L'Atlàntida/Cant quart

CANT QUART
GIBRALTAR OBERT

 L' hèroe, empès per una força sobrehumana, gira espatlles á sos enemichs. Planta vora Gades lo brot de taronger. Se 'n puja á Calpe, montanya que, capçal de la Atlántida, lligava la Europa ab la África. Al obrirla á colps de clava, veu esser l' Exterminador qui mou son braç. L' Angel, irat, li fa veure 'l combat dels elements contra la gran víctima. Son crit de venjança. Dalt, al fons del cel, l' Altíssim condemna la Atlántida á ser esborrada del món, y á aqueix á ser trocejat en continents. Hèrcules entra, junt ab la mar, en la terra damnada..

Mes ja de les guspires d' inspiració que hi volan,
al front del hèroe envían la més hermosa 'ls cels;
com de florides branques, que als passarells breçolan,

una flor cau que fora germana dels estels.

Entre rouredes d' armes y punys batents s' escorre,
la clava corsecanta tot carregantse á coll;
traspassa 'ls rius, tramonta les serres á més corre'
fins que dels camps de Gades trepitja 'l sech rostoll.

En un marge, que ombrejan palmes reals, s' atura,
tendre encara, á plantarhi lo brot de taronger;
y, á correcuyta anántsen,—Una altra má més pura
te regue y cuyde,—diuli;—puix jo tinch altre afer.—

Lo sol besa, aclucantse, dels puigs la cabellera,
que arrancará, per férsen molçós coixí, la mar;
apar llantia espiranta damunt la capçalera
d' un gegantí cadavre que van á amortallar.

Llavors lo freu^I no hi era; lo braç ab que encaixara
Bètica ab Libia era aspra renglera de turons,
ciclòpea cadena, de que son caps encara
de Gibraltar y Ceuta los dos altívols monts.

Ab ella l' Arquitecte diví fermá tes ones,
Mediterrá, que esquerpes sortían de ton llit,
per corre' á un mar més ample, lleons vers ses lleones,
que ab sa platja forcejan frisoses á llur crit.

Eix mur ò restellera de cingles era Calpe;
los Pirineus no foran més aspres ni majors,
si, enamorat d' Espanya, vingués á seurhi l' Alpe,
atret, com les abelles, pe'l riure de ses flors.

Mes está escrit: un vespre, del mar la cadireta,
sols per rentar l' Atlántida d' un crim, s' aixecará,
y per penjar al sostre son niu, una oreneta
no trovará en tota ella prou terra l' endemá.

Sos turons, que, com arbres de nau en lo naufragi
caurán romputs, tremolan á cada sol ponent;
y avuy, com si á cumplirse vingués un mal pressagi,
trasmeten á les planes llur fort tremolament.

Tu sola dorms embriaga, del Occident, oh reyna;
¿no 't sents desfer á troços, l' abís glatinte ensemps?
¿no veus al cel un glavi de foch que 's desenveyna?
cau de genolls y prega; mes ¡ay, no hi ets á temps!

Que del suplici es l' hora terrible; ja llampega
la clava, al front de roca de Calpe devallant,
com sanguinós cometa que pe'l cel s'arrocega,
secades, pestes, llágrimes, ruhina y dol vessant.

Cahuen d' esglay los hòmens; s' escruixen les montanyes;
ab gran panteig espera quelcom d' horrible 'l món;
y, al colp esportellantse la serra, ses entranyes
mostra al sol, que entre boyra per sempre se li pon.

Ell pren alè, y lo ferre tallant torna á les bromes,
del hort de les delicies per ferne un camp de morts;
quant, com un vol de tendres y místiques colomes,
l' enrotllan amorosos d' Hespèris los recorts.

Planyent de son amor á la regina hermosa,
lo mall, que abranda 'ls ayres cayent, vol decantar;
mes eix, entoçudintse, s' aterra, y la resclosa,
com fèrrea porta, s' obre de bat á bat al mar.

S' estimba ab castells d' aygua l' eslleviçada serra,
y al cru espetech s' esquerda l' Atlántida trement;
los estels, dalt, aguaytan si esclata en llamps la terra,
la terra, si ab sos astres li cau lo firmament.

L' hèroe, esblaymat, sospita que es tot allò un desvari;
quant veu á ses espatlles un Geni agegantat,
de qui la grega lira, profana en lo santuari,
ni, veu del cel, la Síbila de Dèlfos, ha parlat.

En llampegueig volcánich sos ulls grifolan ires;
terbolins l' arreboçan, fredat y confusió;
lo foch del cel li encercla corones de guspires;
li es música escoltívola l' espetegar del tro.

Brandeja ab má ferrenya l' espasa flamejanta
que romperá en lo dia derrer lo pern del món;
y, escamarlat damunt la víctima geganta,
peu ençá peu enllá, li descarrega al front.

Vessant de Deu les ires hont fou trempada, hi baixa,
semblanta á una columna d' incendi pirenaych,
que, com faixá l' Europa, l' Atlántida ara faixa;
«Para 'l coll,» com dihentli; «abísmat ja, que caych.»

Espignet de la trompa que als móns, en sa agonía,
cridará al espantable juhí del Criador,
sa veu desbota rústega pe'l cel, que s'incendía,
com de cent rodants carros traqueig retronador.

—Atlants: heu de desésser: la terra fins que us serva
s' en ha d' entrar á estelles com á vaixell podrit:
faças enllá ò enfónzes l' humanitat superba;
fáçanshi monts y regnes, que 'l mar muda de llit.

