El Sòl de Rusafa: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
n
 
(Cap diferència)

Revisió de 20:48, 17 gen 2022

¡¡El sol de Rusafa!!
Sarsuela en un acte, y en vers
Francesc Palanca i Roca
(1861)
¡¡EL SOL DE RUSAFA . !!

SARSUELA

en un acte, y en vers,
ORICHINAL DE

D. Francisco Palanca y Ròca;
música de

DON JUAN GARCIA Y CATALA.
__________




Representa en estraordinari aplauso en el teatro de
la Princesa la nit del 5 de Octubre de 1861,






VALENCIA:
IMPRENTA DE D. JOSÈ MATEU GARIN.

1861.

  La propietat de esta Sarsuela perteneix als seus autors, y ningú podrá imprimirla ni representarla sinse haber obtengut ans el permís firmat, lo manco, per ú de dits autors: advertint que será perseguit davant la lley tot el que sinse este requisit use de ella en algú dels casos indicats.

 TARIFA DELS DRETS DE REPRESENTASIÓ.
 En los teatros de primera clase pagarán sent sincuanta quinsets per lletra y música en cada una de les tres primeres representasions; y les demés que es fasen, sen pagarán sent: en los de segon serán sent les primeres y sixanta les restants: els de tersera sixanta les primeres y cuaranta les atres ; y tots els no compresos en esta clasificasió ne pagarán trenta cuantes vegades la fasen.




 Dos paraules als actors que han pres part.
 __________________

 El écsit que ha tengut la sort de alcansar esta sarsuela, ha segut en gran part degut als artistes que han pres part en ella, pues tots se han prestat gustosos a desempeñar els papers sense reparar en clase ni categoría: es, pues, en nosatros un deure el consignar en estes linees el reconeiximent á que els mateixos se han fet acreedors.

  Els Autors:


REPARTIMENT.

__

 ACTRISES Y ACTORS QUE
PERSONACHES prengueren part.
____________________________________

PEPETA. . . . . .
LA SÓ AGOSTINA. . .
SENTO. . . . . .
EL SÓ CHERONI. . .
UN SARGENTO. . . .
TIO BARTOLO. . . .
UN CABO. . . . . .
EL PIULO. . . . . .

Srta.Chust.
Sra. Sandoval.
Sr. Mora.
Sr. Jordan.
Sr. Vico.
Sr. Torromé.
Sr. Gerrillo.
Sr. N. N.

Cor de Soldats, de Llauradors y Llauradores.





La esena pasa en l'hòrta de Rusafa, prop del
pòble.




AL M. I . S.

D. RAMON YAÑEZ Y FERNANDEZ DE CEBALLOS

Abogado de los Tribunales Nacionales, Auditor de Marina honorario, etc. etc.


 Honrada esta composicion con la acogida lisonjera y los aplausos que la ha dispensado el público, aunque sin otro mérito literario que el de recordar las costumbres de los pobladores de la hermosa huerta de Valencia , nos atrevemos á ofrecerla á V.S., que conoce perfectamente nuestra lengua pátria.
 Dígnese V.S. aceptar, pues, el humilde obsequio de nuestra respetuosa consideracion, dispensando de este modo su aprecio á esta prueba, aunque de poca valía, de la importancia que tuvo siempre la lengua de nuestros padres.



ACTE ÚNIC.

______
DECORASIÓ.

 Selva molt pintoresca al foro, tot lo fondo que permitixca el teatro. A la dreta del actor, en primer terme, una alquería en un emparrat á la pòrta y un banc, y darrere de este un ábre bastant frondós, y una reixa que mira de front al públic. A la esquerra del actor un atra alquería que figura ser el molí, y tindrá també un atre emparrat á la pòrta. Al foro se vorá un pont no molt alt, y per baix d'ell figura pasar la sequia del molí: á la vòra de esta, y ahon no estorve, se vorá un forn de fanc; y algo retirá, y ahon convinga, pòt colocarse una creu com les que se encontren p'els camins. Totes las entrades у eixides que síguen per el foro, se farán atravesant el pont.

Esena 1.

 Al alsarse el teló se òu dins una música que se compon de guitarres, bandurries, flauta, clarinet, guitarrons, sítres, ferrets y pandero. Al asomarse estos al foro, escomensa á eixir el sòl. S'adelanten hasta la reixa, y Sènto, que vá en compañia dels músics, escampa al peu de la reixa una enramá de ròses, clavells, roselles, flòr de taroncher у fulles de lo mateix. Esta enramá la pòrten en dos sistelles Sènto y un atre, que son els que la escampen, mentres se canta lo siguient en acompañament de orquesta y de la música de les guitarres. Tots vènen per el foro dret.

MUSICA.

Cantaor. Entre roses y roselles,

entre clavells y capolls
se cria la rosa fina
que dona consuelo al mon.

Cor. Obri la reixa,

no desesperes,
al que por vòret
s'acostà así.

 Consuelo implora,

 no sígues dura,
 pues si l'il negues,
 vá á morir huí.

Cantaor.  El sol que vá en la carrera

cuant acamines p'el mon
s'oculta; y es qu'el apaga,
Pepeta el teu resplandor.

Cor.  Obri la reixa, etc.
Se repetix lo mateix.

S'òbri la reixa y apareix en ella Pepeta. El cor se retira á un costat. Sènto se coloca á un cantó de la casa, de modo que Pepa no el puga vòre.

Pepa.  El còr com una esponcha

La música em fá obrir.

Sènt. S'ha ubert ya la finestra:

anéusen tots d'así.

Cor  Deixeulo estar,

 Que estiga allí,
 y á pòc á pòc
 marchem d'así.
 Silensi, pues,
 chis, chis, chis, chis,
 y á pòc á pòc
 marchem d'así.
 Deixeulo estar,
 que estiga allí:
 chis, chis, chis, chis,
 chis, chis, chis, chis.


