la semblança del qual hem vist suara,
sabeu que per a batre's fou punyit,
per Fortimbràs, el de Noruega, bròfec
d'orgull i presumpció. Nostre brau Hàmlet
(que per brau se'l preuava arreu les terres,
d'eixa banda de món) eixí del repte
matant a Fortimbràs; i fou conveni,
refermat per la llei dels heralds d'armes,
que amb la vida el norueg perdria el regne,
que passaria al vencedor; i, Hàmlet
un territori igual assenyalava
a favor del norueg si aquest vencia.
En força, doncs, dels convinguts articles,
Hàmlet guanyà de Fortimbràs l'herència.
I ara, senyors, un fill d'aquest, un jove
de salvatge, inquiet, fogós caràcter,
ha anat arreplegant pels volts del regne,
furgant d'ací d'allà, tota una trepa
de vagabunds, que, pel menjà i la paga,
es posen al servei de tota empresa
que demani ardiment. El que es proposa
(nostre Govern ja ho ha comprès) és veure
si, amb mà de ferro i amenaça dura,
consegueix recobrar el patrimoni
que son pare perdé; i aqueixa em penso
que és de tan grans preparatius la causa,
el perquè de les guàrdies, la pruïja
que mou pel camp tant de trasbals i presses.
Jo també ho penso així. Fins és probable
que aqueix siga el motiu de què l'espectre
se'ne mostri aquí de guàrdia, puix s'assembla
tant al rei d'on retreu aqueixa guerra.
Un polsim pot torbar l'ull del judici.
Al temps més gran i victoriós de Roma,
un poc abans de caure el potent Juli,
es buidaren les tombes, i els cadàvers,
embolcallats, escridassant xisclaven
per les vies romanes; varen veure's
estels d'encesa cua, fonts sagnantes,
taques al sol; i la humitosa lluna,
que té a l'imperi de Neptú tal força,
patí un eclipsi com si fos ja el dia
del Judici final: iguals anuncis
de terribles events (com precursors
averanys del destí, com a prenunci
del mal que se m'acosta) cels i terra
els han fet evidents en nostres climes
i entre nostres paisans.
(Torna el Fantasma.)
Mes... oh! silenci!...
fixeu's allí! mireu-lo com retorna!
Vaig a barrar-li el pas, ni que m'abrasi.
Para't, il·lusió! Si tens cap mena
de paraula o de so per fer-te entendre,
parla'm;
si qualque bona acció convé que es faci,
que et pugui a tu alleujar i a mi salvar-me,
parla'm;
si saps d'algun mal fat que espera al regne,
i amb un avís a temps l'en pots fer lliure,
digue-ho!...
i si és que feres arreplecs, en vida,
de tresors mal guanyats, i vas colgar-los
al ventre de la terra, per qual cosa
es diu que els esperits moltes vegades
aneu errants després de morts, pots dir-m'ho.
(Canta un gall)
No et moguis! parla!... Bon Marcel, detura'l!
Voleu que υπ cop li doni amb l'alabarda?
Fes, si se'n va.
Ací!
Ací!
Ja és fora!
Hem fet mal, esent ell tan majestàtic,
de fer-li mostraments de violencia;
car és ben bé, com l'aire, invulnerable,
i, els nostres cops en va, facècia eixorca.
Era a punt de parlar, que el gall cantava.
Llavor es tremolà com un culpable
oint greu manament. He sentit dir
que el gall, essent el trompeter de l'alba,
amb els aguts de sa vibranta gola
desperta el déu del jorn; i que a sa crida,
siguin del mar o el foc, l'aire o la terra,
els esperits que van errants se'n tornen
a llur confinament; i bona prova
de què això és veritat hem tingut ara.
Bell punt el gall cantava, s'esvaí.
Diuen alguns que, quan el temps arriba
en què el Nadal del Salvadó es celebra,
tota la nit l'ocell de l'alba canta:
llavors no hi ha esperit que gosi moure's,
les nits són belles, no fan mal els astres,
i ni fades ni bruixes no conserven
poder d'encantaments i maleficis.
Per això és tan sagrada aquella vetlla,
i per xò és, el Nadal, tan ple de gràcia.
També així m'ho han contat, i en part no ho dubto,
Mes l'alba apar: amb ros mantell bolcada,
ja petja el rou dels cims de l'Orient.
La guàrdia és closa, i mon parer seria
que, de les coses que havem vist suara,
en féssim sabedor al jove Hàmlet;
car potser, valga'm Déu!, aquell fantasma
amb nosaltres tan mut, li parlaria.
¿Penseu, doncs, que per dir-li, anem a veure'l,
com escau entre amics i és deure nostre?
Complim-ho, jo us ho prec. Fins sé el lloc propi
on aquest dematí podrem trobar-lo.
