Escorihuela Col·lecció de col·loquis valencians Primer quart
Col·lecció 26 de col·loquis valencians, dos pasets, y una matraca, varies decimes y una glosada: replegat de diferents paperots per B.E. Joan Baptista Escorihuela (1810)
Recull manuscrit de literatura de canya i cordell 1795-1810, per Joan Baptista Escorihuela. Primer quart, fins al fol. 38v. Baixa com a
Col·lecció 26 de col·loquis valencians, dos pasets, y una matraca, varies decimes y una glosada: replegat de diferents paperots per B.E.Joan Baptista Escorihuela1810VEscorihuela Col·lecció de col·loquis valencians Primer quart.djvuEscorihuela Col·lecció de col·loquis valencians Primer quart.djvu/1
Colecció 26. de Coloquis valencians, Dos Pasets, y una Matraca, varies Decimes y una glosada.
Afora, que va de bo,
pues ya no puc sufrir puses,
y totes les cosquerelles
desde els peus al cab sen puchen.
Aixi com te viu ballar
(así entren mes matadures)
tan emprendat em quedí
de tes graciositats chules,
que no podré yo en paraules
reterniro ni en pintures.
Sols te vach dir molt gochós:
qué bellament que et bellugues,
perque com una cabreta
tens els salts y postures;
añadint: qui tagafára
cullint nabs, cols ó lletugues!
Qué habia de fer? sagrat!
lo que usen y acostumen
lo pernicot y pendanga,
quant al barallar se achunten.
Mes ara que estic de espay,
faré un achust, si te achustes,
que si les coses no es parlen,
may creuré que se efectuen.
Yo mhe de casar en tu,
à pesar de tots, com vullgues,
y demana abellas blanques,
que faré que te se duguen.
Si es que no estàs informada
qui soc yo, no poses dubte
de que à mi em dihuen, señora,
Chusep Patricio Vintungles,
que el campanut sobrenom
(perdona que aixi em descule)
sona y sonarà per lhorta,
al Puch, asi, y allá aon vullgues.
Ma hacienda ningu la ignora,
ma persona ya la chusgues:
pues qué aguardes (cap sagrat!)
Donam eixe si que et busque,
que si es cas que per vergoñes
has de anar buscant escuses
yo no vullc atropellarte,
yo et daré temps que ho remugues.
Entre tant ou un ratet
este cas, pera que et pugues
riure un poc: el atre dia
(com femechar acostume)
yo y el rosi pasechant
fent de nostres travesures,
despues de molt arribarem
al carrer de palpa cuyxes
viu netechan les sequioles,
necessaries aon se embruten,
fiu cárrega de aquell fanc
y anant cab á Benetusér,
em viu tot cercat de Guardes,
y fent com ells acostumen,
tant me varen rechirar,
que casi casi em despullen.
Quant un fanfarró de aquells
en mes fons que els que dechunen,
diu: lo rosi porta el frau;
mes yo que de poc me apure:
lo rosi porta un diable,
si aguarden que em desmesure.
Poc à poc, mire el que parla
(respongué lo molt chanfutre)
rechiraulo, que el rosi
tabaco porta y de puntes.
Respongui enfadat del tot
(mes severo que no els chuches,
quant están de tribunal
oint de un pobre les culpes)
les puntes en lo seu cab
podrà ser de que li apunten.
Atre guilopo atrevit
en mes malicia que Chudes
volgué llansar ma al ramal,
y espolsant les ferradures
lo rosi, mogué un dansado
que els feu fer deu mil postures,
y tirant lo fem entre ells,
quedaren eixes figures
(pera servir à vostés)
de tabaco hasta les ungles;
que al veure tan gran acció,
una y mil vegades chure,
que si me encontrará Rey,
thaguera fet guardaburres.
Torném à lo comendat,
que es lo tema en que yo em funde.
Suponc, que voldràs saber
lo que tinc: ya ho especule;
y aixina sinse amostraro,
ixiràs pronte del dubte.
Tinc un tros de regadiu,
ple de llegums y de frutes,
mansanes com à melons,
els codoñs son com un sucre,
cascabells de los mes bo:
lo mes bo es lo que yo busque
que es la mel, y sent tu ella,
gran codoñat me asegure:
no faltant à ton manar
sebes, nabs, cols y lletugues,
les safanories de garbo,
les panolles ben peludes,
y demana de collites
de totes coses abunde.
Y aixi, estrela matutera,
norte de les mehues cuyxes,
pues tinc les cárregues fetes,
achusta tu les mesures,
mira que et contemple tibia,
y em fas anar en curruyxes
de que algun moll caragol
de estos que la ploma empuñen
(aixi la tinguen cremada,
ya que templada la chuguen)
en ses plantes y fachendes
et du torbada, y sens dubte
pagada de ses momades
te estorba que à mi me vullgues.
Pues mira, si en tals te cases,
pronostique y aseguret,
que al añ y mich de casada
morirás plena de bubes,
que portant galó de or,
de plata les bordadures,
molt de modo y tanta moda,
atre ho paga, si ells ho duen.
Pa, pa, y no tafata:
carn, carn, y afora pelugues.
Pareix que thas elevat:
mal mesabrá que te apures;
perque yo et desiche en pau
y en la voluntat endurten.
Ara estes decimes ou
que yo mateix me les chusme,
y podia dir que es proba,
perque es troba y no de burles:
oules be, que son de gust,
y no pera capis fustis.
1
Afondar (sagrat) pretenc
ya que naisqui en tan mal signe
en qué ha pecat este indigne
contra tu, que no ho entenc:
si es solir, perque et vull, yo entenc,
que el mateix delit ho esplica,
que el que té chica bonica
té lo bo de lo millor,
y es aixi el delit machor
de un home el no tindre chica.
2
Sols volguera averiguar
per apurar uns recels,
deixant à una part els cels
que per tu tinc que pausar:
en qué et pugui yo enuchar
pera castigarme mes?
No volgueren los demés,
y es casaren, si volgueren?
pues digues, quin dret tingueren,
que à mi em ve tan alrebés?
3
Naix lo grill de mala rasa.
mal marcat, y ai son despio,
molt pagat de fer ric, ric,
canta que es fill de gabasa:
en un alfals la fam pasa,
hasta que per descuidat
dins lalfals lhan agafat,
y el fiquen en la grillera;
y que yo se de esta manera
no tinga de ser casat?
4
Naix lo caragol, y porta
tota en pés la sehua casa,
al aygua sos treballs pasa,
y al vol ses penes conforta:
quant a un melonar se aposta
del cansaci fatigat,
traent les bañes de cansat
pastura un si es, no es;
y podent portar yo mes,
no tinga de ser casat?
5
Naix negre com un tió
el borinot, y à porfia
apenes veu llum del dia
(ò volátil borrelló!)
quant olvidant la pasió
del pare que tha enchendrat,
en pilotes afanat
fa arrecules lo chornal,
y que sent yo racional,
no tinga de ser casat?
6
Naix en la marchal lo tábe
de tan mala inclinació
que es volátil ahulló:
el mal cabró que calabre;
quant (á la paret que es done)
pica molt encarnisat
desde el novi mes matat
hasta el mes lluit y gros;
y podent pegar yo mos
no tinga de ser casat?
7
Naix del ou de la gallina
piant, piant el pollet,
y així que es pollastre fet,
ò à ser gall se determina,
quant al punt lo coll empina,
chirant la cresta à un costat,
y al veures tan ben armat,
amo es fa del galliner;
y yo en tot mon menester
no tinga de ser casat?
8
Naix la granota y bizarra
brinca y pega algun voltet,
y apenes font el arguet,
mirant al vol se espatarra
quant estenent sarpa y garra,
trepa à la profunditat,
rechirant ab brevetat
del charco els ocults rincons,
y que fent yo alcabusons,
no tinga de ser casat?(fol.24.b.)
9
Corre el seguiolet ventura,
rompent marchens y tarrosos,
rientse à trosos y à mosos,
y estar suchecte murmura,
quant entra per la verdura
regant lo que està sembrat,
y sinse ixir del regat,
posa el chulibert que nada,
y voltant yo la parada
no tinga de ser casat?
10
Estant en estos nivells
com à loco en una gabia,
se me va rompent de rabia
la trincha dels sarahuells;
quins aguells ò quins bordells
em tenen de esta manera?
De cosa que em desespera
al mirarme en tal espill,
mes que caragól y grill,
y sinse tinde grillera.
Ja has oit les Desimetes
que son pera chent de llustre,
y de proba que no es troba
per mes que el incheni estudie.
Pues abant, y proseguixc
lo demés, si no em perturben.
Pasa en los llauróns del horta,
estos que noblea enchulen
que es lleven de matinet
abans de que el sol apunte:
ixen y roden els camps
per llevarse les arrugues:
se asenten abora un marche
à descansar, y es desúen,
fent llavórs alguns pronostics
dels ayres y de les pluches.
