Els Sots Feréstechs/Mal somni
—¡Joseph!
—Missenyor...
—¡Mariagna!
—Missenyor...
—Mirèu... he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla venir aquí a la rectoría... Haig de provar si, tot y sent ánimas fredas com sòn, els faig pujar a las galtas la vergonya ensenyantlos la miseria de l'esglesia. Vull veure si, a n'aquets morts de las tristas clotadas, Deu els toca 'l cor y els resucita... Ab això, Joseph, vós pujarèu a Puiggraciós y ho fareu a saber a ne 'ls del Serrat; després baixarèu als sots vehins y direu que tothom comparegui diumenge, a mitj matí... Que'ls tinch d'enrahonar... Que 'ls tinch de veure... ¿Ho teniu entès, Joseph?
—Sí, missenyor.
—Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d'aquí 'l sot, de las casas més properas.
—Bé, missenyor.
—¡Diumenge tothom aquí!
Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit. Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li havía fet a l'ánima la visió d'aquell món tan feréstech y ple de runas ahont li tocava viure d'aquí endevant, s'havía desvetllat bon xich serè y resolut, sentintse en certs instants ple d'aquella fe qu'obra prodigis y muda de lloch valls y montanyas... Y això... que havía passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis y de tètricas visions. ¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!
Havía somiat que l'enterravan en vida dins d'un gran sot, aparedat de montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por: «¡Mirèu, lo que feu, mirèu que m'enterreu de viu en viu!... «No hi fa pas res... —li responían desde las fondarias dels avenchs; —no hi fa pas res... Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mitj cadavres, mitj vivents...» Y allò que li deyan era ben veritat, perquè no més li calía mirar al voltant del somni pera veure que tot el sot era un inmens cementiri, guarnit de fosca y de solitut. Las casas, escampadas ensá y enllá, no eran res més que tombas y ninxos... y la gent tristoya que las habitava, res més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la negror que fa, l'espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s'ha post, els homes, las donas, las criaturas, s'enterran ells mateixos dins las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan horas y horas estirats sobre de túmbols qu'ells se pensan que són llits. Al néixer el día, com que's veu claror y els aucells cantan, se creuhen que tornan a la vida... però tot allò son enganyifas y falornias... La mort va seguint, seguint... y, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab l'aixada al coll, qui ab el serró a l'esquena. Com animetas de l'altre món, tots van caminant d'esma a l'ombra de las boscurias, y els sembla que fan camí y que passan per allá ahont volen. Menjan, beuhen, caminan, s'aturan, llauran la terra, pasturan els remats... y tot ho fan a las palpentas, sense saber per què ho fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més antichs, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensan, y solament per instint segueixen els camins mitj esborrats que 'ls van deixar las centurias... Tampoch estiman... com no sigui la quietut que 'ls volta eternament... Que no 'ls toquin, es lo que volen. Que no 'ls inquietin... Que 'ls deixin estar...» «¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! —mormolava el capellá, lluytant ab las angunias del somni. —Però, jo, ¿què hi tinch que veure ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego, jo estimo... Donchs ¿per què m'hi enterreu, a n'aquí, de viu en viu?» «A tu t'hi enterran per cástich, —li responían desde 'l fondo dels avenchs. —Tu, per vanitat d'home entès, vas volguer enlluhernar a la gent ab miracles de sabiduría. Tu volías resucitar un filosoph antich, un sabi d'altres sigles, de qui ja no's recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas furgar la sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas volguer, d'un heretge, ferne un sant... Per això t'han donat pena de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa. Per això 't tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las boscurias negras, ab semblanças y posituras de sers animats...»
Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a Montmany, se li havía quedat estampat al pensament com una imatge endolada. Ell prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge la redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de las ánimas obscuras qu'anavan y venían ensonyadas per aquells llims, sense poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.
Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que 'ls feligresos ja havían comparegut y que l'estavan esperant al cementiri, a mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més de pensar qu'anava a trobarse devant per devant d'aquells desventurats bosquerols qu'ell havía vist, en somnis, vagar com espectres pels sitis adormits y entrar y sortir silenciosos de las tombas qu'habitavan.
Ademés d'això, hi havía una altra cosa que també l'atormentava. Saber còm havía d'explicarse pera ferse entendre d'aquella gent... Ell havía ensenyat a las aulas, y coneixía'l llenguatge que convenía als deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat, y sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat ab els homes més entesos del seu temps, y possehía'l do de vèncer als doctes ab la paraula. Però... ab gent esmortuhida com aquella no hi havía enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi... Allò l'omplía de dubtes y d'engunias, y semblava que li deturés els passos...
—Missenyor, la gent s'espera... —va fer en Joseph.
—Sí, sí... ja hi vaig. Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés l'inspiració del cel: «Còm ho faré pera persuadirlos? ¿Què'ls diré pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als difunts?»