Escenes barcelonines - L'arch d'en Mirambell
| Sou al capítol «L'arch d'en Mirambell» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Corpus | Abans de la festa | 
| ||
L'arch d'en Mirambell havía sigut sempre un dels carrers més tranquils de Barcelona. Rònech, estret, sense pretensions y de poca passada, parexía com si ja estigués content del lloch modestíssim que desde sigles ocupava en la Ciutat, aconortantse de la seva sort, ab la que tenía un sossego y quietut relativa que podrían haver estat complertes si'ls carreters qu'hi trafiquejavan no haguessen tingut certes costums massa baladreres en los seus tractes ab los animals.
Lo vehinat qu'anys enllà hi habitava, era axís, del bon tumtum;
compost d'una classe de gent felissa, acostumada, com se sol dir, a tirarsho tot a l'esquena, guiats per la reflexió filosòfica de que qui ha fet avuy farà demà.
Podrían constar en les apoqués de les cases los noms dels propietaris del vehinat, com es segur qu'hi constavan: però'l verdader amo del barri (escepció feta de drets legals, càrregues, censos y lloguers) era'l senyor Ignasi Roca , més conegut per lo Sastret. Ell se cuydava de la Capella de Sant Cristòfol establerta dessota la volta del carrer; ell recullía les caritats dels devots y'n disposava segons millor li esqueya: un any, per la festa, lo rosari era ab música; l'altre, ab veus soles; lo de més enllà, ab música y veus y una encesa, que tot resant la gent se
cuydava enlluhernarse. La capella may la tenia al seu gust: tan aviat
mudava les cortinetes de ruans per altres de damàs, com baratava'ls
jòchs de palmatories daurades ab colradura per uns candeleros de llautó. Quan va poguer sustituhir les corones de llauna de Sant Cristòfol y del Ninyo per unes de plata, llavors haguera volgut cambiarles per altres que fossen d'or massís; de modo que sempre anava per més, y en la capella tan amo n'era ell com lo Sant Cristòfol.
La diada del Sant, tots los anys solía solemnisarse ab variades diversions. La capella's trasformava: un dosser blanch ab fulles de llorer escampades s'extenía pels costats del ninxo, y un pabelló carmesí ab serrells d'or coronava l'imatge; un arch fet ab canyes verdes li servía de portalada, y a terra, de catifa, un escampall olorós y senzill de murtra y espígol ab brotets de romaní.
Axò no hi mancava may ¡què havía de mancar! si parexía que'l Sant
Cristòfol y'l bon Jesuset estimavan tant aquell present de silvestres olors, qu'any per any, en lo vehinat, s'hi conexía l'aument de ventura, de pau, y de bon viure qu'en pach de tanta devoció'ls hi aconseguia'l seu tutelar. Resultava ademés qu'en la festa, si un any la encesa sobrepujava a la del anterior ò'l rosari's cantava ab acompanyament de fagot y violins ab contrabaix, ningú hi tenía rès que dir; ho disposava'l Sastret, ja no hi havía dubte: era lo més encertat. Però, la sortija sempre's feya ab gran magnificencia, qu'ab altra cosa no hi tranzigía la canalla, y'ls pares, per debilitat, potser tampoch.
Allí les peres hi anavan a dojo; la aygua, a vessar; les sòrts, a repetir; en gros les tamborelles; y'ls crits y la tabola que movía la quitxalla passavan de la mida, y de tant en tant s'esqueyan càurehi algunes catxetes aparellades més qu'escadusseres, buscant amparo en les galtes d'aquells entremaliats bordegassos, com per calmarlos lo seu bulliciós axeriviment.
Les cadenes de papers de colors anavan en zig-zag d'una banda de paret a l'altra; los salomons de coll llarch ab cèrcol de canya, guarnits ab serrell de paperines, enriquían l'adorno del carrer y'ls llargandaxos fets ab bitllets de les extraordinaries del Hospital y dels Empedrats se ventejavan desde'ls tercers pisos brandant y ondulantse ab molta gracia com si's despacientessin esperant veure la sortija. Lo sol, al devallar cada dematí al carreró, tenía una sorpresa y's quedava tan encantat ab aquella colorayna, qu'al anarsen, algú sospitava qu'ell mateix se cridava a part y's deya: demà tornaré per veure com indagan la sortija aquexos plagues d'en Mirambell. Y quan venía la nit, parexía que foradessin los núvols y milions d'ulls curiosos guaytessin a la terra per veure la festa de Sant Cristòfol que per anys se celebrava en lo mencionat carrer.
A quarts de cinch de la tarde's comensava la funció; 'ls xicots del barri, arremangats de brassos y cames, corrían ab les galledes plenes d'aygua a buydarles dins los cubells; lo senyor Ignasi hi abocava les peres, un baylet ab lo mànech de la badoquera les remenava ab desfici no dexantne sossegar ni una. Lo brugit y la saragata comensava. Los crits y'ls renys del senyor Ignasi eran inútils per posar ordre entre aquella canalla somoguda y mal-creyenta; una munió de brassos y de badoqueres entravan dins del cubell a la barreja; si algun la treya ab un grapat de peres, altres se'n enduyan plantofades, si no venía qualsevol mal intencionat que tirant violentament una escorxa de meló dins lo cubell axecava tal surtidor d'esquitxos que revestían d'aygua a tothom y feyan fugir alhora'ls culpables y als ignocents. Era en và que'l senyor Ignasi prometés que l'any vinent ho compondría d'altra manera, que no hi
hauría escàndol; però axis qu'arribava la diada, com més exactes prenía les mides, més bulla y escàndol ne resultava.