Per més que hi hagi encar, de la mort d'Hàmlet,
nostre estimat germà, record tan tendre,
i escaigués de servar l'ànima trista
i dû el dol a la cara tot el regne,
lluiten tant, no res menys, raó i natura,
que ens cal ensems, amb més discreta pena,
pensà en ell no oblidant-nos a nosaltres.
Per xò, a la que era abans nostra germana,
i és nostra reina avui, la successora
d'aquest regne guerrer per llei d'imperi
(d'una banda plorant, de l'altra alegres,
mesclant murtres i absoltes, dol i boda,
sospesant per igual temors i gustos,
i amb una certa joia contrariada),
l'hem presa per muller: no hem deixat perdre's
vostre prudent consell, que ha estat el guia
en el curs d'eix afer. Mercès per tot.
Ara parlem del que sabeu: el jove
Fortimbràs, palesant sa noció
feble del que valem, o figurant-se
que per mort del caríssim germà nostre
el regne és desunit i fet a trossos,
mogut pels seus ambiciosos somnis
ens està corpodrint amb sos missatges,
tot reclamant que li tornem les terres
que son pare va perdre, que, amb justícia,
del valent germà nostre esdevingueren.
Prou d'ell. Per ço que ens toca, i és la causa
de què us cridéssim, ens convé innovar-vos
el que s'és fet: havem escrit a l'oncle
del joye Fortimbràs, al de Noruega,
que invàlid i allitat, ni boi té noves
del que fa son nebot, puix que les lleves
i allistaments es fan entre sos súbdits.
Vós, bon Corneli, amb Voltimand, heu d'ésser
qui vagi a fer visita de part nostra
al vell rei de Noruega, sens donar-vos
per tractar amb el rei, poder més ample
del que va consignat en eixes lletres.
Adéu; qué el vostre deure us esperoni.
Farem, com sempre, ço que el deure ens mana.
No en dubto. Adéu de cor.
I vós, Laertes,
quines noves porteu? Vàreu parlar-nos
d'alguna petició: doncs de què es tracta?
Sent posada en raó, ¿no podeu dir-la
al rei i resteu mut? ¿Quin prec, Laertes,
em podeu dirigir que jo no en faci
ofrena meva tins que demanda vostra?
El cap no té amb el cor més pròpia vida,
ni es serveixen millor la mà i la boca,
que el tron de Dinamarca i vostre pare.
Què desitges, Laertes?
Amb respecte,
que em doneu, mon senyor vostra llicència
per tornar-me'n a França, d'on vinguí
a Dinamarca sols a fer mon deure
el jorn que us coronàreu; i us confesso
que el deure ja complert, tots mos desitjos
i pensaments miren de nou a França,
i humil us en deman perdó i llicència.
Vostre pare ho permet? Què hi diu Polònius?
El permís, mon senyor, ha anat forçant-me'l
amb un pregar tan perfidiós, que, a l últim,
el seu desig he segellat, per dèbil.
Permeteu-li partir: vos ho demano.
Escolleix-te, Laertes, l'hora bona;
disposa de ton temps; ta gentilesa
que te'l faci despendre com et plagui.
Mes ara, Hàmlet, mon cosí, mon fill...
(A part.) Hi ha mes de parentiu que de natura.
Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols?
No, mon senyor; em passo al sol la vida.
Treu-te, bon Hàmlet, les colors nocturnes,
i esguarda el rei amb ulls d'amic. Ja deixa't
d'anar, per sempre més, mirant per terra,
com cercant en la pols ton noble pare.
Saps que és comú que tot quant viu es mori;
i es va a l'eternitat creuant la vida.
Sí, madama: és comú.
Doncs ¿per què et sembla tan insòlit, si aixís ho reconeixes?
Semblar-m'ho? No, que ho és. No sé qu'és, sembla.
No és mon negre mantell, ma bona mare,
ni el vestir com s'estila en dol solemne,
ni el respir sorollós d'alè forçada,
ni dels ulls l'abundosa correntia,
no, ni el trasbals adolorit del rostre,
junt amb totes les formes i maneres
de mostrar un dolor, el que us diria
el meu en veritat: això, en efecte,
serveix per fer semblança, car són coses
que un hom pot estrafer; mes en mon dintre
hi ha el que no es pot mostrar. Això no passa,
(El vestit.)
d'arranjaments amb què vestir la pena.
És bo i escau a un natural sensible
com és el vostre, tributar al pare
condols tan pietosos; mes... penseu-hi:
vostre pare va perdre també un pare,
aquell va perdre el seu, i, en sobreviure'ls,
hi ha el deure filial de tributar-los
per algun temps adolorits obsequis;
mes obstinar-se en la dolor, sens treva,
és fer camí d'obstinació impietosa:
ja no és dolor humana: deixa veure
un voler que al del Cel no s'humilia,
un cor molt fluix, un esperit indòmit,
un pobre enteniment sens cap estudi.
