Escenes barcelonines - Una reunió del gremi
| Sou al capítol «Una reunió del gremi» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Oriental | Primavera enganyosa | 
| ||
Era un vespre del mes passat; lo fret havía sigut tan rigurós que l'argent-viu del termòmetre, cansat de senyalar crueses, perdía la crexensa y s'encongía sota'l zero, cercant la comoditat del confitet del cap de vall. Tot Barcelona estava condolguda d'aquexes rauxes del hivern,
més propies de ferles allà en los desterros de la Siberia, qu'en nostres
platges daurades, recreyo dels vents suaus, descans de les ones y esbargiment del sol. Alguns indivíduus protestaren ab fermesa d'exa bergantada, quedantse al llit fins a les deu; altres, més puntosos, ni tampoch se llevavan, donant per nul-los y com no exits aquells díes gelats, fòra de regla y d'ús comú pel qui té inclinada la naturalesa a la seva regleta y d'allí no'n passa.
En nit tan crúa, que la neu queya en menuts borrallons com per recompartirse millor per districtes, y en que'ls més valents se convencían de que ni a peu ni assentats, sinó ageguts, se podía combatré ab tals extrems de fredor, los carreters, sens fer cabal d'aquestes minyonades del Janer, se reunían a la casa de la Germandat per resoldre de quína manera havían de celebrar la festa de Sant Antoni dels Ases.
Una escaparata ab la Verge del Carme ocupa tot lo pany de paret del cap de la sala, y no es més gran per manca de medis ni de voluntat, sinó per que les parets mitgeres de la casa ni'l sostre permeten més grandaries, que altrement, altar y oratori tindrían cabals y empenyo a
fer los germans per obsequiar ab tota pompa y regalo a la Mare de Deu del Carme, patrona dels valents (y es un dirho aquí,) qu'entre'ls carreters tampoch n'hi hà cap de pussilànime.
La reunió es nombrosa y solemne; quatre ciris creman devant de la imatge y dos a la taula de la presidencia qu'iluminan vagament la
sala estreta y llargaruda.
D'entremitx dels grupos de carreters arrebossats en amples tapaboques, brilla de tant en tant y a cada xupada'l caliu dels cigarros, com estrelletes en la penombra.
Lo President toca la campaneta per acallar lo brugit de tantes converses; tothom s'acomoda y calla, y en mitx del silenci exposa als concurrents l'obgecte de la crida, qu'es lo de resoldre si's celebrarà com de costum la festa de Sant Antoni. Los concurrents se miran uns ab altres
com demanantse parer, y tot seguit s'axeca un minyó ben plantat, ab unes patilles negres que li amparan totes les galtes fins arran dels clotets
dels llavis, dexa caure ab garbo y cert desdeny lo tapaboques que l'embolica,'s passa la mà plana per l'una patilla y després per l'altra, y guaytant ab fixesa al President, diu: Pido la palabra.
— Bo, ja ha arribat tropa; — exclama un indivíduu dels del rengle del derrera fent l'ullet als companys, com diéntloshi: ja'n sentireu d'entrecalades.
— Ordre, cavallers; en Biovenido té la paraula; ab l'advertencia, que aquí no's gastan xarols ni pintureríes de llengua. Fàssin lo favor de parlar en català per comoditat de la concurrència, y per enllestir al mateix temps.
— Conformes, — respon en Biovenido; — si axís que'l senyor President m'ha donat la paraula ab repich de campaneta, he dit entre mi: ¡alsa, ja tocan a festa, encara no parlas!
L'idea meva va a quedar expressada en un dir Jesús per conexement de la concurrencia. Com que he sentit veus volàtiles , no diré ahont, per que hi hà persones que arrastran compromís ¿estan al cas?.. y nada menos que diuen que l'esperit de la cosa es qu'aquest any se suprimexin los Tres Toms, lo ball de Romeya y la capta que's porta intent de fer per aquells pobrets d'Andalusía que tot ho han perdut....¡Calma, senyores!, no interrompin ni toquin l'ase los d'allí baix d'aquell reco de les tinieblas. Un servidor no es cap advocat y no tinch l'exercici de la boquilla; aquí tots som carreters y's gasta molt aparejo: que'l dia que no's parla d'ases y besties sembla qu'un no ha de sapiguer enrahonar.
— Biovenido, cuydado ab les expressions.
— Pst, senyor President, me desdich del agravi, y si hi hà cap paraula confusionera ja l'he tirada de reculons com si anés ab lo carro contra direcció. Però, poso en conexement de lia classe que la meva consulta es de que aquest any hi té d'haver sarau, Tres Toms y colecta. He dicho.
