En Pep Botella
Angel Guimerá
______
En Pep Botella
MONÓLECH
Estrenat al Teatre Catalá (Romea) per lo primer actor En Jaume Borrás
la vetlla del 5 de Mars de 1906
Segona edició
BARCELONA
Imp. La Renaixensa, Xuclá, 13
.jpg)
EN PEP BOTELLA
Vaja, dona; vaja, obra. (Pica més fort, y alsant cada vegada més la veu.) Que tantas cansonerías! Manela! (Per últim se'l sent forfollant en lo pany, y en acabat obrir, comensant á parlar en escena, com si ho digués á la Maneta que's creu tenir devant.) Ves, tenia la clau! (Riu ab molta espressió y tanca la porta d'una empenta .) Sinó que no sé cóm redimoni m'ha vingut á la butxaca, perque no'm recordo que l'hagi presa. (S'ha anat acostant fent tintinas á una cadira que hi ha prop de la taula, hont després hi deixa'l tapabocas.) Manela, que no ho saps? Me donan... (Buscantla ab la vista. Com que no es á escena alsa més la veu.) Tú : alégrat, que'm donarán feyna. (Se creu qu'es d l'altra banda de la cortina y segueix enrahonantli sense móures de prop de la taula.) M'han dit que potser si que'n riuran la setmana després de la setmana entrant; ó l'altra. Sinó que m'han demanat informes. Que no m'escoltas? (Para la orella per si ella respón.) (Vejám si cús pel nen.) (S'eixeca per anarhi y dona una balansada.) (Ep!... ep!... Atansión! El barco no s'aguanta. Ay, ay, ay, aquella!) (Torna á séures.) No't moguis, ja t'ho contaré d'aquí estant. Donchs, sí; han volgut informes. De cop ja no'ns enteniam, y han posat una cara quan els hi he dit... (Sabentli greu lo que anava á dir y ara escusant-se) Veurás, s'ho han maliciat quan los hi he dit que'l meu nom era Joseph Comas, sinó que tothom me deya en Pep Botella, com al pare, que també li deyan. (Rihent per dissimular la etzagallada.) Ja ho he penetrat desseguida, ja, que havia estat moll de llenga, perque m'han comensat á pendre una mena de declaracions... Que hont havia travallat, que quant temps feya que no era enlloch... Jo'ls he dit que m'havian despatxat... per quatre nyinyerías y per malasvolensas, saps?: perque... perque jo no podía pas dilshi que era perque á mi'n venía... tota la pega de que'l pare ja d'avans de neixer jo que li feyan mal quatre ditets de cualsevol
cosa; y que preguntessin per mi á tot lo mon. Y com que tot lo mon no es ningú; me n'he anat a buscar al Curro. Qué dius? (Com si ella hagués parlat. Escolta y segueix després.) Y á qui volías que anés á trobar? Perque'l Curro'm coneix com la mare que'm... (S'interromp per tossir.) Res: qu'ell ha sortit corresponsable per mí, vetho allá; que ha dit que jo era una persona del hú; sino que havia sigut molt desgraciat. Batuanada!... Y com que te tanta Bábia, (Riu ell sempre molt espressiu) que fins els ha fet reventar de riure, que fins quan ens en hem anat li han dit que se n'alegraven de canéixel... Nada; que'm donarán feyna un dia ó altre. (Rihent satisfet. Pausa llarga.) Sinó que... ara no t'alteris, perquè... qué volias que hi fes, si'l Curro m'ha convidat á celebrarho aixó de que'm donarán feyna? Y com que á cal Manquet era á quatre passas... (Pausa.) (Aqueixa'm fa morros: m'hi jugaria...) (S'aixeca altre cop per anarhi. Dona una forta balansada, s'arrapa á la taula per no caure y torna á quedar assegut.) (No, que encare está núvol, Pep Botella .) Manela!... El