L'Atlàntida/Cant setè
CHOR D'ILLES GREGUES
Episodi: l' Estret de Gibraltar s' aixampla, y la mar Interior hi deixa escolar més depressa ses aygues, deixant veure noves illes y terres. Desvetllament de Grecia. Delos. Les Cíclades. Les Equínades. Sicília. Lesbos. La vall de Tempe. Renaixença. Apoteòsis d' Hèrcules.
Á les creixentes ones sa immensa portalada
va obrint de pinta en ampla de Gibraltar lo Freu.
Sos dos muntants de pedra fan lloch á la riuhada,
y 'l front de Calpe á troços serveix de marxapeu.
Ab crits d' esglay s' hi estimba la mar, com si en la volta
del cel tronás encara la veu d' Adonaí;
y roda ab penyes, boscos, sargaça y llot revolta,
muntada com selvatge corcer per tervolí.
Y creix, y, afamat monstre, rugint la catarata
atrau d' Etruria y Xipre les aygues cap ençá,
sos llachs minva l' Adriátich, l' Egeu sos rius de plata
y 's vessa, urna trencada, lo vast Mediterrá.
Lo riu d' Egipte allarga com cocodril sa boca,
Esmirna, Éfeso y Troya s' allunyan de Neptú;
l' illot de Tyro á la Assia s' agafa ab braç de roca,
y al bes de Sahara donan les Sirtes son pit nu.
Los Apenins aixamplan son bell repeu de marbre,
Provença creix per veure brotar ses Illes d' or,
y com de primerenca tanyada 'l tronch del arbre,
los continents se voltan de rams d' illes en flor.
Aixís, al aclucarse lo sol, van á més corre'
sos raigs, com rierades d' or fos vers Occident,
lo dia, 'l bruyt, la vida del univers s' hi escorre,
y es de celistia un pèlach volcat lo firmament.
Mes entre 'ls plechs del ròcech daurat, que 'l jorn retira,
desencastades perles, llambrega algun estel,
espurnes que restaren d' aquella immensa pira,
petjades ¡ay! del astre gegant que umplía 'l cel.
Mare dels deus, ¡oh Grecia! tu dormías,
com Venus per les ones breçolada,
aquella nit terrible, y res sentías
del tro y aixordadores armoníes
ab que fora l' Atlántida enfonzada.
Mes, com mantell de satí blau troçada,
la mar, que encara ab dos replechs t' abriga,
te mostrá nua al cel y 't despertares;
y als raigs de la celistia tremolosos,
y de la lluna amiga,
tos tendres ulls, encara somniosos,
vers l' hort de les Hespèrides girares.
Llavors per tes arenes
rodolaren set cántigues sonores,
com de gentils sirenes,
que sos amors y penes
á sospirar vinguessen á tes vores.
Per la fitora de Neptú arrancada
d' un dels tres cayres de Sicilia bella,
vegí'm com nova estrella,
del mar immens en la blavor llançada.
Mirantme les gavines
de borrallons d' escuma coronada,
creguérenme llur cándida parella;
les áligues marines
creguérenme de lotus flor novella,
que entre randes de mar y coralines
hagués badat sa virginal parpella.
Al vèure'm en los márgens de l' Etolia
l' Aqueloos, als besos de l' aurora,
me prenía per cálzer de magnolia
que li oferís aromes en sa vora.
Les illes me prenían
per un navili de rumbosa vela,
que, ple de richs aflayres,
los joguinosos ayres
d' Epidáuros á Dòrida empenyían;
y ab música, remors y canticela
los Tritons y Oceánides seguían
lo fil d' argent de ma lliscanta estela.
Trobá en mon sí dolcíssima acullida
Latona, perseguida
per Juno sobirana,
de Jove engelosida;
quant fins los rius fugían de sos passos,
li negava la selva sos ribaços,
y 'l fer lleó ses balmes;
á l' ombra recolzada de mes palmes
parí, y breçol de Febo y de Diana,
jo 'ls gronxí dolçament entre mos braços.
