Viquitexts:Pàgina de proves: diferència entre les revisions

{{gap}}El verdader heroi, el verdader tema, el centre de la ''Ilíada'', és la força. La força manejada pels homes, la que sotmet els homes, aquella davant la qual la carn dels homes es retreu. L’ànima humana no para d’aparèixer-hi modificada per les relacions amb la força, empesa, encegada per aquella de què creu disposar, doblegada sota la coerció de la que pateix. Els qui havien somniat que la força, gràcies al progrés, era ja per sempre cosa del passat han pogut veure en aquest poema un document; els qui saben discernir la força, avui o en altre temps, al centre de tota història humana, hi troben el més bell, el més pur dels miralls.

{{gap}}La força és el que fa, de tothom qui hi és sotmès, una cosa. Quan s’exerceix fins al final, fa de l’home una cosa en el sentit més literal, car en fa un cadàver. Hi havia algú i, un instant més tard, no hi ha ningú. És un quadre que la ''Ilíada'' no es cansa de presentar-nos:

{{gap}}Certament, n’era lluny, dels banys calents, el malaurat. No era pas l’únic. Gairebé tota la ''Ilíada'' en passa lluny, dels banys calents. Gairebé tota la vida humana n’ha passat sempre lluny, dels banys calents.

{{gap}}Així de despietadament la força esclafa, així de despietadament embriaga a qui la té o la creu tenir. En veritat, no la té ningú. Els homes no es divideixen pas, a la ''Ilíada'', en vençuts, esclaus, suplicants d’una banda, i vencedors, caps de l’altra; no s’hi troba ni un sol home que algun moment no sigui obligat a cedir sota la força. Els soldats, tot i lliures i armats, no per això en pateixen menys ordres i ultratges:

{{gap}} A còpia de ser cec, el destí estableix una mena de justícia, també cega, que castiga els homes armats amb la llei del talió; la ''Ilíada'' la va formular molt abans que l’Evangeli, i gairebé en els mateixos termes:

{{gap}}La marxa de la guerra, en la ''Ilíada'', només consisteix en aquest joc de bàscula. El vencedor del moment se sent invencible, encara que poques hores abans hagi experimentat la desfeta; s’oblida de fer servir la victòria com una cosa que passarà. Al final de la primera jornada de combat que reporta la ''Ilíada'', els grecs victoriosos podien sens dubte obtenir l’objecte dels seus esforços, és a dir, Helena i les seves riqueses; almenys, si suposem, com Homer, que l’exèrcit grec tenia raó de creure Helena a Troia. Els sacerdots egipcis, que devien saber-ho, van afirmar més tard a Heròdot que era a Egipte. De tota manera, aquella tarda, als grecs, això ja no els interessa:

{{gap}}Els oients de la ''Ilíada'', però, sabien que la mort d’Hèctor donaria una curta joia a Aquil•les, la mort d’Aquil•les una curta joia als troians, l’anorreament de Troia una curta joia als aqueus.

{{gap}}Un ús moderat de la força, l’únic que permetria sortir de l’engranatge, demanaria una virtut més que humana, tan rara com una dignitat constant en la feblesa. D’altra banda, la moderació tampoc no és pas sempre mancada de perill; car el prestigi, que constitueix la força en més de les tres quartes parts, és fet abans que res de la superba indiferència del fort pels febles, tan encomanadissa que es comunica als qui en són objecte. Ordinàriament, però, no és pas un pensament polític, allò que aconsella l’excés. És la temptació de l’excés, que és gairebé irresistible. De vegades s’hi pronuncien paraules raonables, a la ''Ilíada''; les de TersitTersites ho són en el més alt grau. Les d’Aquil•les irritat també ho són:

{{gap}}Per a respectar la vida en altri quan hom s’ha hagut de mutilar a si mateix de tota aspiració a viure, cal un esforç de generositat capaç de rompre el cor. No podem pas suposar cap dels guerrers d’Homer capaç d’aquest esforç, fora potser d’aquell que en certa manera es troba al centre del poema, Patrocle, que “va saber ser dolç entre tots” i a la ''Ilíada'' no hi comet res de brutal ni de cruel. Però ¿quants en coneixem, d’homes, en milers d’anys d’història, que hagin donat prova d’una tan divina generositat? Fa de mal creure que puguéssim anomenar-ne dos o tres. Sense aquesta generositat, el soldat vencedor és com un flagell de la natura; posseït per la guerra, esdevé, tant com l’esclau, bé que de manera tota altra, una cosa, i tan poc poder tenen damunt seu les paraules com damunt la matèria. L’un i l’altre, en contacte amb la força, en pateixen l’efecte infal•lible: el de fer tornar, els qui toca, o muts o sords.

{{gap}}És així la naturalesa de la força. El poder que té de transformar els homes en coses és doble i s’exerceix per dos costats; petrifica diferentment, però igualment, les ànimes dels qui la pateixen i les dels qui la manegen. Aquesta propietat ateny el grau més alt, enmig del combat, a partir del moment en què la batalla es decanta per una banda. Les batalles no es decideixen pas entre homes que calculen, combinen, prenen una resolució i l’executen, sinó entre homes despullats d’aquestes facultats, transformats, caiguts al rang o bé de matèria inert, que només és passivitat, o bé al de forces cegues, que només són empenta. És aquest el darrer secret de la guerra, i la ''Ilíada'' l’expressa amb les seves comparances, on les guerres es presenten com a semblants o bé a l’incendi, a la inundació, al vent, a les bèsties feres, a no importa quina causa cega de desastre, o bé a animals porucs, a arbres, a aigua, a sorra, a tot el que és mogut per la violència de les forces exteriors. Grecs i troians, d’un dia a l’altre, de vegades d’una hora a l’altra, experimenten successivament l’una i l’altra transmutació:

{{gap}}La lleugeresa dels qui manegen sense respecte els homes i les coses que tenen o creuen tenir a la seva mercè, la desesperació que obliga el soldat a destruir, l’esclafament de l’esclau i del vençut, les massacres, tot contribueix a estendre un llenç uniforme d’horror. La força n’és l’únic heroi. En resultaria una trista monotonia, si no hi hagués, escampats per ci per lla, moments lluminosos; moments breus i divins en què els homes tenen ànima. L’ànima que es desvetlla així, un instant, per a perdre’s aviat per l’imperi de la força, es desvetlla pura i intacta; no hi ha cap sentiment ambigu, complicat o tèrbol; només el coratge i l’amor hi tenen lloc. De vegades l’home troba així l’ànima en deliberar amb si mateix, quan prova, com Hèctor davant Troia, sense socors dels déus ni dels homes, d’afrontar el destí. Els altres moments en què els homes troben l’ànima són aquells en què estimen; gairebé cap forma pura de l’amor entre els homes no n’és absent, de la ''Ilíada''.

{{gap}}Aquests moments de gràcia són rars, a la ''Ilíada'', però són prou per a fer sentir amb una extrema recança el que la violència fa i farà desaparèixer.

{{gap}}Tanmateix, una tal acumulació de violències fóra freda sense un accent d’inguarible amargor que es fa contínuament sentir, tot i que indicat sovint per un sol mot, sovint fins i tot per una cesura, per la disposició d’un mot significatiu a final de vers. És per això que la ''Ilíada'' és una cosa única, per aquesta amargor procedent de la tendresa, que s’estén damunt tots els humans com la claror del sol. Mai el to no deixa d’estar impregnat d’amargor, mai tampoc no s’abaixa al plany. La justícia i l’amor, que no hi poden tenir gaire lloc, en aquest quadre d’extremes i injustes violències, el banyen amb la seva claror sense ser-hi mai sensibles altrament que per l’accent. Res de preciós, destinat o no a desaparèixer, no és menyspreat; la misèria de tots és exposada sense dissimulació ni desdeny; cap home no és posat per sobre o per sota de la condició comuna a tots; tot el que és destruït sap greu. Vencedors i vençuts ens són igualment acostats, són al mateix títol els semblants del poeta i de l’oïdor. Si hi ha cap diferència, és que la desgràcia dels enemics és potser més dolorosament sentida.