dia que cobri la primera setmanada, à n'aquest bordegás (Senyalant lo bressol ab lo peu) li compraré un bergansí de tres lliuras de plata. (Riu forsa.) Míratel com dorm, el droparro! El poca pena; que es fet y pastat al seu pare. Brr!... Brr!... Brr!... (Com si'l volgués espantar tot fentli festas.) Y á tu't compraré unas arracadas que no haurém d'encendre llum al vespre. (Riu.) Y encare no ho sabs tot. Escolta, escolta. (Fent dringar las monedas que porta á la butxaca.) Es bona moneda, tota bona. (Ay, ay, ay, la mare! Quan no surt ab aquestas... Pels quatre cops d'aquest mati! Cualsevol se pensaria...) Vina, vina, dona; y ves per un bon sopar, y regálat. N'hi ha.... catorze pessetas (Trayéntselas de to butxaca), que me las ha deixadas el Curro y que fins m'ha abrassat al despedirnos... Y... m'ha dit que'm prepara una sorpresa molt regrossa. Pobre Curro, que á horas d'are li devém més de vint duros. Asséntaho, Manela, asséntaho, que som agrahits nosaltres. (Fa dringar las pessetes sobre de la taula) (Bona! Bona!) (Una fa'l so d'esquerdada.) (Jo't flich, mestre! Tornemhi.) (La torna á fer dringar.) (Potser si que me l'ha volguda encolomar...) Veyám tu, Manela. (Va cap al cuarto ahont crea qu'elto hi es.) Hont t'has ficat?... Ay, ay! (Tornant enrera.) No hi es la Manela! Cóm s 'entén? Aquesta xicota deu haver sortit! (Enrabiantse cada vegada més.) Y aixó que sab que no vull que deixi al nen sol, ni m'agrada que surti sense jo... (Pausa.) Puch anar a buscar feyna per ella!... Com hi ha mon que tornará á rebre. (Pausa, picant de peus.) Y tot fosch, que un hom sembla una bestia! Si hauria d'anar plena de verdanchs! (Obra la poría del pis y crida.) Manela! Manela! (Torna á tancar la porta.) Aixis se la emportés una mala ventada! (Encén el llum de ganxo.) Si'l que
hauria de fer es tiraria escalas avall á plantofadas y á cossas! (Assenyentse pensada y neguitós.) Després que un hom ha fet per ella... que fins me treya'l menjar de la boca, y que ni tastava'l vi... perque's recreyés; que la meva més gran alegria era portarli cada matí'l menjar corrent, perquè arribés calent á la presó... Qu'encare no m'ha esplicat ben clar perquè hi era. Sinó que un hom!... Y després, quan la vàrem treure jo y'l jutje... Sí, penjantme á las orellas dels escribans y dels homes-bons y dels advocats y dels notaris. Y després harállat ab el seu marit per defensarla; que se la volia endur; que encara me'n ressento d'aquella ganibetada á trayció, perquè de cara no me la hauria clavada, no, 'l murri. Y tot per llàstima que'm feya. Com que la baldava á cops aquell poca- conciència. (Pausa escoltant.) Calla... (Escoltant y de cop corra a obrir la porta y torna al mitj de la escena.) Ca! Ni's deu enrecordar de que jo sigui al mon! Encara que, no sé perquè m'hi enrabío; perquè de donas com aquesta, se'n troban á grapats! Sinó que debía ser la meva planeta, que no sé pas com m'hi vaig engrescar. Potser per tréurem del magí à n'aquella altra que may l'havía arribada á tocar ni ab lo cap dels dits; la Toneta del ferrer nou del meu carrer que era tota rossa y més maca que una Mare de Deu, y que totseguit se tornava vermella. (Pausa llarga.) Pts! Qui s'ho havia de pensar que s'hagués enamorat d'un home com jo... Sinó que un vespre que vaig caure