Llavors, sortint de les pactolees ribes,
tot cantant set vegades me voltaren
los cisnes de Meonia, y fugitives
al meu entorn dançaren
del cel les Hores, abocant ses faldes
de murta, terebints y semprevives,
d' ámbar, coral, topacis y esmeraldes.
Com en camp de violes l' englantina,
só de totes les illes la regina;
mes, ahir vespre, llesta,
á un auguri de pròxima tempesta,
del mar de Myrtos m' abriguí en les cales,
que ab mos perfums enmelo;
y recullint les ales,
per sempre aquí mes áncores arrelo.
Ninfes de peus de rosa,
en estolada ayrosa,
de les platges d' Argòlida sortíam,
per veure á Delos bella,
y anavam y veníam
á flor d' aygua llisquívoles com ella;
quant nostres peus se gelan,
fets branques de madrèpora, y s' arrelan;
en fácil promontori
s' aixamplan nostres dors y pits de vori;
dins nostre cor sentírem
del mar entrar la fredorosa gebre;
de narcisos, llentiscles y ginebre
garlandes nos cenyírem,
y en cèlica escampada,
com flors de l' estelada,
entorn de l' illa hont infantá Latona,
per ferli de corona,
en oasis del mar nos convertíem.
Ninfes també, del Aqueloos filles,
ab tants lliris, nimfees y jonquilles
dels altres deus les ares enramárem,
que per l' altar del pare
sols tronchs, fullatge y esporguims trovarem.
Ab un crit horrorós per la ribera
lo riu sortí de mare,
com un lleó saltant en sa carrera;
nosaltres vers la mar, per la drecera
fugint, ses falconades sortejam,
mes entre esculls y núvols de bromera,
ja al franquejar ses boques,
ab sa alenada fera
nos converteix en roques,
hont ve Proteu á pasturar ses foques.
Com fulla de morera
al revenir la saba en primavera,
jo sento ab noves ales espayarse
ma esplèndida ribera.
Veig d' Élida les flors ab tu, Zacinto,
flor de les illes jòniques, guaytarse,
y ab un pont d' or á ma gentil Corinto
Beocia enmaridarse;
y enamorats de la rihent Citeres
lo Maleus forcat y lo Tenari,
ab dos rams de palmeres
sos amorosos braços acostarhi.
Á esclat de mort mos Cíclops treballaren
tota eixa nit; remors de malls y encluses
dins les fargues del Etna rodolaren;
en sa infernal, horrible xemeneya
de fum y flama un brollador se veya;
y per valls y montanyes,
la terra, en agonía,
vessaba á glops lo foch de ses entranyes.
Feréstech retrunyía
lo tro á ponent, lo terbolí y cridoria,
com d' algun continent que s' esllanega
ab ses ciutats, sos tronos y sa gloria.
Encara allá d' allá trona y llampega;
jo á trons y llamps estich temps há avesada;
mes á son cor Italia ja no 'm lliga,
pus sols per ésser grega,
al vèurela en la fosca endormiscada,
per sempre li arranquí mon braç d' amiga.
Entre Lemnos y Chío,
mentres á nit dormía en sòn ditxosa
(si no es que encara sòpita ho somío)
mes dos meytats florides
vegérense afegides,
com dos anells d' una cadena hermosa.
Ja mes vinyedes d' Issa
allargan sos domassos
per los jardins assoleyats d' Antissa;
ja l' anyell delitós ab quatre passos,
de bardiça en bardiça,
assaboreix la jonça que entapiça
mes dues encontrades pariones;
y la mar, que entretalla mos ribaços,
afluixant á plaher sos flonjos llaços,
mes dos filles bessones
avuy per sempre s' han donat los braços.
Quant inhumanes dones,
sa lira trocejant y ses corones,
la testa á Orfeu llevaren,
menys amargantes que llur cor, les ones
en sa falda de perles la copçaren:
y breçantla, breçantla condolides,
y amorosint ab besos ses ferides,
en los jardins de Flora,
de ma rosada vora
com present de les Ninfes la deixaren.
Obrint son llabi, que la mort esflora,
com mústiga poncella
que reviva ab ses llágrimes l' aurora,
allí lo nom sospira
d' Eurídice la bella;
y jo al sentirho, sospirí com ella.
