Cant a Teresa
___
¿Perquè tornáu á la memoria mia
Tristos recorts de ma il-lusio perduda,
A aumentar l'ansietat y l'agonia
De ma existencia pel doló' abatuda?
Ay! que de aquellas horas de alegría
Tans sols ne queda en mi memoria muda,
Y los plors que á ma pena los ulls nègan
Llágrimas son de fel que 'l cor anègan.
Ahónt volaren ay! aquellas horas
De juventud de amor y de ventura,
Regaladas de musicas sonoras,
Adornadas de llum y d'hermosura?
Imatges del amor, d'or bullidoras
Sas alas bellas de carmi y nèu pura
Al só de ma esperansa desplegavan
Y, en torn de mi, cantars divins llansavan.
Lo rossinyol allí en lo bosch cantava,
Lo sol il-luminava ma alegria,
La brisa entre las flors murmullejava
Y lo bosch mansament li responia,
Sos amors la font clara murmurava...
¿Que has fet de mos plahers ánima mia?
¡Oh ab cuant dolsor me ressoná al oido
Lo bullici del mòn y son ruido!
Com nau guerrera fòu llavors ma vida
Que 'l port deixánt alegre y altanèra,
Y als embats de las brisas atrevida
Orgullosa desplega sa bandèra,
Y á 'l mar deixa que cante enorgullida
En ronchs cants sas victorias, pus velèra
Va una ona tras d'una altre bramadòra
Tallant y dividintlas vensedora.
Ay! jo en lo mar del mòn d'amor volava
En ansia ardent; lo sol d' edat hermosa
Dessobre mon ters front altiu portava ,
Y l' ánima ab son goix molt orgullosa :
Dintre d' ella lo amor, com font brotava
Que entre brancas ne salta rumorosa,
Y alli tambè riu abundant sentia
De il-lusions y d' amor qu' eran ma guia.
Jo amava tot : mon ánimo exaltava
Un noble sentiment, y jo sentia
En mon pit una veu que me adulava,
De molts grans fets, molt generosa guia:
La llivertat ab son alé inflamava
Amor pur verdadé en l' ánima mia,
Y sempre imaginava ab ma fé pura
Somnis de gloria al mòn y de ventura.
Lo punyal de Caton, la fas marcida
Del noble Bruto, la constancia fiera
Y de Scevola l' audassia enorgullida,
La doctrina de Sócrates severa,
La veu atronadora y atrevida
Del orador d' Atenas, la bandera
Contra l' tirá de Macedonia alssantne
Y á lo poble espantat arrebatantne :
Del caballer la fé y forsa animosa.
Del trovador los cants y dòlsa lira,
De lo gotich castell l' alta y umbrosa
Torre callada hont sos dolors suspira
Ab eco llastimer y ab veu plorosa,
Qu' ay! arrancada de sa patria 's mira,
Jove cautiva, als raigs de debil lluna ,
Al contemplar s' ausencia y su fortuna :
Lo dòls anhelo del amor qu' aguarda
Tal volta inquiet y ab dolorosa pena ;
La forma bella que passá gallarda
Per entre 'l medrós vel en nit serena;
L' ansiada cita qu' en arribar tarda
Al desitg impacient que'l cor alena,
La hermosa y la veu de sa dolsura,
Que al cor inspira celestial ternura.
A un temps mateix en rápida tormenta
Exaltava mon cor veu dolorida,
Com las onas qu' assota la violenta
Cólera del vent ab ma atrevida;
Somniava al héroe ja, la plebe atenta
En mi escoltava su futura vida,
Ja al caballer, ja al trovador somniava
Y de amors y de glorias suspirava.
Ni ha una veu secreta santa y pura
Que l' ánima conmòu y son dol para,
Un sentiment de sens' igual dolsura
Que del vil fanch al esperit separa;
Agresta, vaga y divinal ventura,
Qu' ab inefable amor l' ánima ampara
Volant tras de la imatge peregrina
Que n' es lo cor de sa il·lusió divina.
