Llágrimes de una femella: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
n
 
(Cap diferència)

Revisió de 19:41, 17 gen 2022


LLÁGRIMES

DE UNA FEMELLA.
CHOGUET EN UN ACTE Y EN VERS.
ORICHINAL DE
DON FRANCISCO PALANCA Y ROCA;
escrit espresament pera la distinguida actris
DOÑA MARIA TORAL,
Y
estrenat en estraordinari aplauso en lo seu benefisi, la nit del 14 de Mach de 1859,

en lo Teatro de la Prinsesa.

VALENSIA. -- 1859.

IMPRENTA DE LA RECHENERASIO TIPOGRAFICA,
DE D. IGNASIO BOIX,

carrer del Sagrari de Senta Creu, número 4.






Este choguet perteneix á D. Visént Rubio, que perseguirá ante la lley, pera que se li apliquen les penes que marca la mateixa, al que sense el seu permís la reimprimixca ó represente en algun teatro del Reine, ó en los Liceos y demés Sosietats, en arreglo á la lley del 10 do Junio de 1847, y decrets organics y Reglamentari de Teatros de 7 de Febrer de 1849.



 PERSONACHES.
 _____
Maria. . .
El só Colau. . .
Pau. . .
Un soldat llisensiat. .
L'Alcalde. . .
Cuatre llauraors de la ronda.


 ACTORS
 ___
Doña María Toral.
D. Chusèp Prats.
D. Anchel Almazan.
D. Llehuis Cubas.
D. Nélo Sainz.

La acsió pasa en Meliana.



A LA DISTINGUIDA Y APRESIABLE ACTRIS

DONA MARIA TORAL DE CUEVA.

Molt escás en veritat es el mèrit de esta pòbra pro-
ducsió; pero tal com és la dedique á la que en tant de
talent y veritat ha sabut interpretar el paper de María.
Molt li dehuen les Llágrimes de una femella á tan bòna
intérprete, y son segures totes les òbres en que prenga
part intelichènsia tan previlechá.
 La bòna fé en que tan apresiables actors l'han pres,
ha secundat el éxit de este choguet.
 May olvidaré lo que els dec y eternament quedará
eixe recuerdo grabat en el meu còr.

 El Autor,

ACTE ÚNIC.


  Interior de la casa de Pau. Pòrta á la dreta que es el estúdi de la casa. Pòrta de la cuina à la esquèrra. Pòrta de entrá al foro, per la que's vorá el carrer. Al costat de la del foro un atra pòrta per la que's vorá el corral. A la dreta una canterera en dos canters, y en la paret pichers penchats. Dalt un cuadro de Santo Cristo, y baix una llántia clavá en la paret. A la esquèrra una pastera, una taula y caires de còrda.
ESENA I.
El só Colau y Pau entrant per el foro.
Pau.  No em diga res, só Coláu,

per Deu, qu'estic fet un tòro.

Colau.  ¿Qué tens?
Pau.   Que men vach al mòro.
Colau.  ¿Que't pasa, que't pasa, Pau?
Pau.  Per Pau em coneix la tèrra,

nòm que en la pila em posáren,
mes fa temps que me'l lleváren
y no tinc pau, que tinc guèrra.
Poro si em sumflen els nasos
un pòc mes de lo que els ting,
ans que repiquen les sing,
á algú li tallaré els pasos.

Colau.  Aixampla, pues, eixe còr;

cóntaliu tot á ton sògre:
parla, yo voré si logre
calmarte: no tingues pòr.

Pau.  ¿Yo pòr¡Voto va sen Rorro!

Só Colau, ¿qué está diguent?
non fa pòr un rechiment!

Colau.  Volia dir...
Pau.    Tanque el morro!
Que lo que m'está pasant,

só Colau, y a fé que es chansa,
culpa á vostè se li alcansa.

Colau. ¿Culpa mehua?
Pau,  Tinga aguant,

que este mon es una nòria,
y vosté el que ròda.

Colau.   ¿Cóm?
Pau.  Lo que li dic: y al cap som!

Ascolte, que es cas d'hastòria.
So sògre ya fá tres añs
que mos posáren el chòu,
y estic mes calent cun bòu
de sufrir tans desengañs.
Que si alguns el matrimòni
dols el troben com la mèl
y en éll van guañant el sèl,
yo estic cridant al dimòni.
Poro si el cuento s'allarga,
tíngau per sèrt, tio Relles;
que li rompré sis costelles
á sa filla, que's amarga
y molt la vida que pase.
¡Ay, Santo Cristo del Grau!
tingauli compasió á Páu
y si em feu viudo nom case.

Colau.  ¡Chèc, Pau! Pau!
Pau.   .Non diga chut,

perque me sandú pateta!

