En Lluís Roumieux
Quan vaig intimar amb ell —era l'any 1869 i les vicissituts politiques m'havien tret d'Espanya— tot li anava vent en popa. En la força de l'edat, casat am la simpàtica Delfina, am quatre criatures de les quals ne sobrava una pera ésser la representació de les Tres Gràcies, amb els negocis en bona marxa, la seva casa de Bellcaire era un veritable paradís. Allí s trobava lo que quasi mai va junt: tracte de príncep i franquesa d'amic. Allò era una festa continuada. Al sortir de taula passàvem al saló, i si l dinar havia sigut animat, més animada era la vetllada. Quan s'alçava del piano la filla gran Anais, agafaven el violi en Lleó o en Joan; i si l'un o l'altre parava era pera donar lloc a que la petita Mireio, que am prou feines caminava, ens cantés la Magalí, acompanyant-se ella mateixa am ses manetes, que encara no agafaven tres tecles, o perquè ell havia improvisat una cançó en obsequi meu o am motiu de qualsevol incident que s presentava. Aquella casa, per lo concorreguda, semblava la Casa de la Vila, i en rigor ho era més que la de debò per la llibertat afectuosa am que tot-hom hi estava. Tot plegat s'animaven tots i tots plegats cantaven a chor el Maset de mestre Roumieux o la Carmagnuolo, que en Fèlix Gras havia dedicat a la gent de la nostra terra. A l'endemà de la meva arribada ja ni m recordava de que pogués anyorar-me.
Van passar alguns anys, i en una altra de mes anades a Provença vaig trobar aquella casa tota cambiada. Ell vivia a Montpeller en una chambre garnie, i ella estava a Nimes am la Mireio. El noi gran corria pel món, i el petit feia l servei militar a l'Argelia, aon també hi havia l'Anais, casada amb un alt empleat del Banc. Els negocis havien anat malament, i el felibre treballava en la correcció de proves d'una impremta. Si s'hagués tractat d'un altre, hauria evitat quedar-me a Montpeller: tractant-se d'ell, vaig deturar-m'hi expressament. S'havia perdut el tracte de príncep, però s conservava la franquesa d'amic. Vam dinar en un restaurant modest, però am la mateixa alegria d'altres èpoques. Les faltes de la cuina, els descuits del cambrer, l'abigarrament de la concurrencia, donaven peu al nostre home pera cançonetes i acudits en forma de quartetes o quintilles. Inutil es dir que, a l'esser a postres, tots els concurrents estaven ja al voltant nostre i tots plegats responien a les copies de Carmagnuolo o del Maset que entonava alegrement el nostre poeta.
En mes darreres visites l'he trobat instalat en la Villa di Felibre, tocant a Montpeller, igual, exactament igual, que en sa casa de Bellcaire i en sa chambre garnie.
Quan un caràcter resisteix tals proves, bé pot assegurar-se que es un caràcter igual. En Roumieux, com a home, es el retrat fidel den Roumieux poeta. El negociant en fusta o el corrector de proves d'impremta es el mateix felibre de la Tourmagno. Es el geni de l'alegria, de la facilitat, de la delicadesa. De vegades vol mirar la societat o el món pel cantó seriós, i, sense adonar-sen, resol la qüestió més àrdua amb un acudit graciós o un pensament delicat. Tot sovint ha intentat entrar en el terrer de la sàtira; però, al tocar-la, si no li ha tret l'amargor, li ha tret el verí. No es que no tingui molta intenció, sinó, al contrari, es que la seva manera de fer i de dir es tant natural, tant fàcil, tant alegre, que quan més enfonsa l'estisora en la carn del satirisat, aquest se creu que sols li ha fet una esgarrinxada.
En Roumieux té ja anys, —va naixer el 26 de Març de 1829,— i, no obstant, es sempre jove. Escriu desde noi, i les seves obres tenen la mateixa espontanitat que l primer dia. «El vostre geni —li deien fa poc— ni envelleix ni envellirà jamai.» «No es el geni, —va respondre ell promptament;— sols una cosa no envelleix ni envellirà mai en mi, l aquesta cosa es el cor.» De segur que va dir-ho en una quarteta.