El cor sen vá per lo foro dreta, y á pòc s'el òu cantar la cansó que serví de introducsió, la cual deurá ser molt piano á fí de figurar que están ya llunt.

Esena II.

Pepa y Sènto

(Parlant.)
Pepa. Música, cansons y flòrs!

quí eu diria, quí eu diria
que estes coses algun dia

  m'habien de donar plòrs!

¿Ahon están aquells hermosos
moments, que chut á esta reixa
ohuia la dolsa queixa
y aquells suspirs amorosos?
¿Qué s'ha fet aquella veu,
Siñor, que tantes vegaes
me canta aquelles albaes
que entraben dins lo còr meu?
Huí me fan rompre en un plòr
sens podero resistir,
y em feen l'anima obrir
com cuant s'esclata una flor.
Dihuen tots que ningú em chafa
la guitarra en lo terreno,
y els fadrins entre lo bueno
m'an tret ¡¡el Sòl de Rusafa!!
Pero un sentiment tinc yo
que tot el cor me desgarra:
y es qu'à la pobra guitarra
li fa falta un guitarró.
En tú pense á totes hores,
Sento, qu'estás en la guerra
dels moros, ¡y en esta terra
ya t'agradaben les mores!
Mes quí el atrevit será
que á la porta de ma casa
á fer música es propasa
y a deiarme esta enramá?

Sènt.  Ú que está en pena, Pepeta,

desd'aquell cruel matí
qu'es va separar d'así.

Pepa.  ¡Sènto! Sènto!
Sènt.   ¡Repalleta!
Pepa.  ¿Cuánt has vengut?
Sènt.   Fa sis dies.
Pepa.  ¿Pero ya en llisensia?
Sènt.   No.
Pepa.  ¿Has desertat?
Sènt.   ¿Qué se yo?
Pepa.  ¡Sènto! Sènto!
Sènt.   ¡Tú ensomies!
Pepa.  Díguesme la veritat:

per Deu, no em fases patir;
mira qu'em vach á morir
si se que tú has desertat.

Sènt.  No t'asustes, ánchel meu;

ningun perill m'amenasa;
cuant estic pròp de ta casa
m'ampara, m'ausilia Deu.
Fa sis dies que arribí,
Pepeta, en lo rechiment
á Valensia, y al moment
m'en vaig vindre capasí.

Pepa.  ¿Pero no corres perill?
Sènt.  Ningú. (Tingamla engañá)

Tinc permís de capitá
qu'em vòl lo mateix qu'un fill.

Pepa.  Ay! aixó em deixa tranquila.

Sènto, que de tanta pòr
me paregué qu'en lo còr
me s'enroscaba una anguila.

Sènt.  Díguesme: ¿em vòls lo mateix

qu'avans d'anar soldad yo,
Pepeta?

Pepa.   Lo mateix, no:

te vullc mes, qu'el amor creix.
¿Olvidar els teus henchisos
y les paraules aquelles...?
No: si et volguí tres barselles,
hara et vullc trenta cafisos.

Sènt.  ¿Aixó es sèrt?
Pepa.   Molt. ¿Y per qué

tú á mí esta pregunta em fás?
¿N'os pòt saber?

Sènt.   Tú eu sabrás.
Pepa.  Esplicat.
Sènt.   M'esplicaré.

Sé yo qu'en lo So Cheroni
ta mare pensa en casarte;

  Sé qu'ella vòl obligarte,

y á mí me s'endú el dimòni.
Fá sis dies qu'apleguí,
Pepeta, en lo rechiment
á Valensia, y al moment
tot lo que pasa sabí.
Y sinse aguardar rahons
prenc en seguida soleta,
y así m'en vinch á pateta
y en prou males antensions.
Qu'el que vé de matar mòros
com qui matara mosquits,
no li fan pòr ya els bufits
de cuaranta sinc mil tòros,
Y lo mateix li sin dona
que se li plante davant
un oso, qu'un alefant;
un tigre, qu'una lleona.

Pepa.  Calla, Sento. Es sert qu'el só

Cheroni, que ya es un vell,
tracta de qu’em case en ell.

Sènt.  Y ta mare achuda.
Pepa.    No;

pero com ell es l'alcalde,
té pòr que li fasa mal,
ó que li arme un tic-real
y en una multa la balde;
y s'aguanta la pobreta,
y ell está com un pabòrde
tot tan tou ... Cuant s'enrecorde
em case en tú y li fas feta.

Sent.  Poro...
Pepa.   Ma mare m'ha dit:

«Tú calla y l'engañarás,
Pepa, qu'el que tu voldrás
aquell será ton marit.»
¿Cuánt de temps te falta á tú
pera agarrar la llisènsia?

Sent.  Un añ.
Pepa.   Pos preno en pasència,
  tonto, qu’un año no es ningú.

¿No t’está aguardant Pepeta
sèt añs , que crec qu'es tal cual?
Pos calla, tros d'animal.
y aguántat.

Sent.   ¡Uy! ¡repalleta!

¡Tros d'animal! Cuan me dius
eixos requiebres tan fins,
me s'entoixa, capdemins,
qu'estic armosant perdius.
Yo no se lo que m'agafa
cuant óbris tú eixos morrets
tan bonicos, tan chiquets...!
¡Uy, uy, uy! ¡sol de Rusafa!
¡No te rigues, recarat!
Válgam Deu, y quina tropa
son les dònes mes guilopa!
recontra mes...

Pepa.   Descarat.
Sènt.  ¡Descarat! ¡Si yo poguera...!

No tingues pòr que m'asbare.

Pepa.  Fuch, que l'alcalde y ma mare

huí están en misa primera.

Sènt.  ¿Y á qué anat en ell ma sògra?
Pepa.  ¿Ta sògra?
Sènt.    La que será
Pepa.  H'anat perque l'ha cridá

ell per vore lo que lògra.
Vésten.