{{gap}}Tota la ''Ilíada'' és sota l’ombra de la desgràcia més gran que hi hagi entre els homes, la destrucció d’una ciutat. Aquesta desgràcia, si el poeta fos nat a Troia, no hi fóra pas més punyent. El to, quan es tracta dels aqueus que moren ben lluny de la pàtria, però, no és pas diferent.

{{gap}}Tot el que és absent de la guerra, tot el que la guerra destrueix o amenaça és embolcallat de poesia, a la ''Ilíada''; els fets de guerra no ho són mai. El pas de la vida a la mort no és entelat de cap reticència:

{{gap}}L’extraordinària equitat que inspira la ''Ilíada'' potser té exemples desconeguts de nosaltres, però no ha pas tingut imitadors. És amb prou feines que sentim que el poeta sigui grec i no troià. El to del poema sembla donar directament testimoni de l’origen de les parts més antigues; la història potser no ens hi farà mai claror, en això. Si creiem, amb Tucídides, que vuitanta anys després de la destrucció de Troia els aqueus van patir al seu torn una conquesta, podem demanar-nos si aquest cants, on el ferro és anomenat ben rarament, no són pas cants d’aquests vençuts, dels quals potser uns quants s’exiliaren. Obligats a viure i a morir “lluny de la pàtria”, com els grecs caiguts davant Troia, havent perdut com els troians les seves ciutats, es retrobaven a si mateixos tant en els vencedors, els seus pares, com en els vençuts, la misèria dels quals s’assemblava a la seva; la veritat d’aquesta guerra encara propera se’ls podia presentar a través dels anys ni entelada per l’embriaguesa de l’orgull ni per la humiliació. Podien representar-se-la alhora com a vencedors i com a vençuts, i conèixer així el que mai vencedors ni vençuts no han conegut, estant els uns i els altres encegats. Vet aquí un somni, però. No es pot fer gaire més que somniar, sobre temps tan llunys.

{{gap}}Sigui el que sigui, aquest poema és una cosa miraculosa. L’amargor recau sobre l’única justa causa d’amargor, la subordinació de l’ànima humana a la força, és a dir, a fi de comptes, a la matèria. Aquesta subordinació és la mateixa en tots els mortals, encara que l’ànima la porti diversament segons el grau de virtut. Ningú a la ''Ilíada'' no hi és sostret, així com ningú no hi és sostret a la terra. Cap dels qui hi sucumbeixen no és vist per aquest fet com a menyspreable. Tot el que, dins l’ànima i en les relacions humanes, s’escapa de l’imperi de la força és estimat, però estimat dolorosament, a causa del perill de destrucció contínuament suspès damunt seu. Aquest és l’esperit de l’única epopeia verdadera que té l’Occident. L’OdisseaL’''Odissea'' sembla ser solament una excel•lent imitació, adés de la ''Ilíada'', adés de poemes orientals; l’Eneidal’''Eneida'' n’és una imitació que, per brillant que sigui, és espatllada per la fredor, la declamació i el mal gust. Les cançons de gesta no han sabut atènyer la grandesa per manca d’equitat; la mort d’un enemic no és pas sentida, per l’autor i el lector, en la ''Chanson de Roland'', com la mort de Roland.