Colau.  Lo que yo mire... ¡palleta!

que parles molt y molt brut.

Pau.  Parle lo que es de raó!
Colau.  ¡Chèc!
Pau.  ¡Lo que em dona la gana!

Que es sa filla una chitana
de molt mala condisiò.

Colau.  Hòme, sempre en eixos bucs

me vens buidant el servell:
sempre creus tindre capell
abans que filen els cucs.
La un dia , si ha parlat
en Tofolét, ó en Simó,

en Pere, en lo Talecó,

en lo Pelut, ó el Ratát;
Si pòrta la carn sens òs,
sèls tens de Chimo el morrút;
mes eixa sense dir chut,
tap! te la tires al còs.
Si per desgrasia á la pòrta
s'òu un relinch, al moment
mòus un que dir, que la chent
creu que á la dòna las mòrta.
¡Pos no'stá asò pòc grasiós!
que en trent'añs damunt les chulles
tingues sèls y mos ahúlles
la casa sense haber gós.
Home, ¡per l'amor de Deu!
c'anirás al hospital
per loco y per animal!

Pau.  ¡Sògre! (¡Huí li trac el lleu!)

Yo en ma vida ha tengut sèls,
poro les dònes son bruixes
¡Huy! de pensaro, en les cuixes
se m'arisonen els pèls!
No vòl que tinga raó
cuant ella me está insultant,
y á tots cuans té per dabant
els dona conversasió?
Y es el cas que no fá cas
ningú del pòbre marit!
¡sògre, y estic aburrit!
estic.... fet un Barrabás.

Colau.  Si ella té el chènit alegre,

¿cóm lil vòls tú llevar ara?
¿Cóm, digues?

Pau.   En una vara

que li fasá el llom ben negre.

Colau.  De eixa manera te espòses

á que en la vida te creguen.
¡La dòna, cuant mes li peguen
fá manco cás de les còses!
Creume, Pau, que soc gat vell;
y si vòls desde este dia
viure en quietud y armonía,

  seguix sempre este consell.

L'home que pega en selós,
á sa muller li pareix
qu'ell atra còsa mereix,
y el despresia com al gos.
Poro si éll la va mirant
com si tinguera repròpi,
s'ofén el seu amor pròpi
y está per l'hòme rabiant.

Pau.  Eu, sògre; estic coneguent

que palpa molta raó!

Colau.  M'alegre.
Pau.    Li promet yo

tindre mes anteniment.

Colau.  Allargat capa la plasa

que yo la esperaré así:
yo et promet que desde huí
yaurá pau en esta casa.

Pau.  ¡Ay, sogre! si eixa artimaña

conseguix la pau dels dos,
vosté será el mes hermós
de tots los sògres de España.

Colau.  Descuida, pues; yo faré

tot cuant siga de ma part;
ára, vésten, que's fá tart,
y en cuant vinga li diré...

Pau.  Si yo per ella em desfás  (Ploricant.)

lo mateix que la filasa!
Ay!

Colau.  Chèc, vesten á la plasa.
Pau.  ¡Sògre!   (Tornant

  dónem un abrás!   desde la pórta)

ESENA II.
El só Colau.
   Será presis qu'este vell

cartes prenga en este chòc;
no mos descuidem un pòc
y vacha tot al bordell.

  ¡Siñor, que en la bola ó chèrra   (Dirichint-

de este món pá donar febra   se al cuadro)
dòna han fet á la culebra
que mos té en contínua guèrra!
¡Quin delit sobre la tèrra
haber comés l'hòme pòt,
pera que la dòna el gòt
del veneno que té el mon
mos done, cuant ella fou
la etèrna plaga del clòt!
 ¡Ella creá el primer mal
cuant despues de tindre avís
allá en l'etèrn paraís
li feu gòch l'abre frutai!
¡Qué es cuant l'aserp infernal
li conegué la intensió;
y Adan, que era un motiló
que tot ó prenia á broma,
es tragá el tròs de la poma
que fou nòstra perdisió!
¡Y en castic el Pare etèrn,
--com allò fon en l'estiu,--
els digué: «pámpols vestiu»
sense pensar en l'ivèrn:
que en temps que la neu se sèrn
fulles els abres non crien:
aquelles s'els se caurien!...
¿Cóm pòt ser asò, Siñor?
¡En temps de tanta chelor
despullats se moririen!
 ¡Mes no es fiquem en chuins
del alt y poderós Deu!
Tot ho pòt fer el que feu
que piulen els taulahins:
que sense entrar tan adins
podria deixar probat,
que en este mon desdichat
tot el gran mal que'n ell sòna,
culpa en té no mes la dòna
que causá el primer pecat!

· · · · · · · · · · · · · · ·

Ya vé paca asi ma filla.   (Pucha al foro)

  ¡Oy! y la requebra Ròca! (Maria se

¡Y ella es riu! la molt bachòca!... riu dins.)
¡Ya et compondré yo, chiquilla!