Sènt.   Si tinguera un sabre

li tallaba el cap.

Pepa.   Adios.
Sent.  Ya s'acosten! Voto á nos!
Pepa.  Amágat.
Sènt.   Darrere est’abre.
Pepa se retira de la finestra y la tanca
Esena III.
El Só Cheroni y la Só Agostina per el foro dreta.
Sènto amagát.
Chero.  ¿Conque es sèrt que Visantet,

Agostina, está en lo poble?

Ayos.  Aixi eu dihuen.
Chero.  No em fá grasia

que hacha vengut.

Sènt.  (Si l'agarre.....)
Chero.  Perque encara que fá dies

qu'eixos amors comensaren,
si el foc s'arrima á la estopa
s'ensen, y requiescat....

Sènt.  (Amen.)
Chero.  Ella està molt orgullosa

perque els fadrins en lo poble
li han tret el Sòl de Rusafa,
mes tú has de fer que s'ablane.

Agos.  Vosté ya sap, só Cheroni,

lo que li ha dit.

Chero.   Soc l'alcalde!
Agos.  Ya eu sé; pero si la chica

no vol en vosté casarse,
per mes que vullga obligarla,
no puc fer res.

Sènt.   (Deu liu pague.)
Agos.  Y ademés, yo soc molt franca,

só Cheroni...

Chero.   No t'esmarres

y ves aspay, Gostineta;
mira que yo sóc l'alcalde.

Sènt.  (Este tio en l'alcaldía

mos fará tres paps.)

Chero.   Tú sabes

qu'el gobierno deposita
en mí grandes facultades,
pos voy á ser deputado
muy repronto, Dios mediante:

Sent.  (¡Cristo meu, qué baquetá
  pega el que bote á este cafre !)
Chero.  Aquí tengo en este plego

muy bien ascritos los planes
que proposaré á las Córtes
el dia que en ellas parle.

(Llechint.)
  «Siñores, es nesesario

y de muy presiso s'hase
que todos los aspañoles...
obedescan al que mande.»
Me pareix qu’esta reforma
es digna de que l'alaben.
«Segundo: que cuando pidan
los qu'en el Gobierno s'hallen
los chavos que nesesiten,
que los dén y que s'aguanten,
siga poco, siga mucho.
y aquell que chiste, á la carsel.
Tersero: que suprimixcan
cuantos periódicos s'hasen,
pos no conviene qu'el pueblo
mos escuadriñe verdades.
Qu'el dia qu'el pueblo sepa
todas las cosas, es fásil
que se li unflen las narises
y mos córrega á pataes.»

Agos.  Só Cheroni, yo tinc presa.
Chero.  Atiende aquí.
Sènt.   (iQuin alcalde!)
Chero.  Arreglem el casament.

Deixemse estar...

Snt.   (Si m'anfade

vach á moure huí un fandango
que s'oixca d'asi á Almusafes.)

Chero.  Ya saps tú que soc formal.
Sènt.  (Oy! mes qu'un titòt!)
Chero.   Alcalde

m'ha nomenát esta villa;
per ser tan honrat: mon pare

  ya va tindre esta alcaldía

allá per l'añ trenta cuatre,
y hoy me confia este puesto
Su Maquestad, que Dios guarde.

Sènt.  (Oy! pues n'es pòsa pòc tòu

dient Su Maquestad. Cafre!)

Chero.  Per totes estes rahons

que tú d'escoltar acabes,
crec que soc yo pa ta filla
tot un partit; poro en grande.

Sent.  (Ocalá á Deu qu'estigueres

partit per lo mich, tunante)

Agos.  Aixó será si ella vòl

siñor Cheroni.

Sènt.   (Ay! qué mare!

Li donaria un abrás
si fora chove).

Chero.   Tú calles,

ó si em fas la oposisió
yo faré que t'enrecordes.
Cóm s'antiende: es muy presiso
que m'ayudes, ó m'enfade.
Y t'entaulo una querella,
et lligo, y vas á Canaries.
Conque, chito.

Sento.   (Válgam Deu

y qué vestia es este alcalde.)

Chero.  Lo qu'es Sènto....
Sènt.   (Ya entre yo.)
Chero.  Si es qu'ell trata d'oposarse,

m'el envío á Felepines
ó á un atre puesto.

Sènt.   (Só lladre!)
Chero.  Conque diguesli á ta filla

qu'en cuant enans qu'el despache.

Sènt.  (Yo si qu'el vaig á enviar

ahon no fasa atre viache.)

Agos.  Yo tinc qu'anar a la Vila;

Conque....

Chero.   Márchate al instante.
  Adios , y que t'anrecuerdes

de lo que te dije antes.
Si me fas la oposísion
bien por artes ó por partes,
t'entaulo huí una querella,
té lligo, y vas á Canaries.

La só Agostina s'entra en sa casa: l'alcalde en lo molí.
Esena IV.
Sénto,
MUSICA.
 ¡Santo Dios,

 y quín alcalde
 mos ha tocat hui
 tan cafre!
 En tota la Europa
 no se tròba, no,
 atre hòme mes torpe
 qu'el que huí ha vist yo.
 Ell sap qu'en lo pòble
 yo m'encontre ya,
 y en les Felipines
 diu que dec d'estar.
 ¡Ay, ay, pòbre alcalde;
 ay pòbre siñor;
 tan sols de pensaro
 ya m'agarra tos!
 ¡Ay, Pepeta,
 tú eres l'ama
 d'este còr
 que está patint,
 y un chemec
 que pòbre pegue,
 llagrimetes
 me fá eixir.
 No fases cas
 del alcalde,
 que naixqué
 molt animal;

   y el que al naixer

 té un defecte,
 no s'el pòt
 ya remediar,

(Parlant.)
  Siñor! ¿Será veritat

qu'eixe pillo enredraor
á Pepa li fa el amor
y á mí em vol deixar plantat?
 Veritat.
Tal·la sehua intensió es,
 pues!
y si yo no em plante así
 huí,
y alguna mehua no en fás,
 es capás
que m'arme una traisió!
 no;
pronte hu arreglaré yo;
ya no está be que m'aguante,
pos no vullc qu'eixe tunante
m'arme una conspirasió;
 no.

