Viquitexts:Pàgina de proves: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1.064:
{{gap}}Ha tingut pietat i amb ell no n'han tingut. Antígona diu també, en Sòfocles, que havent exercit la pietat pateix un tracte impietós. Els grecs van ser obsedits pel pensament que feia plorar un sant de l'Edat Mitjana, el pensament que l'Amor no és estimat.
{{gap}}El vocabulari d'aquesta tragèdia presenta moltes estranyeses, tot de mots rars que, sens dubte, són mots de doble sentit de què no en tenim la clau. La clau devia ser a la litúrgia dels Misteris. Pel que fa als mots πόρος i μηχανή, que surten sens parar i que, ací i a les altres obres en què apareixen, deuen fer al•lusió a aquesta litúrgia, vegeu més amunt.
{{gap}}Algunes al•lusions probables a la tragèdia d'Èsquil, o a una deu comuna, en el ''Banquet'' de Plató, han estat assemyalades més amunt. Prometeu no té abric, exposat a les injúries de l'aire. L'Amor tampoc. Prometeu ha pres de cacera la deu del foc. L'Amor és un caçador temible. Prometeu és un metge que no pot trobar remei per a ell. L'Amor és un metge que guareix el mal que nega a l'home la felicitat suprema. L'Amor és hàbil a trobar els remeis. N'hi ha d'altres, encara, d'acostaments a fer. Però, sobretot, l'Amor no exerceix ni pateix coerció. Les relacions de Prometeu amb Zeus són d'aquesta espècie, contràriament al que podrien fer creure els claus i les cadenes, són del tipus indicat per construccions gramaticals com: ‘εκόνθ΄ ‘εκόντι΄ σπεύδων σπεύδοντι. Plató diu, també ell: ‘εκών ‘εκόντι.
{{gap}}El caràcter pitagòric del pensament que inspira el drama d'Èsquil és marcat per diversos signes. Quan Prometeu explica com la seva acció educadora ha tret els homes del seu estat de malson confús, enumera els coneixements que els ha donat. Són, en l'ordre del poeta, la construcció de cases, el treball dels rajols i de la fusta, el coneixement de les estacions, el dels astres, el dels nombres, el de les lletres, la domesticació dels cavalls, la navegació a vela, la medicina, l'endevinament, els sacrificis, el treball dels metalls, en resum, totes les arts. En aquesta enumeració un xic confusa, el nombre és anomenat έξοχον σοφισμάτων, la saviesa que les supera totes. És una idea específicament pitagòrica.
{{gap}}Sigui dit de passada que, encara que la Bíblia digui, crec, en alguna banda, que és la Saviesa qui ha ensenyat als homes el conreu i tots els oficis, aquests pensaments són avui completament absents de nosaltres. I, tanmateix, si veiéssim totes les tècniques com a dons de Crist, ¡com no en seria transformada, la vida!
{{gap}}Quan Prometeu parla de la seva reconciliació futura amb Zeus, empra el mot αρθμόν, unió, mot molt rar, que aquí deu fer una mena de joc de paraules amb αριθμόν, nombre. Quan diu ‘ως ερρύθμισμαι, és certament perquè Èsquil vol evocar la noció de ritme que, per dir “heus ací com me tracten”, se’n va a buscar tan sorprenentment un mot derivat de ‘ρυθμός. En una altra banda Prometeu comença una frase amb ‘αρμοΐ, que traduïm per “adés”, “suara”; és un mot molt rar, datiu adverbial d’un mot que vol dir encaix, ajust, de la mateixa arrel que harmonia.
{{gap}}Més important és que Prometeu digui haver determinat els privilegis dels déus en haver-los assignat els límits, διώρισεν. Això duu directament a les idees pitagòriques concernint el límit i l’il•limitat, que són el fons de la doctrina. Pel que fa a això, vegeu més endavant. L’acostament no és gens arbitrari, car Plató atribueix aquesta part de la doctrina a una revelació, precisament de Prometeu. Aquesta revelació, d’altra banda, va lligada a la de les tècniques.
{{gap}}Vegeu πέτραις πεδαρσίοις, “damunt de penyes elevades” (de ‘άιρω), ''dalt d’aquest cim''. Aquesta expressió fa pensar en “cal que el Fill de l’Home sigui alçat”.