Jo , desterrat allí en platja estranjera
Ab tristos ulls estátich ne seguia,
La nau audas qu' estesa sa bandéra
Al port volava de la patria mia:
Jo cuant lo sol del cel despareguera
Sol y perdut por la verneda oia
Ab il·lusió, la veu de dona hermosa
Al agitar lo vent la selva umbrosa.
Hermosa dona! que á la claror bella
De la mágica lluna se colora,
Y al llum diví de resplandenta estrella
Per entre llèuger núvol s' evapora;
Junt la cresta que 'l maig ab son pas sella
Llú passatgera al espuntar l' aurora,
Tal volta crusa per la selva umbrosa
O juga ab la del riu ona escumosa.
Hermosa dona! Dalt del cel resbala
Allá en mitj de la nit despresa estrella;
Si l' aire aroma té que res no iguala,
Ne 's ay ! l'aroma que li presta ella.
Blanch es lo núvol, com d' un angel ala ,
Que crusa 'l mòn portant sobre á la bella ,
Y á la tarde la mar escumas dòna
De plata y de safir á la Madòna.
Dona qu' amor en sa il-lusió figura,
Dona que pèls sentits está callada,
Ensomni de suavissima ternura,
Il-lusió que formá nostra alborada
D'amor la flama generosa y pura
Los plahers de la ditxa ja passada
Qu' engalana la ríca fantasia,
Plahers qu' avaro lo tristo cor ansia;
Aquella dona ay! tan sols aquella
Tant de deliri á realisar alcansa,
Y exa dona tan cándida y tan bella
Es mentida il·lusió de la esperansa,
Es l' ánima que vívida destella
Sa llum al mòn, cuant á lo mòn se llansa
Y lo mòn ab sa magia y galanura
N' es un mirall tan sols de sa hermosura;
Es lo amor, qu' al amor mateix adora
Lo qui creá á Silfides y Ondinas,
La sacra ninfa que brodant ne mora
Dessòta de las aiguas cristallinas:
Es lo amor que cuant recorda, plora
Las arboledas del Edem divinas,
Amor d'allí arrancat, qu' allí vivia
Que busca ara aquí en va sa bella aymia.
Oh! flama santa! celestial ventura!
Sentiment regalat, trista memòria,
D' un sol que te perduda sa llum pura,
Potsé' esperansa de futura gloria
Fujas y dèixas plors y desventura!
Oh hermosa! ta imatje ay! il-lusoria
Tan pura, tan felis, tan plassentera ,
Brindá al amor á ma il-lusió primera...!
Oh Teresa! oh dolor ! Llágrimas mías
¿Hont sòu que no calmáu ma pena amarga?
¿Perque vosaltres com en millors dias
No veniu á calmá 'l dol que m' embarga?
Oh! los que no sabéu las agonias
D' un cor que entre pesars sa vida allarga
Y sens' fé ni esperanssa ja no plora,
Que tingáu piedat d' éll mon ser implora!
Oh! ditxosos mil voltas! si, ditxosos
Los que plorar podéu; y ay! sens' ventura
De mi que entre suspirs tant llastimosos
Morir me sento ab infernal tortura!
Se retors entre nusos dolorosos
Mòn pobre cor plorant sa desventura...!
¡Tambè ton cor á cendras fet un dia
Arrivá á no plorar Teresa mia!
¿Qui pensára jamay, Teresa mia
Que fòra de tants plors font duradera,
Tant inocent amor, tanta alegria,
Tantas horas de ditxa plassentera!
¡Quí podia pensar vingués un dia
En que perduda la il-lusió primera
Y caiguda la vena que 'm cegava,
Dolor donára lo que ditxa 'm dava?
Encara 'm sembla que te veig Teresa
Aerea com daurada mariposa,
Ensomni del desitj, pura bellesa,
Sobre branca gentil com flor hermosa,
Del amor venturós la flama encesa,
Angélica, purísima, ditxosa,
Y sento ta veu dolsa, y junt ma cara
Un suspir que lo alé tèu perfumára.