Esena V.
Sento y el Tio Bartolo, que vé per el foro dreta.
Bar.  Sènto!
Sènt.   ¿Qué ya, siñor tio?

pareix qu'estiga asustat!

Bar.  Ay, sento! vinc sofocat!
Sènt.  ¿Pos qué li pasa?
Bar.   Dios mio!!
Sènt.  Parle.
Bar.   Tropa qu'ha vengut.
Sènt.  ¿Conque tropa?
Bar.   Tropa!
Sènt.   Y qué?
Bar.  Qu'ella á perseguirte vé,
  y s'it veu, eres perdut.

Conque t'haurás d'amagar:
pronte! yo prenc el viache,
qu'allá yo tinc personache
que tot ho pot arreglar.
Saps que vach ser asistent
d'un cheneral, qu'está allí
retirat, á qui salví
la vida yo en sèrt moment,
cuant era sòls comandant.
Ell m'apresia, com saps tú,
y no tinc ducte ningú
de qu'em servixca al instant.

Sènt.  ¿Y ahon sen vá?¿á Valensia?
Bar.   Sí:

ya saps que sòls está un pas:
con que anem pronte: ¿qué fas?
¡Sento, que ya están ahí!

Sènt.  Pepeta!
Bar.   Voto á nos!
Sènt.   Fóller!
Bar.  La tropa s'acòsta!
Sènt.   Tio!
Bar.  N'om tornes respòsta....
Sènt.  Poro...
Bar.   Corre!
Sènt.   Adios!
Bar.   Adios!
Sènto sen va per la dreta, el tio Bartolo per el foro.
Esena VI.
Sargento y coro de soldados.
MUSICA.
Sarg.  Yo ví pasar una mosa

jacarandosa, mu revari;
yevaba en er meriñaque
toa la popa de un bergantin.
 Le dije yo:
 guárdese usté.

   niña bonita,

 de argun baupré;
 poique sino
 puée suseé
 que vaya á píque
 tóo ese poé.

Cor.   Vivan las faitigas

 ¡Salero y olé!
 Vivan las faitigas
 que causa el queré?

Sarg.  Sus ojos eran dos soles

y su boguiya de serafin;
sus dientes ricos piñones
que paresian blanco marfil.
 Y en cuanto yo
 la pincharé,
 Jezú, Dios mio!
 me electrisé:
 que aunque puró
 no hay un gaché,
 ¡viva la gracia!
 con mas poé.

Cor.   ¡Vivan las faitigas!

 ¡Salero y olé!
 Vivan las faitigas
 que causa el queré!

 (Parlant.)
Sarg.  Oiga usté, cabo Gimenes,

asérquese usté ar molino
y pregunte pó el arcarde
don Gerónimo Jasinto.
Y así que se le presente,
ar punto suerta usté er mirlo
pidiéndole alojamiento
pa cuantos hemos venío,
y le ise usté que sarga,
que lo espera en este sitio
er sargento Veles-Blanco

  que le ha de entregá un ofisio.

¿Se enteró usté?

Cabo.   Me he, enterao.
Sarg.  Pues entonses, al avío.
(Se entra en el molino.)
  Señores, mucha pruensia

en lo que se jase, niños;
en donde esteis alojaos
no hagais ningun cstropisio,
pues sabeis que la ordenansa
no nos trata con cariño,
y si armais argun fregao
de los que piden castigo,
yo, sobre vuestras costiyas,
os estenderé er resibo.
Conque mucho ojo, y cudiao.
¿Lo entendeis? Lo dicho, dicho.
¿Qué ocurre , cabo Gimenes?

(A éste, que sale.)
  ¿Le encontró usté?
Cabo.   De seguío.
Sarg.  ¿Pero sale?
Cabo.   En el instante.
Sarg.  Corriente.
Cabo.   Con su permiso.
Esena VII.
Sargento, Cabo, Soldats; el Só Cheròni y Piulo.
Chero.  Despues aloixa eixa tropa

per ahon corresponga, Piulo.

Piulo.  Molt bé está.
Chero.   Y en cuant hu acabes

d'arreglar, tornes á diro.

(El Piulo y els soldats sen van per el foro dreta.)
  Deu me guarde del sarquento

por muchos años.

Sarg.   Lo mismo

digo yo: que Dios me guarde
de usté por siglos de siglos.

Chero.  ¿Qué s'ofrese?
Sarg.   (Habrá sopenco!)

Señó arcarde, aqui venimos
mandaos por er gobierno...

Chero.  Sí siñor, me lo imaquino.

(Lo manco em pòrta el deploma
d'embacador ó menistro.)

Sarg.  En busca de un desertor

que está por aquí escondío.

Chero.  (¡Un desertor! ¿Si será ...?)
Sarg.  Visente Ramos.
Chero.   (¡Lo pillo!)
Sarg.  Y es natural de este pueblo.
Chero.  ¡Oy! natural y vesino,

y se llama álias Toñina;
mire usté si es conosido.

Sarg.  Pues bien: para acreditar

que yo vengo á perseguirlo,
traigo esta órden der Gobierno
escrita en forma de ofisio.

 (Entreganli un plec.)
Chero.  Corriente: en ella me dise,
 (Despues de llechirlo.),
  sarquento, que li dé ausilio.