... ¡Y està clar, home, si no't dexan espressar l'ideya! Axò sembla'l rotllo de baix a la Riba, que tothom bestreu y comensa y acaba la conversa com li dona la gana. Per mi, que fassin la seva reyal voluntat,
que'm retiro. No'n vull veure de despotismes. Aquí tot bitxo retalla y
fa'l xiu-xiu y no'n trobaràs, encara que'ls'garvellis, mitja dotzena que
tinguin serenitat per dir quatre paraules en públich que confrontin.
— Dexèu dir a n'en Biovenido, — esclaman molts.. — ¡Alsa, regalat, noy maco , qu'enrahonas millor qu'en Bustamante dels caxals; — li diu un.
— Firmes, — li aconsella un altre, — qu'has cantat clar y nèt: si n'hi hà algun que no pot ballar, que vagi a la Garriga a escaldarse les frontisses de les cames.
— Silencio, ordre, senyors. Aquí no's tiran llatinades. Senyor Biovenido, estengui la seva ideya, que la majoria aproba'l seu progecte.
— Que sí; molt be; oy!
— Gràcies, senyores. La idea d'un servidor es que'l ball, los Tres...
— Té, encén, qu'ab aqueix puro hi perdràs la veu y t'estroncarà la saliva; es d'aquells de primera classe que no tiran ni ab boquillo de diacalon.
— Senyores, — torna a rependre en Biovenido després d'haver encès lo cigarro: — un cop al any se presenta lo nostre Sant Antoni, y per consuetut lo gremi l'ha tractat ab lo decoro corresponent, que ja ho sab
ell, y se'n refía, de qu'està entremitx de gent de be.
— ¡Bien, salao! si m'also, li faix una postura, ¡Primoroso ! Aqueix
minyó té una pajarera a la llengua. ¡Ansia, Benido, que tots t'escoltan! un punt lluhit. Afróntals als que
vulguin discordia.
— Senyor Canuto, la mesa aproba les seves paraules; però, li demano que dexi manifestarse al que està en ús de la discussió. Seguèxi, noy,... senyor... Biovenido.
— ¿Y donchs, per què no s'ha de celebrar la festa? ¿Que voleu que a les vostres quadres hi haja una passantía d'inflamacions, una epidemia com ara tres anys, que'l bestiar se'ns quedava mort ab la brida a la mà? que les nostres quadres semblin lo hospital del Parque, que ni morts ni vius, may s'hi va a veure ningú? Per que m'afiguro, cavallers, que tampoch voldrèeu esmersar altra vegada en animals les dobles de quatre que havem afanyat fent Vl'acarreyo desde'ls molls als carros y als magatzèms, ab fanch al hivern y ab sol qu'estabella al estiu, que les pedres de la platja creman, y la estuva baxa recta de plè a plè, que s'hi podria guisar un arròs a la valenciana que diuen que necessita les dues ardencies... Senyores, primer qu'en aquexa diada de tant merexement no portar lo cavall a benehir y'ls que's quedan a la quadra no mengin
tortell, ho dich ben nèt: ensello'l bayo y me les emmeno tot sol cap a Sant Antoni y li dich ab governador de la mitra: «Escólti quatre paraules. Fàssi'l favor de posarse'l roquet y les altres prendes que fassin més oro, y súrti aquí fòra, si es servit, per benehir me a mi y al fatxendero ab totes les regles de la festivitat; que no n'hi manqui ni mitja, y cònsti que jo no m'aparto de lo que m'han ensenyat los meus pares. Ja pot donar ordre per que posin una blandonada davant del patró de la carrera; que s'hi enlluherni, no hi vol dir rès; li posarem ulleres blaves: vull qu'ho sàpiga que no som en terreno d'heretges. Que més m'estimo gastar una dobla de quatre en companyia de Sant Antoni y del porquet, que no que se me la mengi en Mínguez ab visites y consultes a la quadra. Y m'assento.
— Bien, noy terne; tòca aquests cinch de la mà. No te'n debías fer pochs de tips d'anar a estudi! Ni qu'haguessis tingut una solfa al devant. ¿Y tu fas de carreter, ximple? vésten a l'Audiencia, y sofócals a n'aquella trepa del vestit llarch!
— Quietut; en Xaranda té la paraula.
— ¡Y ben limpio que la tinch! Ja'n fa d'estona... A la edat de tretze mesos, ja haguera pogut fer d'home bo, que disputava ab Bricant y no callava per Meco. Però en Benido m'ha guanyat per mà y ha tingut
la perferta. Està corrent, per axò no me'n quedarà ni una al pahidor.