{{gap}}Vegeu αιθέριον κίνυγμα, “cosa sacsejada pels aires”, ''pels aires miserablement batut''. Això vol dir, sens dubte, exposada a les intempèries. Tanmateix, l’expressió és estranya, per a un cos clavat a la roca. Fóra més convenient per a un cos penjat. Pensaríem que Èsquil aquí superposa al suplici de la crucifixió el del penjament. Per raons misterioses, la tradició cristiana ha fet sempre el mateix amb Crist (penjat a la fusta, penjat en creu).
{{gap}}Prometeu pateix perquè ha estimat massa els homes. Pateix en lloc dels homes. La còlera de Zeus contra l’espècie humana s’ha traslladat sencera damunt seu, que, amb tot, era i és destinat a ser amic de Zeus.
{{gap}}Ell, que pels seus consells, ha procurat a Zeus la dominació, que ha distribuït als déus les seves parts i les seves funcions, cosa pròpia de l’amo sobirà, que hom espera de veure un dia igual a Zeus en poder, s’ha reduït a la impotència total, posat en un indret desert on ningú no pot parlar amb ell ni sentir-lo (si de fet a la tragèdia hi té interlocutors, és que al teatre bé n’hi calen). Collat amb claus i cadenes en una immobilitat completa, en una posició contra natura, incapaç de satisfer aquesta necessitat d’amagar-se, tan intensa en la humiliació de la desgràcia, exposat a les mirades de qui tingui el caprici d’anar a gaudir de la seva misèria. Odiat dels déus, abandonat dels homes.
{{gap}}No ha tingut por de Zeus i ha venerat els homes. A força de voler el bé, ha estat insensat. (Totes aquestes expressions són en el text).
{{gap}}Els seus dons als humans són primer la salvació, car ha impedit que Zeus els anorreés. No diu pas com. Però és per això que pateix. Després, el foc i la intel•ligència de l’ordre del món, del nombre i de les tècniques. Però també els ha alliberats de l’espera de la mort ficant dins seu tot de cegues esperances. Cegues, és dit aquí, com la nit de la fe en sant Joan de la Creu. És l’esperança de la immortalitat. Això acosta Prometeu a l’Osiris egipci, déu de la immortalitat.
{{gap}}Però ell, que ha alliberat els homes, no es pot alliberar a si mateix.
{{gap}}Tot amb tot, per impotent que sigui, en cert sentit és més poderós que Zeus. Hi ha alguna cosa molt singular, pel que fa a Zeus, en aquesta tragèdia. Pertot, en les altres obres d’Èsquil, l’atribut essencial de Zeus és la saviesa. És només secundàriament que és poderós, just, bo, misericordiós. És, abans que res, el Déu savi. En aquesta tragèdia, li manca saviesa fins al punt que aquesta mancança amenaça l’avenir de la seva dominació, condemnat a perdre la reialesa pels seus “designis buits de saviesa”, i no hi pot haver altre socors per a ell que Prometeu alliberat de les cadenes.
{{gap}}La conclusió que s’imposa és que Prometeu és pròpiament la Saviesa de Zeus. A partir d’aquí, quan veiem a l’''Agamèmnon'' que n’hi ha prou de girar el pensament a Zeus per a obtenir la plenitud de la saviesa, que Zeus ha obert als mortals el camí de la saviesa, i que hom compara aquestes paraules amb aquelles en què Prometeu diu com ha estat ell l’educador dels homes, hem de pensar que Zeus i Prometeu són un sol i mateix Déu i interpretar els mots “Ha posat com a llei sobirana: pel sofriment el coneixement” en relació amb el suplici de Prometeu. El cristià sap igualment que li cal passar per la creu, per a unir-se a la Saviesa divina.
{{gap}}Sense Prometeu, Zeus tindrà un fill més poderós que ell i perdrà així la dominació. No és pas pel poder, ans per la saviesa, que Déu és amo del món.
{{gap}}La idea d’una situació en què Déu seria separat de la seva Saviesa és molt estrany. Però apareix, també, per bé que menys fonamentada, en la història de Crist. Crist acusa el Pare d’haver-lo abandonat, i sant Pau diu que Crist ha esdevingut maleït davant Déu, en lloc nostre. En el moment suprem de la Passió, hi ha un instant en què apareix alguna cosa que a la vista humana sembla una separació, una oposició entre el Pare i el Fill. Certament només és una aparença. Però, en la tragèdia d’Èsquil, uns quants mots escampats per aquí i per allà —i que sens dubte tindrien prou més sentit per a nosaltres si coneixíem el ''Prometeu alliberat''— indiquen que l’hostilitat entre Prometeu i Zeus és solament aparent.
{{gap}}Vegeu un intent d’interpretació d’aquesta aparença més endavant, a propòsit de la noció pitagòrica d’harmonia.
{{gap}}Prometeu té de mare una deessa de nom, entre d’altres, Temis, justícia; un altre és Gaia, Terra. És la Deessa mare, la que es pot reconèixer també sota els noms d’Isis, Demèter, aquella de què Plató en parla en el ''Timeu'' en termes misteriosos, anomenant-la matèria, mare, nodriment, portaempremta, dient-li sempre intacta, per bé que tot tingui el naixement en ella; la que era adorada en molts dels llocs on es conserva avui una marededéu negra.
{{gap}}Pel que fa al pare de Prometeu, Èsquil no en parla gens.
{{gap}}Quan l’Oceà diu a Prometeu ''és un ensenyament el teu malastre'', tot primer això sembla la simple expressió d’un pensament de prudència. Però un segon sentit apareix, en aquest vers, si el comparem amb les paraules “Pel sofriment el coneixement”. No hi ha res que sigui més ensenyament que la Creu.
{{gap}}Tot és llibertat en aquest drama fet de cadenes i claus. Al començament de la brega entre els titans i Zeus, cadascun dels dos adversaris és lliure de prendre al seu costat la saviesa de Prometeu. Però els titans no volen. La refusen. Trien d’emprar solament la força. Prometeu, ni se’l miren. És aquesta tria el que els condemna a la desfeta, car el destí havia d’acordar la victòria a aquell dels adversaris que no fes servir solament la força, ans també la saviesa; i Gaia, mare de Prometeu, ho sabia. Prometeu, quan els titans li giren l’esquena, es gira lliurement a Zeus, que lliurement l’acull, i per aquest consentiment esdevé sobirà de l’univers.
{{gap}}Més tard, és també lliurement, lliurement i conscient, que Prometeu es lliura a la desgràcia per amor pels miserables humans. “Ho sabia, tot això, vaig consentir-hi, vaig consentir-hi, a equivocar-me”, ‘εκων, ‘εκων ‘ήμαρτον.
{{gap}}Només que, al moment en què la desgràcia li cau damunt, ja no hi ha llibertat, sinó obligació. La desgràcia és no solament rebuda per obligació, sinó també infligida per obligació. En comptes de ‘εκόνθ΄ ‘εκόντι, tenim aquí la fórmula άκοντα σ΄άκων (''invitum invitus'') en boca d’Hefest, amo del foc, fill de Zeus i encarregat per ell del suplici de Prometeu. “És sense el teu consentiment ni el meu que et clavaré a la roca.” En aquest moment Déu apareix com sotmès a la necessitat; no solament Déu com a víctima, sinó Déu com a botxí; no solament el Déu que ha pres la forma de l’esclau, sinó també el Déu que ha mantingut la forma de l’amo.
{{gap}}Però la reconciliació entre Prometeu i Zeus serà novament lliure d’una part i de l’altra: σπεύδων σπεύδοντι.
{{gap}}Remarquem que Hefest parla de Prometeu com d’un déu del mateix origen, συγγενη θεόν, i amic seu. És el déu del foc artista.
{{gap}}El foc sobrenatural, diví, que Prometeu ha dat als homes és el mateix que ben a desgrat seu el duu al suplici.
{{gap}}El sacrifici de Prometeu no apareix en cap moment com un fet històric datat, que s’hagués produït en un punt del temps i de l’espai. Hesíode, tot i que en un lloc parla de l’alliberament de Prometeu, en un altre parla de Prometeu com a estant sempre clavat a la roca.
{{gap}}La història de Prometeu és com la refracció a l’eternitat de la passió de Crist. Prometeu és l’anyell degollat des de la fundació del món.
{{gap}}Una anècdota històrica el personatge de la qual sigui Déu no pot pas deixar de refractar-s’hi, a l’eternitat. Pascal parla de “Jesús, agonitzant fins a la fi del món”. Sant Joan, amb l’autoritat sobirana dels textos revelats, diu que ha estat degollat des de la fundació del món. Com que, de les semblances entre la història de Prometeu i la de Crist, no n’hi ha cap que sigui d’ordre anecdòtic, en cap cas no poden servir d’argument contra el caràcter històric dels Evangelis. Per consegüent només poden que confirmar, no pas infirmar, el dogma. Aleshores, doncs, ¿per què refusaríem de reconèixer-les, si són per si mateixes evidents?