(Ay Visiente, d'esta hecha
no hiá remey, ta fosilo!)
Mire vostet, el que busca,
siñor sarquento, es un pillo,
y no han de pasar dos horas
sin que lo hagamos coquido.
Vostet quedará aloixao
aquí mesmo, en el molino.
Chè, Gòri, agarra eixos trastos
y éntratelos dins.

A un llaurador que ix al mateix temps del molí, el cual entra dins el morral y el fusil del sargento.
   Hoy mismo,

siñor, lo aseguraremos....,
y me voy, pos nesesito
preparar algunas cosas
pa coquerlo en el garlito.
Y curo perder el nombre
de Querónimo Casinto,
ó verá ustet si á Visiente
hoy no lo mando á presilio.

Sen vá per el foro dreta.
Esena VIII.
El Sargento y á pòc Pepeta que ix de sa casa.
Sarg.  La Vírgen Santa me varga!

y qué bruto es este tio!
En fin, me las guiyo ar pueblo
á ver lo que hay: Jesucristo!
Vaya una mosa varí!
Salero! párese usté,
que ar contemplá ese poé
no sé lo que tengo aquí!

Pepa.  Y dígam vosté: ¿li agarra

molt asovint eixe mal,
sarquento?

Sarg.   Boquita é sal,

óyeme.

Pepa.   No soc guitarra,

conque apartes á un costat,
que si es determina á res,
li puc plantar un'revés
qu'el deixe achopit, soldat.

Sarg.  Lo que es esa insinuasion

la entendí... se me figura...
y por lo tanto, criatura,
cambia de conversasion.
Hable tu lengua en cristiano
que yo te entienda, salá!
que hasta ahora no entendí má,
pues, que aqueyo de la mano.

Pepa.  Pues bueno, ma esplicaré,

ya que veyo qu’es presiso.
Digam: ¿quién le dió premiso
para no hablarme d'osté?
Se me figura, soldao,
que tiene en esta ocasion
muy repoca educasion.
¿Qué li pareix?

Sarg.   (Me ha clavao!)

Tiene usté rason, señora.
(Me dejó patilifuso!)

Pepa.  Qué poc sap un andaluso

cuánt vale una llauraora.

Sarg.  Vale usté, segun mi cuenta,

por los ojos dies miyones;
por ca deo seis doblones ,
por ca megiya setenta.
Y por esa barba.... ¡espuma!
dies mil duros.... por supuesto!
ocho del cueyo, y el resto,
otro que arregle la suma!

Pepa.  Qué no será enredraor

un andalus! Só soldao,
¿pos qué acá s'ha figurao
Qu'em mamo el dedo, siñor?
Pos si osté s'ha presumido
que yo no entenc indilectes,
sepa que p'alguns suchectes
de menor edad ya h'eixido.
y tenga por cosa sierta....
cu! no s'arrime, avechucho:
que si valgo poco ó mucho
á ostet nada se li'mpuerta.

Sarg.  ¡Várgame la mar salá

cómo habla esta criatura!

Pepa.  Soldat, ¿qué vosté es figura

que yo no sé el castellá?
Sepa, pues, que mis primeros
provienen d'un gran linaque,
y aunque hoy me vé en este traque

  me crié en buenos bolqueros.
Sarg.  Señora yo no he entendío

náa de lo que usté ha jablao:
mas me tiene mareao
ese aquel y ese trapio:
quiérame usté por favor,
que yo la adoro é verdá;
no me jaga usté pená
y déme un poquiyo amor.
Si usté quiere un arma dura
que por toitica la tierra
pida al universo guerra.
aquí estoy yo, criatura.
Mas si quiere ese salero
verme blando y derretío
mándeme usté á su alvedrío,
só salá

Pepa.   Calle, embustero!
Sarg.  Muger!
Pepa.   Deixes de cantaes
Sarg.  Me quemo!
Pepa.   Si no fá sòl.
Sarg.  Pero....
Pepa.   Fuixca, si no vòl

qu'el córreguen à pataes.
Déixem estar en quietud,
que próu sosobra tinc yo;
no vinga Sènto....

Sarg.   Es que yo

te quiero.

Pepa.   Tut, tut, tut, tut.
Sarg.  Te adoro.
Pepa.   ¿Tan de repiente?
Sarg.  Al vapor, rosa de Abril.
Pepa.  Chesus! Quin fèrro-carril!

Paréulo no mos revente.

Sarg.  Adórame.
Pepa.   Vol callar?
Sarg.  Mira que no sabes tú...
Pepa.  Chermá no mos fasa el bú;
  mire qu'en vach á asustar.
Sarg.  ¿Conque no me quieres?
Pepa.   No.
Sarg.  Ya serás mas blanda.
Pepa.   ¡Ya!
Sarg.  Yo haré que sucumbas.
Pepa.   ¡Ca!
Sarg.  Yo te haré que caigas.
Pepa.   ¡Co!
Sarg.  Es mucho mi ingenio.
Pepa.   Es.
Sarg.  Tú lo has conosío?
Pepa.   ¡Uh!
Sarg.  Yo haré que me quieras.
Pepa.   ¡Tú...!
Sarg.  Nasí yo muy piyo.
Pepa.   ¡Pues!

Ya se qu'es ustet...

Sarg.   ¡Tahur!

Nos conosemos...

Pepa.   Los dos.
Sarg.  Y así por lo tanto...
Pepa.   Adios.
Sarg.  Páselo usté bien.
Pepa.   Abur.
(Sen vá foro dreta.)
Esena IX.
Pepa.
  Grasies al Chesus del hòrt

qu'en tot lo fil s'ha allargat!
¡Y l'hòme estaba apurat!
¡Uy! si hu habia pres fòrt!
Deixes, deixes de cansons,
y no pretenga femelles
qu'es crien entre roselles,
tomates y pimentons.
Que la que viu entre còls,
forment, cánem y lletuga,

  el marit qu'ella s'anduga

deu criarse entre fesòls.
No es posible que tú lleves
amors que s'han fet tan llarcs
y han naixcut entre espinacs,
carchòfes, endivia y sebes.
¿Cóm es posible qu'et cases,
sarquento, en la llauraora
que cull, al eixir l'aurora,
bachoques y carabases?
Y á mí que les bresquilleres
y les parres m'han donat
el seu frut ya sasonat,
lo mateix que les pereres,
casarme en un andalus....
fill.... Deu sap de quí seria!
¡Chesús, Chusep y María!
¡Chusep, María y Chesús!

