Alexíada/Proemi: diferència entre les revisions

[1] El temps, en el seu avanç constant i implacable, arrossega tot allò que ha estat creat i ho fa caure a l'abisme de la foscor sense fer cap mena de distinció entre les coses trivials i les coses més importants i dignes de ser recordades; i, com diu la tragèdia, ho fa sortir tot de la fosca i tot ho amaga de la llum.<ref name=Sòfocles group=nota>[[:w:Sòfocles|{{Versaleta|Sòfocles}}]], ''[[:w:Àiax (Sòfocles)|Àiax]]'', 646, que es pot llegir en català gràcies a l'excel·lent traducció de [[:w:Carles Riba i Bracons|Carles Riba]].</ref> Tanmateix, la narració de la història és una defensa poderosíssima contra el pas del temps i, en certa manera, conté el seu flux incessant; i tots els fets que s'han esdevingut i que han estat recollits per la història se salven de caure a l'abisme de l'oblit. Conscient d'això, jo, Anna, filla de figures imperials, Aleix i Irene, nascuda i criada en la porpra,<ref name=Porpra group=nota>Ja des de temps antics, el porpra estava associat a la dignitat imperial. Els fills de l'emperador nascuts durant el regnat del seu pare eren coneguts com a ''[[:w:porfirogènit|porfirogènits]]'', molt probablement en referència al [[:w:pòrfir|pòrfir]], una roca de color porpra que decorava la sala on donaven a llum les emperadrius.</ref> que soc docta en lletres, car he estudiat la cultura grega amb gran dedicació, que no he negligit la retòrica, que he llegit atentament les obres d'Aristòtil i els diàlegs de Plató i m'he instruït en el quadrívium de les ciències<ref name=Quadrívium group=nota>El [[:w:quadrívium|quadrívium]] (aritmètica, astronomia, geometria i música) i el [[:w:trívium|trívium]] (dialèctica, gramàtica i retòrica) eren els dos pilars de l'educació medieval.</ref> (sense pecar de supèrbia, convé esmentar que tinc aquests coneixements, que m'han atorgat la natura i el meu anhel d'aprendre, que m'ha concedit Déu des del cel i que he adquirit amb el pas del temps), el meu propòsit a l'hora d'escriure aquestes línies és narrar els fets del meu pare i estalviar-los de ser perduts en el silenci o arrossegats pel pas del temps a un oceà d'oblit, tot relatant les seves gestes com a emperador i els seus actes de servei a altres emperadors abans d'ascendir al tron.

 

 

