Proposta de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006)/PREÀMBUL

La nació catalana s'ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge, ha acollit també altres llengües i altres manifestacions culturals, s'ha obert sempre a l'intercanvi generós, ha construït un sistema de drets i llibertats, s'ha dotat de lleis pròpies i ha desenvolupat un marc de convivència solidari que aspira a la justícia social.

Aquest Estatut segueix la tradició de les constitucions i altres drets de Catalunya, que històricament havien significat l'articulació política i social dels catalans i les catalanes.

Des del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les nostres institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914 i el restabliment de la Generalitat i l'Estatut del 1932 i el del 1979, en el qual s'establia que Catalunya volia exercir, aleshores com ara, el seu dret inalienable a l'autogovern.

És en aquest sentit que l'Estatut és dipositari d'una memòria i guarda el record de tots els que han lluitat i dels que foren exiliats o fins i tot dels que van morir pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i els drets socials dels catalans.

Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l'aspiració, el projecte i el somni d'una Catalunya sense cap mena d'entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui.

La vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble, que el Parlament de Catalunya ha expressat reiteradament, es correspon amb l'afirmació nacional que històricament va representar la institució de la Generalitat, vigent fins al segle XVIII i després recuperada i mantinguda sense interrupció com a màxima expressió dels drets històrics de què disposa Catalunya i que aquest Estatut incorpora i actualitza.

Avui Catalunya, en el seu procés de construcció nacional, expressa la seva voluntat d'ésser i de continuar avançant en el reconeixement de la seva identitat col·lectiva i en el perfeccionament i l'ampliació de l'autogovern per mitjà d'aquest nou Estatut.

D'aquesta manera, aquest Estatut defineix les institucions de la nació catalana i les seves relacions amb els pobles d'Espanya en un marc de lliure solidaritat amb les nacionalitats i les regions que la conformen, compatible amb el desenvolupament d'un Estat plurinacional.

De la mateixa manera, s'estableixen els vincles de relació amb Europa, on totes les comunitats nacionals han de participar de forma coresponsable en les institucions de govern i legislatives per a contribuir així a la construcció europea.

Aquest Estatut es configura com el de Catalunya i l'Aran, atès que els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat nacional amb entitat pròpia.

Catalunya vol avançar, per mitjà d'aquest Estatut, cap a una democràcia de més qualitat basada en un equilibri de drets i deures i en la participació ciutadana. Aquest principi orienta l'acció dels poders públics, els quals estan al servei de l'interès general i dels drets dels ciutadans, com els drets al benestar, a la qualitat de vida, a viure en pau, a gaudir d'uns serveis públics eficients i de qualitat i a la protecció del medi ambient, a disposar d'un sistema de prestacions universals que afavoreixin la igualtat i la cohesió social, i la creació de riquesa i d'ocupació plena i de qualitat, amb un compromís permanent de lluita contra les desigualtats, les discriminacions, les injustícies i la pobresa.

Aquests drets s'exerceixen conjuntament amb la responsabilitat individual i el deure cívic d'implicar-se en el projecte col·lectiu, en la construcció compartida de la societat que es vol assolir, organitzada a partir del principi de proximitat per mitjà dels ajuntaments, les comarques i les vegueries, que integren el sistema institucional de la Generalitat.

L'autogovern de Catalunya s'inscriu, doncs, en aquests valors i objectius, que desenvolupa en l'àmbit de Catalunya i que promou en l'àmbit espanyol i l'europeu, especialment la defensa de la pluralitat de llengües i cultures, a la qual Catalunya aporta el català com a llengua pròpia i comuna de tota la ciutadania amb independència de la seva llengua d'origen i d'ús habitual.

Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures. La llibertat política que aconseguim com a país mai no ha d'anar en contra de les llibertats individuals dels ciutadans de Catalunya, perquè només és lliure de debò un país on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles.

És per tot això que aquest Estatut estableix que:

Primer.- Catalunya és una nació.

Segon.- La Generalitat restablerta el 1931 mai no ha deixat d'existir, en terra pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i a la fidelitat dels seus dirigents.

Tercer.- Catalunya, afirmant els seus drets històrics, ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la llengua, la cultura, el dret civil i l'organització territorial.

Quart.- Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps que vénen.

Cinquè.- Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional.

Sisè.- Catalunya conviu fraternalment amb els pobles d'Espanya i també és solidària amb la resta del món.

Setè.- El dret català és aplicable de manera preferent.

Vuitè.- La tradició política democràtica de Catalunya ha subratllat sempre la importància dels drets i dels deures, del saber, de l'educació, de la cohesió social i de la igualtat de drets, i avui, en especial, la igualtat entre dones i homes.

Novè.- L'accés als sistemes universals de comunicació, transport, innovació, recerca i tecnologia, i també el desenvolupament sostenible han d'ésser decisius per als catalans.

Desè.- Catalunya, per mitjà de l'Estat, pertany a la Unió Europea, comparteix els valors i el model de benestar i de progrés europeus i ofereix la seva amistat i col·laboració a les comunitats i les regions veïnes per tal de formar, des de la Mediterrània, una euroregió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències.

Per fidelitat a aquests principis i per a fer realitat el dret inalienable de Catalunya a l'autogovern, els parlamentaris catalans proposen: