En Barba-Blau
No, no, petits amics meus, no arrufeu el nas! La rondalla de Barba-Blau no és pas com vosaltres la sabeu...
Veus-aquí que una vegada hi havia en un poble de muntanya un senyor molt ric, que vivia en el castell que dalt d'un puig rodejat de boscos i jardins obria les seves altes torres i els seus murs de defensa. Aquell castell tenia la seva llegenda terrible. Cada any, quan la primavera omplia de flors els jardins i els boscos i els rossinyols hi cantaven en les nits, el senyor del castell tornava de la ciutat amb una promesa nova, tota jove i gentil com la mateixa primavera. Passaven díes passejant muntats a cavall, caçant pels boscos alegres, regint dances sobre l'herba i convits sota l'ombra fresca. Després, tot de cop, en el castell tot era silenci. I a l'hivern tornava el senyor a la ciutat i vinguda la primavera s'el veia arribar amb una nova promesa, tan gentil com l'altre, per fer la mateixa misteriosa fi. I la pobre gent del poble es miraven amb pietat a la promesa de cada primavera, que es passejava felíç del braç del noble senyor.
I aquest misteri va durar set vegades i en set anys la gent del poble varen veure arribar, del braç del senyor, set promeses joves i gentils misteriosament desaparegudes.
Com havia pogut aquell noble senyor encisar a set dones? Tenia, ademés de la seva bella figura, de la seva joventut i de les seves riqueses, una gentil barba-blava que era la única del mon. Per això tothom el coneixia a la cort del rei de la ciutat amb el nom de Barba-Blau.
Al voltant de les seves misterioses aventures es va fer una llegenda terrible. Però sempre trobava alguna noble dama que se l'estimava prou per oblidar que altres dames havien desaparegut al seu castell. Quan ell les mirava amb els seus ulls blaus, que reflectien la bondat i la dolçor, totes haurien volgut trobar-se al lloc de l'elegida del seu cor.
Ell passejava entre l'admiració de les dames de la cort la seva barba color de cel tota riçada de mil bucles gentils.
Quan algú el recriminava del seu procedir, ell deia, amb la seva veu plena de modulacions de bondat:
—Dia vindrà que jo podré desfer la llegenda de la meva crueltat. No soc pas dolent com molta gent es pensa, sinó un home, com tants altres, que cerca pel mon la dona que ha d'estimar tota la vida.
La veritat és que el rei el distingia entre tots els seus cavallers, perquè era dels més valents que hi haguessin hagut mai. Feia la guerra quan el rei li manava, posava a disposició del país adolorit les arques del seu tresor i ell mateix repartia les caritats a les mans dels pobres.
Perquè per un costat era bó i per l'altre feia desapareixer misteriosament a set promeses joves i gentils que l'estimaven?..
Ningú no havia vist la cerimònia de les seves noces. Convencia a la dama elegida perquè anés al seu castell, uns díes abans del casament, i s'enduia altres dames de la seva coneixensa per viure uns dies de divertiment entre la riquesa inacabable del castell de Barba-Blau. Després, passats uns díes, la dama desapareixia i ell es mostrava desolat davant dels parents de la desgràcia que el perseguia, dient que la dama havia caigut al riu o als fossos plens d'aigua del castell o en algun lloc on no hagués estat possible trobar-la. I els parents se n'entornaven plorant i ell es tancava en el castell, rodejat de les seves riqueses i de la mala anomenada de la seva crueltat.
Així, cap de les set dones que havien desaparegut era la seva muller ni havia anat al castell sola, sinó acompanyada de l'estol dels seus nobles parents i del cercle de les seves amistats.
Veus-aquí que de poc temps havia arribat a la cort del rei de la ciutat una donzella tan gentil que més de deu cavallers, els més nobles i els més rics, s'havien enamorat d'ella. Però la princesa Melisén, que tal era el seu nom, no feia cas de ningú i només alçava els seus grans ulls blaus envers la gentilesa de Barba-Blau.