Esena X.
Pepa y Sènto.
Sènt.  Pepeta!
Pepa.   Sènto amorós!
Sènt.  ¿Qué fás así, ánchel del cor?
Pepa.  En busca vach d'un tesòr,

y eres tú.

Sènt.   Pos ya som dos.

¿Qué mes tesòr pera mí,
Pepa mehua, que mirarte;
y entusiasmat adorarte?
Qu'hermosísima estás huí!
Anchel de divina altura,
clara estrela matinal,
chunt al trono selestial
deu estar tanta hermosura.
Sego em deixa el resplandor,
Pepa, dels teus ulls divins;
qu'al mirarme, hasta así dins
el còr m'omplin de claror.

Sobre eixes megilles róses

tens dos enseses roselles,
y eres tú entre les femelles
la reina de les hermoses.
Tal perfum el Creador
posá en ta boca divina,
qu'al parlar tú, hasta en la China
penetra la grata olor.
No cregues, Pepa, qu'es broma:
per tú... ¡calcula si vals!
aniria yo descals
y á chenollons, d'así á Roma.

Pepa.  Eixes mil ròses tan fines,

Sènto, que saps regalar,
no em pòden fer olvidar
qu'están guardades d'espines.
Y no sé per qué, en lo còr
pareix que senta una veu
qu'em diu...«pronte plorareu:
previngause ya» ¡y tinc pòr!

(En molt sentiment.)
Sènt.  Abandona eixe temor,

y si em vòls tindre content,
tingam en este moment
un dols coloqui d'amor.
Un coloquí, que al ohirlo,
s'emboben els anchelets,
y mos tiren buñolets
sòls per ganes d'aplaudirlo.
Qu'al vore nòstra inosensia
desde el trono selestial,
mos pòse el manto nupsial
contenta la Providensia.
Y entre buñolets en mèl,
y entre cocotets y armeles
aném en botes y espueles,
sense sentirseu al sèl.

(Pausa.)
Pepa.  Sènto, no sé quin henchís
  Té la tehua veu endigna.

Sènto, que pareix que tinga
dins de la boca un pastís.
Sènto, en paráules tan dòlses
de tal modo m'alusines,
Sènto, que les coques fines,
me chòrren hasta pels colses.
Sènto, cuant obris la boca
pera dir cuatre rahons,
Sènto, tinc satisfacsions
com si mastrullara coca.
Sènto, si un chemec el còr,
té, qu’al ánima li aplega,
es un suspir que s'antrega
en busca del seu tesòr.
Y eixe tesòr tan volgut
es, Sènto, Sènto amorós,
Sènto, el Sènto mes hermós
de to los Sèntos qu’hagut.

Sènt.  Calma el teu pit, vida mehua;

reposa así, y un moment

(S,asenten en lo banc que ya baix del ábre.)
  olvide el teu pensament

si alguna sombra en ell crehua.
¡Ah! ¿No es sèrt, ánchel d'amor,
qu’así tan prop d'esta reixa
es dólsa la nostra queixa
y així respirem millor?
Eixe aire pur qu'el perfumen
de Mach flors de mil colors,
arruíxant chorros d'olors
que no senten els que fumen;
olors que no tinc charúmen
pera esplicarles, siñor;
y eixe cuadro encantaor
que dins del meu còr penetra,
¿no diu clar, millor qu'en lletra,
qu'está respirant amor?
¿Y eixe ruido qu'el vent
arreplega entre moreres,

  у mil florides llimeres

c'agrunsa tan suavement;
y eixe dulsísim asent
en qu'el pardal volaor,
cuant éll está cantaor
el dia anunsia sens trehua,
¿no es sert, cagarnera mehua,
que está respirat amor?
Y eixes dos llágrimes, filles
del amor en que t'exaltes,
qu'et chòrren ya per les galtes
y que pareixen bresquilles....
yo aniria hasta en coclilles
sols per obtindre el honor,
de torcarte en mol primor
eixes dos perles tan dolses;
¿no's pues sèrt qu'hasta pels colses
estic ya chorrant amor?
¡Ah! sí, Pepeta, en tú es
ahon tinc l'espill y la llum
d'estos ulls, que tiren fum,
de content qu'estic y ensés.
Míram á chenollons, pues,
demanarte per favor
que contemples el fervor
en que, ya posat aixina,
confesa Sènto Toñina
la esclavitud de s'amor?

Pepa.  Calla per Deu, Sènto, calla,

que no podré resistir
molt de temps sense morir
al furor d'esta batalla.
¡Ah! calla per compasió,
que al oirte, me pareix
que dins del selebro creix
la flama ahon me rostixc yo.
Tú maurás donat á veure
alguna mala veguda,
Visantet, y ella t'achuda
lo que tu manes á creure.

  Y ¿qué faré yo ¡ay de mi!

sino amollar suspirs gròsos
cuant tot el meu còr á tròsos
m'el traus á tirons d'así?
No, no, Sènto, en poder meu
resistirte no esta yá:
yo fuchc capa tú com vá
fuchint el gat en un lleu!
Al vóret, vixc sense pena;
els teus ullets m'asesinen;
tes paraules malusinen,
y el teu alé m'envenena.
¡Sènto, Sènto! yo hu implòre
sense vergoña ni pòr;
ó fesme á tròsos el cor,
ó adòram, perque t'adòre!