al mitj del carrer, y no'm podia valdre, ella, que va ensopegar ab mí per mor de la fosca, 'm va ajudar á alsar, y tot abrassantme per sostenirme, la pobreta, me va portar fins á la entrada de casa. Y'm deya més carinyosa: Pep, per qué ho fas aixó? Oy que no hi tornaràs may més? (Mitj plorant rabiós.) Sinó que jo no ho feya per cap mal; era perquè casi hi havía nascut jo aqueix viciot, que'l pare també bevia massa. (Desesperat.) Y d'ensá d'aquell día ja'm vaig veure perdut; y li vaig posar un odi al pare! Sí, odi, si, perquè un pare no deu
sacrificar may al fill seu... (Se va aixugant las llagrimas ab la má en mitj d'una pausa.) Jo m'hi hagués pogut casar, que hauria estat un altre home! Sinó que'ls pares d'ella, véurem á mi era mateix que veure al dimoni!... (La llama del llum fa estona que ha anat minvant.) Vaja... ara s'apaga aquest llum. Malviatje la dona y jo y tothom. Y així's trenqués la nou del coll quan... quan... (Ha anat á esparpellar lo llum.) Es clar; com que no hi ha oli! Ves qui'l troba are'l cetrill! (Va á buscaria als fogons.) Y que no la obriré fins que'm demani perdó pel forat del pany. (Riu satisfet tot buscant el cetríll.) Ah! el cetrill! Aquell que me'n fa una... (Anant á la taula, que será prop del llum, tot rihent perquè no obrirá á n'ella.) Nó, que això es una ampolla. (Deixa sobre la taula la ampolla que te per tap un paper cargolat molt surtit. Torna als fogons.) Hont es el cetrill? (Fa soroll de pisa.) Ep! No val á fer trencadissa. Are sí que'l tinch. Miratel! Sinó que casi no hi ha gens d'oli. (Lo posa al llum, que's revifa.) Bueno; fins que vinga la Manela. Are desarém la ampolla... (La agafa.) Caratsos! Sí es plena! Veyám qu'es això; veyamho. (Olorantho.) Es vi! Ay, ay! Qu'es estrany! Jo no'l sabia aquest vi! Y fa una olor més rebona! (Riu.) Quin tap més... llargarut! (Tornantlo á posar á la ampolla.) Deixemlo com estava... sinó que'l tastarém. (Beu á morro.) Es de l'hú! Volste jugar que la Manela se'l cala? Veurás, per tap hi farém una cucurulla. (Descargola'l paper y beu un altre cop.) Are la cucurulls. (Estén lo paper tol pla sobre la taula.) Aquí diuhen cosas, com si fos d'una carta...
Potser sí que li escriuhen á la Manela. Rehira de bet! Si rebés cartas!.... «Mi inolvidable Pep.» Pep? Aquest soch jo. Veyám qui me la escriu. (Molt sorprés gira plana y mira la firma.) «Manuela» (Mitj rihent.) Sí, sí, els seus gargots. Pts, quinas bromas! Are m'escriu la ximpleta! (Riu ben marcat y torna á girar per llegiria.) «Ma voy para siempra, que ta deco para siempra,» Qué diu are? (Tornant á llegir lo mateix.) «Ma voy para siempra, que ta deco para siempra, adios Pep, que ma voy cuan al Curro.» Ay Mare de Deu! Ay jo't flich! Potser sí que encare veig llumanetas... Que se'n va ab el Curro? Hont es això? Ahont... «que ma voy
cuan al Curro, parque sabrás que al Curro no may pagado may colpes, y ya no ma veurás may nunca, parque aoy nos ambarcam cuan un barco.» Ay! Ay que no sé qué m'agafa! (Va á beure, y sense jerho aparta la ampolla.) No, no; això no es veritat, que deu ser una broma. No'm pot deixar, no, la Manela! (Corre á obrir la calaixera.) Aquí no hi ha res! En aquest altre... tampoch! Tot buyt! Tot! No hi ha la seva roba! Se n'ha anat! Se n'ha anat! M'ha deixat la Manela! M'ha deixat la Manela, y jo estich perdut, que no me la podía esperar aquesta mala partida! (Plorant.) Pero si no pot ser aixó; ai no pot ser! Y aquí ho diu! (Buscantho.) Ahont es, ahont? (Trobantho.) Ah! (Llegint.) «... que no ma pagado may colpes... Y ta dico
