Enllà (1906)/Del Montseny
Aquest text tracta sobre una edició de 1906. Per a altres versions, vegeu Enllà (1912)/Del Montjuic.
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del colô esmortuit de l'hora-baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que n sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia laça!...
Després ja hi anirem a la masia;
més, ara ls cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietut de l'hora-baixa
me parla am la veu velada
per una febra divina.
Passa un'aliga al cel
que sembla que am son vol l'espai s'aixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba l silenci
arrupit pels recons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc
Déu méu!, allí l silenci.
En la llar, ont he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
am gran humilitat, més no sens gracia,
la bona dòna, que l marit la mira
fent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos,
encantats en el foc que ls ilumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra i el silenci!
Déu meu! Anem, anem a la masia:
encara hi serem a temps
pel retorn de les ramades
que belen am cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna l bailet, que ns dirà l nom de totes,
adornant cada nom ab forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
del nin de les montanyes!
Anem a la masia:
encar serem a temps que la donzella
canti a la porta al darrer raig del dia
que fa vermell son llavi...