Car ço que coneixem que és, i té d'ésser,
tan vulgar, com les coses més comunes,
¿com podem, per tossuda minyonia,
clavar-ho tan al cor? Això és ofendre
al Cel i al mateix mort i a la natura,
com és, davant de la raó, un absurd;
puix son tema comú és la mort dels pares,
i ens diu de des l'enterrament primer
fins a la mort d'avui: Cal que així sia.
Vos ho demano, doncs; llanceu a terra
eixa inútil dolor; considereu-vos
com un pare; car vull que el món conegui
que vós sou a mon tron el més proper
i que amb afecte, que no és pas menys noble
del que sent per son fill el millor pare,
amb vós el partirem. La idea vostra
de rependre el cursar a Witenberga,
éij contrària del tot al que voldríem;
i, ho preguem, decanteu-vos a romandre
aquí, sen tint-vos confortat i alegre
davant de nostres ulls, vós que sou, Hàmlet;
el primer en la cort, cosí i fill nostre.
Que els precs no es perdin de la teva mare:
resta amb nosaltres, Hàmlet; no te'n vagis.
Faré, senyora, en tot, per obeir-vos.
Ve'us ací una resposta bona i bella:
sigueu com nòs mateix a Dinamarca.
Anem, senyora, anem. Eix voluntari
gentil consentiment, com un somriure
se m'ha ficat al cor: per festejar-lo,
avui no beurà el rei, ni una vegada,
sens que el canó més gros ho conti als núvols;
i, així que buidi el veire, una altra volta
retrunyiran els cels, retornant l'eco
del tronar de la terra. Anem, aneu-vos-en.
!Ah, si aquest massa... massa sòlid cos
es desfés, i es fongués, i es fes rosada!
o si l'Etern no hagués dictat precepte
contra el fer-se a bocins!... O Déu! que inútils
i eixorcs i revellits i fadigosos
tots els usatges d'aquest món em semblen!
Lluny, lluny! ben lluny! Es un jardí d'herbotes
que granen abundants: sols hi ha collita
d'allò que ja és de si, groller i fètid.
I en això som vinguts! tot just dos mesos
que fa que és mort!... (no tant: ni dos encara!)...
un rei tan excellent, que, en comparança
d'aquest, ell era Apol i aquest un sàtir;
i amorós amb la mare en tal manera,
que ni als aires del Cel els consentia
que toquessin sa cara amb tacte rúfol!
Cels i Terra! Caldrà que me'n recordi?...
Si era ella qui al coll se li penjava,
com si els seus apetits fessin creixença
a força de saciar-los!... I, no obstant,
al cap d'un mes... (No vull arrecordar-me'n,
d'això). Fragilitat, ton nom, és dona!...
Un més escàs!... Abans de deslluir-se
les mateixes sabates que portava
seguint la caixa de mon pobre pare,
plorant com una Níobe... té, ella,
ella mateixa (o Déu! fins una bèstia,
mancada de judici raonable,
l'hauria plorat més!) casada amb l'oncle,
el germà del meu pare, a qui s'assembla
com a Hèrcules jo! ¡Al cap d'un mes,
ans que la sal de les més falses llàgrimes
hagués fugit de la rojor coenta
dels seus ulls, es casà! Vilana pressa,
la que així cuita a corre a un llit d'incest!
Això ni és bo, ni pot tenir fi bona!...
Més... romp-te, cor; em cal frenar la llengua!
Salut a vostra altesa.
Em plau de veure-us,
Horaci. Sou Horaci, si no m'erro.
El mateix, mon senyor: servidor vostre.
Servidor? Bon amic: el nom canvio.
Què heu fet, d'ençà de Witemberga, Horaci?...
Marcel?
Mon bon senyor...
M'agrada veure-us.
(A. Bernardo). Bones tardes. En bona fe desitjo
saber què heu fet, d'ençà de Witemberga.
M'he sentit vagabund.
Em desplauria
de sentir parla així un enemic vostre;
a l'oïda no em feu la violència
de dar-li fiament d'un reportatge
contra de vós mateix: sé bé de sobres
que vagabund no en sou. Mes ¿quin assumpte
hi teniu, a Elsenor? Hem d'ensenyar-vos
a beure a doll abans de la partida.
Vinguí pel funeral de vostre pare.
Res de burles si us plau, companyó d'aula:
jo em crec que vós, el que heu vingut a veure,
ha estat les bodes de la meva mare.
En efecte, de prop varen seguir-se.
Estalvi, Horaci, estalvi! Les viandes
que als funerals es van servir calentes,
forniren, fredes, el dinar de boda.
Voldria haver trobat al Cel, Horaci,
a l'enemic més cordial que tingui,
abans que haver presenciat tal dia.
El meu pare!... Ara em sembla veure el pare.
On, mon senyor?
A dins, als ulls de l'ànima.
Només un cop l'he vist; era un heli rei.
En tot i per a tot, va ser un home:
son parió, no el trobaré en ma vida.