Salsen à mirar els abres
y veure els sembrats procuren,
quant así cullen un rabe
alli albercocs y allà prunes;
sen tornen per veure à Pepa,
y à dirli dos mil ternures,
don la volen encontrar
mirantse à voltes les puses,
desmelenat lo cabell,
mes hermosa que mil llunes.
ella li fá la enuchada
en melindres y postures,
ella li amostra els albercocs,
perque se li desenuche,
dientli: sol meu, qué tens?
es posible de que em vullgues
donarme tants forts pesars,
quant yo agradarte procure?
Mira que albercocs que et porte:
tastals que son com lo sucre;
mira qué prunes de frare:
menchan, que están ben madures;
pren este rabe que et done,
mes nol gafes per les fulles,
y com vol dir el adachi,
que à veres venen les burles,
se solen manpendre à mosos,
y à pesics, que se ablaniren,
costralada, correguda,
y riures hasta que se unflen,
ell tirà, y ella sarpada,
y para: pensa en que vullgues.
Y aixi, vida del meu cor,
vols te demane: (asi et busque
tendra com una manteca)
que tingues (asi em descule)
compasió (asi em desboque)
dels meus llantos y penuries.
Y que si no has de ser mehua,
que els estudiants te capturen,
que à cada pas entropeses,
que tingues mil apretures
que no et veches poch cumplit,
que els chitanos te senduguen,
y si ha de ser al revés,
que logres sempre ventures,
y aixi moriré content,
sols me diguen tots quants vullguen
ben pocs y bon bordell tinga
Chusep Patricio Vint ungles.
Un Llauró
plantat entre dos Señoretes, les raona de esta
manera.
Decimes.
Pues que chuntetes os trobe,
tant contraries que os admire,
que te enfades, si te mire,
y mirantme tu, me estobe:
que contemplante, me arrobe,
que en veuret, em pose à riure,
en no veuret, no puc viure,
tu, que me fas delerar,
tu, que em fas desinquietar,
y tu, en fi, que Deu me lliure.
Os vull dir que em deschuine,
mirantvos, que em derretixc
si os oixc, y que em confundixc,
parlantvos, y me atrotine:
que si à alabarvos me incline,
no puc, pues estic mirant
que el mon esteu embechant
fent mil morts de una mirada,
y que si la una magrada,
mes latra me está enchisant.
Ara qui fará un cabdell
de tan encontrats afectes,
pues uns mateixos obchectes
em devanen el servell:
dels remolins que em fa ell
creuré tindre de pedre el cab;
y el que a fondo el meu pit sab,
no me encontra sentenen,
pues tinc asi un formiguer
que em té tonto, que es quant cab.
Desiche per alegrar
lo que em cobrin les pestañes,
eu, cuidado no me engañes,
eu, nom vullgues desayrar:
en quina mhe de arreglar,
que ell en una te de ser?
digues, vols ser ma muller?
tu vols ser en mi casada?
comense à ferte la alvada?
vols peguem foc al paller?
No ho poses tu tot en riure,
pensa tu en lo que the dit:
vols tu tindrem per marit
y tu en mi be voldrás viure?
aquella que em deixe lliure,
en latra em deixa content.
Declara tú ton intent,
dona ta resolució,
tu qué dius, que si, ò que no?
quin es el teu pensament?
Chiques, com una veleta
em teniu entre dos ayres,
deixa tu de fer desayres,
allarga tu eixa maneta:
eres sorda, estás mudeta?
sagrat! yo estic que em desfas:
tu ya vech no parlaràs,
y tu res diràs al fi,
tu em vols? tu no em vols à mi?
tu fas cas, tu no fas cas?
A fe que em deixeu ayrós
me quede com una mona:
eu, si the agraviat, perdona,
eu, sufrir, si só enfadòs:
con que ninguna de dos
que habia yo atahullat
em vol favorir? sagrat!
si fora asó tot de veres,
entre una y atra les peres
com magueren aforat!
Ni magrades; ni vals res,
ni à tu et vull, ni à tu et desiche,
y mas que un galgo us trapiche,
de ma inspecció ya no es:
ya no us vull mirar may mes,
mas que em quede per casar.
Cus, y be em podeu plorar
perque qué dicha ha de tindre
la que despues de convindre,
vullga, y nom puga alcansar!
Filla, y tú que mhas de dir,
que no ò que sí? clar clar, clar.
mes com me veus despreciar,
el rastre voldràs seguir:
mira qué te arribe à dir,
y per la mama tho chure,
que si me vols, te asegure
que à festes the de menchar,
y à poc tems has de exclamar,
prou niha, que ya me apure.
Per traure els ulls à les dos
digues si, mas que de burles
voràs com es precis durles
à saludar al Socos:
y voràs qué de envechós
destos que me están oint,
y sinse estos mes de vint,
que et dirán que so un batsoles,
pero si et pintes à soles,
logret y queden gruñint.
Coloqui
de la Nova de Peyró
Gracies al pardal de Alcoy,
que me encontre en puesto pla
y en un auditori noble,
a on podré desembochar
los sucesos de mi historia,
pues son dignes de notar.
Mis señores, deixant fora
del rogle los tric y tracs,
pasant per alt les quimeres,
y dels pleyts no fentne cas,
que en los casorios se mesclen,
y pasen els festechants,
els contaré sols un cuento:
pero cóm cuento, sagrat!
La historia mas verdadera
la tragedia mes palpant
que en lo mon haja may vista mi novela impremtat.
La rondalla de rondalles
que Carlos Ros tragué allá;
en presencia de mon chiste,
burla, chasco, ò raro cas,
venen à ser dos dines
embolicats en un drap.
Vacha pues: prenim el fil;
yo festechaba (sagrat)
à una chica mamelluda,
toba, com lo tulipà
fresqueta com una rosa,
groseta com un tabal
valerosa hasta les ungles,
dolsa com lo marsapá,
y per ultim pasta fina,
que es quant la puc ensalsar.
Festechantla, ya se ve
era yo el gran tamorlán,
perque se tot lo millor
que un porc (com vostés sabràn)
dona de si en una casa
sempre estaba yo ple y fart.
De pa bla, coques en molles,
y llangor, dels peus al cab:
replé com la botifarra;
pero del comers salat
menchaba anchobes, sardines,
y manteca: era yo el gall:
abadechos, com la esquena,
la toñineta frescal,
de sorra, hasta les orelles
em tenia de embafat.
Pero caramba si el chichis
que à mi em tenia enredrat
era mosa toñinera
què hia en asò que admirar?
era Peyró el toñiner
(ola, no nomenant parts)
el Amo de la mehua ama,
y el pobre tan descuidat
vivia del seu mosot,
que no en sabia el cas,
hasta que ho vingué a saber,
perque em veren festechar
una y atra y atra volta
en mich del carrer plantat:
y un dimoni embrollador
de enchiseria estudiant,
que de nom li dien Brell
al toñiner li parlá,
y digué: pues cóm vivim?
So Peyró, vosté no sab
el Polaco que té en casa?
cóm Polaco? Pues es clar
que Polaco té de ser
qui li trau dents y quixals.
eixe mosót de tabernes
que vosté li dona pa
li roba hasta els elements
y lils dona à un festechant
que té del horta, y les nits
les pasen de clar en clar,
ella mirantselo à ell
y ell embotint lo robat.
Al burdell este cabró
nou desbaratá el filat
y tots los coloms peters
als moros nols els volá.
Qui no vera al só Peyró
fet un tigre: infamia tal
se ha de vengar, vive crispo,
en casa un punt no ha de estar
esta cochina, brivona
lladrona, filla de un tal,
mes pera tot hi hagué pasta
perque Brell lapaciguá,
y li digué: so Peyró
de aso no se ha de parlar
meñs que un gran chiste no ho vengue,
deixem vosté en ma ma
y vorán tots qué maytines
els tenim de fer cantar.
à deshora de la nit.
Digali molt sosegat
à la criada, que es chite
en un quarto retirat
sinse que entenga la maula,
yo menpucharé allà dalt
à les finestres del porche,
li parlaré, quant vindrà
el boquimoll del durisio,
y à vostés lo que ixirà:
Capte greu lo molt vinagre
quina tela de sedàs
tan ben urdida em guardaba!
si yo agués sabut lo cas,
y com se chupla be els dits
que à mi me feu rosegar.
Per ultim el so Peyró
convingué, y se eixecutá
com Brell ho volgué dispondre
y yo els ho vach à contar.
Apenes senti les dotse
(que eren les hores del cas)
men ixc de casa ma tia
aon yo em solia quedar,
y em plante al cantó del trenc
tire set ó guit gargaller,
alse els ulls à les finestres,
y em vech tancat y barrat.
fas luego la contraseña,
y em vech en lo mes adalt
de les finestres del porche
un cap tot entapusat
en una mantellineta
y em parla mich sumicant
dientme així: ha Pepo meu,
esta nit chasa portám.
