Estances

Plora ma vida sens conhort
quan faig esment d'aquesta mort
que se m'ha endut tota esperança.
Sos ulls recordo, que el meu seny
deien esclau de llur domeny,
i ja, sens ella, el viure em cansa.

Quan era viva prop de mi
jo era més fort que tot destí;
res no vencia mon coratge.
Paranys, menaces i quefers,
ciutats i pobles estrangers,
tot m'era dolç davant sa imatge.

A onsevulla que jo fos,
mai son record no em fou boirós;
mos ulls no veien sinó ella.
A cops de fletxa el déu alat
gravà en mon cor el seu retrat
i era mon tot la dolça bella.

Jo li volia dir el turment
del meu amor impacient
que m'ha costat penes sens nombre;
però la mort m'ha decebut;
el mal pel bé m'és advingut
i del seu cos sols en tinc l'ombra.

Oh, Cel, que ens poses sempre esculls!
¿Qui hauria dit que sos bells ulls
—aquells que em feien dolça guerra!—
i que sa boca, front i mans
que encara em lliguen com abans,
ara no fossin més que terra?

Ai, ¿a on és son dolç parlar,
son lleu trepig, son bell mirar;
son riure on és, que em féu aprendre
ço que és l’amor? Ah, dolç refús,
dolços desdenys! Ja no sou pus,
ja no sou més que un poc de cendra!

¿A on anà l’alta beutat
aquell abril insospitat
que altre d'igual no se’n veuria?
La llum del cel era en son front;
tan perfeta era que en el món
massa restar-hi no podia.

Com si seguir degués son pas,
no m’atuïa son traspàs.
Ara amb les mans els astres toca,
i jo, que visc, no tinc sinó
que son bell nom per ma dolor,
que tan suau és a ma boca...

Mes jo la sento dia i nit,
objecte car al meu sentit,
com quan la veia, viva i clara;
i ni l’absència ni la mort
no han de llevar-me son record
del pensament, on viu encara.

Si exempt d’error jo hagués estat,
quan vàreig prendre comiat
de sa gentil, vivent figura,
pel seu parlar, més dolç encar
que de costum, pel seu esguard
que relluïa ultra mesura,

i pel bleixar pregon del si
jo hauria vist que deia així:
—Sadolla’t bé de mon visatge
si és que algun cop mogué ton pas;
ací mai més ja no em veuràs:
me’n vaig a fer un llarg viatge...—

I hauria fet en totes parts
un agombol dels seus esguards
per nodrir l'ànima exhaurida
i llargament péixer mon cor;
però jamai, per ma dissort,
l’hora crudel fou pressentida.

Ara només visc de neguit
i la recança omple mon pit.
De passions estranyes presa,
als meus enuigs no poso vel.
Tu, que m'esguardes des del cel,
guaita ma pobra vida fesa!

Allà on volà ton esperit,
allà on el Bé no és desmentit,
de res del món cobdiciosa,
ets lliure, entant que jo en presó.
¿No és cosa fora de raó
que sols tu siguis venturosa?

Per què la mort no és sempre igual?
Si jo he per tu sofert el mal
tu em deus quelcom de ta llum pura;
mes, ja el mortal lligam romput,
tu sola el bé te n’has endut
deixant-me a mi la desventura.

Quan més atreies son esguard,
sol has deixat el teu Ronsard
—tan prest al Cel te n’ets tomada!—,
perdent color, gràcia i beutat
com una flor en son bell esclat
que viu només una jornada.

Tan bé em tancaves, en finar,
tot argument novell d’amar,
així com tota nova empresa,
que tot per mi ja és sense encant
i, fora tu, tot el restant
no és més que enuig i mesquinesa.

Tant si sojornes prop de Déu
com si als Elíseus Camps, adéu;
adéu cent cops, adéu, Maria:
mai ton Ronsard t'oblidarà
ni mai la mort deslligarà
el nus que a tu mon cor junyia.