[3] El principal motiu pel qual he resolt fer la crònica de les accions del meu pare és el següent: el cèsar Nicèfor, de la nissaga dels Brienni, un home molt superior als seus coetanis pel que fa a la seva desmesurada bellesa, la seva enorme intel·ligència i la seva gran eloqüència, esdevingué el meu marit legítim.<ref name=Nicèfor group=nota>Comnena havia estat promesa a [[:w:Constantí Ducas (coemperador)|Constantí Ducas]], fill de l'anterior emperador [[:w:Miquel VII Ducas|Miquel VII Ducas]], però després de la mort del príncep, es casà amb [[:w:Nicèfor Brienni el Jove|Nicèfor Brienni el Jove]]. Encara que, com tantes aliances matrimonials de la noblesa medieval, l'enllaç tenia una motivació eminentment política, tot indica que entre ells sorgí l'espurna de l'amor i que foren una parella genuïnament feliç.</ref> Era una meravella tenir-lo al davant i sentir-lo parlar. Tanmateix, no pretenc divagar, així que reprenguem el fil de la història. El meu marit, que com ja he dit era un home formidable en tots els aspectes, acompanyà el meu germà, l'emperador Joan,<ref name=Joan group=nota>[[:w:Joan II Comnè|Joan II Comnè]] (r. 1118-1143), germà petit d'Anna. Ella, filla primogènita d'Aleix, fou la successora designada al tron imperial fins que Aleix feu coronar Joan coemperador quan aquest últim tenia cinc anys. Tanmateix, la successió fou turbulenta i Anna planejà una usurpació i, segons algunes fonts, fins i tot l'assassinat de Joan al funeral d'Aleix. Les seves maquinacions foren desbaratades pel seu propi marit, Nicèfor, que li ho confessà tot al nou emperador. Malgrat que la intervenció de tercers, especialment [[:w:Joan Axuc|Joan Axuc]], amic íntim de Joan, feu possible una certa reconciliació entre els dos germans, l'antipatia d'Anna envers Joan mai no es dissipà del tot i explica la imatge negativa de Joan a l'''Alexíada'', gens justificada.</ref> en diverses campanyes contra els bàrbars […] incloent-hi el que s'havia fet amo de la ciutat d'Antíoc.<ref name=Antioquia group=nota>[[:w:Antioquia|Antioquia]], fundada per [[:w:Seleuc I Nicàtor|Seleuc I Nicàtor]] i anomenada així en honor del seu pare [[:w:Antíoc de Macedònia|Antíoc]] o [[:w:Antíoc I Soter|el seu fill homònim]].</ref> De totes maneres, el cèsar, que no podia deixar de banda la seva predilecció per les lletres malgrat les dificultats i els entrebancs que patien, escrigué diversos textos dignes de tenir en consideració. Seguint les ordres de l'emperadriu,<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene Ducena|Irene Ducena]], mare d'Anna i consort d'Aleix.</ref> la seva tasca principal fou documentar els fets d'Aleix, el meu pare i emperador dels romans, sempre que sorgia l'oportunitat d'allunyar-se de les armes i la guerra per dedicar-se als seus escrits i les seves obres literàries. Conformement a les instruccions de la nostra senyora, inicià el seu relat en una època anterior, durant el regnat de Diògenes<ref name=Diògenes group=nota>[[:w:Romà IV Diògenes|Romà IV Diògenes]] (r. 1068-1071), conegut sobretot per la seva derrota contra els seljúcides a [[:w:Batalla de Mantziciert|Mantziciert]] el 1071, que obrí la porta a la invasió turca d'Anatòlia.</ref> com a emperador dels romans, i anà baixant fins a arribar al que havia de ser el protagonista de la seva història. En el moment de l'ascens al tron de Diògenes, el meu pare tot just havia entrat en la seva brillant adolescència i, abans d'això, no era ni tan sols un adolescent, i no havia fet res que fos digne d'esment, tret que es volgués fer un panegíric de la seva infància. Aquest era, doncs, l'objectiu del cèsar, com ens demostra la seva obra. Tanmateix, ni el resultat fou el que esperava ni tingué l'oportunitat de prosseguir el seu relat més enllà de l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates,<ref name=Botaniates group=nota>[[:w:Nicèfor III Botaniates|Nicèfor III Botaniates]] (r. 1078-1081), revoltat contra Miquel VII Ducas per la inacció d'aquest últim davant de l'avanç turc a Àsia. Irònicament, nombroses ciutats anatòliques caigueren en mans dels turcs pel seu error de confiar en mercenaris del [[:w:Soldanat de Rum|Soldanat de Rum]] en la rebel·lió. Ja era vell quan accedí al tron i el seu breu regnat fou poc notable.</ref> circumstància que causà un gran perjudici als fets que pretenia narrar i privà els seus lectors d'un gran plaer. Per aquest motiu, resolguí fer la crònica de les gestes del meu pare a fi de transmetre-les a les generacions a venir. A més a més, tothom que havia llegit els escrits del cèsar coneixia l'harmonia i la gràcia de les seves paraules. Com ja he dit, havent arribat a aquell capítol i havent-ne esbossat la continuació, ens en portà una versió inacabada de l'estranger,<ref name=Matèria group=nota>Aquests escrits inacabats es coneixen amb el nom de ''Matèria d'història'' i combinen informació ja present en la ''Cronografia'' de [[:w:Miquel Psel·los|Miquel Psel·los]], ''La història'' de [[:w:Miquel Ataliata|Miquel Ataliata]] i les narracions de [[:w:Joan Escilitzes|Joan Escilitzes]] amb dades noves obtingudes pel mateix Brienni entrevistant testimonis i accedint a documents oficials de la seva època.</ref> però ai las, també se n'endugué una malaltia mortal, tal volta per culpa de les interminables fatigues dels soldats, l'excessiva freqüència de les campanyes o la seva gran preocupació per nosaltres, car sovint estava angoixat i es trobava una complicació rere l'altra. Els constants canvis d'aires i els climes adversos també contribuïren a servir-li un calze mortal. Ja es trobava molt malament quan emprengué una campanya contra els sirians i els cilicis. La malaltia no li impedí anar de Síria a Cilícia, de Cilícia a Pamfília, de Pamfília a Lídia i de Lídia a Bitínia, des d'on finalment tornà a la reina de les ciutats, amb nosaltres, consumit per un tumor que li provocava un interminable calvari. Malalt com estava, frisava per contar la història tràgica de les seves aventures, però fou incapaç de fer-ho, en part pel mal que l'afligia i en part perquè li ho havíem prohibit per evitar que amb l'esforç de parlar se li obrissin les ferides.