Per qué? Perque has de saber,
y em referix tot lo cas.
Captegreu qué foribundo
em quedi, pestes llansant
contra el autor de la causa
y vehentme en rabia tal,
em digué: no et desesperes,
que una gran cosa he pensat.
Vols que te tire la corda
en un paner ben nugat,
y tu te ficarás dins,
y yo et puaré así dalt?
Cuerpo de crispo conmigo,
y qué noble cordial!
no vol atre el buñol mes
que la mal calenta: adalt;
baixa luego eixe paner,
y coménsam à puchar.
Estàs à fosques, Chetrudis?
Pepo, si. Otro que tal.
la ocasion hace al ladron,
sarahuellada y abant.
Hiá que chamar? Peix fregit
pa blanét, y un bon barral.
Echa otra sardina al fuego.
Baixa el paner, que em desfas.
Sagrat! y dient y fent
ya em vech que anaba escolant
un panerot, que yo al veurel,
el cor se me feu tan llarc.
Sense resar ni señarme
fiquem en ell, y agarrat
de la corda que el nugaba,
fiu seña y tirant de dalt
escomensem à pucharme.
Yo com un tonto embobat
tot era tirar requiebros
dientli : qui era capas
sino tú, rosa bufada,
asi en este present cas
de disernir una cosa
com esta? tens tan gran cab
com la chaganta española,
tant valor com golillás,
tan gran servell com un toro
y un enteniment tan gran
que el meu rosinet tordillo
ya es pot quedar a un costat.
els requiebros no paraben
mes pararen de tirar
tas cansat? (li dia yo)
del pes de aqueste animal?
te llastimes les manetes?
Chica, mira, mal me sab,
pero yo et plante paraula
de guanyante be el chornal.
A estas razones y otras
ni responien (sagrat)
ni tiraben ya la talla.
Yo tornaba: vacha a dalt
hasta tocar roba en roba
que asi encara llunt estam.
Si, si, tirali pedrades;
be pots, be li pots chiular.
Chetrudis, mira que el dia
va rallant per los terrats,
ò pucham a dalt del tot,
ò tornam à baixar baix,
que yo no he mort a ningú
pera estar asi penchant.
Si, si, be pots tirar guindes
à la tarasca; sagrat,
quant à la llum de los lleona
vach mirar patent y clar
rollat un gran tras de corda
per lo finestró, y un llas
en un nuc, per que no falte.
Asi em caygué de la ma
la beta dels sarahuells;
asi ya sanc no em quedá
en los budells ni bolchaques
asi el cor se me tancá,
y asì per ultìm digui:
Deu que thacha espentolat
Anselmo de Catarrocha,
pues de asi viu no ixiràs,
asì et pelarán la pell,
te arrancarán els quixals
te emplomarán com un pabo,
y á Cartago et portaràn.
Ha, pelambres pixavins,
escarmentau en mon cap:
amics, qui es mama la porga,
al fi lha de vomitar,
y aixi no vacha à la era,
qui pols no vullga plegar.
Què llantos y qué suspirs
per tots los quatre costats
tiraben els meus budells
menechantse amunt y aball.
Sen Chuan de porta latina
y yo, els dos pintiparats,
ell ficat en la tinaja,
y yo en lo paner ficat:
à ell lo tenien al foc
y à mi en layre suspirant:
à ell lo frechien en oli,
y à mi em mataben sagrat
a tronchos de col y corfes
que em tiraben dels terrats
fan remat de fam de dia: y uns y atres transitant
y al veure cosa no vista,
alli se varen chuntar
els pellers y toñiners
y tota chent del mercat
(que es lo que em donaba mosca)
pues tots com amotinats,
quel abaixen, quelabaixen
cridaben, resagranat.
Ara, qué serà de mi?
Per ultim vach acordar,
pena que no em conegueren,
el cas mes endemoniat:
tirí à la cara les greñes,
em llevi els sarahuells blancs,
(y el faldonet de darrere
al cabeset vach clavar;
fiu un gran roll de la capa,
y embolicades les mans
mel vach apretar alventre
y de este modo esperant
(sagrat) estaba la hora
que em baixaren de allà dalt.
Dia vint y dos de Enero,
rallant la lluna de Mars,
em pucharen cab amunt,
y em baixaren cab aball.
Lo mateix fan, lo paner
tocar en terra (sagrat)
que tirarseme damunt.
Docents chics calbotechant:
tota la chent en un crit,
els toñiners repicant
gavinetes als pilons
y una gran plucha de naps
sobre mi cuerpo, ya digo,
que en mi agueren acabat
a no traure yo les forses
dels tuétanos, sagranat.
Pues com un toro de proba,
à cóses, mosos y arraps,
sarpades à tot arreu,
topades amunt y aball,
fiu tal destrosa de chics,
que el pas me deixaren franc
peguí a correr, y à crits dien:
miren que està esperitat;
el atre: que está rabiós;
el atre: está endemoniat;
aixó es animal demonta,
que no llaurador; sagrat!
ni al Marqués de torres-tombes
li posen títols tan alts.
Señores, asó fon chiste
dels mes grans y celebrats:
lo cert es, que men ixqui
tota Valencia asombrant,
tancantme totes les portes,
per lo portal de la mar,
y em fiquí, qué se yo aon;
sols puc dir, quem vach trobar
pasades vint y quatre hores
en un llit tot mich baldat
se lo quem aporrecharen.
Piravins, lespill dabant
teniu ya, reconegueuse
y embieu á escaparrar
galgos à totes les moses,
y viureu quieteta y en páu.
Coloqui dels Poticaris
y els que els portaben
Hui en casporra mata à un atre,
en casporra morirá.
Lleudomia, posa atensió
y et comensaré à contar
tota ma vida y milacres
perque et pugues alegrar.
Ja sé que em diràs soc ruc,
pues, chica, això qué li fa,
pera que yo en termens rucs
tho conte tot per lo clar?
que sino, me afollaria,
ò habia de rebentar.
Escolta, que ya comense,
empomau en lo cabàs.
Juant yo me viu fet y dret
que me anaben apuntant
als cañots, y els vigotets
me anaben ya negrechant,
menentrí dins de Valencia
y en ella em posí à estudiar
pera ferme Poticari,
y apenes em vach trobar
habil pera el dit ofici,
en la casa vach entrar
de aquell Poticari antic
que prop de la forca està:
y el home es portà tan be
que dins poc tems mamostrá
tot lo que hia que saber
en la dita facultat.
Al cab de este tems un dia
acabantse de llevar
el Amo, em diu: ya fadri,
per aon vullgues pots anar,
y posarte en ta botiga
que ningu et pot contrastar.
Fon bastant esta paraula
pera que yo men anás
y em vach plantar en ma casa
y enlora me vach casar.
No et conte res del casorio,
perque es molt llarc de contar,
alló de à punt de desferse
estant al peu del altar,
y vach sols à referirte
lo que em varen fer purgar
en la casa del meu Amo:
carót que car me costà.
Pues com dic en dita casa
se solien achuntar
alguns altres Poticaris
y un dia es vingué à arreglar
el fer una pasechada,
y aon? al grau à nadar.
Feren pues la prevensió,
à mi em varen convidar
prengueren la matinada
del dia de Sen Chuan
varen celebrar el dìa
quant se puga desichar
molt alegres y gochosos,
y à boca nit fon lo cas.
Pera despues que nadaren
fet el sopar y arreglat
duhien en una casola,
no que es pas pera contar.
En tu has de guardar la roba:
que yo no tinc de nadar?
calla, calla, tros de macho
que no sé quant tindras cab
qui ens ha de guardar la roba,
si ten entres à nadar?
viu que tenien raó,
y luego em feren callar;
pero per lafoll de Herodes
que un chasco els tinc de donar
que sen recorden siquiera
mentres que vius estarán.
Yo molt content em quedi
fent visites al barral
mentres que se despullaben,
y estant ya tots dins la mar
fiu rebista de la roba,
y deixantlos à una part
la capa, espasa y sombrero,
y sabates (cap salat)
lo demés meu enduguí,
despues que em menchi el sopar
y la casola al bordell
la fiu trosos acabat.
Com dic en tota la roba
en un bolic baix lo bras
vingui à Valencia y entri
per lo portal del Real
men vinguí a casa el meu amo
la deixe, y contant el cas
que pasaba, men torni
apresa cab al portal.
A hu dels guardes li digui
amigacho, ò so galán,
si no em descobri el secret,
yo li vinc à mosquechar
un contrabando molt fort,
que en esta nit se ha de entrar.
Ell que va oir contrabando
als atres cridá al instant
y de lo que yo li dia
els va fer participants.
y em diuen: vachasen fora,
y avise, si els veu entrar.
els deix molt be les señes
dientlos, que vestits van
capa corta, espasa llarga
y el sombrero refilat.
Yo men munte pont amunt
y en un canapé sentat
avecham com venen estos
camarades disfrasats.
