Escenes barcelonines - L'estiuet de Sant Martí
| Sou al capítol «L'estiuet de Sant Martí» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Desvetllament | Corpus | 
| ||
Quants anys (sense'ls qu'ella'streya) de ferli por los homes, y al últim perdre l'aborriment casantse ab lo senyor Quimet! si no demostra una passió molt encesa, no sé què cosa entendran per amor los sabis qu'han articulat respecte d'aqueix tema.
May havia volgut escoltar cap falaguería del enemich tentador, ni en los anys de la joventut que fan de bon rebre les amoretes y que'ls homes debían semblarli menos feréstechs. Axíis es qu'al sortir del Camaril de Sant Francisco, pogué dir al seu espòs ab dolsa tendresa, com de neula remullida, contemplantlo no més qu'ab lo blanch dels ulls: «¡Quimet! Tu ets lo primer duenyo y senyor de la meva voluntat!»
En Quim no sapigué còm exirse dé tan amorós rendiment, per que
l'haguera hagut de pagar en quartos. Com qu'era un elet qu'havía passat la joventut posant voluntats y desdonantles, cercant viudes riques, ò renoques acomodades, per fer un casament lluhit, se vegé mitx confús davant d'aquell estrèpit de carinyo, y no sapiguent la manera de
entendrirse pera correspondre a la seva esposa, oferintli una voluntat de primera estrena com la que rebía, contestà decantantli una mirada enterbolida ab los ulls mitx aclucats, dient:
— Està conforme, Mariquita. Aquí no hi hà més duenyo que tu matexa: a mi'm pertoca l'estimar; es lo meu dret, que'l reclamo; y a tu, prenda, Mariquita, te correspon lo mando y les tornes al meu apreci.
— Ay! No'm digues Mariquita; quin fàstich! sembla un nom de comedia.
— ¡Melmelada, turronet fi!
— Càlla, boig, que la gent guayta.
— Es que'm doldría la llengua si no pogués dir aquexes frioleres, per que t'estimo.
— ¡Trapacer!
— ¡Melindrosa! D'un cop de vista't voldría candir com una confitura!... —
S'havían conegut abans d'aquexa marfuga qu'havem passat; per Sant Antoni, en la Rambla de les Flors, a la taula de la Munda. La senyora María concertava una corona gran d'aquexes que voltan tota la capella;
regatejava per poca cosa y la va dexar. Allavors en Quimet, que feya el sonso per allí, s'acosta a la parada, concerta l'adorno, li acomoda'l preu, paga, y se'n anava, quan torna ella y diu a la Munda:
— Dóngui, dóngui, regatona; per qu'es tart y no vull rodar.
— Té que perdonar, donya Marieta, aquest senyor l'ha comprada.
— Sí que'm sab greu.
— No n'hi té de sapiguer, senyora; està a la seva disposició. —
Y entre molts cumpliments y gracies: que sí, que nó, vostè es molt amable, no val la pena, etz., etz., y una tirallonga de galanteríes y paraules adobades, ella acceptà la corona y's dexà acompanyar fins a la porta de casa seva. Encara que no li
oferí la casa, lo cop estava donat y ella era la víctima, per que n'havia
d'exir enamorada, y guarda que, als quarant'anys tocats, conquistarla ja era empresa de mèrit y alaba molt la trassa d'aquest senyor Quim.
Lo Quim va nàxer dropo. Aquesta flaca no se li declarà materialment
tot seguit d'haver comparegut al món, sinó que l'anà descobrint moxet moxet, ab fleumería, segons los anys s'apilotavan y a mesura que's feya un bordegàs petit y rodanxó com si tingués peresa de créxer y li vingués més a gust l'axamplarse.
Ab semblants datos, ja's farà capàs lo lector de que en Quim vingué a aquesta vall de llàgrimes pera estarhi quiet, dexar fer als altres, acomodantse ab tot regalo en lo lloch més desfeynat, donarse vintiun pler y al mal temps ferli passada.