Per últim, los xicots, be ò mal, s'arrengleravan al extrem del carrer y prenent branzida arrencavan a córrer ab la badoquera al ayre, y al passar davant del cubell l'hi enfonzavan ab violencia, y entre bones y
esguerrades s'omplían les pitreres de fruyta y de mullena.
Seguía després la famosa sòrt de la paella, en la que per arrencar la mitja pesseta, de temps immemorial hi tenían la privativa'ls xatos sobre'ls de nas ben format, be qu'en
recompensa s'emmascaravan tots los planos que tenían a nivell d'aquella
part de la fesomía. La sòrt de trencar l'olla també era molt distreta,
tant , qu'a vegades queya alguna garrotada fòra de lloch y malmetía'l
cap d'algun ignocent qu'estava ben segur qu'encara que li tornessin a
badar no n'exiría cap pessa de dos.
La del plat de cendra era diversió una mica bàrbara, de modo que
moltes mares no hi dexavan concórrer als seus noys; y se'n gaudía algun
ganapia que, acostantse al plat ab una inflor de galtes, dessarrollava tal
buf que ni'l llevant que sol fer derrera la Catedral.
Venía després la corrida de sachs, y era cosa de veure als xicots ficats allí dins fent saltirons y tantines quan ensopegavan, no logrant valerse dels brassos per reparar la cayguda, y de quína manera tan seguida
se n'anavan per terra, y ab la vivor que s'axecavan per que'l de derrera
no'ls guanyés per mà.
Y no's cregui ningú qu'aquexes sorts se fessin ordenadament; allí tothom era amo, lo qual vol dir que no s'entenían; la gent dels balcons
guiavan ab los seus crits al que volía rompre l'olla; axò feya qu'algun cop lo noy que per instint anava ben guiat, ab tantes advertencies perdés
l'esma y quan se pensava tenirho afinat etgegava la garrotada que no's
detenía fins a terra;'s treya'l mocador dels ulls, y tot sofocat buscava
l'olla pera veure de quants gruxos l'havía errada, y generalment quan
més a la vora la tenían era derrera l'esquena. Aquestes bromes dels vehins dels pisos ocasionavan algun disgust, per que'ls pares se dolían del ridícul més que'ls seus fills, y de baix a dalt del carrer se cambiavan
unes franqueses y unes llatinades que si no's deyan xerrayres y tafaners
directament, s'ho venían a dir en comú, y d'aqueix modo encara'n resultavan més d'agraviats.
La sortija s'acabava abans de ferse fosch; a l'hora baxa encenían los salomons y les bombes de paper; los vehins, en havent sopat, exían a pendre la fresca en lo carrer contemplant les lluminàries ab lo mateix embadaliment que si fos la primera vegada de vèureles. Més tart, encenían los ciris de la capella y'ls fanalets del arch de canyes verdes; lo Sant se destacava entre tantes llumenetes, ab sa corona nova, un pomet de flors dalt del gayato, y'l Jesuset parexía que somrigués de ventura vegent als seus peus tot aquell vehinat devot qu'entre músiques y canturies li resava'l rosari, escoltant ab preferència les veus tendres y cristal·lines de la maynada que saludavan a Ell y al Sant ab goigs plens de ingènues passades.
La capella ja no existeix; lo carrer se pot dir qu'ha desaparegut. Los vehins... qui sab ahont son! tots abandonaren los antichs casalots,
y's varen escampar per la ciutat cercant un altre estatge. Allí mateix hi
van obrir un gran carrer y ¡adeu capella de Sant Cristòfol, adéu carrerò tranquil y solitari, niuets del benestar, finestres regalades ab sos testos verdejants y flayrosos d'alfàbrega y moraduix! Nó més sortiges, ni diversions; tota l'alegría va marxar, y no la cerqueu més, que ni'ls llochs que tan sovint la visitavan existexen ja. Ara, una vía esplèndida ocupa'l siti del antich carrer; les cases son luxoses, iguals, afilerades; la matexa faxa de sol les banya, y la matexa amplada d'ombra dexan caure sobre l'empedrat. Totes son boniques de fòra, cares de lloguer, y de dins mesquines y sofocades: la gent hi viu encongida; en los interiors no gosan de la vista d'antichs jardins; per esbargirse tenen uns
patis tristos trepats de finestres, coberts per tot arreu de caxes de plom
en les que hi va amidada l'aygua que han de beure. No hi busqueu en lo nou carrer festes ni sortiges; cadascú's diverteix per son compte; los vehins no arriban a conèxers casi may.
Un vellet se sol aturar moltes vegades en lo passadís que resta del
carreró; sentat en l'única botiga que hi queda, contempla les portes trenyinoses d'alguns magatzèms ; si desvía la mirada y guayta cap avall —
allí hont creua 'l carrer gran , — fuig lo dols somrís de sos llavis ,
suspira, y ab veu tremolosa murmura: — ¡Ay carrer d'en Mirambell, quí
t'ha vist y't veu!...