De alli à casa de micha hora
que alli me estaba sentat
papa el rage que venien
uns bultos tots embotats
y rebosats à la esquerra
de avergoñits, cab salat,
pues la lluna en tot lo ple
pareixia dia clar.
Yo em rìa com un chanfutre
al veure que tots torbats
arrimantse à les parets
entre ells anaben parlant
discurrint modo ò manera
pera entrar sens ser notats.
En mich lo pont ells se estaben
no volent pasar abant
tot era fer cantonades,
y aguaytar cab al portal,
aguardant aguera chent
per poderse entremesclar.
Els guardes que ya impasients
estaben, el que avisat
fon de mi, sels atahulla
com anaben ronsechant,
corrents als atres avisa
dientlos acelerat:
alerta, chicos, alerta,
ya estan ahi els del frau.
Per fi per remat de cuento
ya han arribat al portal
y els pregunten que quién vive?
el dimoni vivirá,
dihuen ells: alto, les Guardes
responen, tinguense allá
à la Ronda del tabaco.
Quin tabaco o quin caram.
Homens detinganse al Rey,
qué tenen perdut lo cab?
quin cab ni quina dorsayna,
deixemnos vostés pasar.
Com pasar? tinguense al Rey:
carot y el frau aon està?
Señors tinguen atensió,
miren que dotar com honrats.
Deixemse ara de honradures
y manifestem el frau.
Fon precis que els pobres homens
sagueren de destapar
y enseñarse en vivos cueros,
y referiren el cas.
Qué no digueren de mi
qué risa no es va formar
de uns y atres que acudiren,
els Guardes com à encantats
no sabien qué els pasaba
pues es trobaren mocats
els fiels y demés que habia
del mateix modo sagrat:
ya es rien, y ya bufaben
per haberlos yo engañat;
y yo em ria com un tonto
no podentme reportar:
Pero veent les dilichensies
que teen per encontrar
alque seña y contraseña
tan segura els va donar,
per entremich de la chent
pigue de sola y men vach
à ma casa tot cotet,
La tal burla celebrant,
y els pobres contrabandistes
avergoñits y chelats
sen van à casa el meu Amo,
La roba es varen posar,
pero donats à les furies
segons me varen contar,
ideant trases y modo
pera poderse vengar.
Pues com vol dir el adachi
que no viu mes el lleal
de lo que vol el tray dor,
yo algun chasco reselant,
no anaba à casa el meu Amo
desde esta feta, sagrat,
y ell un dia em dona queixes,
digui el motiu, y enfadat
em digué era un tros de ase,
que allo ya estaba olvidat:
que per chansa ho varen pendre,
y com à tal va pasar.
Yo li dic: vacha en bon hora
vosté, que promet anar.
(por aqui por las espaldas)
quin cabró se ha de arriscar
à ficarse en tanta chusma!
Y sinse voler anar,
aixi pasaren molts dies,
y en rahons, per rematar
em foren torcen el coll
y me varen engarvar
Ani una nit en que tots
se habien alli chuntat,
y em feren mil agasajos
molt contents disimulant:
yo mels eregui, pero à fe,
que me la varen pegar:
pues al cab ya de molts dies
que del cas nunca es parlá,
urdiren y tramoyaren
el arreglar un sopar
à tota satisfacció,
y yo vach ser convidat,
pero del sopar ya dit
yo quedi desbilitat.
Fort pues el cas que en lo vi
uns polbos acrisolats,
que farán cagar à un mort
de tres dies soterrat
posaren, y yo ho vegui
sinse poder reparar,
mi en lo gust ni lo color
que tal aguera mesclat,
y encara no pasá un eredo,
ya fou lefecte, sagrat
que sortia per lo ventre
puchan uns fumets al cab.
Y no pará en aixó encara,
que hu mentres tant ven aná
y li digué à ma muller
molt confus y apesarat:
mire, si ve som marit
vecha, si el pot sosegar
y nol deixe entrar entrar en casa,
que cert per armes vindrá
que ha tingut pendencia
en un atre de mal cab,
y yo per este motiu
la vinc à vosté a avisar:
algun dimoni va ser
este avis, cap sagranat.
yo ventme perdut del tot
del enemic apretat
malve dret, y dic: amic,
be me poden perdonar
que tinc precis esta nit
un recado que donar
que ara mateix me ha ocurrit;
home, sentat, temps habrá,
No puc detindrem un punt
que mes que per punts men vach.
joc y men ani corrent
en los botons despasats
per adalantar faena
y à guatxe pasos anats
ya no podia sufriro
com pogui vach aplegar
al carrer de buida culs
del fosan de san chuan.
Mire als cantons, ningú vech,
àterra els vanahuells blancs
y me apone, quant me viu
que venia en un soldat
una sota, plantem dret
pasen, y em torne à aponar.
Y al millor de la faena
que me amaba allaucherant,
sent ruido de patrulla,
amunt sarahuells: sagrat,
habrà aflicció com aquesta!
No té remey, à marchar
à casa, y en tot sosiego
podré alli desocupar:
y nunca caygui en malicía
que aquells ho habien causat.
Men ani ple de agonies
en un posterol tan gran
com quant la lluna té el ple
ò un sedás de aquells mes grans,
fent postures y corbetes
en moltes torbes de cab
en un gran dolor de ventre
y erre que erre apretant
al pañ de la porta falsa,
y com anaba torbat,
à puñades y trompades
quant arribe vach tocar.
Ja se ha asomat ma muller,
y em diu: tú quánt tindràs cab?
No me faltaba atra cosa
que ara vindrem predicant.
Dona, obri. No obriré:
mira per tos fills. Sagrat
y qué li toquen els fills
á que yo puga cagar?
Obri, nas de porc espi,
ò bascoll despenchollat,
ans que en una cudolada
et fasa trosos lo cab.
No vull obrir, ya ho he dit:
no vull que et perdes. Caram
qué gloria! Moño de estora
Obri, torne à replicar,
si no vols que acabe en tu.
Nom respon, y sen entrà.
Vaya ya baixará á obrirme,
y aguanda que aguardaras,
quien espera, desespera
sol allà dir el refrá
yo que ya no pogui mes
dret com estaba, atacat
se va ensendre la esbopada
y la polvora volá.
Cielos! qui mha vist à mi
tan ert com un embarrat
ò com un vestit de llata
de aquells de divendres sant!
En fi sarahuell y calses
tot ho tenia apegat,
y al chemecs, ais i suspirs
tanta chent se amotiná
que em vach veure en un afronte.
Ma muller se alborotà,
pensantse que era atra cosa,
y dins me varen entrar
aon me mudaren la roba,
nuet em varen deixar,
y en lleixiu y torcamansos
me agueren de netechar
que estaba, cert, tot perdut,
de color sobredorat
en la cara de afollada,
tot brut descabellonat,
desvalgut, ple de desmais,
en colada vach estar,
que em servirá de escarment
mas que vixca dosents añs
de no ficarme en ningu
per el fi de chasco dar,
que en moneda igual pagantme,
he quedat molt escaldat.
Coloqui dels Platerets que habia
y els que els portaben
Pues que em dius que so feixuc,
Lleudomia, perque no et parle,
escoltam, pues vinc de amarc
com les mateixes retames.
Yo et deixi (com tú no ignores)
quant els cañots me apuntaben,
y fuchint de una culada
vach pegar un gran culache.
Yo me explicaré, si puc
mitigar este corache
que estic, que mafollaria,
si no acertàra à explicarme.
Ja sabs que em posi en lo cab
(encara que so un salbache)
de estudiar pera Albocado,
y despues de adotorarme,
achuntar els berenars
en tu, chicota, parlante.
Per lleu salat que no acerte,
perque em plantares per galtes,
que era un pobre; ya mo sé,
Llaudomia, si no em dius atre,
y encara millor que tu
sé de mí mes, y mo calle:
mes ya fas prou en coneixer
lo que em plantares per barbes.
Com dic, estìgui en Valencia
y ara estic asi mirante
no es veritat? Respon, dona,
que portaba que contarte
mil coses, y en especial
en una pretenc cansarte,
que com tu fores meñspreu,
no crec que puga agraviàrte.
Yo que em viu ya fet y dret,
apresa volguí casarme,
perdona, que en ta presencia
de semechant casa parle,
que en parlar de casaments
els ulls me fan patarates.
Viu una mosa, ella em veu,
ella em crida, yo li parle,
ella em fa lull, yo la entenc,
ella me embist, yo la pare,
yo li done, y ella pren,
ella es planta y yo me encarte:
sagrat, Lleudomia, qué bulla
tinguerem, y qué trompades!
Yo siempre la quise bien:
pero com estes mosases
son cabàs de femater
aon totes les coses caben,
mes de docents motilons
li anaben fent cantonades.
Y si et vols riure un poquet
que me escoltes et demane
en los nasos muy abiertos
y les orelles tancades,
que es cosa ben singular
lo que ara tinc entre sarpes.