Crec que l'he vist, senyor la nit darrera.
Vist qui?
El rei, senyor: el vostre pare.
El rei? el pare meu?
Tempereu uns moments vostra sorpresa
oïu-me atentament, mentre us relati,
prenent aquests senyors per testimonis,
el cas meravellós.
Per Déu, ja escolto.
Aquests dos cavallers, Marcel, Bernardo,
fent junts sa guàrdia, dues nits seguides,
en la buidor de mitja nit van veure
un espectre semblant a vostre pare.
Armat de cap a peus se'ls va aparèixer,
i, caminant solemnement, i amb pausa
de majestat, els va passà a la vora.
Davant sos ulls esfereïts, immòbils,
tres cops l'han vist creuar, no a mes distància
d'un bastó de comand; mentre ells, desfent-se
amb el suar de tan gran pô, emmudien
sens gosar de parlar-li. Aquestes coses
horribles m'innovaren amb reserva,
i amb ells la terça nit he fet la guàrdia,
on complint tot allò de l'hora i forma
de l'espectre, fent bones llurs paraules,
l'ombra vingué. Jo he vist al vostre pare:
no són, aquestes mans, més paregudes.
Mes on va ser?
Senyor, a l'esplanada on fèiem nostra guàrdia.
Vau parlar-li?
Jo, mon senyor; però no em va respondre.
Un cop, no obstant, ens va semblar de veure
que ell aixecava el cap i iniciava
un gest d'enraonar, mes aleshores
llançà un gall matiner son cant feréstec,
i, en sentir-lo, l'espectre fugi ràpid,
fonent-se a nostra vista.
Cosa estranya!
Per ma vida, senyor, que és cosa certa:
tal, que pensàvem que ens esqueia el deure
d'escriure-ho, perquè vós ho coneguéssiu.
Sí, sí, senyors; mes tot això em pertorba.
Feu guàrdia, aquesta nit?
Sí, mon senyor.
Armat, heu dit?
Armat.
De cap a peus?
De cap a peus, senyor.
Llavors no heu pogut veure-li la cara?
Sí, mon senyor: duia alta la visera.
L'aspecte era enutjat?
Era més de tristesa que de còlera.
Roig o pàl·lid?
Ben pàl·lid.
I tenia els ulls fits sobre vosaltres?
Constantment.
Com hauria volgut ser-hi!
Vos hauria corprès.
Cert, ben cert. Romangué per molta estona?
Com per comptar amb pausa fins a cent.
Més temps, més temps!
Quan jo el vaig veure, no.
La barba grisa:
veritat?
Com en vida la hi vaig veure:
negra i argent.
Aquesta nit faig guàrdia:
potser vindrà altre cop.
Us ho asseguro.
Si pren l'aspecte de mon noble pare,
li parlaré, ni que l'infern se'm mengi,
per a fer-me callar. A tots vos prego,
cas que no hagueu dit res del que veiéreu,
que aneu servant-ne rigorós silenci;
i a tot quant puga aquesta nit ocórrer,
siga el que siga, atenció doneu-hi,
més no la llengua: us tornaré l'obsequi.
I, amb això, adéu siau. Entre onze i dotze
aniré a l'esplanada a visitar-vos.
Servir a vostra altesa és nostre deure.
Adéu: vostra amistat val com la meva.
L'ombra del pare, armada!... mala cosa!...
Temo un engany groller. Voldria ésser
ja a mitja nit. En l'entretant, manten-te
tranquil, esperit meu. Les males coses,
ni sota terra restaran mai closes.
Ja és embarcat mon equipatge. Adéu.
I quan vegis bon vent, o ma germana,
i algun comboi a punt, que no t'hi adormis;
fes-me dur noves vostres.
Es que en dubtes?
Respecte d'Hàmlet i sos frívols passos,
pren-los per joia de la sang, per gala:
la violeta nova
en la primera joventut; ardenta
però no permanent, tan breu com dolça;
com perfum d'un instant d'esbarjo frívol,
puix no és res més.
Res més?
Així has de pendre-ho,
car la natura, en son creixent, no augmenta
sols en muscle i volum, sinó que, alhora
que el temple creix, el pensament i l'ànima
volen serveis més grans. Potser t'estima;
potsé avui no hi ha engany ni hi ha sutzura
que taqui son voler; però has de témer:
l'aplana el que és, sa voluntat no és seva,
puix el mana la llei de sa naixença;
no pot, com un de qualsevol pot fer-ho,
triar per si mateix, car de sa tria
en depèn la salut i fortalesa
de tot l'Estat; d'on n'esdevé que es trobi
forçat en escollir, segons entenguin
opinions i manaments que formen
el cos de què ell és cap. Per xò, si el príncep
et diu que t'ama, ton bon seny t'obliga
a no creure'n res més de ço que ell puga,
per actes propis i en son lloc, provar-te
que és capaç d'acomplir; que sempre ha d'ésser,
ço que el parer de Dinamarca vulgui.