que ta deco al nuestro ico que lo se bien bien que ta es ico teu» (Riu y plora.) «Y otros demprés jo no ta lo sabria dacir si ta fueran icos teus.» La descarada! La... la mala... (Plora fort y en mitj del plor segueix llegint.) «Y no ta quecarás da mi que parque ta racreyas ta ragalo par daspedida una ampolla det macor!» (Pegant un cop de pany á la taula.) Y encara se'n f... de mi y'm maltracta la descarada! Ah si jo la tingués aquí com la escanyaria y la faria á trossos y a micas y la espedassaría. (Resolt.) Sinó que no me la portará al molí, que l'atraparé avans que s'embarqui, y la amarraré; y com hi ha redeu que no se n'enriurán ni ell ni ellal (Cercant un ganivet als fogons y al calaix de la taula.) El ganivet! El ganivet! Ah! Aquest,
aquest; pels dos! (Rihent rabiós.) Que'ls hi clavaré á
n'ella y al lladre! Y després que'm dugan al pal y al femer! Millor! A matarlos! A béurem la seva sanch! (Rabiós tot corrent cap á la porta. Més al atravessar la escena ensopega ab lo bressol y mitj cau á terra acabant la rialla fréstega en jemechs y plors.) Oh, 'l meu fill, que jo no hi pensava ab lo meu fill! Ab lo fill del meu cor! Que are es meu, no més que meu tot sol! Fill! Fill meu, ja no tens mare! Ja no Iens mare! Ah, no, no; may més aqueixa dona per mare! Que no la veja may més el meu fill! Que no s'enrecordi d'ella! May més! May més! Qu'es meu, es meu!... (Com si defensés al nen cubrintlo ben cubert ab las robas del bressol y resguardantlo ab son cos girat cap á la porta del pis com si d'aquella banda pogués venir un perill.) Que per mí es tot lo mon, y tot lo meu goig, y tota la meva vida! (Resolt.) Eh, s'ha acabat! Que s'estigui la Manela ab aqueix home, ó ab tothom que la vulga: que jo ja'n tinch prou ab el meu fill, y ell y jo'ns salvarém! (Resolt.) Qu'en Pep Botella ja s'ha mort! Es mort pera sempre! (Corrent cap á la taula y llensant la ampolla del vi a terra y'l got.) Te, te; ja está; per sempre, per sempre; que al meu fill no li dirán, no li diran may en Pep Botella, may en Pep Botella! (Assentantse á terra vora'l bressol.) Y ara á dormir tots dos; y després á comensar á viure. Demá á punta de dia, lluny, lluny d'ahont m'han conegut, els caps dels dos dintre'l tapabocas, la seva galtona assobre la meva, que Deu es per tot. A travallar, á ser homes, ahont no se'n sápiga res, res d'en Pep Botella! (Lo darrer ho ha dit molt baix com si tingués por de què'l nen ho sentis. En aquest moment lo bressol branda tot sol com si fos lo nen que s'anés á despertar removentse en ell.) Dorm, fillet meu, dorm! Ton pare t'estima, sents? Ton pare t'estima y't vetlla! Dorm, dorm! (Comensa una cansó vulgar del dia.) Aqueixa nó! May mes, may més! La de la mare, aquella! Si jo me'n recordava!... Dorm. T'estimo, t'estimo! Dorm, dorm! Oh... oh... oh... oh... (Posant la cara alegre.) Sí, ara! (Arrenca á cantar.)
«Sant Ramon nonat... fill de Vilafranca
confessor de reys, de reys y de papas...»
(Va alsant la veu tot cantant, veyentse com al mateix temps plora amargament.)