Y pera que tu y que tots
vachen alerta y es guarden,
dels bigardos pera sempre,
y per seculorum amen,
te diré den hu en hu
tota sa vida y milacres.
Per Sent Agusti comense
y aniré seguint el rastre
sinse parar en torreta,
perque el arros no sa empastre
Quatre habia asi orelluts
ò millor diré playantes
que corrien com si corps
à moltes endevotades.
Hu portaba Sen Chuan Facundo,
abogat de les tentades,
y ell à pures tentacions
procuraba ferles caure.
à les moses, quant corria
la garulla per les cases.
Atre duhia à Senta Rita
en uns nasos de tres bares
que era bo en lloc de casporra
reñint pera defensarse.
La Virgen de la Correa
portaba hu ple de taques,
fet un escombrall de forn,
y en sou dones y tomares
per escaletes buscaba
en la colecta als confrares
en lo focós dos habia
que en Sen Thomàs se agafaben
hu el portaba tot molt brut,
amostrant totes les bragues,
latre el portaba tot enflocat
en tan grans barbellerases.
Y es lo cas que estos dos trorusos
era un parell de flasades,
que en barberies perdien
lo que en Valencia acaptaben.
Atre á Senta Agueda duhia,
y com totes les preñades
li tenen tal devosió,
quan à besar se acachaben
també ve acachaba ell
com qui vol achenollarse.
tocantlis la maliquera,
oientli: asó con chanses
ò panses? bon llob y fosca
y les portes ben tancades.
De la esperanza venia,
be podia ploure à llanses,
un atre en senta Apolonia
abogada de les barres,
dien que tenia gracia,
y el creien les tontases,
perque de ordinari ell
fer solia en elles tracte.
Les refregaba les dents
refregantlis les unglases,
y un instant en ans talvolta
se auria llevat cascarries.
De San Sebastiá atres dos
tots los dies en grans ansies
agarrats en lestruperi,
y llevantse les llagañes
el que duhia à San Francisco
de Paula, volgué castrarse,
per anar un poc llaucher,
pero en ses tretre va caure,
que quixal que no es menecha
es per demés arrancansel.
Latre portaba en un plat
com un present una ymache
de la Virgen del Algibe;
este ya era un poc mancanes
y del pobre plateret
compares fea y comares
en la Virgen del Consuelo
de Don Felip ixia atre,
y en veure de llunt faldetes,
fea aixi com les beates
mirant y acachant els ulls,
y arribant à emparellarse,
pasaba fentlis la aleta
com qui no ho fa, refregantse
el que duhia à Sant Onofre
es cert pareixia chagues,
y en les cases que acaptaba
fea deu mil descansades.
Pues quin atre en San Domingo
era hu en tan grans dentases,
calbo y negre com una olla
que en arribar à aferrarse
en la Virgen del Rosari
no hia bodegó ni estable
que pel diner no es ficàra:
bon ató de bastonades,
y que estiguen en sa celda.
Pues de allà dels trinitaris
en la soledat ixia
un grosot en unes galtes
com dos lleus apedregats
y un bascoll y un pit tan ample
com un pare de bacada
(yo no dubte fora pare)
este en soledat ixia,
per buscar quil acompañe,
que en la soledat no hia
en qui poden recrearse
De Santa Monica es cert
que ixien corrent albades
dos tosuts aragonesos
hu en lo plateret del Anchel,
latre en lo del Santo Christo,
y en aplegant à chuntarse
à visitar à la tia,
la sobrina, y el compadre,
y per pillar un polvillo,
la vesprada alli pasaben.
Del Remey neixien tres,
tres animes encantades
pero de portes afora
mosques de ase no igualaben.
Hu portaba à Sen Bernat,
latre Sen Blay, y eren rares
les funsions que no corrien
este parell de bolcados:
pues el que duia a la Verche
sempre anaba el tal gratantse
y duhia una olor a sofre
Has dos de Sent Antoni
tots los dies se encaixaben
per carrer y carrerons
tota Valencia talaben
En Sen Albert y Sen Roc
dos també ixien del Carme
estos en tot arreu eren
criatures desmamades.
De Cherusalém ixia
hu en la Virgen contra espasme
y segons la chent murmura,
à poc temps va amonestarse
De les Monches Capuchines
ixia un drope playante
en lo Niño Capitan,
mes ell en ses mans llabades
se omplia be el bolsillet,
y les Monchetes que rebien.
De senta Ana també ixia
un bell ple de mocs y babes,
que anant se escagarrusaba,
pegaba grans camallades,
es tocaba, tropesaba,
la pobre Santa que ho pague.
La Mersé, per ser els ultims
tels diré sens dilatarme:
hu portaba à Sen Ramon,
y en ses drogues y paraules
ell se encaixaba la presa
ansque la pantera ho taste.
La Virgen de la Merced
un tort la duhia de cames
que sigualaba una equis
en uns nasos com un anet.
Un atre bell casporrut
blanc com la palla de faves
duhia à la Virgen del Puch,
tan ratat de picotades
que pareixia sa cara
una mostr de toballes.
Que taparegut, Llaudomia
de esta escuadra de galafres?
no so home de gran sesc?
no tinc gran cab pera Alcalde?
pues tots estos que te dic
y atres tants que yo me calle
com son los aguayta cosos
y eixos de les alforchases,
per casa la mehua mosa
à totes hores pasaben,
y ella els fea carantoynes
uns exint, atres entraben,
y à la porta moltes voltes
ells en ells se embarasaben.
Yo que viu alló (sagrat)
no has de ser tu qui me engarbe:
primer tirar la singleta
que creures de desollades;
agarri y me la deixi,
y no he tornat à parlarli
Carot yo à tu et vullc no mes
que amiga no eres de frares:
ara ya ho sabs, pensau be,
mira que ara al bol me agarres,
y perque estigues contenta
procuraré contemplarte.
A Deu llum dels meus calostros,
à Deu cara de les cares,
y hasta que dins la pallisa
yo et percase y tu me atrapes.
El Coloqui de Gori Parrús.
Ya està asi Gori Parrus;
que ve saltant y brincant
pera servir à vostés
en lo que vullguen manar
y aixi mateix també vinc
à contarlos per lo clan
(pera que enchamay no diguen
que no els he desengañat)
de algunes coses que á mi
em pasen y mhan pasat,
perque els servixca en lo mon
de regla à alguns y eixemplar.
als homens com à les dones,
ya fadrins ò ya casats.
En lo mon ya no es pot viure
tot està clarabechat,
Lo de baix chirat damunt,
lo de dalt chirat baix.
Fet un bolic de barsers
tinc la vertebra (sagrat)
per enfilar esta ahulla,
y may la puc enfilar:
contemple que só un gran ruc,
uy un consumat animal
com verbigracia vostés
ho palparan per ses mans.
Y sino avechàm algu
ò estudiant ò engolillat,
que els francels y bezerotes
ha pasat de cab à cab,
à esta maduixa enredrada
si li traurà en net lo cab,
com no es valga de la achuda
del Negret del Hospital
lo engonari de la lloncha,
ò dels pobrets del encant.
Tota la mehua raguera
es que ya no es pot casar
en este temps ningun home.
En la ploma ho tin sumat,
que encara que el Matrimoni
siga un sacrament tan sant,
per ser carrega pesada,
no es pot ara suportar,
que espanta tant a caminar
mes que en arrere cent añs.
Desde quince a les vint lliures
costa un cafiset de blat
una arrobeta de oli
hasta uno trenta y sinc reals,
a dihuit ò vint larrós,
fesols de careta y blancs
demanen à com la lluera
de set quartos per abant,
y així mateix lo demés
se que ens hem de alimentar
del mateix modo seguir,
pues porta tot un compas.
Chicotets teniu pacencia,
com so nat y só criat,
que os tinc en lo cor clavades,
pero el consuelo us vindrá
en la corona y la palma
que la mort os portarà.
esteuse colocadetes
com la pera en son tabac,
com la rosa bufadeta,
de vostra mare al costat
dant oit à vostron pare
hasta ahi puga aplegar
que aixó es lo que Deu mana
per socula sin sesar.
Pues teniu espill, aon
totes es poden mirar
en algunes pixavines
que han volgut atropellar,
y convinga ò no convinga,
men vach per la oficilitat,
senó mirar si el novio es
algun pobre desbragat;
perque va ple de floquets
y va ben empolaynat
sol nugarse els sarahuells,
y sab prou pera casar.
Si lo que os dic ni es aixi
el coll me deixe tallar.
Mes despues qué suseix?
que aneu per lo mon rabiant,
à comprar en la sistella,
y lo maridot chitat
y perque plora el chiquet,
sel aveu dendur al bras.
La mantellina à les quinse
el moño desmelenat
mil gañades en la cara,
los churres despenchollant,
sens dur un mocadoret
al coll per la honestitat,
les sabates enchangleta,
els macarrons à grapats:
fetes unes chorrolloses,
aneu en fe y veritat.