MUSICA.
Els dos.  Els ánchels al ohirnos

 parlar així,
del sèl, si vòl Sem Pere,
 Van á fuchir.
¡Ay! qu'alegría
tenen dos que se vòlen!
 ¡Chesus, Maria!

Sènt.  M'adòres?
Pepa.   T'adòre
Sènt.  Molt, Pepa?
Рера.   Hasta el sèl.
Sènt.  Yo chorre pastisos.
Pepa.  Yo estic chorrant mèl.

Yo tinc confetura.

Sènt.  Yo tinc codoñat.
Els dos.  Volerse es la còsa

mes dòlsa que hiá.

Pepa.  Desde Fransia

hasta Pinedo,
desde Lóndres
á Mislata,
no hiá Sènto
mes bonico

   ni que tinga

 millor cara.

Sènt.   Desde Fransia

 hasta Pinedo
 desde Lóndres
 á Mislata,
 no hiá chica
 mes bonica
 ni que tinga
 millor cara.

Pepa.  Sento meu

la tehua imache
yo la tinc así
en el còr;
y ella es tota
m'alegría,
ella es tot
el meu tesòr.

Sènt.  Ay, Pepa,

la tehua imache
yo la tinc así
en el còr;
y ella es tota
m'alegría,
ella es tot
el meu tesòr.

Pepa.  Qué no valdrá res, siñor?
Sènt.  Que no mos tindrán embecha

 á estos dos
que así están chunts.

Els dos.   ¡Ay, ay, ay!

 quina alegría!
 ¡Ay, ay, ay!
 Chesús Chesús!

(Parlant.)
Sènt.  ¡Ay, Pepeta!
Pepa.   ¡Ay Sento meu!
Sènt.  ¡Qué dolsura y qué tendror!
Pepa.  Si, Sènto; asó es lo millor...
Sènt.  Lo millor que criá Deu.
Esena XI.
Els mateixos y la só Agostina, qué vé per el foro dreta.
Agos.  ¡Pepa!
Pepa.  ¿Qué ya, siña mare?

¿Qué pasa?

Agos.   Qu'está perdut

Visantet: tropa ha vengut
y el va á garrar!

Pepa.   ¡Deu m'ampare!
  ¿Y per qué?
Agos.   Tot el veinat

está enternit de dolor:
Pepa, Sènto es desertor
fá dies.

Pepa.    M'has engañat!
Sènt.  Si, Pepeta; t'engañi:

digueren qu'el moliner
ton marit anaba á ser,
y en el moment desertí.

Pepa.  ¿En tan pòc apresi em tens

qu'aixina de mi bas pensat?
En tan pòc m'has estimat?
¡Apartat que no et vullc chens!

Sènt.  Pepa, si tornes á dir

atra paraula com eixa,
de sentiment, há mateixa,
davant de tú empegue un tir .

Pepa.  ¡Qué dius!¡amaga al moment,

amaga eixa arma fatal!
¿No saps tú que tot el mal
que tú sentes, també el sent?
¿No coneixes qu'el còr meu
dueño no ne té mes que ú,
y si li faltares tú,
als dos mos mataba Deu!

Sènt.  Ah, perdónam! Tens raó.
Agos.  Pensém en lo qu’ham de fer!
Pepa.  Ara, lo qu’es menester

que t'amagues, Sènto.

Sènt.    No.
Pepa.  Cóm!
Sènt.    No hu-esperes de mí.
Agos.  Visantet!
Sènt.   No prevalique.
Pepa.  Sènto, ¿y si yo teu suplique?
Sènt.  Entonses....
Pepa.    Contesta!
Sènt.   Sí.
Pepa.  Vesten per así.
Sént.   No
Agos.   !Creu!
Pepa.  ¡Corre!
Agos.   Que s'acosta hiá

la tropa!

Chero.   ¡Busqeulo!
(Dins.)
Els tres.   Ah!
(Entre les dos el fan ficar a la fòrsa dins de casa.)
Pepa.  ¡Ampáralo tú, gran Deu!
Esena XII.
Pepa, la só Agostina, el só Cheroni, el Sargento y soldats que venen per el foro dreta: despues Sènto.
Chero.  No hay que perder un instante:

Sobre tot mucha atension,
siñores, qu'esta cuestion
es muy grave. Paca avante.

Sarg.  Vamos, pues.
Chero.   Pepa? Gostina?
Agos.  ¿Qué hiá?
Chero.   Testimonios graves

m'han declarao que sabes
abón está Sènto Toñina.
Conque, contéstame...

Sarg.   Ar punto

si no quiere....

Chero.   ¡Calle un rato!
Sarg.  Es que...
Chero.   Soc yo el chuche nato

que disolverà este asunto:
conque aixina, chito el pico,

(Molt cremat.)
  y nadie m’alse la vos,

perque sinó.... ¡Vive Dios!
¿M'asplico yo, ó no m'asplico?

Sarg.  (Qué bruto!)
Chero.   ¿Ahón está Vísiente?
Agos.  Yo....
Chero.   De su mal no m'aliegro.
  poro tengo el humor niegro..!

Conque, canta de repiente.

Pepa.  Yo no sé res.
Agos.   Yo tampòc.
Chero.  ¿Conque no? ¿Conque calleu?

¡Mireu pronto lo que feu,
ó ensenc eixa casa en fòc!

Pepa.  Fasa lo que vullga.
Chero.   Si?

Ya que preferiu la guèrra,
vos faré eixir d'esta tèrra
préses á Valensia huí.

Agos.  ¡Préses!
Tots.   ¡Gran Deu...!
Agos.   ¡Yo diré....!
Pepa.  ¡Calle, calle...!
Chero.   (¡Cantará!)

¡Agarreules!