Havia arribat a la cort sola, després de la mort dels seus pares, havent estat confiada a la cura de la cambrera major de la reina. Els seus pares no li havien deixat res al morir i era pobre com una serventa. Com a serventa hauria entrat al palau, a no ésser per la protecció de la cambrera major de la reina, que la va fer vestir de noble dama i la va fer aparèixer a la cort on la seva gran bellesa i discreció li faria trobar aviat un noble marit.
Melisén no parlava gaire i no semblava trobar-se a tó en el tragí de la vida del palau. Encara duia en els ulls la pena d'haver perdut als seus pares que l'havien educada cristianament i que ella havia estimat per sobre de totes les coses del mon. Enyora va un xic, ademés, la llibertat de que gaudia a casa seva, el poder repartir amb les seves mans el menjar a les gallines, el poder corre descalça sobre els prats sentint la delitosa frescor de les herbes sota les plantes dels seus peuets de joguina, el poder repartir ella mateixa la caritat als pobres, i aquella petita esglèsia de poble on pregava al costat dels seus pares.
I amb tot i aquestes petites enyorances d'infant, Melisén no és què estés descontenta de la protecció de la vella cambrera major de la reina. I tampoc estava descontenta d'anar vestida com una gran dama amb robes brodades d'or i dançar entre l'homenatge rendit dels més nobles cavallers del reialme.
Però, totseguit que va coneixer a Barba-Blau ja s'en va sentir enamorada i es va decidir que seria aquell i cap més l'elegit del seu cor. No va pas escoltar les coses que li deien de la seva crueltat i de la desaparició de les seves set promeses pocs díes abans del casament. Ella sempre deia:
—Això no pot ésser veritat. La bondat dels seus ulls no pot mentir. Serà la desgràcia que el persegueix, i sobre això ell no hi té cap culpa. Però que ell porti set crims a la conciència, com vosaltres me voleu fer entendre, això no ho puc creure pas!...
La vella cambrera major de la reina li deia així:
—Al menys, ja que no vols entrar a la raó, néguet a anar al seu castell quan ell t'ho digui!...
—Això no estaria pas bé, bona protectora meva. Tinc en ell una confiança tan absoluta i estic tan segura de la seva bondat, que aniria al seu castell tota sola abans del nostre casament.
La vella cambrera major va baixar el cap:
—Veig que no hi ha res a fer! Fes alló que et sembli, però el meu deure era avisar te. Ara ja saps qui és el cavaller Barba-Blau.
Al cap de pocs díes d'aquesta conversa Barba-Blau, que s'havia enamorat de Melisén, li va dir que l'estimava i que si volia anar al seu castell. Ella li va dir que seria la seva muller submisa i que el seu cor sempre seria d'ell.
Aleshores es varen veure preparar al palau les festes de la vuitena promesa de Barba-Blau. Ell mateix semblava més enamorat que mai i Melisén tenia en ell tanta confiança que no temia que cap mala cosa li podés passar. Es va invitar un gran estol de cortisans i en una alegre cavalcada els nuvis varen partir camí del castell fatídic.
Per tot on passaven hi havia la primavera com dins del seu cor. Totes les herbes dels boscos i dels prats eren plenes de mil flors amagades. A les nits cantaven entre les clares branques els rossinyols tot el llarc del camí.
I així la pobre gent del poble, junt amb el bon temps de la terra que es vestia de festa, varen veure arribar la lluminosa cavalcada de la vuitena promesa de Barba-Blau.
I varen venir uns díes de festes i convits i de caceres pels boscos i de passeigs al ciar de lluna pels jardins encantats. I una nit que es varen trobar sols, Barba-Blau va dir a Melisén, abans de retirar-se cada ú a les seves cambres ricament agençades:
—Estimada Melisén, elegida del meu cor, tinc de fer-te un encàrrec. Aquí tens aquesta clau d'or. Es de la cambra secreta on tinc la flor dels meus tresors. Te la dono a guardar, prohibint-te especialment que tinguis la curiositat d'obrir aquesta cambra.