Mes val estar doncelleta,
que calsigar estos fancs.
Qui vullga rosegar ferro
vacha à casa el Menescal,
y no engañe per lo mon
filles de pares honrats.
Despues donen per escuses
que la dona que han plegat
es una desmanotada,
y ells son els desmanotats.
Es malgasten los dinés
que guañen de son chornal,
mirant la orella à la sota
y la poteta al caball,
y venga del hilo pardo,
y vacha el fum sens parar.
Mes la dona que es honrada
pasa per estos treballs,
Deixém pues estar asó,
perque es punt molt delicat,
com un cabdellot de fil
y no el vull descabdellar.
A mi semen dona un pito
de tot lo que us he contat.
sis de estes, micha dotsena
que es lo punt del melcolat
pues per la gracia de Déu
tinc que vestir y menchar,
en una bona rendeta
que me he fet de mon treball.
En na Llaudomia Lucresia
em trobe tal qual casar,
chica molt rechuploseta
lo mateix que un marsapá:
pero molt femenineta,
com sense el colse a la ma,
A pocs dies de casada,
ella em volia arreglar,
pagada de sa hermosura,
es fer de respetar,
y esquivosa me tractaba,
com si fora yo algun drap.
Desgraciat lhome que es casa
en dona que tinc un pam,
pues si lhome es boquimoll,
el vol feñer y pastar.
A mi que tinc yo canots
y cascarries com lo cab
em tenia de chuñir
una dona com un nap?
Yo qué fas? Li dic: Lucrecia,
eu, tingàm la festa en pau;
qui mana, toni ò manra?
asi qui te de manar?
si porte yo les faldetes,
tu els sarahuélls portaràs.
y com yo so tan celós,
de cels me la ani menchant.
Aquell gallet de garbera
poc à poc se li aplacá
sens voler deixarla ixir
à finestra ni forat
ni anar à casa vós pares,
ni pasarsen al veinat:
si habia de ixir de casa
solamens al meu costat,
encara que fora à Misa,
al horta ò a pasechar.
Per asó es fea un Dimoni,
y yo li anaba tocant
amenudet la pabana!
y el bastó de quant en quant.
Moltes matraques teníem
perque volia trochar
y com trocha no tenia,
sempre estaba somicant:
però va ser mes astuta
que un tauladi desenat
com ho dirá este chasquet
qe la tribona em doná
pues vach quedar com un tonto
en tot lo servell ayguat.
Sols per ixirse en la sehua
y poderse pasechar
en les sehues conegudes
per les festes y porrats.
Fon lo cas, que ella tenia
en cent cert convent un chermà,
y una vesprada que yo
al horta había marchat,
vingué el frare à visitarnos,
yo nol habia vist may,
ni el frare tampoc à mi,
y com sola es va trobar,
li contá la mala vida
que yo li fea pasar:
dientli, que ho remediara,
ò que em donara una ma
ò em fera anar à la corda,
ò à un presidi, com Orá:
ploraba à llagrima viva.
Y lo vigardot taymat
li va dir: no et desconsoles,
que el remey està en mamàr,
pera que Gori no et pegue,
y et vullga mes en abant.
Yo te enviaré uns polvets,
pera demà, y al sopar
en lo vi que es se de veure,
ficaylos en lo barral.
Li apareixerá un dormitori,
(mes no te tens que eslayar)
que es quedarà com un mort
de lo adormit que estará:
sel endurém al convent,
y el chasco bé sonarà:
En tù quedaren acordes
Lucrecieta y lo frarás
y à la atra nit ho va fer
com ho tenia tractat.
Un conill en salpicó
va guisar pera jalar,
lo vinet me parexia
com un chentil cordial,
tan dolset, que mercenari
el vach deixar al barral.
Em venia un dormitori,
que em tenia traspasat;
y Lucrecia porfiàba:
qué magreta! Soni, chas.
Damunt la taula em quedi
en lo cab entrevillat:
entraren dos vigandots,
y mevaren trasquilar
obrintme una gran corona
aixi mateix com un plat.
Em ficaren dins de un carro,
al convent vach ser portat,
en una celda em chitaren
en un llit ben estobat:
un habit y una capilla
em deixaren al costat
un cordó, y un cresolet,
que em poguera allumenar.
A les dotse de la nit
varen la campana alsar
pera acudir als Maytines,
y també varen tocar
les matracotes aquelles
que als frares fan dispertar.
Jo me despertí tambe
un poquet endormiscat,
y em feu pasar la sonera
aquell rumorot tan gran.
Yo anaba palpant lo llit,
fent mil carcols en mon cab,
cridant la mehua Lucrecia,
la criada y el criat:
em pegui un gran tosoló
y em topi al posar la ma
en mich del cab un cerguillo,
y una coroneta gran:
la roba no la trobaba,
y a la dona vach cridar
dientli que la portara
ò aniria tot al all.
Quant un bolicot palpi
y el habit vach agarrar:
meslayi, que al atre mon
pensi me habien portat:
ò que estaba en purgatori
ò en el limbo aprisionat.
Quant va entrar un Reverendo
en la llanterneta en ma
als chemecs que yo pegaba
y em va dir: qué està cridant,
hermano fray Juan mansanes?
entonses vach comensar
à crits, fent creus y fuchint
per un corredor aball,
dient: ite, maledite;
si sou bruixes ò encantats;
fugite pantes adversas:
com si ya estiguès orat.
Yo dia: Lucrecia, filla;
y atre frarot me agafá,
vinga, y li pararé el habit,
y vacha al cor à cantar;
aném presto, fray mansanes,
perque el demana el Guardiá.
Quin guardia ò quines alforches?
qué yo só frare per cas?
Deu añs que està en lo convent
sa Reverencia, no ho sab?
Aném, no es fasa ara simple,
que en tant de temps no ha donat
res que dir als Relichosos,
ni que sentir al Prelat.
Ya dubtaba si era frare,
si era moncho ò capallá,
perque la mehua Lucrecia
ya no estaba en lo meu cab.
El hu menfilaba el habit,
y capucha per lo cab,
mes com me venia estret,
casi me aplanen lo nas.
Rientse dins de una celda
tota la comunitat
en lo meu cuñat estaba,
el meu chasco celebrant.
Em varen portar à ells
dels frarots acompañat,
perque prestára la sénia,
em feren achenollar,
y que els besara los peus.
Despues me varen calfar
on dos ò tres diciplines,
que em feren mes cardenals
que pot haber dins de Roma
en lo Concili papal.
Lo fraré que al be em tenia,
no me volia soltar,
li pegui un mos al bascoll,
que li fui pegar un bram,
y em va batre contraterra,
que de poc em trenca un bras,
y en la corona tragui
un chirlo aixina tan gran,
que el bigardo contra el canto
de una taula em va tirar:
me va asfondrar tres costelles,
y el beses descalabrat.
Creure em feren que era frare,
y había perdut lo cab,
y em tocaben la chaveca,
per ferme ser lleis guardar.
Em llevaba dematí,
anaba al cor à cantar,
fea yo de campaner,
de acolit y sacristà,
de porter y de cuiner,
y em feen també escurar,
y que anara à la limosna,
en la alforcheta acaptant.
Donaba à tots el cordó
y la manega à besar,
el mateix que fa un frarucho
que se encontra profesat
Cert dia que en un Golilla
sen entraren à acaptar
cab al terme del meu poble,
de ma casa al contornat,
vach divisar à Lucrecia,
cusint dins en un corral:
vach entrar de correguda,
della me vach abrasar,
acudiren els vehins
al crits que ella va pegar,
y dien: quina vergoña
que sen té de recordar!
ay lo bigar de frarot!
en asò el Golilla entra,
dient: per lamor de Deu,
no es tenen que alborotar
perque al pare fray Mansanes
li sol la lluna agafar
en casa molt asubint
y al coll li la fem pasar.
Els vehins no em coneixien,
perque estaba trasullat,
y per aixo me airàben.
Yo el abit me vach llevar,
y li digui à ma muller:
capte lleu atronillat,
que yo so Gorí parrús,
quin fray seba ò quin fray all?
y als peus de la mehua dona
em pasi achenollat,
dientli, que em perdonara
de lo mal que mhe portat
en ella abans de ser frare,
y que de ara en abant
els cardenals de la esquena
em farán ser bon casat
Asó es lo que saben fer
les dones en son estat,
per reduir al marit,
que honradament es casat.
Quan deure tots els vigadors,
que sense lletres farán
el que no puga ser papa,
que aplegue à ser cardenal,
aixi com Gori Parrús
en lo chasco relatat
Coloqui dels Carafals
Caballers, molt tinc que dir,
pero mes tinc que contar,
perque de contar à dir
hia molt que diferenciar.