Perquè l nostre felibre parla, si vol, en vers: tanta es la facilitat que hi té. Basta obrir La Rampelado, collecció de ses poesies, pera adquirir-ne l convenciment. Mai s'ha casat cap amic seu que ell no li dediqués un epitalami, ni ha passat cap Nadal que ell no escrigués unes quantes cançons; mai ha sortit de casa seva que no descrigués ses impressions en vers. Per això la col·lecció es tant variada, i de les poques poesies que un llegeix del cap fins a la cua, La Jarjaiado, poema comic heroic, es una prova més de la facilitat i bon humor del poeta. Les seves comèdies, —també n'ha fet varies,— especialment Li dos lèbre i La Bisco, són tant fàcils i delicades com ses poesies i descripcions.
En Roumieux pren part activa en el renaixement provençal desde son començament. Quin paper hi representa? Al respondre an aquesta pregunta, tal vegada molts s'esgarrifaran, perquè, en la meva opinió, ell es, pera no dir l'unic, el qui millor el
sintetisa i representa. El moviment felibrenc no es fill de cap idea trascendental ni s proposa res d'importància social directa. Els felibres viuen en una comarca aon creix el cep i l'olivera i aont el sol escalfa, i al reparar que l poble parla allí encara ls restos d'una llengua sonora de gran passat poetic, van refer més o menys exactament aqueixa llengua, i en ella canten la naturalesa meridional que entreveuen. «El sol els fa cantar», com ells diuen, i canten com les cigales o com els aucells «que troben llur niu bell», com diu el lema que ha adoptat pera divisa el nostre felibre. Jamai han tingut cap aspiració a cambiar de posició. Per ells, lo mateix que pera l francès més francès del Nord, la França es la nació perfecta i París el cervell del món; per ells l'organisació francesa es l'organisació model i la llengua que a França se parla la reina de totes les llengües. La sort de pertànyer a una tal nació completa llur felicitat i augmenta llur natural alegria. El moviment felibrenc, doncs, té com condicions característiques l'alegria, la facilitat, la delicadesa, es a dir, les condicions que caracterisen al nostre poeta.
Per això es que quan en Mistral, am to misteriós i am veu inflada, ens diu: «Ai, si m poguéssiu entendre! Ai, si m volguéssiu seguir!» no consegueix més que fer-nos somriure. Què es lo que hem d'entendre? Aon l'hem de seguir? Prou l'hem entès desde el primer dia! Prou l'hem anat seguint! I, aon ens ha portat? A proclamar aquest any, a la festa dels Felibres de Paris, que la conquesta de Provença per les armes del Nord no va ésser tal conquesta, sinó una unió espontània i lliure; a dir al davant de tot França que ls provençals son els més sotmesos de sos fills i que accepten amb entusiasme l lloc secundari que sels concedeix. I per això parlava am to misteriós i am veu inflada? No hi ha dubte que en Roumieux, cantant sempre i cantant-ho tot, inspirant-se en el sol, en les oliveres, en les costums, en les romeries, en les farandoles, en la tarasca, en les pegoulados i en tot lo que se li presenta a la vista; entusiasmant-se am París, quan va a París, i am Barcelona, Madrid, Gènova o Argelia, quan els seus negocis o aficions el porten a visitar-les; trobant sempre «el seu niu bell» i el seu Maset immillorable, es el
genuí representant d'aquest moviment alegre i sense trascendencia que van començar fa alguns anys els felibres.
No ns havem proposat escriure una biografia ni donar un catalec de les innombrables obres den Roumieux. Havia de dir alguna cosa de tal felibre i ho he cumplert. Pera acabar faré notar que en Roumieux ha sigut
objecte de moltes distincions. Es Majoral del Felibrige, Maitre en Gay savoir, membre de l'Academia de Nimes i de les Societats pera l'Estudi de les Llengües romàniques de Montpeller i Arqueològica de Beziers, etc, etc. Les relacions amb Espanya l'han fet comenador d'Isabel la Catolica, cavaller de Carles III, membre de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona i Vice-consul espanyol a Nimes. Ultimament ha sigut nomenat oficial de la Corona de Romania.
Sobre en Roumieux i algunes de ses obres s'han escrit diversos estudis. S'han ocupat d'ell August Vincent, Mistral, Roumanille, E. Roussel, A. Monteil, G. Charvet, Alfons Roque-Ferrier, etc. En general li fan justícia, i tots pinten al nostre felibre tal com es: el mellor dels amics i el més simpàtic, alegre i fecon dels poetes provençals.
1884
- ↑ Morí en 1894 a Marsella