Després, quan ja era home fet, va marxar a l'Habana contractat de músich de regiment, y tornà luego d'haver complert l'empenyo, per que'l cornetí, en aquell clima, diu qu'era unes metzines.
— Si no'm trech lo llautó dels bigotis, — repetía sempre, — n'era víctima,
per que'm tocava de la caxa allí dalt;
aquesta enfermetat no té cura. —
Y al estat present no pot apuntarsel a la boca, ni pera treure un adorno de quatre solfes, que no li escometi'l sobrealè del asma, y a corre cuyta lo té de tornar a la bossa per que'l vèurel no més li perjudica la
respiració y l'emmalalteix per quinze dies. De resultes, ha tingut que fer semblant resumen per no acabar de quebrantarse la salut derrera de la afició a la música y de les seves probatures per treure quatre notes sense espifiarles.
Però, la veritat es que tornà de Cuba roig, gras y macís com una torra y, a conseqüència dels esforsos pera pendre l'embocadura del instrument, ab un sobrepuig de llavis inflats y sortits enfora, qu'a la seva fesomía riallera li han servit d'adorno, per que sembla que a tot hora vagi senyalant petons als que se'l miran.
Vintivuyt anys contava quan li va succehir aqueix encontre, y a la primavera de la vida, en lo floret de la joventut se veya inútil y sà y lluhent de pell per més càstich de la seva ditxa y malogro de totes les alegríes. Per que ¿a qui ho aniría a contar qu'era invàlit, que no podía guanyarse la vida... ni ganes?
Al tornar d'Amèrica, s'acullí al amparo d'un germà seu, y per no compartir ab cares forasteres les angoxes de tanta tristesa, per primera providencia despatxà la minyona quedantse al frente de la casa, ò suprimint elegancies y dientho senzill, se posà al davant dels fogons per fer la manipulació dels guisats ab totes les humils conseqüencies de ayguerades, etz., etz., y fer córrer lo ventall; salvant la tarde per anar al cafè y a donar un verde per la Rambla a veure si tirava l'ull a alguna senyora d'edat y posició per ferla felissa y cuydarli'ls interessos.
Lo mateix día que's va cantar lo
Te-Deum, se van casar, com s'ha dit,
al Camaril de Sant Francisco, y d'allavores ensà que son felissos. Don Quimet fa de persona com si may hagués estat en los Abaxadors; ell cobra'ls lloguers de la casa, los aumenta, cambía'ls estadants, paga, bestreu, administra, estalvia'l procurador y encara fa uns quants ralets diaris de moros per anar al cafè. Son verdaderament ditxosos. Ella ni axeca una palla de terra; complacencia d'aquí, amoreta d'allí, encaxada de mà a cada dos per tres, joguines y corredisses a cada punt y juraments de constància y llealtat, no n'han rebut tants les Constitucions d'Espanya com los qu'ells se repetexen d'un cap de día al altre. Tan be estan, que no més los hi falta sinó picor pera gratar com se sol dir.
Un disgust han tingut, però tremendo, de primera classe; tant, que Don Quimet se pensava saltar de casa y ab lo trastorn ja's veya altre cop a la cuyna del seu germà picant mandunguilles, guisant la farcinata
y emprenent altre cop l'empleo de batidor d'empedrats. ¡Axò sí que haguera sigut tornar de l'Habana per fer de negre!
Anava díes passats, a fer un bes de
puresa en lo front de la seva esposa; ab los brassos plegats derrera l'esquena s'hi acostava, los llavis a punt, allargantlos y fent un sorollet com si cridés al pardal; en fi que la tenia a tret de petó. Acabava d'arribar del cafè; y, com los qu'han estat a la Amèrica tornan ab una reliquia ò altra, ell ne va treure una certa afició pera la canya. Li fa, donchs, ab la matexa ceremonia que si besés la pau, lo bes en lo front, y la ofèn ab aquell olor d'esperit. Un xiscle per
primer entuvi com si fos un seductor qu'arriba de pura pensa; acluca los ulls desseguida per perdre'l món de vista, quatre injuries y dicteris de persona mal educada tractantlo de bebedor y d'un'altra cosa que vol dir més bebedor encara y més ordinari; fondres en llàgrimes, dexarse
caure de correguda al sofà, y ab lo bras estès y un dit estirat, com si fos de fusta, signant la porta y que la passés al desventurat Don Quimet. Tal fou lo quadro.