Noble auditorio discreto
mes atencio y meñs parlar
que si em tiren cadirades,
en elles shan de quedar
y aixi atengám, y atenemse
y tingám la festa en pau
chica; molt tinc que contarte,
pero mes tinc que parlar:
vull buidar encara el buche
que el tinc unflat de callar
que el silencio pera mi
es lo mateix que un dogal
pera aquells que moren martirs
en la forca del mercat.
Pues se me para en lo ventre
perque el tinc enracholat
y encara el concell no entra,
al Gurdell, ya sen ha anat.
Y si tens algo que dirme
be pots, sense reparar,
dirmeu ara, perque et chure,
mes que nunca hacha churat,
de no contaro à ningú
hasta el dia de demà.
Qué et pareix, no faré prou
hasta entonces de callar?
Qué et rius? no, no et tens que riure
que de veres parle ya.
Deixam contarte un caset,
que pera el temps es el cas,
que encara que es algo brut
molt puc deixar de contar:
pues es el paset mes noble
que sha escrit en los anals.
Faré tot lo que podré
per a dirho rebosat.
que encara que soc llauro
tinc térmens per a parlar
en lo turulo de Ungria
Rey de Pursia y Tamorían,
Aten lo que em susui
per lo temps dels carafals
ques feren en la alamera,
quant se varen asolar:
no hay mal que por bien no venga,
diu el adachi vulgar;
y com me va susuir
el pas que the de contar,
el primer dia de tóros,
no volgui tornar a anar,
ni tan sols olore les fustes,
pues quedí ben escamat.
Pero despues me alegri,
de no haber tornat a anar,
perque tal volta estaria
des de entonces soterrat.
à lo meñs en cama manco,
cab romput ò bras trencat.
Malaíds carafales!
Eu, també sé castellá,
y sé dir los finestronos,
matalafos, matalafs,
llansolos als llensols prims,
y sigronsos castellans.
Aném à lo sucedido.
Men ixquí de Campanar
el primer dia de toros,
pera à la entrada arribar,
me posi vestit tot nou
des de les plantes al cab,
montera de terciopelo,
mon capotet tot brodat,
faixa en borles carmesines;
à fe de que eren ben grans,
que el Andador dels armers
me les volia comprar
per posarles al sombrero
per a quant va convocant
confrares y confrareses
damunt de un novi acaball
pues prosigo con mi cuento:
portaba (tornant al cas)
la faixa ya referida
sarahuells chust y morats
les calses de color grogues
les lligacames de blau
evilles nobes de plata
sabates de cordoba
estrenades de aquell dia
y yo de goch embobat
mes tou que una farandula
me vesti, y men vach anar
caminant a la alamera
que estaben los carafals.
Com no se pagaba res
sense dir res, vach puchar,
vach veure molt be la entrada,
els bous foren estremats,
que hagué rebolcons amanta
i ixqueren escalabrats
y a mi no em varen fer res,
perque me estigui asentat.
Quando à Dios y en hora buena
yo tenia al meu costat
un pixavi, o pixamerda
que si el Papa haguera estat
en la ciutat de valencia,
tot me ho aguera pagat.
Pos Señor, este guitopo
conversació va trabar
en mi, y es feu conegut
en rahons y ben parlar
em digué: Qué es asó, amic?
vosté també sha topat
en la fiesta de los toros?
y yo liu vach otorgar,
perque els tóros en lo corro
poc ha que habien entrat,
y tenintho tan present,
cóm ho podia negar?
Pues, home, qué no em coneix?
ell me tornà á preguntar.
Respongui: pera servirlo
té un criat à qui manar.
Yo li parlaba en grans modos,
perque el vea ben portat,
en un vestit de agua dulce;
que era entonces molt usat.
Pero no sé cóm tal home
em conegué (capsagrat):
per cert seria enchisero,
pues ell me va endevinar
mos parents y benvolents,
desde el quart hasta el quint grau.
Y per fi, acurtant raons
à sa casa em va portar,
perque em digué que volia
ferme un esquisit menchar,
y també, que sa muller
em volia à mì parlar:
y despues de los cumplids
en taula em feren sentar
menchi com un caballer,
begui com un cheneral
hasta que em posi una pancha
unflada com un tabal.
Sálsarem pues de la taula
un rato es varem chitar:
à les quatre em despertaren,
pera anar als carafals.
El hombre fue tan cumplido
que també per mi pagá.
Pucharem al de la vela,
per ser el que es menos car,
y pera la chent de ahuc
atre no sen pot trobar:
perque alli fuma el que vol,
y trago de quant en quant
pera poder fer milor
el pas que the de contar.
Berenarem bravament
y ell à tot volgué pagar:
à mi mal no em va saber,
pues de gorra vach menchar,
encara que la tal gorra
mes que un sombrero em costá,
pues perdì capot, montera,
la cofia nova del cab,
tabaco, pipa, tenalles,
un canó tot platechat
la bolsa de llob mari,
navaixa en manec dorat,
set, nou, onse ò vint eines
que portaba en lo faldar
de darrere en la camisa
que va quedar desgarrat:
y el machor mi milacre fon
que no varen acabar
en mi, y en tota ma rasa,
pues me viu ben apretat.
Tornant pues à lo que dia,
estabem yo y men compañ
els dos en gran parlamenta
y rientse de bon grat,
divertint mol be la vista,
mirant à una y atra part.
Despues de fer el despojo,
à punt de ixir el bou jo,
ya me anaba yo sentint
unes torbetes de cab,
alguns retorsons de ventre,
suant la gota mortal,
y no les tenia totes,
quant sent ganes de cagar:
vehuen vostés, caballers,
si hua sabut rebosar?
Pues com yo de les tals ganes
viu nom podia lliurar
al cab me determini
de al meu compare avisar
y encara que en gran vergoña
li dic: si vosté no fa
de manera de que yo
puga baixar al instant
pera poder fer mos fets
baix mateix dels carafals,
yo sense ningun remey
mo deixe asi en los taulats.
Ell entonces tot confus
y fent molt be el asustat,
em digué: home tu et burles?
dels taulats vols abaixar?
no veus que es cosa imposible?
Mira per este forat
sense dir res à ningú
no pots deixar escolar,
que yo et taparé en la capa,
para mes disimular
mirant yo tal convenencià,
al pronte vach aceptar,
perque la mehua caguera
mes no es podia aguardar,
que si cosa de un quart dura,
à Dios, sarahuells morats,
à Dios, camisa en pechera,
bona estrena habeu portat.
Pos señors (salvant la acció)
aixi me vach acachar,
y à la primera descarga
pobre del que agarri baix,
pos el degui rebestir
des de les plantes al cap:
se acostaba la segona,
quant el gran cabró (sagrat)
del guilopo pixavi
son intent va eixecutar,
pues cridant fort: cayga, cayga,
no podentme defensar,
magarrà dels sarahuells
y em va tirar à rodar.
Cielos, qui mha vist à mi
rodant per los carafals
embrutant mil mantellines,
sombreros de à vint reals,
capes noves de tetilles,
guardapeus en farfalans:
si, y si fora sols la roba!
à qui li cagaba el nas,
à qui la cara y la boca
donant ganes de llansar
à mes de quatre embusteros
que llansen sols per llansar.
Caia asi, allá me alsaba,
tamborinada en lo cab,
bastonada en les costelles,
pesic que me alsaba en alt,
y el pixavi que em tiraba
à patades cab aball.
Lo que à mi em pasá aquell dia,
nunca tho podré contar,
perque als crits de cayga, cayga,
com si yo fora tabal
sobre mi descarregaren,
que casi em varen matar.
Pareixia propriament
quant solen tirar un gat
que el hu el pren, el atre el tira,
hasta que sols ve à quedar
propria imagen de la muerte,
pues se li poden contar
les costelles una à una,
perque ve à quedar pelat.
Pues en aqueste retrato
à mi em pots imachinar,
tullit per les bastonades,
que em varen descarregar,
sis costelles esfondrades,
catorce boñs en lo cab,
y de pesics no sen parle
que em varen deixar morat,
mes coent que un pebre negre
en chica, y tot yo cagat.
Veus, veus, què pintura he fet
propriament à la del gat?
Casi un hora estigui ferma
que nunca pogui parar,
y hasta que Deu fon servit
de que vinguera rodant
als cabrons dels antepits
caballerets de la fam,
que estos tals en estos dies
se empeñen pera tot lañ:
entre tots me sambulliren
en mich la plaza, y del bac
que pegui en el duro suelo
me alsi tot atolondrat,
caminant per mich la plaza
sense saber aon anar
mes greñut que els de les roques,
de cul y cara arañat,
saraguells, ni encara pentol,
els dos faldons desgarrats:
valgame Dìos, què figura!
tots se me estaben burlant.
el hu fea: ahi va Diego;
el atre per atra part:
ahi en va hu y sense dita.
Este dia veritat,
aborrit y sense roba,
sense dita, y tot cagat
va ser tant el alarido
que en la plasa es va formar,
que no sé com explicarho:
la guardia varen cridar,
em ficà en una ratera
y alli me estigui asentat.