Ja apunto á ses entranyes la ploma per escriurhi
lo jutjament del poble que 's creya sempitern:
plegau, Atlants, de bátreushi; Hespèrides, de riurhi;
purs ángels, á la gloria; fills de Neptú, al infern.

Será ta clava, Alcides, sa enterradora aixada;
per çò, fosser de pobles y móns, jo 't guío ací,
y á fi de no esqueixarte lo cor, de ta estimada,
per ara repintarlhi, l' imatge n' esborrí.

L' Europa tu arrancares de l' África; les dues
dels braços de l' Atlántida d' un colp jo arrancaré;
y á aqueix corch de la terra, sos fills y filles nues,
del Deu que adora, als poltres, per grana llançaré.

Mes ¿sents? per sepultarla la terra ja 's mitjobre;
¡oh! mírala estimbada rodarhi desde 'l cim;
li reque ò no, ha de bèures, girada de sotsobre,
de l' amargor de l' ira divina l' escorrim.

Ni som en la gran era tots sols eix blat á batre;
mira allí com ses ales hi aixampla 'l Simoun:
lo torb del Equinocci surt més enllá á combatre,
y 'l mar s' espanta al vèures d' un altre mar damunt.

Y tots d' acort la colcan pe'l Nort, Garbí y Mitj-día,
esquarterantla ab boques de gegantins caymans,
ab gran rugall dihentme quiscun, que engoliría
del univers en runa los troços flamejants.

Aguayta com hi abocan los pòls ses nuvolades,
que ab llurs ramats aplegan lo Llevantí y Ponent;
s' arruan y espesseixen, al tro arremolinades
de mon fuet de flama, que atiadó''ls encen.

¿Lo brahol d' un incendi dels núvols ous dessobre?
De llamps es una mánega que hi baixa en terbolí:
¿Altres ne sents al fons? Son del infern que s' obre
per rèbrela, entre Harpíes y Furies, en son sí.

¿No sents com xiscladores per tot ja esvolategan
empenyentla y penjántseli als peus en lleig aixam?
ensemps que ronch me crida l'abisme, hont l'arrocegan,
"¿eix pa com no li llanço fentlo glatir de fam?"

¡Cuyta, oh! que es hora; ¡afányat! Si tens prou pit, devalla
de Calpe á l' aygua, pássala, tramóntala d'un salt;
á Hespèris trau dels braços d'eix mar que la avassalla,
y creuré al que m' apressa, terrible Deu de dalt.—

Ronch tro de trons que'n baixa suspen, al estimbarse,
cingles y mars; y al cel, que fa de tornaveu,
tement morir, los astres y móns semblan pararse
á ohir la nova, altíssima, paraula del gran Deu.

—Al dar per cor la terra á aixams de móns, "Cováula,"
los diguí á tots; "corona siáuli de claror;
y als braços ab canturies, oh Serafins, breçaula,
que es l' home qui hi va á náixer, l' amor del meu amor."

Per ell de l' ampla cúpula del firmament penjíla;
per guarda 'ls rossos ángels, per llantia 'l sol li he dat,
y ell contra mi ara aixeca, per férsen Deu d' argila,
l' univers que á ses plantes posí; ¡malaguanyat!

¡Ell contra mi! dels éssers aquell que més amava,
aquell de qui volía la pensa per espill,
com plau als astres vèures lluhir en la mar blava,
y á un rey sa noble estampa mirar als ulls d' un fill.

¡Oh! cada sol, cada astre del cel sentme una lira
que 'm canta en móns més amples y hermosos son amor,
¡que així l' aubaga terra, que ni tant sols s' ovira,
que eixa taca d' un punt m' haja robat lo cor!

Prou juntí 'ls continents, de l' aygua al destriarlos,
perquè en ma gloria unissen ses llengues en un cant;
mes lo pecat m' obliga, ¡y ab quán doló! á esbullarlos;
¿quín mal t' he fet, fill d' Eva, que aixís m' ofengas tant?

¿Perquè m' escups lo fanch, de que't traguí, á la cara?
No parant jo d' amarte, may paras d' avorri'm.
Recordant lo diluvi tremola 'l món encara,
y ja 'n demana un altre l' Atlántida ab son crim.

Mes, prompte á la que esborra del cor mes santes regles
com lletra mal escrita, la esborraré del món;
y 'ls segles á venir no sabrán dir als segles,
los vells Atlants, llurs tronos, ò sepultura hont son.

¡Oh mar! romp la muralla d' arenes qué 't té presa;
foch que bulls dins la terra, desbota sota 'l mar;
cayeuhí, negres núvols, com llops damunt la presa;
atíals tu, mon Ángel, y dónalsla á tragar.

¡Oh! atolla en sa rodera lo carro de sa gloria;
llança eix got de metzina, sinó 'n beurá tothom;
destralejant fes llenya del arbre de l' historia;
esbulla 'ls pobles; trenca la terra que 's corromp.

Y 'ls 'vuy malavinguts fragments en que 's partesca,
units pe'ls nets d' Hespèris me tornarán á amar,
com un parell de braus que 'l bover desjunyesca,
per, al ser vells, poderlos mellor aparellar.—

Diu Jehová, y per entre los sols de sa corona
sa cara ha vist Alcides, com llunyadá llampech,
en mitj del cel, que, núvol y fosch, flameja y trona,
y tantost cau, com arbre que un llamp ha deixat sech.

Mes de prompte, enardintse son cor á una guspira
que li tramet l' Altíssim, despresa de son ull,
com estimbada roca, se llança al món que espira,
gromoll de terra y aygues d' un caos al rebull.