Sènt.   Alto!
(S'òbri de repent la porta de casa Pepa, y apareix Sènto)
Les dos.   Ah!
Sènt.  Ya em té vosté así.
Chero.   (Caigué.)
MUSICA.
Sarg. y còr.   Perdido está ya el pobre

sin otra remision;
pendiente del consejo
queda su salvacion.

Pepa y 
Agos. 
Perdut está ya el pòbre,

no té atra remisió:
sols de Deu, si l'ampara,
pot tindre salvasió.

Sènt.   Perdut estic

 no impòrta res;
 per ella tot
 hu arriesgaré.

Pepa.  No hiá ducte, s'el empòrten,

y m'el van á fusilar:
es desertor, y eixa pena
ningú li la pot lliurar.

  ¡Deu que m'ampare,

Deu que m'ausilie;
no hiá consuelo
pa mi en lo mon!
¡Ay, Sènto, Sento!
¡cuántes desgrasies
va huí á causarnos
el nostre amor!

Sént.  Per ella yo sufriria

cuantes penes hiá en lo mon:
sols una cosa m'espanta,
y es vórela patir yo.
Deu que l'ausilie,
Deu que l'ampare;
no hiá consuelo
pa mí en lo mon!
¡Ay, Pepa, Pepa!
cuántes desgrasies
va huí á causarnos
el nostre amor!

Sarg.  Es la chica flor y nata

de lo güeno y lo vari,
y vale tantos miyones
como tiene er Potosí.
 Con esos ojos
 y esa carilla
 tan sandunguera,
 tan resalá,
 ¿quién no se rinde,
 si está la plasa
 con batería
 tan reforzá? (1)

______________________________________________
 (1) En los teatros ahon oferixca dificultad este número de música, no ya in-

 convenient en que se suprimixca.

(Parlant.)
Chero.  Ya sòbren plors y suspirs.
Sènt.  Tinga pasènsia un moment.
Chero.  À Valensia falta chent;
  ya ham armat masa que dirs.

Sarquento, márchen.

Sarg.   Señora,
(A Pepa.)
  siento, en verdá este suseso;

y aunque me dé angustia, preso
me lo he de yevar ahora.

Pepa.  ¡Sènto!
Chero.   No dirá la historia

que no sé cumplir.

Pepa.   ¡Per Deu!
Sènt.  ¡Adios, Pepa!
Pepa.   ¡Sènto meu!
Sarg.  Marchen.
Bar.   Victòria! Victòria!
(Dins.)

Esena XIII.

Els mateixos y Bartolo per el foro dreta.

Bar.  Visantet!
Chero.   ¿Quí ha alborotat?

¿Per qué en mich de tants chemecs
crides?

Bar.   ¡Perque en estos plecs....

li pòrte la llibertat!

Tots.  La llibertat!!!
Bar.   Llixca ahí:

vecha si aixó está cabal.

(A Cheròni.)
  ¡Son del mateix Cheneral!

Tome ustét.

(Al Sargento.)
   ¿Están bé?
Sarg. y Chero.   Sí.
Sènt.  ¡Tio meu!
Bar.   Sense temor:

abrásam. Tórne á la vida,
La ofèrta ya está cumplida,
pero queda algo millor.
El gobèrn ha decretat

  obrant chenerós y noble,

qu'el temps li valga per doble
al qu'en Africa hacha estát,
Y com cuant anares tú
dos añs te faltaben... ¡pues!
y ú qu'allí n'has estàt mes,
no t'en falta ya ningú.

Chero.  Voto á...!
Bar.   Preno en pasensia,

Cheròni, no et sápia mal:
demá, el mateix cheneral
li entregará la llisensia.

Sént.  Pepa del cór!
Pepa.   Sènto meu!

Mare...!

Bart.  ¿Qué't pareix, Cheròni?

¿T'agrá?

Chero.  ¡Me s'andú el dimoni!

Adios!


(Sen vá.)

Pepa.   Ampárelo Deu.
Sént.  Píllo! pròu m'ha fet patir!
Pepa.  Perdonal!
Sént.   Per mí ya está.
Sarg.  ¿Y á mí me perdonais?
Sént.   Ba!

de ustet nada hay que disir;
con su obligasion cumplió.
Tan sòls falta, só Gostina,
ya que tot s'arreglá aixina,
sa maternal bendisió.

Agos.  La teniu.
Sènt.   Ya estic content.
Pepa.  Yo també.
Sènt.   Grasies á Deu!

Ay Pepeta!

Pepa.   Ay, Sènto meu!
Sènt.  Ay...! espérense un moment,

(Al públic.)
MUSICA.
Sént.  Dins de dos o tres dies,
(Al públic.)
  tot lò més cuatre,

se casará esta polla
y este pollastre.
Pera tal dia,
á vostés, que mos honren,
s'els se convida.

Còr.  Pera tal dia,

á ustedes, que nos honran,
se les convida.


FIN.


 Habiendo examinado esta Zarzuela, no hallo inconveniente en que su representacion sea autorizada, si se hace la ligera supresion atajada en la escena 3.ª
 Madrid 20 de Setiembre de 1861.

 El censor de teatros,
 Antonio Ferrer del Rio.

 Nota. Queda hecha la supresion indicada por el señor censor de teatros.

___________

 El libreto se balla de venta en la librería de don José Mateu Garin, plaza del Embajador Vich, y la partitura en el almacen de música de D. Enrique Prósper, calle de San Vicente, núm. 99.

___________
OBRAS DRAMATICAS
DE
D. FRANCISCO PALANCA Y ROCA.

 Llágrimes d'una femella.
 La millor taó el trabuc.
 Deuda sagrada. (En castellano.)
 Un casament en Picaña. (Zarzuela.)
 Suspirs y Llágrimes. (Id. 2.ª parte.)
 Jorge el Marino. (Zarzuela.)
 Pílades y Orestes. (Zarzuela.)
 ¡¡El Sòl de Rusafa!! (Zarzuela.)