Pensa, llavors, com ton amor perilla
si pares a sos cants oïda crédula:
o et corperdràs, o deixaràs oberta
de ton tresor de castedat la porta
a la brama insistent de son caprici.
Guarda't, Ofèlia; guarda't molt, germana;
resta darrera de l'amor que sentis,
a resguard del desig de trets danyívols.
La donzella més cauta esdevé pròdiga,
si descobreix sa formosò a la lluna.
Dels cops de la calúmnia no s'en lliura
la mateixa virtut: els cucs podreixen
el brostam que infanta la primavera,
massa sovint, ans que el botó descloguin;
i, en ple rou d'alba jovenil,les lepres
són de major contagi. Doncs prevén-te:
el bon guarda és la pò: jovent gosat,
si no a cap altre, a si mateix abat.
Dol fons de ta lliçó jo en faré un guarda,
constant del cor; mes, bon germà, no vulguis,
com fan alguns pastors de gràcia curta,
mostrar-me via de treballs i espines
que condueix al Cel, mentre ben grassos,
i amb el descuit de llibertins, trepitgen
les flors dels viranys de tota festa,
oblidant llurs sermons.
Per mi no temis.
Massa em deturo. Mes ací ve el pare.
(Entra Polònius.)
Ser dos cops beneït és doble gràcia:
em plau rebre de nou vostra llicència.
Encara aquí? A bord, que ja és vergonya!
El vent ja és a l'espatlla de la vela,
i t'estan esperant. Bé: et beneeixo.
(Posant la mà sobre el cap de Laertes.)
I, mes reflexions, fes que et romanguin
a la memòria: Del que pensis, guarda't
de fer-ne llengües, i, del que malpensis,
no en facis actes. En el tracte sigues
senzill, mes no vulgar. Un cop provada
l'afecció d'amics que tens o et guanyis,
rebla-la al cor amb claus d'acer, ben forta;
mes no endureixis ton palmell donant-lo
al primê eixit del niu que el vulgui estrènyer.
Guarda't d'entrâ en disputa; mes, si hi entres,
fes que es vulgui guardar de tu el contrari.
Escolta a tots, però a no gaires parlis.
Pren parers, mes reserva't ton judici.
Vesteix bé, com la bossa t'ho permeti:
ric, mes no fastuós ni massa excèntric,
car sovint el vestit descobreix l'home,
i a França són la gent de més figura,
molt mirats en això, i en tot selectes.
No manllevis diners, tampoc en deixis;
car, deixant els diners, sovint es perden
diners i amics d'un cop; i manllevar-ne
osca el tall de la bona economia.
Sobretot, i per fi t'ho recomano:
sigues fidel a tu mateix: llavores
se'n seguirà, com de la nit al dia,
que no podràs ser fals per a cap home.
Adéu, i que, les coses que t'he dites,
ma benedicció faci fruitoses.
Amb tot respecte em despedeixo, pare.
Vés, que ja és hora: tos servents t'esperen.
Adéu, Ofèlia, adéu: que te'n recordis,
del que t'he dit.
Tancat és ací dintre,
i tu mateix te'n duus la clau.
Adéu.
Què és, això que t'ha dit?
Amb permís vostre,
m'ha parlat de lord Hàmlet.
Bona idea.
Be m'ha dit que sovint, i no pas d'ara,
et dedica algun temps, i que per veure't
tu. mateix li has fornit llargues estones.
Si és que és així (i així, perquè jo en sigui
previngut, m'ho han contat), jo tinc de dir-te,
que no et comprens ni et mires com pertoca
a la teva honradesa i a ma filla.
Què hi ha entre els dos? La veritat recapto.
Temps ha, senyor, que em ve dient tendreses
de l'afecte que em té.
Del seu afecte!
Parles com una noia encar verosa
que no entén de perills ni circumstàncies.
Et creus això que tu m'has dit tendreses?
Jo no sé, mon senyor, ço que he de creure'n.
Doncs bé, jo t'ho diré: que ets una nina
que amb tendreses es paga, i és moneda
que no és de llei. Fes-te pagar més cara,
o (per no rompre el joc del fer i el tendre)
conseguirás de fer-me un tendre imbècil.
Si m'ha parlat d'amor, ha etat servint-se
de faisons honorables...
Sí, faisons en pots dir. Mes digues, digues.
I els mots acompanyant amb tota mena
de sagrats juraments.
Parany d'estòlids.
Quan bull la sang, ja sé prou bé com l'ànima
és lliberal en fer jurar la llengua.