Si haguè bous, yo no ho puc dir,
y sent fosc, men vach anar
donant mil gracies à Deu
que de mort em va lliurar,
encara que en trenta dies
yo no em pogui menechar.
Ya has oit lo sucedido:
abrenuncio carafals
mes me estime un carasol
y tindre un bon [il·legible]
que no donarlos que [il·legible]
als cabrons dels carafals.
Y con esto, hermosa tecla
queda à Deu, que ya men vach
y perdona que el autor
es enfadós y cansat
mes si mereix algun vitor
comensenlil à donar
perdonant les sehues faltes
si acàs molt no els ha agradat
De Gori Cagaferro. s }
Deu te guart mes de nou sons,
Deu te guart de part à part,
ya estic fet un allioli,
ya comense à bobechar,
sens veuret yo no puc viure,
y quant ya te tinc dabant,
me omplic de polls de gallina
que un punt no puc sosegar.
El cor me pega batudes,
el lleu tambe em fa tric, trac,
y la melsa y els reñons
me sen van amunt y aball;
tan ensès estic del feche
que em tiraria à nadar;
mes qui no pedrà els menuts
si es que en tú está contemplant?
Perque Venus, Juno, Dido,
Flora y totes les deitats
son pera tú lo mateix
que un pegat posat à un banc.
Ara em folgára yo ser
pera poderte pillar
Don Juan de las calsas verdes
ò el Rico hombre de Alcalà.
Dies ha que vach y vinc
per a poderte parlar,
donante à entendre qui va
y à lo que vinc y llograr
una atra ocasio com esta
no he pogut (cap sagranat)
la fona vull esclafir
ya que la tinc en les mans
Yo só Gori Cagaferro
naixcut en Benicalap
fill de Mauro Cagaferro
y de Chuana Esgarrañ.
Mon pare feu de comare
y ma mare de escolà
catorce añs en les Valletes,
guañant dinés à grapats.
De este dichós matrimoni
naixqui yo tan agarrat
de pantorrilles (per lleu)
que pareixia un soldat.
No vull dir lo que chic feu
perque chicades serán:
y aixi vach à dir que apenes
al vigotet me apuntà
que ya tenia fumets,
servia en Venicalap,
sent entre tots non plus ultra
en lo sembrar y trillar
en lo segar, en lo batre,
en lo empeltar y agramar,
y aixi en les demes faenes
que von à un Llaurò tocanto.
Entraba en un rospì bayo
à Valencia à femechar,
y en lo carrer de les cuines
quant volia yo basar,
dient: Senyora, tè fem?
de casa un señor Lletrat
volia à voltes cridarme
un dragonot llega llepa plats
en la cara mes lluenta
que el setrill de frare Pau
tinga una poca pacencia,
perque la vull retratar.
Decimes
Greñuda y en pocs cabells
y aqueixos de mil colors
molt bons pera espalmadors,
y també pera pincells:
polls y llemenes en ells
parturaben nit y dia;
llarc el front y en ell tenia
mes de cincsentes arrugues,
en atres tantes barrugues,
que un dimoni pareixia
tan gran com unes corbelles
de lladelles molt poblades,
y de cabells despoblades
tenia (pes lleu) les selles:
els ulls com unes paelles,
y la mirada de sompa,
en un nas com una trompa
be que un poc arrufaldat,
mes de mocs tan carregat,
que imposible es no corrompa
tenia fosca la boca,
que de fóra pareixia,
y de ella un pudor ixia,
que à qualsevol lo sufoca:
mes lo que à risa emprovoca
(recordantme del monot)
era miranli el vigot
de la una à la atra orella,
en una barba de vella,
y en mich de letrina un clot.
Verdinegra era de cara,
y tota plena de ronches,
y el dimoni com té conches
perque les disimulàra,
medicaments li prepara,
y apostaria un sisò,
que en lo sachi del vacò
(tan lluenta la tenia)
la fregaba cada dia,
pera ser la tentasió.
Aquesta cara de rap
era també molt colluda,
y li dien la papuda,
perque en mich tenia un pap
cada mamella era un cap
de nano, segons la trasa,
y tota anaba brutasa,
desde el cap hasta el garró,
com mosa de bodego,
que nunca para per casa
eren sos brasos clavilles
de plegadorets de cara,
y els seus dits, si be es repara
denotaben ser canilles:
no tenia pantorrilles
y els peus com potes de galls
tots plens de búes y calls
y asi acabe la pintura
de aquella horrible figura
Mariquita Escarba-valls
Què et pareix pues de esta chica?
no era cosa de agradar?
pues encara sapreciaba
y es fea de respectar
tantes foren les vegades
que pasant yo, me cridà,
y sempre em guardaba fem
que yo allá en mon capotàs
digui: esta mosa per lleu
va mes calenta que un all:
no importa, deixala vindre
Yo la aní cucurrechant
fentli à voltes de la aleta
y à voltes tirantli grá,
conque tirant li chufetes
se ria per baix lo nas.
Ella pensantse que yo
per ella anaba penat
no sabia en que agradarme
vallantme el aygua dabant
ya en donaba llonganises,
botifarres, marsapà,
sucre esponchat, chocolate,
y quant podìa pillar.
Per fas ó nefas sabé
lo que pasaba el lletrat
y com à gos perdiguen
sempre anaba olent de nas:
y un dìa volgué el dimoni
que mos varem encontrar
al pixador dels Maltesos
y al temps que ella sumicant
em dìa: Gori, per tu
pase yo dos mìl treballs;
mira asó cóm ha de ser,
quánt nos habem de casar?
El Lletrat chirá el cantó,
y nos el verem dabant,
dient: aquesta ocasió
la buscaba molt temps ha.
Bona va la dansa à fe:
ya yo he tret el gat del sac;
yo em valdré de la chustìcia.
Quant ya en los nasos unflats
li vach dir: Useñoria
parle á espay, y parle à pams;
y entonces me responguè:
vostè es grandìsim vergant;
poc valdré yo, á dìns tres dies
farè que li tape el cap
à aquesta mosa calenta;
y entenga, sì acàs no ho sab,
que anirá la soldadeta
per lo que a mi me han robat.
Quant que mhan robat senti
del tot encolerisat,
el puñal desembayni,
y li vach fer un forat,
en la pancha, que caygué
sinse dir: asi em fa mal.
Mariquita espixarrantse
del susto també es quedà
alli al costat del seu amo.
Yo men ani pas à pas
à la Almoyna, y estigui
un poc de temps retirat;
pero achusti com volgui,
perque estaben empeñats
à peu y à caball per mi
lo gran turc y el tamorlán,
que et pareix, chica (per lleu)
de aquesta cas ò fracàs?
Ya está fet una per una
que siga be ò siga mal.
Anem ara à lo que importa:
yo desde entonces ensá
no tinc afició à ninguna
per cert y per veritat,
sino à tu; y aixi be pots
desde ara anarho pensant
si en mi et vols casar ò no.
Ell en mi no aniràs mal,
ya te he dit abans que so
un tigre per a el treball,
y habilitats en tinc moltes,
com les anirè notant.
A tots encante, si cante:
la guitarra fas parlar:
si balle, en la boca uberta
fas al que mire admirar:
la barra com un chunguet
per layre la fas bolar.
Salte y correc com un canso;
chue à conills à amagar,
y en sentir: à tocar mare,
só sempre el que va dabant:
Se chuar à endevinalles,
y atres mil habilitats
que calle per lo present,
perque no et vullc molestar.
Yo no vach de garo en garo,
ni meñs vach à correr galls,
perque diu allá un adachi:
la gallina cinc sous val
y en el vol se choca; y aixi
tinc vida canonical.
Menche y dorc com un salvache,
tinc quatre parells de reals:
tinc roba que es un primor,
blanca, de seda y de drap;
y aixi et torne à repetir,
que si et vols en mi casar,
que ho mires y que ho tanteches,
ya vindré un atre demá
per la resposta, y que siga
pera be y no pera mal.
À Deu, rachea del Duc,
à Deu, ponsil confitat,
à Deu, bescuit de cantell,
à Deu, plat de codoñat,
à Deu, marsapà, alfanic,
y sucre clarificat.
Del servici del Porc.
Anava: Pepos del horta,
be podeu senserrechar
les aixâdes, els lligams,
les corbelles del alfals,
els corbellots, podadores,
les relles y marrasans,
y estos instruments que he dut
repiqueulos sens parar:
correga be la noticia
desde Rusafa à Patraix,
de Payporta à Benimámet,
de Alboraya à Campanar:
no quede rincó per lhorta
que no sapia de este cas,
pera que despues sescampe
desde Ponent à Llevant,
pues com es asumpt de bulla,
tot lo mon sen folgará,
de saber que à un boquimoll
sent Llaurador ha enfrascat
en un porc, que el atre dia
al pes volgué concertar:
mes lo porc, segons mhan dit
.png)