ESENA III.
El só Colau y María.


María.  Pare, bon dia y salud.
Colau.  Bon dia.
María.   Y el meu marit, (Cremat y

per ahon para? sense ferli cas)

Colau.   Sen aixit!
María.  ¿Y ahon á anat? (Id.)
Coalu.   Ahon ha volgut!
María.  ¿Poro vostè no heu sap?
Colau.   Yo....

Marieta, sé molt hui!

María.  ¿Mes sap ahon està Pau?
Colau.   ¡Sí!
María.  Pos dígameu, Pare!
Colau.   No!
María.  Vòl esplicarme el motiu,

Pare, si no li sap mal,
de eixe llenguache fatal
que gasta cuant no se riu?
¿Vostè que'n franoa alegría
risa té sempre en la boca?

Colau.  Perquè et vas tornant molt loca!
Maria.  Pare, ¿y això?
Colau.   ¡Sí, Maria!

Que estig fet un Belsibú
contemplant el teu gran pit!
¡Preguntes per ton marit!
Digues, ¿y ahon estabes tú?

Maria.  Estaba mirant uns fardos

de cánem en cá Tomasa.

Colau.  Pos la dòna de sa casa   (Molt cremat.)

no vá á buscar picos-pardos.
Y hara vech que'n raó trata
la queixa ton marit Pau.
¡Ya no es estrañ que vixcau

  com viu el gat y la rata!
María.  ¡Es clar! si ell tot llastimós

fent el plòra-miques huí
queixes li ha donat de mí!...
¡el dimòni d'el selós!
¡Pues! com si fora un chiquet
c'astudia les beseròles!
Digam, ¿y ha vengun asòles?
¡qué llástima d'anchelet!
No es estrañ c'acha parlat
tant son tio el tartanero,
que diu que'll es un cordero
que'n herba el duc engñat:
Y ademés, com ell reñí
en los seus fá mes d'un añ,
que parlen molt no es estrañ
tots els seus parens de mí.
Y despues, com protecsió
sempre en vosté ha conegut,
dihuen que así l'han volgut,
per atrapar marit yo.
Yo, Pare! c'á tengut novios
mes que caragòls yá en l'hòrta;
y que man... rondat la pòrta
morintse per mi d'agovios!
¡Cuant soc yo una llauraora
que per lo carrer.... ¡Dios mio!
mòc nes faena y mes brio....
que en té una colomotora!
¡Cuant no mes sent per ahí:
¡adios, salá! ¡cuerpo bueno!
¡lluna y sòl, de este terreno!
¡Boqueta de taulahí!
¡Lusero de la mañana!
¡tròs de sèl en confetura!
En fi, yo soc la pintura,
¡lo millor que ya en Meliana!

Colau.  ¿Chica, y et pareix no res?

¿y el teu hòme? pos yo dic....

María.  Tórnali la trompa al chig

que li còsta dos dinés.
Ya que'll tan amarg se queixa,

ya que en mi tan mal ó pasa,

fíqueselo vosté en casa:
yo em quede en esta mateixa.
Que ya hòmens
que les sinahues en ells
debien ser sarahuells!....
¡Si portára pantalons!
Y en fi, la còsa mes bòna
pera que més no el revolquen,
es que la agrunsen y el volquen
y li donen papa y nòna.

Colau.  ¿Ya no tens res mes que dir?
María.  ¿Yo, pare?
Colau.    ¿No et fa res mal?

pos vine llengua d'astral:
ara em tòca à mí seguir.
Aborrit Pau, y en raó,
per lo que tú fas en ell,
pa no calfarse el servell
pòsa en un'atra afisió!

María.  ¿Qué es lo que diu?
Colau.   (¡Sa sorprés:

se coneix que encara el vòl!)

María.  ¿Y això es sèrt?
Colau.   ¡Com això es sòl!
María.  ¡Pos no me sindona res!
Colau.  No eu sent aixina el teu còr!
María.  ¡Sí, pare!
Colau.   (Me está engañant!)

¿Con que no et sap mal?

María.  ¡Ni tant!   (Moseganse la ungla.)
Colau.  (Vach á ficarli mes pòr!)

Pues ya fa sèt ó huit dies,
María, que el vech entrar
en un puesto, que á resar
no va allí les lletaníes.
Perque yo fent el liló
els ha sorprés en un punt,
que en ca que estaba algo llunt...
entenguí be la orasió.