Eixes fogueres, filla, que esbargeixen
més llum que no calor, i que s'apaguen,
si t'hi vols escalfar, tot just comencen,
no les tinguessis per bon foc. Des d'ara,
caldrà que bon xic menys et deixi veure,
i que el parlar amb tu tingui més vàlua
que conversa d'encàrrec. A lord Hàmlet,
creu-lo talment com es pot creure a un jove
que té la corda llarga per a córrer
molt més que la hi tens tu. Mes breu, Ofèlia:
no et creguis ses promeses: són tramposes:
no del color que per defora lluen,
sinó respires de profana roba.
que, amb xiuxiu sant i místic, acaronen
per enganyar millor. Veus-ho aquí:
d'avui en endavant, ben clar, no admeto
l'escàndol que tu perdis ni una estona,
ni creuis mots ni tractes amb lord Hàmlet.
Mira-ho bé: t'ho exigeixo. Fes ta via.
Compteu que obeiré.
L'aire és punxant de bo: fa un fred que glaça.
És un aire que talla, que mossega.
Quina hora penseu que és?
Les dotze al caure,
No: ja han tocat.
A fe, no les he oïdes.
Llavores ja és a prop l'instant propici
de revelar-se'ns passejant l'espectre.
Què és això, mon senyor?
Això és que el rei
vetlla a taula eixa nit, i aixeca el veire
de valent, trontollant en dansa folla;
i, a cada got de Rin que se n'empassa,
trompetes i timbals bramen alhora
el triomf de sa empresa.
És que així s'usa?
Sí, ben cert: és costum.
Però em penso, per més que só d'aquí
i nat entre eixa moda, que és un hàbit
més honrós de trencar que de seguir-lo.
Eix gaudi capcalent arreu ens guanya
crítica i blasme de les altres terres.
Ens tracten d'ebris, i, amb grolleres frases,
ens rebaixen al llot; i així ens ocorre
que en nostres actes, ni que siguen nobles,
no hi ha més moll ni suc que ço que en diuen.
Així sovint els sol passar als hòmens
o per alguna tara natural
de naixement (en què no tenen culpa,
puix ningú pot triar-se el seu origen),
per qualque complexió desmesurada
que romp forts i muralles del judici,
o per un hàbit que els allunya massa
de les bones maneres: d'eixos hòmens
(portant la marca, us dic, d'algun defecte,
lliurea natural o fat dels astres),
les seves qualitats (baldament siguin
tan pures com la gràcia i copioses
com l'home pugui atènyer) seran preses
en el juí comú com corrompudes
per sols aquella tara, aquell defecte:
un pessic de ferment pot tornar agre
tot el conjunt d'unes virtuts tan nobles,
fent-se'n escàndol.
Mon senyor, ja ve!
(Entra el Fantasma)
Angels... ministres de la gràcia, aideu-nos!
Ets un bon esperit o un mala ombra?
Potser aires del Cel o ales daurades?
Et mou la caritat o intents malignes?
Véns en tal forma que a parlar-te em força,
i et vull parlar. Jo t'interrogo, Hàmlet,
rei, pare meu; reial danés: respon-me!
No em deixis pas esclatâ en dubtes: digue'm
per què els teus ossos beneïts, reclosos
en mortalla de mort, han fet que esclatin
de la caixa els segells; per què la tomba
on vàrem veure't dins de l'urna immòbil
ha obert les barres tan pesants de marbre
per a gitar-te novament a fora!
¿Que pot significar que tu, un cadàver,
vestit d'acer un altre cop, te'n vinguis
a reveure talment els clars de lluna,
fent la nit esglaiosa; i a nosaltres,
bufons de la Natura, ens estremeixis
horriblement amb pensaments que es troben
molt enllà de l'abast de nostres ànimes?
Digues: per què? per quina fe? Què ens toca?
Vos signa que el seguiu, com per parlar-vos
en secret a vós sol.
Amb quin bon gest
que aneu amb ell a un altre lloc demana!
Mes no hi anéssiu pas!
De cap manera!
No parlarà: per tant, cal que el segueixi.
No, mon senyor!
Per què? Què n'haig de témer?
De ma vida, no en dono ni una agulla;
i, ara a l'ànima meva, ¿qué pot fer-li,
essent, com ell, cosa immortal? Em signa,
cridant-me, un altre cop: vaig a seguir-lo!
¿I si us atreu; senyor, fins dins les ones,
0 al cim espaventable d'eixes roques
tallades sobre el mar, que és a llurs plantes,
i allí, mudant-se en una forma horrible
que us enterbolí la raó serena,
se us enduu tornat foll? Senyor, penseu-hi.
Eix lloc, sens més que ser-hi, dóna vèrtigs
a qualsevol cervell, per tal de veure's
a tanta alçària sobre el mar, sentint-lo
bramular a davall.
Segueix signant-me.
Camina: et seguiré. Les mans a fora!
Tingueu seny. No hi aneu!
Mon fat em crida,
i el nirvi més menut del cos se'm torna
més fort que el nirvi del lleó nemeu.
Encara em crida. Cavallers, deixeu-me,
o d'aquell que em deturi en faré una ombra!
Enrera, vos he dit!... Anem: segueixo.