A caps som , cavallers ; aquí la qüestió es més clara qu'un mirall.
Ja ho ha dit en Benido: si'l día de Sant Antoni no hi hà Tres Toms y sarau, quedem malament y's pert lo crèdit per tot arreu: a dalt y a baix.
Jo so despreocupat y no tinch fanatisme; però la opinió no me la quitan, qu'es una prenda sagrada, y l'home lliure la deu haver de tenir, ò sinó es un ningú. Jo en ideyes so del Duque; no hi fa rès que siga difunt, jo no varíio ni quebranto'l modo de pensar; so dels d'Espartero y no'n vull conèxer cap més: no dono padrastre a les opinions. Tot son farses y farsantes, y allò d'allí baix, de Madrid, un xarco de ranas com deya Zurbano. En quant al interior, tinch pareja de tota la vida: Sant Antoni Abat. Quan me'l miro ab aquella barba, dich entre mi: vaja que fas tropa, Anton; ets lo Sant més curro del cel; encara que la companyía que portas no siga gayre lluhida, tu sol l'alabas y li donas mèrit. Per que'm penso qu'es un tocino curiós, que menja ab cullera y forquilla y no deu fer poti-poti com los altres ab aquell morro foradat que quan l'alsan sembla qu'apuntin ab una escopeta de dos canons.
— Xaranda , prenèu l'aygua de lluny, y d'aquest terme no acabarem
may.
— ¿Y que s'afigura'l President que me sofoco encara que riguin? Tinch la paraula y no me la quita ningú, ni en que fassin la Constitució nova. Ey, salvo error. Si la Presidència'm diu que calli, jo desseguida, bacallà que som quaresma: com si publiquessin la lley marcial.
Al demés , tenim de respectar Sant Antoni per que entre any lo
cansem massa. Lo qui més y'l qui menos, si haguessin de passar comptes ¿no li podría presentar una carretada de renechs esmersats a venal y de qualsevol manera? ¿Y quí'ns abona y quí'ns passa franchs de
tantes injuries y paraulades, sinó Sant Antoni? Estich cert, com si ho
veges, que tot lo día deu anar amunt y avall fent camins per acudir a
Nostre Senyor ab recursos y memorials solicitant indult y misericordia: «Perdonèulo a aquest, — deu dir: — es un renegador, però no ho fa ab
malicia. Dissimúiil a aqueix altre, que renega per vici. Plànyil a n'aquell, que ja li ve de petit y si no renegués diu que parlaría tartamut, que'ls renechs li venen a servir de crosses per la llengua. Mes, tots son devots meus y'ls estimo. Gonsidéri'l Senyor que tractar ab besties no es com tractar ab persones, y se'ls hi té de dissimular.» Y Deu, acte contínuu li posa'l visto bueno sens mirarse les fulles de servey. ¿Y donchs, carreters de la ciutat, que voleu ser desagrahits ab un Sant que us guarda tantes tendencies, qu'en lloch ne trobaríau d'altre que volgués respondre d'una patuleya de gent tan feta malbé de la llengua y tan desorganisada, que li donem més compromisos que satisfaccions? No rieu, nó, que'l que dich es molt sèrio , y'ls que riuen deuen tenir un municipal a l'escaparata en compte d'un Sant de tanta gloria com lo meu. Quan se'n
van al llit li deuen fer l'ullet per que no'ls penyori l'endemà.
— Si'l President me dona llicencia, diré quatre paraules al Consell
aquí reunit.
— Té la paraula en Paperina.
— Jo també so dels que no necessito personer per dir la meva ideya.
De consegüent, haig de parlar clar. Hi té d'haver Tres Toms y sarau; aquí no hi hà més histories, que'l gasto està fet. Jo, que l¡altre dia'm trobo la dòna de casa espolsant un rengle de vestits negres^ qu'al entrar dich: ¡Salao! axò sembla un ingenio de la Isla de Cuba, de la canya de sucre; y ella, flis, flas; vaja, que de lluny semblava que castigués una companyia de negritos. «Míra quín vestit vols per anar a benehir.»«¿Jo? que tens ordre de ficarlos tots dotze altre cop al armari, que me'n vaig de frente a ca'l Magre que me'n fassi un de nou.» «¿Que t'has vengut l'enteniment?»«Nada menos. A la meva persona no s'hi estilan rescalfats. S'estrena vestit ò no se'n estrena. No'n surten d'arnes per anar als Tres Toms.» ¿Estan al cas, cavallers? tinch lo gasto fet, y jo no llenso les pessetes per ficar un altre trajo al armari.
— ¿Quí es aquest senyor, que s'axeca tothom?