María.  (¡El gran repillo!)
Colau.   (Ya rabia:
  pronte farén pau els dos;

que el loco al estar furiós
es nuant cuiro dins la gàbia)

Maria.  No's fasa conte que això

m'apreta á mi ni em sofoca;
(¡pillo!) no em tornaré loca.
¡Qué! ¿vòl á un atra? ¡Pos bò!
Deixel, ell se cansará!...
(fem de tripas corason!)
Deixemelo correr el mon!...
al cau, al cau tornará.
¡Com yo vullga proposarme!...
¡Com á mi em done la gana!...
¿Qué's chúa que esta semana
perdó ve ell á demanarme?

Colau.  ¿Ell?... ¡Maria, tu has perdut

sens ducte l'enteniment!
¡Si ell esta alla mes calent!...
¡huy!... ¡mes calent!...

Maria.   !Tu, tu, tut!

Això es un vòl c'a pegat:
vòl, c'apenes tira un pam !
y en cuant yo tòque el reclam
caurá dins del enfilat.
Si ell en atre camp se seba,
li estará la festa cara!...
Ay!... no sap ell encara
cuant pòt una filla d'Eva.
Per lo pronte me pareix
que lo mes bò, lo millor...
Poro vosté es casaor,
vecha si este pla coneix.
¿No es molt sèrt que l'enfilat
pera casar estornels,
te que tindre els aparells
molt bòns, pare?

Colau.   ¡Veritat!
María.  ¿Y cuant un pardal de gust

vòla per allí indesis,
les ènses será presis
que vachen revolant?

Colau.    Chust!
María.  ¿Y si despues d'asò es pèrt
  perque ines alt va puchant,

se tòca el reclam, y al cant
en l'aire s'encanta?

Colau.   Sèrt!
Maria.  Tots els pardals en unió

cánten y están á la mira,
hasta l'últim que'll se tira.
¿Que's fá entonses?

Colau.   El tiró!
Maria.  Entonses es cuant patix;

cuant s'achunta l'enfilat
y allí s'encontra tancat
per la tèla que'l cubrix.
Entonses, li fiquen má,
y ell picotecha y s'enrabia:
si té mèrit va á la gabia,
si no.... pòrta baqueta!

Colau.  Chesus!¡Chesus!¡Sent Antòni!

¡Tú eres casaora.... y bòna!

María.  Lo que no sap una dòna,   (En molta intensió)

Pare, no eu sap el dimòni.
Ya tinc les ènses, les vares,
el parañs, el enfilat....
en fi, tot está arreglat;
pronte mos vorém les cares.

Colau.  Pos, adios, y que la sòrt   En molta

te done casera y pronte. socarronería

María.  Ay!... yo el perdrè per mon conte;

ó dins de la gabia, ó mórt. (Molt recalcat)

ESENA IV.
María.
   ¡Es mísera condisió,

Siñor, la que mos seguix,
que'l hóme mos escarnix
sense lley ni compasió!
¡Compendre volguera yo
si al tráureli la costella
trovareu, Siñor, en ella
gran diferènsia en la casta!
¡Digaume si es d'atra pasta
que la que té esta femella!

   ¡Si fon vóstra voluntad

que ell me respetára á mi,
digau, ¿per qué em trata així
en temps que's de llibertad?
¡Cóm es que ell ha interpretat
paràula tan santa y bella
pera tráureli la estella
que ell asoletes s'engul,
y no lin dona el gandul
chens á la póbra femella!
  ¡Santa Mare soberana!
pregunta al que en brasos dus,
pregúntali al teu Chesus
eixa mala lley d'ahon mana!
¡Ay, sí! que ting molta gana
que s'acabe esta querella;
no vullc eixa lley que sella
la marca d'esclavitud!
¡Siñor, per qué lley d'ambut
contra la póbra femella!
  ¡El hóme en cuant ix el sól
pega á fuchir al carrer;
si te que fer, fa el que fer,
y si no fa lo que vól!
¡Pero si pega algun vól
la dóna infelis se estrella!
¡Pos qué, Deu no els emparella!
¡no son de igual condisió!
¡Mascles, tingau compasió;
cuideu, cuideu la femella!
  Per fi, será impertinènsia,
que còntra els vils pantalons
les sinahues y els chipons
may tindrem independènsia.
Si adquirirem en pasènsia
del mánec la gran paella!
¡Ay del que mos atropella!
¡ay del que huí mos enrabia!
¡que éll, éll voría en la gabia
el gran vòl de la femella!

ESENA V.
Maria y un soldat.
Soldat.  Salú y pesetas, patrona.
María.  Un soldat!
Soldat.  Man destinao (Enseñantli

pa que venga aquí alojao; la boleta.
con que aquí estoy yo, pichona.
Por cierto que al verla, el alma
la tengo ya comprimia,
que es osté, morena mia,
de este terreno la palma.