{{gap}}Fora del Nou Testament i de la litúrgia de la Setmana santa, enlloc no podríem trobar mots tan punyents com els de certs passatges d’aquesta tragèdia per a expressar l’amor que Déu té per nosaltres i el sofriment lligat a aquest amor.
{{gap}}¿No és una cosa extremament forta poder dir a tots els incrèduls: sense l’obsessió de la Passió, aquesta civilització grega de què traieu sense excepció tots els vostres pensaments no s’hauria mai produït?
{{gap}}Hi ha tota mena d’arguments contra una tal concepció de la història, però, a la que hi hem entrat, se’ns presenta d’una veritat tan evident que ja no la podem abandonar.
{{gap}}Una altra concepció essencialment cristiana que hi havia en la tradició grega, i que apareix en Èsquil, sobretot en la tragèdia de ''Les Suplicants'', és el pensament que la súplica del desgraciat ve del mateix Déu i que no la podem rebutjar sense ofendre Déu. Els grecs ho expressaven amb una expressió admirable: “Zeus Suplicant”. No pas Zeus protector dels suplicants, sinó Zeus Suplicant.
{{gap}}Heus ací uns quants versos de la tragèdia de ''Les Suplicants'' contenint aquesta expressió:
:''Ζεύς μέν Αφίκτωρ επίδοι προφρόνως...
:'Que Zeus Suplicant esguardi bondadosament...
:''‘ικτηρίας, αγάλματ΄ Αιδοίου Δίος.
:''Els rams de suplicació, imatges sagrades de Zeus que té dret a ser mirat.
{{gap}}αιδοίος és impossible de traduir. Aquest mot correspon a l’espècie particular de respecte que devem al desgraciat quan som suplicats per ell. A la ''Ilíada'', també, aquesta idea de respecte va sempre aparellada a la de pietat, per tal d’expressar allò a què tenen dret els desgraciats. Així, l’adolescent, fill de Príam, que cau sense armes ni armadura en mans d’Aquil•les: “Sóc als teus genolls, Aquil•les, mira’m, tingues pietat”. No és pas honorable, per a nosaltres, que ni en francès ni, pel que sé, en altres llengües modernes, no tinguem cap mot per a expressar aquest matís. (Fixem-nos que, a més de Zeus, les suplicants també invoquen:
::::''‘Αγνόν τ΄ Απόλλω φυγάδ απ΄ ουρανοΰ θεόν
::::''el pur Apol•lo, déu exiliat del cel.
{{gap}}Apol•lo havia estat exiliat del cel després d’una renyina amb Zeus provocada per la resurrecció d’un mort; i va haver de baixar a la terra i fer de criat d’un home).
::::''Βαρύς γε μεύτοι Ζηνός ‘Ικεσίον κότος
::::''I certament és feixuga, la còlera de Zeus Suplicant.
{{gap}}¿No és del mateix esperit que les paraules “He tingut fam i no m’heu dat menjar?
::::''‘Ικεσία Θέμις Διός Κλαρίου
::::''La Justícia Suplicant, filla de Zeus Repartidor de la sort.
{{gap}}(Expressió esplèndida).
::::''μένει τοι Ζηνός ‘Ικταίου κότος
::::''δυσπαραθέλκτους παθόντος οίκτοις
::::''La còlera de Zeus Suplicant els espera,
::::''als qui no se’n senten, del plany d’un que pateix.
::::''Ζεύς ‘ετερορρεπής
::::''Zeus que penja de les dues bandes.
::::''‘Όμως δ΄ανάγκη Ζηνός αιδεΐσθαι κοτόν
::::''‘Ικτηρος ‘ύφιστος γάρ εν βροτοΐς φόβος
::::''Però no podem pas deixar de pensar-hi, en la còlera de Zeus
::::''suplicant, que ve d’ella la suprema por dels mortals.
{{gap}}No hi ha doncs més gran sacrilegi que la insensibilitat pels qui sofreixen.
{{gap}}Aquesta “còlera de Zeus Suplicant” recorda les paraules prodigioses de l’Apocalipsi: “Diran a muntanyes i roques: Caieu-nos damunt i colgueu-nos... lluny de la còlera de l’Anyell”.
:::::-------------------------------------------------------------
| |||