Y miro encara 'ls ulls qu' al cel robáren
Son pur y son ters blau , y las rosadas
Tintas sobre la nèu que n' envejáren
Las de lo maig serenas alboradas ;
Y aquellas boras tan dolsas que passáren
Tan curtas ay ! com tan després ploradas,
Horas de confiansa y de delicias,
De abandono, de amor y de caricias.
Qu' axís las horas rápidas passavan,
Y passava axí ensemps nostra ventura,
Y may las nostras ansias las contavan,
Tu embriaga en mon amor, jo en ta hermosura.
Las boras ay! fugint nos contemplavan,
Plors llensantne tal volta de ternura,
Per nostre amor y joventud temian,
Per horas tristas que corrents venian!
Y arribaren al fi. ¿Quina ma impia
Ay! va assecar la flor de ta puresa?
Tu un temps vas ser riu de bondat m' aymia,
Manancial de purissima llimpiesa,
Després torrent que trist color tenia
Caiguent per entre penyas y asperesa,
Y estanch en fi de aiguas corrompudas
Entre fanch y brut llot entretingudas.
¿Com vas cáurer estrella despenyada,
Aquí en lo mòn, de la celeste esfera?
¿Angel de llum per qui fores llansada
A aquest trist vall, qu' en sí, sols dols numera?
Ta cara pèl vel blanc n' era voltada
Del serafí, y hermosa y falaguera
Raigs á lo mòn ta brillantor llansava
Y un altre cel l' amor te proposava.
Mes ay! l'hermosa n' es deesa caiguda,
O dona solsament de fanch formada,
Criatura hermòsa per' plorar nascuda,
O viurer com autómata creada!
Si que la serp dins del Edem perduda,
Del profundo ab lo foch deixá abrussada
La mare de Cain, y ab sanya impía
En lo cor dels sèus fills aquell foch nia.
Naix allí dalt del cel font de ventura
Que á fecundar la terra baixa ufana,
Y cuant arriba aqui sa martxa atura
Y sos marges ab perlas engalana:
Mès ay ! fugíu, que 'l cor qu' en sa tristura
En beurer l' aigua clara en va s' afana,
Llágrimas donará d' amarga pena,
Qu' envenená l'infern l'aigua serena.
Fugíu! sino voléu qu'arribe un día
En qu' enredat en forts y dobles llassos
Tingáu lo cor, y ab bárbara porfía
Lluitáu per arrancarle tals enllassos;
En que al cel en histérica agonía
Frenétichs aixecáu los vostres brassos,
Per', en vostra impotencia malehirlo,
Y escupiros tal volta al escupirlo.
Los anys , ay sí! de la il·lusió passáren,
Las dolsas esperansas ja fugiren,
Ab sos ensomnis blanchs lluny las portáren
Y ál temps futur d' obscuritat vestiren:
Las rosas del amor se mustigáren
Las flors en fullas secas convertiren
Y d'afany tant y tant somniada gloria
Sols ne queda una fosa, una memoria!
Pobre Teresa! Una amargura intensa
Al recordarte sento! Embarga dura
Ma desfallida veu ma pena inmensa,
Y suspira mon cor per ta hermosura:
Mon pobre pensament sols en tu pensa,
Gela mon cor lo dol ab baba impura,
Devant mos ulls ne veig fúnebre llosa,
Ahont, ara en vil pòls ton cos reposa.
Mes tu després de morta ne trobáres
Ombra en que descansar, amada mia,
Cuant ay! com nau sens vela, al port anáres
Y era plorar tan sols, ta única guia :
Y cuant en ton bell front grabat portáres
Dels réprobos lo fi y la sort impía...!
Felis! la mort de terra t' arrancava
Y angel als peus de Déu te transportava.
Gastada pel's recorts, adolorida,
Lo cor ja sense fé, sense esperansa,
La delicada flor ay ! de ta vida
Va mustigar lo alé de la venjansa :
Y sola, y sens ventura, y envilhida,
Ton trist cor va dèixar ja la bonansa;
Tos fills ay! fins de tu vergonya 's daren,
Y fins lo nom de mare te negáren.