Maria.  (Pera ser la entrà primera

no's pòrta mal este tòrt;
el deixaré fer la cort
mentres cau l' atra casera.
Pos torne, que 'l meu marido
no lo tengo ahora en casa;
cà dar vueltas á la plasa
fá poco que sen'aixido.
Y osté podrà comprender
que estando el marido ausiente,
á un soldao, ho es desiente
lo resiba su muquér.
Y en cuant éll vinga, aloixao
quedará; per mi el rebuso.

Soldat.  (Esta muger jabla en ruso

ó en español chapurrao!)
Y si à osté no compromete,
para refrescá la boca
agua me dá osté una poca
por favor?

María.   ¿Que tiene siete?
Soldat.  ¿Siete? me esplicará osté

esa nueva insinuacion?
¿Esos siete de qué son?
¿son de á caballo ó de á pié?
Si jabla Vd. por el refresco,
entonse, ya es otra cosa.
Con uno me sobra, mosa!
Los emá los agraesco.

Maria.  No m'antiende osté?
Soldat.   Imagino

que ayá nos damos la mano.
Mas yo jablo á osté en cristiano.

María.  ¿Que yo cómo parlo?
Soldat.   ¡En chino!
María.  Pos muchas veces ha estao

hablando allá en la siudat,
y en donde me han escuchat
dihuen que les hé gustao.
Y si hablo bé, no es estrañ;
que el que s'arrima á la oca
dos veses custas se moca,
como dise aquell refra.
 Durant els anteriors vérsos, pósa
 aigua en un picher, y presentanlil
 li diu:
Végasela sin reparo,
que si en té poca el pichero
despues se omplirá sansero,
que'n cá lin queda al cantáro.

Soldat.  Pues ya que sargo, patrona,

pa luego gorver á entrá,
á ver si me puede enterá
esté, de sierta presona.
María Pino y Manzano,
casá con Pablo Viñarta,
para quien traigo esta carta  (Enseñanla)
que es de parte de su hermano.

María.  ¿Es sert? ¡Santísima Creu!

qué ocasió tan santa y bòna!
¡Yo soc, yo soc eixa dòna!
¡Ay, grasies, grasies, gran Deu!

Soldat.  ¿Con qué es osté?
María.    M' alegría

tan estremada com esta,
ben clar no li manifiesta
que yo soc eixa María?
Mes guarde no se li enfuixca
delante del meu marido
que el meu chermá m'ascrebido:
no mòga un trò que mos cluixca.
Vinga, pues, que el tiempo pasa:
vinga eixa carta volando.

ESENA VI.
Maria, el Soldat y Pau.
Pau.  (Pau, qué es lo que estás mirando!

un soldat dins de ta casa!)

Soldat.  Tómela pues.
Pau.   (Un paper

se trau ara del bolsillo!
Lil dona en mistèri! ¡Pillo!
¿Qué voldrá de ma muller?

Maria.  ¡Ay! el meu marit! Millor!

Hua vist! preparem la gabia:
ara li entrará la rabia¡
que sufrixca el seu dolor!)

Soldat.  Patrona, estoy mareado

viendo esa cara é sielo.

Pau.  (Gran tunante! ni t'agüelo

te salva de este tinglao!
Y ella es riu! la molt...sardina!
Ya no et riurás tròs de vaca!)

 (Durant estos aparts el soldat está
 requebrantla,y ella móstra satisfacsió)

Soldat.  ¡Ole!
Pau.  (Vach per una estaca!)
Soldat.  ¡Viva ese cuerpo!
Pau.  (A la cuina!)

 (Se entra per una pórta de la esquérra.)

Maria.  Vosté es molt pillo, soldao! (Vól péndreli

no gaste bromes pesaes... una ma y ella
no se'ntre en les pedraes!... el rechasa.

Soldat.  Si estoy por oste chalao!

 No sé lo que me pasa
 viendo ese cielo;
pero es lo sierto, mosa,
 que me mareo!
 ¡Viva esa estampa!
Ann será osté mi amiga.
 ¡Chipé!

Maria.   ¡Ya baixa! (En molta socarronería.)
Soldat.   Soy mosito nasío

 de onde nase
grasia pa el universo

   siempre sobrante. (Pau asoma d'

 ¡Viva esa planta! la pórta en un
aun será osté mi amiga.  bastó en la ma)
 ¡Chipé!

Maria.   ¡Ya baixa!
Pau.   (Vil soldat, si m'apures,

 dins de poc rato
vach á rompret, tunante,
 tots los teus osos.
 Que en esta estaca
chafaré les costures
 de ta casaca!)

Maria.  ¡Siga osté mas.
Pau.   (¡L'anima!)
Maria.  (¡Rabie el meu hòme!)
Soldat.  (La besaré una mano)
Pau.   (Tunantes dones!)

 ¡Pillo andaluso!
Vas á saber molt pronte
 lo que es un ruso!)