Sa melodiosa lira,
fontana de dolçura,
fou vora 'l Cisne entre 'ls estels penjada;
y jo de tan mirármela en la altura,
ab terrenal figura
la seva celestial he copiada.
Rodant, rodant pe 'l cor de mes boscuries
lo Peneos, al pas de les centuries,
com un corcer sens brida
aná perdent son galopar selvatge,
y dels meus rossinyols á les canturies,
y al bruyt suau del vincladiç fullatge,
ses ones argentines,
dant besos á les flors y fent joguines,
de verger en verger s' emperesiren;
y á l' ombra dels rosers que 'l sol abeura,
en llit de lliri-jonchs y clavellines,
dessota arcobes d' eura,
com defallides nines,
pe'l son d' amor vençudes s' adormiren.
Lo lligabosch, espígol y roselles
al breçoleig de l' aygua s' esfullaren,
y soles les estrelles,
de blau vestides y esplendors novelles,
d' estiu en nits serenes s' hi breçaren.
Avuy venía á enmirallarshi ab elles
sa reina esblanquehida,
quant del Olimp y l' Ossa entre les plantes,
obrintse ampla sortida
les ones udolantes,
tornan al llit de sa corrent primera,
y jo, com en l' abril de ma florida,
torní á albergar la dolça primavera.
Veniu, veniu, oh, vèrgens de Tessalia,
com al rusch d' or les místiques abelles;
deixau per mes gemades fontanelles,
oh Piérides, les aygues de Castalia;
y desvetllant les dolces cantarelles
que dormen en la lira,
digaume:—¿quí retira,
cortina de mon cel, la cotxa blava,
que en mon ombrívol tálam m' abrigava?
¿al gegantí Peneos quí 'l desnía
de mos flayrosos braços?
¿les aygues del Egeu, quí les desvía,
com cerves temeroses,
fent recular sos passos?
¿quí solleva en ses platges onduloses,
d' illes rihents constelacions verdoses?
Grecia respon —Es lo meu fill Alcides
l' he vist desde la serra
que, mirador dels deus en la Tessalia,
ovira l' ampla terra
jayenta arrodonirse en sa rodalia,
com un escut esmeragdí que volta
lo gran riu Occeá. 4 Es mon fill qui solta,
Peneos esverat, tes aurees brides,
perque del Tempe y sos amors t' oblides.
Es ell qui us ha descloses,
com de mon hort poncelles matineres,
oh Cíclades herboses,
Es ell qui á tu, Citères,
y á tu que 'l nom prengueres
á tes filles les roses, 5
vos ha fet del Egeu les portaleres.
Es Hèrcules qui arranca,
Mediterrá, lo vel de tos misteris;
l' he vist obrint de Gibraltar la tanca,
y envers los camps d' Hespèris,
ab una encesa branca,
mostrar al vell Neptú nous hemisferis.—
Digué: y com de blanchs cisnes la covada,
vora son niu de riberenca molça,
al ohir la veu dolça
de la que 'ls peix menjívola becada,
buscant les ales maternals, les illes,
de Grecia y del Egeu cándides filles,
aixecaren un cántich de naixença,
que, breçantles encare en ses conquilles,
recorda sospirant la mar immensa.
Á un cayre de montanya
l' Oréade s' enjoya y se perfuma;
la Náyade se banya
en la fontana de lletosa escuma;
dins la arrugada escorça de cada arbre
bat lo cor d' una dea;
pren forma, vida y esperit lo marbre,
y en cada flor los Zèfirs amorosos
veuhen los ulls verdosos
de púdica Napea.
Al compás de les Gracies,
armonisan sa dança en les riberes
los pastors al ombriu de les acacies,
y en lo cel blau les rítmiques esferes.
Y mentre ab sos joyells y ab los de Ceres,
la enramellada Flora,
per cubrir de les illes la nuesa,
nova catifa de verdor ha estesa,
Iris, que 'l sol anyora,
teixeix los set colors en sa garlanda,
que 'l cel pendrá per banda,
y del sagrat Olimp entre les bromes
los deus fan lloch al més valent dels homes.
_pag.181.jpg)