Li augmenta el desesper la fantasia.
Seguim-lo; no ens escau prou bé, de creure'l.
On aniran a raure aquestes coses?
Hi ha quelcom que és podrit, a Dinamarca.
Que el Cel ho ajusti.
Si; però seguim-lo.
On em vols conduir? D'ací no passo.
Escolta.
Escolto.
Se m'acosta l'hora
de retornar a les sulfúries flames
turmentadores.
Ai, pobre Fantasma!
No em compadeixis pas: ara aparella't
a oir atent això que et descobreixo.
Parla: dispost em tens.
Dispost, no ho dubto,
seràs a la venjança quan coneguis...
Què?
De qui fou ton pare jo sóc l'ànima,
damnada per cert temps a anâ errabunda
de nit, i a péixer només flams de dia,
fins que mos crims de mentre fui en terra
siguin purgats en foc i me'n netegi.
Si no tingués prohibició de dir-los,
dels secrets de mon càrcer et faria
un tal relat, que cada mot et fóra
una sageta travessant-te l'ànima,
la sang se't glaçaria, com estrelles
botarien tos ulls conques enfora,
se't desfarien dels cabells els nusos,
i cada cabell teu se't dreçaria
talment com pues d'eriçó punxentes!
Mes no són fets els eternals misteris
per als oïts de carn i sang. Escolta!
escolta! Si estimaves el teu pare...
O Déu!
Del seu assassinat pren-ne revenja!
Assassinat!
Horrible, sí, com el que més en sigui;
i, a més de paorós, contra natura.
Apressa't de contar-me'l, puix desitjo
més ràpid que el pensar o que un bon somni,
volar a una venjança.
A punt et trobo;
i molt més ensopit hauries d'ésser
que les grasses herbotes que s'ajacen
lliures vora el Leteu, si no et senties
remogut per això. Bé, doncs; escolta'm.
S'és dit arreu que, fent jo a l'hort ma sesta,
em picà una serpent: tot Dinamarca,
amb eix conte forjat de la mort meva,
han vilment enganyat; mes, Hàmlet, sàpigue-ho:
aquella serp que li llevà la vida,
al teu pare, ara porta sa corona.
O, sentit de mon ànima profètica!
Mon oncle!
Sí: eixa bèstia incestuosa
i adúltera, amb enginy de bruixeria,
amb traïdores mercès (¡oh, maleïdes
mercès i enginy, que tenen tanta força
de seduir!) reté a ses lletges ànsies
el voler d'una reina, que semblava
ser la més virtuosa de les reines.
O Hàmlet, com fou gran la davallada!
De dalt de mon. amor, sempre tan digne
que mai deixà sa mà la que vaig dar-li
ni es deseixí dels juraments de noces,
caure sobre un mesquí tan miserable
i de dons naturals, sens comparança
amb els que jo tinguí!
Mes, tal com la virtut no es deixa vèncer
ni que amb formes de Cel la rondi el vici,
la luxúria talment, enc que lligada
a un àngel esplendent, no se sacia ,
en llit del Cel, sinó entre podridura.
Mes crec sentir el ventijol de l'alba:
dec abreujar. Feia al jardí una sesta
com de costum, passat un poc migdia,
quan, segur d'aquella hora, entrà ton oncle
i en el trau de l'orella va vessar-me'n
amb un fiol de maleïdes herbes,
el suc llebrós: de tan terrible efecte,
que, apoderant-se de la sang humana,
subtil i prest com l'argent viu, recorre
el cos sencer per sos canals i portes,
i, amb vigoria ràpida, destria
i amatona, talment com fan les gotes
de l'àcid en la llet, la sang més bona,
la més llisquenta sang; i així, amb la meva,
en un moment, una sarnosa escata
va llatzerar amb pestilent sutzura,
mon cos sempre tan sa.
Així fou com dormint, per mà fraterna,
vida, reina i corona perdí alhora;
i, en la plena florida de mes culpes,
sense preparació, ni unció, ni auxilis,
ni examen penedit, haguí d'anarme'n
amb tots els meus pecats sobre ma testa.
Horrible, horrible, horrible, quant horrible!
Si et sents llei de natura, no bo consentis;
no permetis que el llit de Dinamarca
sigui el jaç de l'incest i la luxúria.
Mes onvulla que et portin els teus actes,
no et taquis l'esperit ni res preparis
contra ta mare; el Cel, que se'n captingui,
i deixa-la entregada a les espines
que porta dins el cor per a punyir-la
i donar-li turment. Adéu per sempre!
La lluerna ja diu que és a prop l'alba,
minvant la claredat de sa llum freda.
Adéu, Hàmlet, adéu! Adéu! Recorda'm!
Hostes del Cel! O Terra! On més girar-me?
A l'Infern? Fora, no! Cor meu, detura't!
I vosaltres, mos nirvis, no us tornéssiu
nirvis de vell tan aviat: serveu-me!