Tos ulls son escaldats per l' amargura,
Ton rostro cadaverich sense vida;
Unich consol en ton doló' y tristura
La pena, per lo alé del mal marcida;
Ay ! qui pogués en tanta desventura
Del mal parar la martxa enorgullida
Y en son seno de pau salvar ta pena!....
Tan sol la mort, que son alé envenena.
Y ja tan jove y ja tan desgraciada!
Esperit indomable, ánima violenta
En tu mesquina societat llansada
A trencar tas barreras turbulenta,
Nau contra las rocas impulsada
Que vaga al brau impuls de la tormenta,
En alas de la nit naufraga vela
Que sols salvarse en mitg del mar anhela.
Que un recort sempre viu de fé y ventura
S' abriga dins mon cor; una quexósa
Veu que fereix mon pit ab sa tristura,
D' un jorn d' amor paraula rumorosa;
Mès al finir mon cor, de ta llum pura
Entregam' sols un raig estrella hermósa
Que vas il·luminar ab ta llum bella
La dolsa matinada de ma estrella.
Que jo com una flor que s' engalana
Y obra son calser cuant espunta 'l dia,
Ta ánima á lo amor obrí temprana
Y exaltí ta inocenta fantasía :
Jo inocent tambè: oh! cuant ufana,
Sonrreya al porvenir l' ánima mia,
Y ab alas de 'l amor pensí, oh! ventura
Pujarne al cel un jorn ab ta hermosura!
Y alegre, audás y benehint ma estrella,
En tos brassos mon cor qu' ab fé jo t' dava,
De glorias rodejat, de il-lusió bella
Aixecar per' tú un trono jo pensava;
Y al mèu costat, felis tú, tendre estèlla
De la flama d' amor que m' exaltava,
Y en un temps sense instans y sense mida,
Veurer com somni resbalar la vida.
Pobre Teresa! Cuant tos ulls un dia,
Ni sisquera una llágrima llansavan,
Cuant de tos llabis lo carmí fugia
Y morats sos matisos se tornavan;
Cuant ab ton gran dolor, oh! sort impía
La vida y la il-lusió t' abandonavan,
Y ton cor consumia ab ta amargura
De febra lenta sens' igual tortura,
Si en ta penosa y última agonía
Al temps passat ton sentiment giráres;
Si á ton viurer felis de remot dia
Ta trista soledat ne comparáres;
Si ton dolor llansánt ta fantasía,
Ton fill ¡Teresa! al espirar miráres,
Tal volta una altre dona acariciantne
A una altre dona, mare, anomenantne,
Si 'l cuadro de tas glorias tu vegéres
Travessar com fantástica quimera,
Si la veu de ton cor tu comprenguères
Cridantne dins de tu forta y severa,
Si, en fi, llavors plorar, plorar volguères
Y no brotá una llágrima sisquera
Ton sech y pobre cor , y á Dèu cridáres
Y no t' escoltá Deu , y blasfemáres.
Oh! cruel, molt cruel! grant desventura!
De ton pecat expiació horrorosa!
Renegant sobre un llit de ta hermosura,
Morir, tot malehint ab veu queixosa!
Tos mans ay ! rosegant ab amargura,
Ferinte los remors ab ma espantosa,
Y cridant á tos fills desesperada
Cap á ells girant ta vista ja cegada.
Oh ! cruel, molt cruel! jo en tant ma pena
Amago dins del pit ab valentía,
Y al mòn menteixo jo, calma serena,
Y 'l plor aixugo de la vista mia,
La copa del dolor está ja plena,
Ma cara pinta una sonrrisa impía,
Y en arrancar del pit trobo ma ditxa
Partit mon pobre cor, que 'l mòn trepitxa.
Gosem, si, si; la cristallina esfera
Gira banyada en llum : bella es la vida!
Qui á deturar alcansa la carrera
Del mòn hermós que á disfrutar convida?
Llú lo sol esplendent, la primavera,
Las planas pinta en la estació florida..
Riém que 'ls plors per mon trist cor no son...
Si ni ha un cadáver mès que importa al món!