— Lo Comissionat; ¿còm t'ho explicaré? es un daxonses d'aquell diari que té un'aranya marcada.
— Be, vaja, un'especie de celador, d'aquells que fan obrir l'ull a les Autoritats contàntloshi en lo diari si'ls carreters empessonan, si'ls tramvíes fan desgracies ò'ls cotxeros se barallan . . . Entesos, ja sé qui es aquest subgecte.
— Don Xavier, sègui, sègui aquí a la Presidencia; fàssi'l favor de dir un discurs als companys sobre la colecta, per que s'ha determinat fer los Tres Toms ab capta. Anímils vostè mateix.
— ¡Què previngut, previngui! Vostès sempre'n tenen una al pap y una altra al sach. Dígui qualsevol cosa, una arenga, un vers.
— Nosaltres entendrem si un animal, poso per comparansa, té alguna
tara amagada, si té algun viciot. Dígui, dígui. Silencio, senyors. Don
Xavier los hi farà una petita alocució.
— Senyors, obligat per les insinuacions del meu digne amich que
en nom...
— (Tràctils de vos. Aquí no té de anar ab senyoríos ni finures de compliments).
— Que'm prega en nom vostre que us diga algunes paraules, y ho
vaig a fer ab brevetat per complàureus y complàurem jo mateix, que fora desatent y mal educat si no correspongués a les probes de consideració qu'acabo de rebre.
— ¡Molt be! Axò es parlar seguit; sembla que li surti una beta de la boca.
— Sé qu'acabeu de resoldre que aquest any se celebrin los Tres Toms acompanyats d'un obgecte piadós, d'una idea generosa: no en và'ls vostres cors, que s'han axamplat a la sola idea de la filantropía y de la caritat... — etz., etz. Segueix l'orador ab un pàrrafo brillant qu'entusiasma a la reunió y arrenca forts picaments y exclamacions de: Don Xavier, no ens enternexi més.
— ¡L'Andalusía! Aquella terra de les mentides dolses y rialleres, del garbo, del donayre y de les graciositats y agudeses, aquella terra està passant un trànzit consumit! Aquella terra, que n'es propietaria direc
ta María Santíssima!... Y axò no son quimeres filles de l'imaginació del
poble: es fet real y certíssim que jo, en les curtes estones que puch emplear en l'estudi, ho he inquirit y comprobat regirant infolios y bufant
la pols dels arxius.
Un cop que Santa Llucia havía anat allí a fer ses cures miraculoses
tornant als ulls més negres que la gayeta d'algunes andaluses la claror que no gosavan, volgué de totes maneres quedarshi, enamorada d'aquell
país de les taronges sucoses y emmelades,del cel llis y blau com lo mantó de la Puríssima, dels ayres sanitosos y flayrants, de les dones xungueres y dels guapos fatxenderos batejats sens dubte ab aygua del mar salat y criats ab munyeques de flor de canyella picada.
— ¡Bien salao!...
— Y's conta que, sapigut aqueix determini per Santa María, s'oposà a que la Santa hi fes posada y diuen que li va dir: «Anda hija, Anda Lucía, vuelve a la gloria.» Lo qual sentit per uns gitanos, van escampar la relació a tot arreu, y desde llavors aquell Reyalme es conegut per la
Andalucia, terra de María Santíssima, com a comparació y alabansa
de lo molt que n'està agradada la Verge, y que no es cel per que's troba baix de nivell, però que per totes les demés circunstancies es igual que si ho fos, ab la ventatja y comoditat de que s'hi pot anar per terra, mentres qu'al altre hi hà una lley de camins morralers que pochs hi fan cap y la meytat s'hi estimban.
Aquexa es la terra benehida que aneu a socórrer ab vostra llarguesa. Aquexa terra trista y desvalguda ahont los panderos ja no's sacsejan alegroys, les castanyoles no repican, y les guitarres no planyen ni'ls cautiveris del cor, ni les satisfaccions de la correspondència, ni les avinenses y concordies de la fina estimació. Aquexa terra, ullpresa de melancolía y sufridora de miseria, espera, oh carreters, la vostra almoyna! Acudíuhi vosaltres, que sou la gent puntosa y la del garbo català; tan ditxeros y graciosos com los vostres germans andalusos y ab més mèrits qu'ells: que teniu un doble llenguatge celebrat pels homes y
comprès pels paquidermos.
— Noy, m'ha agradat: axò es finet y de mèrit.
— Que'n deu tenir de llatí aquest home.
— ¿Llatí, dius?... De tota rassa de càniam saben parlar aquesta gent: tots podrían ser estrèpits. Tot lo mèrit està en tenir lo tel ben desembrassat.