Melisén li va dir:
—Podeu estar segur, senyor, que no obriré la porta si vos m'ho prohibiu.
—No tens la curiositat de preguntar-me perquè t'ho prohibeixo?
—D'això jo no tinc de fer-ne res. A mi em toca d'obeir les vostres ordres sense protesta, perquè per alguna cosa us estimo com a elegit del meu cor...
Barba-Blau no s'en sabia avenir. Cap dona li havia parlat així.
—Estàs segura, Melisén, que no cauràs en la temptació d'obrir aquesta porta?
—Només estic segura de que cumpliré les vostres ordres, ara i sempre, contenta de servir-vos i d'estimar-vos!
Es varen donar tendrement la bona nit i Barba-Blau s'estava de centinella a la porta misteriosa, pensant, desil·lusionat:
—Ara prou parla així, però sucumbirà a la curiositat igual que les altres!...
Però passaven les bores i Melisén no venia a obrir la porta prohibida. Es va fer clar, les portes del castell varen obrir-se, i Melisén no havia vingut ni a mirar la porta misteriosa.
Barba-Blau tot era pensar:
—Potser ara hauré trobat veritablement l'elegida del meu cor, la dona que sap resistir a la curiositat!...
Durant tot aquell dia Barba-Blau va espiar la porta. Però Melisén semblava haver oblidat que tenia la clau. Era més amorosa que mai i Barba-Blau se l'anava estimant més.
Varen passar vuit díes i Barba-Blau li va dir:
—Guardes aquella clau, Melisén?
—La porto guardada sobre el pit.
—No tens curiositat de saber perquè t'he prohibit que l'obrissis?...
—No, les vostres raons deveu tenir, i jo no tinc de fer res d'aquestes raons. Jo, ara i sempre, obeiré les vostres ordres sense protesta.
Varen passar vuit díes més. La clau d'or reposava en el pit de Melisén. No havia tingut ni la curiositat de mirar com era feta la clau misteriosa. Complia l'ordre que li havia donat el seu promés de guardar-la i res més.
Ningú no se sabia explicar perqué aques a vegada la temuda desgracia de la mort de la promesa tardava tant a arribar. Però un bell dia Barba-Blau va reunir a tota la gent del palau en una gran festa a la sala del tron. Va enviar a cercar els parents de les seves set promeses desaparegudes i quan va tenir a tothom reunit va dir, prenent la mà de Melisén:
—Aquí us presento a la veritable elegida del meu cor, a la que serà la meva muller per sempre, a la que ha sabut resistir la temptació de la curiositat. Ara vull que tu mateixa deslliuris a les meves set promeses que totseguit que varen tenir la clau en el seu poder varen obrir la porta del tresor. Per això jo he fingit la seva mort, encara que no els hagi faltat res tot el temps que han viscut al meu castell.
Dient això va posar a les mans de Melisén set petites claus d'or perquè obrís set portes closes que hi havia al fons de la gran sala d'honor del castell. I a dins de cada porta, en una bella cambra coberta de seda carmesí cada una, hi varen veure a les seves set promeses que filaven amb fusos d'or.
Barba-Blau va dir als parents de totes set que s'havien tirat als seus braços:
—Aquí us les torno, sense que puguin tenir cap queixa de mi, a les meves set promeses que no varen saber resistir la temptació de la curiositat. Ara ja he trobat a la meva muller veritablement estimada, perquè sempre he cregut que la millor garantia de felicitat és la dona que se sap fer forta contra el poder de tota temptació...
I girant-se a Melisén li va besar el front i li va dir:
—A tu, estimada meva, dec el poder des fer la llegenda de les crueltats de Barba-Blau!
—Llegendes que jo mai vaig creure, perquè els vostres ulls varen parlar-me amb veu ben alta de la vostra bondat!
—I no has tingut ni un instant de dubte o de por?
—Ni un instant. Tenia en vos tota la meva confiança, des de el primer dia que us vaig veure!...
Aquell mateix dia varen celebrar-se a la capella del castell, davant de tot el poble, les noces magnífiques de Barba-Blau i de Melisén.