Soldat.   Deja qne te dé un beso,

 rosa temprana,
sobre tu blanca mano.

Pau.  ¡Besa la tèrra! (Pegantli una garrotá
Maria.  ¡Ay! que cau de nasos.)
Pau.   ¡Chás! (Peganli.)
Soldat.   ¡Dios mio!

 (Fuch el soldat y Pau darrere en la
 bastó en la má, hasta que el Soldat
 pót fuchir per el foro.)

Pau.  ¿No vòls un altre beso?

¡Vine así pillo!

Soldat.  ¡Socorro!¡que me matan! (Fuchint.)
Pau.    No tingues pena (Al foro.)

Yo et posaré uns cuans besos
 damunt l'asquena!
 ¡Fuches, ingrato!
que no vòls que ten done?

Maria.   Men vach al cuarto. (Sen entra.)
ESENA VII.
Pau.
  Torna cuant te parega,
 torna, casaca;

y et pegaré mes palos
  que'n pòrta l'aca.
 Tú, mala bruixa,   (Abaixant)
ta de trencar de un palo
 tota una cuixa!
Ya traurás eixa carta
 despues que't balde,
pa que rècta chustisia
  fasa l'alcalde.
 Ya vorém, chica,
si al pobresito Pablo
  sel embolica.
Si vinguera son pare,
 remey no yaba,
despues de prou pegarli
 li la tornaba.
 Dios de eixe sielo!  En tó de es-
¡préstali á Pau Viñarta   clamasió.)
llum y consuelo!

ESENA VIII.
Pau y el só Colau que ha ohuit els últims vèrsos.
Colau.  ¿Qué es lo que te pasa; Pau,

que et queixes de eixa manera?

Pau.  ¡Ay, só Colau, si eu sabera!

¡si eu sabera, só Colau.   (En molt pesar.)

Colau.   ¿Qué tens?
Pau.    La plaga mes forta

que ya entre los horroroses!
¡mes que si deu mil raboses
hagueren entrat per l'horta
¡pichor que si em tire al pòu!
¡encara pichor!¡encara!

Colau.  ¿Es algun atre embolic

de eixos que tú sols armar?

Pau.  ¡Nom fasa desbatechar,

que es molt sèrt lo que li dic
Sa filla es la mes guilopa...

Colau.  ¡Chèc, no l'asentes en llista!
Pau.  Es que vosté no la vista.

en un melitar de tropa!

Colau.  ¿Melitar?
Pau.   En casaquí,

tot p'é de dorats botons;
portaba blaus pantalons,
sabates y corbatí.
Al cap duya una gorreta
mes estreta que un ambut;
faixa á la sinta y canut
penchant al coll llisteta.
Ficats els dos así en casa
els viu de entusiasme plens!
¡Ay em tremòlen les dens!
¡Sògre, no sé lo que 'pasa!
¿Qué tal, qué tal la chiqueta?
¿Se esplica, se esplica pròu?
¡Yo em pense que 'm torne bòu
al pensar en eixa feta!
Ella, caentli la baba
estaba ohuint al soldat;
y el gran pillo, entusiasmat...
ple de goch la requebraba!
Yo vach vore desde allí (El foro.)
que el tuno tragué un paper,
el cual prenque ma muller
y sel ficá dins lo sí.
Y cuant se cansaren ya
de dirse paraules dolses
capás de besarli una má.
Pero yo saltant en l'hòra
pera evitar una taca,
el correguí en eixa estaca
desde así dins alla fòra.
¿Despues de cuadro tan trist
com el que li ha relatat,
dirá que no es veritat
lo cá palpat, lo cá vist?
¿Me dirá que plé de bucs
li vach buidant el servell?
¡Pos si ara no ya capell
no sé cuant filen cucs!

Colau.  No mes dic als teus chuins,

c'a vòltes en la botella
creus que es vi tot cuant hiá en ella,
tenint molt'aigua allí dins.
Y en ca que't parega estrañ,
millons de vegaes creus
que es molt sèrt lo que óus y veus,
y alló mateix es engañ.

Pau.  Pos sap lo que li vullc dir,

qu'eixa pera mí no grilla;
carregue, pues, en sa filla
que yo no la vullc sufrir.
Que si molt enhoramala
me la habera criá un dia,
siñor sógre, com debia,
seria bóna y no mala.

Colau.  Ves aspay en insultarme,

perque si no, estes cantaes
s'acaben á bofetaes.

Pau.  ¿Encara voldrá pegarme?

Pos li torne á repetir
que en ca que vinga l'alcalde
y en trenta multes em balde,
ella en mí no ha de existir!

Colau.  ¿Con que tú vóls que esta tèrra

mos tinga en murmurasió?