— ¡Ay, carat! ¿què he fet jo? — digué espurnantli'ls ulls, axís que Donya Marieta semblà qu'hagués agotat tota la recula dels disbarats.
— ¡Brètol, Sapastra, Polissó! embut de taberna! — afegí més ayrada.
— Mariquita, reportat, modifica les espressions, que'm fas poch favor.
— ¡Cara de baqueta! No'm tornis a dir Mariquita, ò sinó t'esgarrapo. Perdulari, viciós, cup del delme, músich del Fijo!
— ¡Senyora!... ¡Marieta! no'm bescantis!
— Vésten de la meva presencia, que m'afrontas; vésten a enrahonar ab los gegants, que se't sent com una garrafa.
— Si no més he begut un didalet....
— ¡Nostre Senyor de Reus, baxèu si no teniu feyna! — exclamà ab deliri. — Y'l gran indigne'm planta cara! Fúgi, Parrot. Vàgissen de casa. ¡Un didalet! L'ordinari, home comú! ¡Ay, ay, jo fino, jo'm moro! Fúgi, no'm venti; ay, que'm tapo! —
Y lo més fatal era que no havía begut canya, que realment era'l vici per ahont pecava; l'acusavan ignocentament: havía près una copa de anissat per ofegaria ab aygua. ¡Considerin, y veures aporronat d'una manera tan poch conforme! Aquell mateix vespre trobà un catre guarnit a la sala del derrera. ¡Ostracisme matrimonial!
Ella's tancà ab pany y clau en altra habitació.
Abans de resoldres a anar a des-
cansar, lo pobre Don Quimet, pregà humiliós y s'enterní derrera la porta jurant que may més l'ofendría. Prou en va prometre de sequedat y bon temps y esmena d'aquell vici lleig! No rès: ningú li contestà.
{gap}}A les dues, vestit de blanch, los estrenya-caps de nuvi posats a la valentona ab un floch al cim com una corbata de cerimonia, y la palmatoria a la mà,'s presenta altre cop a
solicitar clemencia; semblava qu'ho contés a la porta. ¡Malaguanyats suspirs y malaventurades promeses enviades a través del pany per no arribar en lloch! La fredor de la placa de la porta ahont apoyava'ls llavis per fer passar ses quexes li feu pensar en lo seu cornetí; tingué una idea de concertista. Corre a cercarlo,'l treu de la bossa, enquibeix los llavis a la embocadura, s'afina'l but ab un do sol mi do, amunt y avall... y a la sordina, finet, suau, comensa a tocar ab un trèmol commovedor lo preludi del últim acte de la Traviata. Va ser la fascinació suprema. La porta s'obrí. ¡Tots tres ploravan! Nó, don Quimet y donya Marieta. Lo cornetí jeya de costat en un silló desabeurantse tot sol.
Feta la concordia y revinguda la estimació, se torna a pendre'l cafè a casa com en los primers dies de la lluna de mel. Don Quimet ha tingut de fer aqueix sacrifici per conservar la pau de casa, renunciant, lo trist, a anar al Colon en havent dinat a esplicar mentides y grandeses de propietari als companys de taula y a ferlos glatir ab los detalls y sustancia dels tres principis que la cuynera'ls hi serveix en lo dinar.
Tot es sossego y bona correspondencia entre'ls nous esposos que, a la tardor de la vida, gosan l'estiuet de Sant Martí, lliures de les vehemencies y precipitacions de la joventut quan lo desamor a ella y'ls desenganys a ell los conduhía a les mansuetuts del estat honest.