Recordar-me de tu! Pobre fantasma!
Sí! mentre tingui la memòria un seti
en aquest món de torbació i deliris.
Recordar-me de tu! Molt més encara:
jo esborraré dels fulls de ma memòria
tots els frívols records, tot ço que als llibres
he après, totes les formes, tots els rastres
que joventut i observació hi posaren;
i sols ton manament serà claríssim
en el volum de mon cervell, sens mescla
de les coses vulgars: pel Cel t'ho juro!
Dona perniciosa!
O vilà que somriu! Damnat vilà!
Escrivim-ho: ja hi ets. Ara ja consta
que es pot ésser vilà, vilà, i somriure:
almenys sé que pot ser a Dinamarca.
Així, ende, ja hi ets. Ara, a l'encàrrec:
el mot d'ordre és: Adéu, adéu! Recorda'm!
Ho he jurat.
(Dins.) Mon senyor!
(Dins.) Mon senyor Hàmlet!
(Id.) Que el guardi el Cel!
(Id.) Amén.
(Id.) Oh, mon senyor!
Oh, oh, oh, bon noi! Vina, ocell, vina.
Què hi ha, noble senyor?
Senyor, què passa?
És admirable!
Bon senyor meu, conteu-ho.
No, que ho diríeu.
Pel Cel, jo no, senyor!
Ni jo: ho prometo.
Llavors, què me'n dieu? Com! ¿Hi ha cor d'home
que s'ho cregués? Però... tindreu reserva?
Sí, per Déu, mon senyor!
No viu pas un vilà, en tot Dinamarca,
que no sigui un perdut.
No calia, senyor, que cap fantasma
deixés sa tomba, per saber tals coses.
Ben cert, teniu raó: per'xò m'inclino
a que, sens més circumstanciar les coses,
em deu la mà i ens en anem: vosaltres
on us demani afer o cobejança
(que afers o cobejances té cada home
segons ell siga); i per ma part, vegeu-ho,
vaig a fer oració.
Senyor, vostre parlar no té seguida.
M'apena de tot cor que us pugui ofendre:
de cor, en bona fe.
No hi és l'ofensa.
Ben cert que hi és, per Sant Patric, Horaci;
i fins massa n'hi ha! Per ço que toca
a l'aparició, deixeu que us digui
que és de debò, que és un honrat fantasma,
i, en quant al desig vostre de conèixer
çò que hi ha entre nosaltres, domineu-vos-el
tant com pugueu. I ara, o amics meus,
puix sou amics, soldats i companys d'aula,
feu-me un senzill favor.
Digueu: maneu-nos.
Que mai parleu de ço que heu vist suara.
Mai, mon senyor; jamai!
No, no: jureu-ho.
Mon senyor, vos ho juro per ma fe.
Jo també, mon senyor.
Sobre ma espasa.
Ja ho hem jurat, senyor.
Sobre ma espasa!
Jureu. (De sota terra.)
Ha, ha, noi! tu ho has dit. Bé, bona peça!...
Veniu: vos ho aconsella el de la cova:
vulgueu jurar.
Senyor, digueu-ne els termes.
No parlar mai de ço que heu vist. Jureu-ho.
Jureu. (De sola terra.)
Hic et ubique? Anem enllà, llavores.—
Veniu ací, senyors. Sobre ma espasa,
jureu un altre cop, les mans esteses,
no parlar mai del que heu sentit.
(De sota terra.) Jureu.
Ben dit, vell taup: ¿Saps foradar en terra,
tan prest? Bon sapador!... Senyors, tornem-hi.
O dia... i nit! Això és estrany i em pasma!
Doncs fes-li, com a estrany, bona rebuda.
Hi ha més coses, Horaci, en cel i terra,
que en ta filosofia somniades.
Mes... veniu.
Jureu ací altre cop i el Gel vos aidi:
per fosc i estrany que repareu que em porti
(com tal volta més tard resoldré fer-ho,
afectant que em reprèn antiga dèria),
jureu que mai, veient-me així, vosaltres,
ni removent el cap, ni alçant els braços,
ni deixant escapar frases dubtoses,
com: —Bé, ja ho sé, o — Si volgués, podria...
o — Si hom pogués parlar..., o — Què em dirieu!
o altres formes ambigües de fer creure
que sabeu mon secret, mai heu de dir-lo;
i que en vostres treballs la Gràcia us valgui.
Jureu.
Jureu. (De sota terra.)
Esperit pertorbat, sossega't, calma't.
Amb això, cavallers, de bona gana
m'encomano a vosaltres; i el que pugui
fer-vos qui és tan pobre home com és Hàmlet,
per a provar-vos sa amistat i afecte,
si Déu vol que ho faré. Plegats anem-nos-en.
Va el temps fora d'encaix. Fatal destí!
per a encaixar-lo m'ha fet néixe' a mi.
Bé, amics: eixim plegats.