{{gap}}La tragèdia àtica, almenys la d’Èsquil i la de Sòfocles, és la vera continuació de l’epopeia. El pensament de la justícia la il•lumina sense intervenir-hi mai; la força hi apareix en la seva freda duresa, sempre acompanyada dels efectes funestos de què no se n’escapa ni el qui l’usa ni el qui la pateix; la humiliació de l’ànima sota la coerció no hi és ni disfressada, ni embolcallada de pietat fàcil, ni proposada al menyspreu; més d’un ésser ferit per la degradació de la desgràcia hi és ofert a l’admiració. L’Evangeli és la darrera i meravellosa expressió del geni grec, com la ''Ilíada'' n’és la primera; l’esperit de Grècia s’hi deixa veure no solament per ser-hi ordenat de cercar, amb exclusió de tot altre bé, “el regne de la justícia del nostre Pare celestial”, sinó també perquè hi és exposada la misèria humana, i això en un ésser diví i alhora humà. Els relats de la Passió mostren com un esperit diví, unit a la carn, és alterat per la malaurança, tremola davant el sofriment i la mort, se sent, al fons de l’angoixa, separat dels homes i de Déu. El sentiment de la misèria humana els dóna aquest accent de simplicitat que és la marca del geni grec, que fa tot el que tenen de valor la tragèdia àtica i la ''Ilíada''. Certes paraules tenen un so estranyament proper al de l’epopeia, i l’adolescent troià enviat a l’Hades malgrat no voler-se-n’hi anar ve a la memòria quan Crist diu a Pere: “Un altre et cenyirà i et durà on no vols anar.” Aquest accent no és separable del pensament que inspira l’Evangeli; car el sentiment de la misèria humana és una condició de la justícia i de l’amor. Aquell qui ignora fins a quin punt la fortuna variable i la necessitat tenen tota ànima humana sota la seva dependència no pot pas mirar com a semblants ni estimar com a si mateix aquells qui l’atzar ha separat d’ell per un abís. La diversitat de les coercions que pesen sobre els homes fa néixer la il•lusió que, d’homes, n’hi ha espècies diferents sense possible comunicació entre elles. Només és possible estimar i ser just si es coneix l’imperi de la força i se sap no respectar-lo.

{{gap}}Les relacions de l’ànima humana i del destí, en quina mesura cada ànima modela la pròpia sort, allò que una despietada necessitat transforma en una ànima, sigui la que sigui, a mercè de la sort variable, allò que per efecte de la virtut i de la gràcia en pot restar intacte, és una matèria en què la mentida és fàcil i seductora. L’orgull, la humiliació, l’odi, el menyspreu, la indiferència, el desig d’oblidar o d’ignorar, tot contribueix a fer-ne néixer la temptació. En particular, res no hi ha més rar que una justa expressió de la desgràcia; en analitzar-la, es fingeix gairebé sempre de creure tan aviat que la caiguda és una vocació innata del desgraciat com que l’ànima pot carregar la desgràcia sense quedar-ne marcada, sense canviar tots els pensaments d’una manera només pròpia de la desgràcia que carrega. Els grecs, al més sovint, van tenir la força d’ànima que permet de no mentir-se; en foren recompensats i van saber atènyer en tota cosa el més alt grau de lucidesa, de puresa i de simplicitat. Però l’esperit que es va transmetre de la ''Ilíada'' a l’Evangeli passant pels pensadors i els poetes tràgics no va travessar gaire els límits de la civilització grega; i després de la destrucció de Grècia només n’han quedat reflexos.

{{gap}}Malgrat la breu embriaguesa causada durant el Renaixement pel descobriment de les lletres gregues, el geni de Grècia no ha pas ressuscitat, en el curs de vint segles. N’apareix alguna cosa en Villon, Shakespeare, Cervantes, Molière i una vegada en Racine. La misèria humana és posada al descobert, pel que fa a l’amor, a ''L’École des Femmes'', a ''Phèdre''; un segle ben estrany, a més, en què, al contrari de l’edat èpica, només en l’amor era permès de veure la misèria de l’home, mentre que els efectes de la força en la guerra i en la política havien d’anar sempre embolcallats de glòria. Podríem encara potser citar altres noms. Però res del que han produït els pobles d’Europa no val el primer poema conegut aparegut en un d’ells. Potser retrobaran el geni èpic quan sabran no creure res a cobert de la sort, no admirar mai la força, no odiar els enemics, no menysprear els malaurats. Fa de mal creure que hagi de ser aviat.