Pau.  Yo no vullc sa filla, no!
Colau.  Pos tindrém guèrra!
Pau.   Pos guèrra!

Y ya que'n Blay y en Cheròni,
y en tots cuants té per davant
me té que estar insultant,
que se l'anduga·el dimóni!
Vullc fuchirla de una llegua!...

Colau.  ¡Pau!¡Pau!
Pau.   Ya l'aguantá masa!
Colau.  Mira!...
Pau.   Fíquesela en casa:

yo m'estig mol bé en la mehua.

Colau.  ¡Pensau bé!
Pau.   ¡Ya está pensat!
Colau.  Pos yo pendré providènsia!
Pau.  No m'apure la pasènsia!
  Fuichca ó fas un desbarat!
Colau.  ¿Con que m'ahurtes el gos?
Pau.  ¡Sí!
Colau.  Yo t'acurtaré els pasos!
Pau.  Ya me va unflant masa el nasos,

con que aixina...

Colau.   Adios. (Amansanlo.)
Pau.  Adios. (Id.)
ESENA IX.
Pau y Maria á la pòrta.
Pau.  ¡Siñor! ¡Siñor! c'asó em pase

perque á la mehua costella
yo la vullc! una sentella
fen que enseguida m'abrase!
 (Repara en Maria que s'anat acostant
 d ell. Se dirichix á pegarli: de pron-
 te se conté y li diu.)
Ya deurá vosté saber.
despues de lo que ha pasat,
que ya pa sempre á acabat
de ser vosté ma muller. (Molt serio.)

Maria.  Estar deu vosté advertit,

ya que tan refórt hua pres,
que no me sin dona res
no tindrelo per marit.

Pau.  ¿Con que hua pres masa fórt?

Pos chica, en lo ca vist ara,
si les próbes no tocára
seria tocar á mórt!

Maria.  ¡A mórt! aixó si que no;

tóques un atre astrument
de córda y que no te vent,
y eixe es diu el violó.
Tú ahí fent el tio Diego
has ouit lo que han parlat:
pero no res has papat
perque estabes sort y sego.

Pau.  ¡Santo Dios! no ha vist descaro

mes tremendo ni mes grós!
¿Tindria yo els ulls al tós
que te tripes de negaro?

  No et doná una carta?
Maria.   ¡Sí!
Pau.  ¿Y aixó no está ben clar?
Maria.   No.
Pau.  ¿Pos quí te la culpa?
Maria.   ¡Yo!
Pau.  ¿Y á quí dec queixarme?
Maria.   A mí.
Pau.  ¡Y tú meu negues tot?
Maria.    ¡Pues!
Pau.  ¿Y creus tindre raó?
Maria.    Sèrt.
Pau.  ¿Entonses tot está....
Maria.   Vèrt!
Pau.  ¿Y no puc aclarir....?
Maria.   Res!
Pau.  ¿Tú creus que me'ngañe?
Maria.    Próu!
Pau.  ¿O que estig mich loco?
Maria.   Ba!
Pau.  ¡Yo faré que cantes!
Maria.   Ca!
Pau.  ¡Pos ma que este asunte!...
Maria.   Cóu!
Pau.  Esta dóna de un sofoco,

¡no té remey! ¡no té cura!
em tira á la sepultura,
que ya estig sort, sego y loco!
¿Con que creu vosté, siñora,
que em queixe sense motiu?
Ya sabrem ahon está el niu!

Maria.  M'alegraré molt!
Pau.   Traidora!

Yo no sé qui em conté hui
ca bofetons no la balde!
Poro, l'alcalde , l'alcalde
sabrá lo que pasa así!

Maria.  Aixó, sí! pót vosté anar

fent chemecs y unflant els morros,
y portant en los ulls chorros
de llágrimes com la mar.
Y li posarem la bosa
d'ascóla, per lo lligó,

  y en llóc de portar bastó

que siga fús y filosa.
Y en fi, la cósa mes bóna
pera que mes no'l revolquen,
es que l'agrunsen y el volquen
y li donen papa y nona.

Pau.  ¡Qué poca vergoña encara

que está tenint ma muller!
¡Mes, tú la tens femater  (Peganse pu-
que no li desfás la cara!   ñaes ell mateixa
Yo vullc saber en seguida   en lo cap.)
de ahon ha vengut eixa carta!
¿Quí es eixe soldat?

Maria.   ¡Aparta;

no t'acóstes en la vida!

Pau.  ¡Maria, per les sing llagues

que té el pare sen Fransés,
te estig suplicant no mes
que de estos ductes me tragues!
Si no parles, tinme pór,
que m'encontre fet un bóu.
María, ya sufrit próu
y et vach a tirar al cór.

Maria.  (Me está donant compasió!

poro no li vól dir rés.
Sufrixca, sufrixca més
que primer ha patit yo.)

Pau.  Tú parles?
Maria.   No hiá remey!

no parlaré.

Pau.  Mira!...mira!...

que si agarre una caira!...

Maria.  Cóm s'anten?...
Alcalde.    Alto á la lley!

 (Maria al ohuir al alcalde
 sen va al cuarto.)

ESENA X.
Pau, Alcalde, Colau y tres ó cuatre de ronda.
Pau.  (Siñor! Siñor!)  (mirant al sél)
Alcalde.    Sapia yo

per qué es móu este garito!

Colau.  Perque ell es un....
Pau.   Yo?
Colau.   Sí!
Alcalde.   Chito!
ó vos tanque en la presó.

Que parle primer Colau!
Templeu eixa furia loca!
Tú, custe un punt en la boca: (a Pau)
yo así soc chuche de pau.
Poro tribunal tan recte,
que dins de este domisili,
faria anar á presili
si algú me falta al respècte.
Con que encomense la broma;
y tú, Colau, en poc rato
fesmos ahí el teu relato
sense faltarli una coma.
Y que siga fórt y clar;
sense fer botiches: rés;
si no eu tire del revés
y ascomense á sentenciar.

Colau.  Siñor, este cuento es grós (Rascanse el)

y es nesesita pasènsia. tós.)

Alcalde.  Poro no et done llisènsia

pa que et rasques tant el tós.
Tingau respècte á la lley,
y sapiau que yo soc ara
tenint en la ma esta vara,
la gran presona del Rey.

Colau  El meu chèndre s'ampeñat

en donarme hui que fer,
y despresia á sa muller
perque diu que l'angañat....

Alcalde.  Pera traure este embolig

y poderlo donar d'alta,
un atra presona falta,
y eixa es ta filla.

Maria.   Así estig.
ESENA XI.
Els indicats i Maria.
Maria  Que no podent aguantar

els insults que me san fet,

ix á defendre el meu dret.

Oixquen que vach a parlar.
El meu marit que es un vil
que no intenta cósa bóna,
insulta á la sehua dóna
al dia vóltes dos mil.
Pero hui doble ha segut,
perque al vindre sa trovat
dins de esta casa un soldat
que pa mí una carta ha dut.
Mes no se figuren, no,
que es carta de mala lley;
que's d'un chermá meu que al Rey
en Graná servint tinc yo.

Colau.  Es del nóstre Sènto?
Maria.  Sí.
De Sènto , que sap vosté,

que en lo meu marit riñgué
abans de casarse en mí.
Y com sé que l'incomóda
cuant yo li nomene á aquell,
de ocultarliu sempre á ell
tenia presa la móda.
El soldat me requebraba;
mes yo cremá perque Pau
sé que en lo póble te un cau,
que'm diguera li deixaba.

Pau.  Y quí es el que'm fa eixe afronte?

Diso, que rebente de ira!

Colau.  Yo! ca dit eixa mentira

pa que feren pau mes pronte!
Tot está fet en bón fi:
y servixca eixe escarment,
fills meus , de coneiximent
pa no reñir desde hui.

Maria.  Así ya cartes, y en elles  (Traune tres

próbe que en mí no ya taca,  ó cuatre.)

Pau.  !María, chas eixa estaca;

trencam catorse costelles!
Que soc lo mes animal
que mosega pa en la tèrra

Maria.  Tas convensut?
Pau.   No vull guèrra!
Pau, vól la pau selestial!

Done, Alcalde, la sentènsia;
pronte, mas que siga dura.

Alcal.  Al pèus de eixa criatura, (En tó de mol-

implóra perdó y clemènsia. ta dignitat.)

Pau.  Als teus peùs achenollay

demane per compasió
que m'allargues el perdó.

María.  Alsa, ya el tens otorgat.

Que encara que no el mereixes
per haberme insultat tant,
no vól dir res, perdonant
vengue yo les mehues queixes,
Y sapies tú que a la dóna
selanla no's guaña res:
sóbra tot cuant ella es
per sí de calilat bóna.
Y sóbra doble y redoble
tot cuant s'invente y se fasa,
com aplegue á eixir de rasa
que no tinga el pensar noble.
Que engañará á son marit
si pasta, si feñ , si sèrn;
tant en estiu com ivèrn,
tant de dia com de nit.

Alcalde.  ¡Vitor, digam en honor

tots de eixa llengua tan clara!

Tots  Vitor!
María  Espereuse encara,

que mos falta lo millor.
¿Seria molt demanar
á tots els que ting dabant,
debenlos ya tant y tant
que may els podré pagar,
un póc mes pera aumeutar
suma que pá mí es tan bella?
No se olvide esta querella
y al vorem en este llans,
torqueu en les vóstres mans
llágrimes de una femella.

FI DEL CHOGUET.