Els Sots Feréstechs/Deu y el dimoni
El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d'amargura. Regust de fel y vinagre sentía dins de l'esperit cada vegada que li arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops, plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els pecats de tots els feligresos junts... com si ell tot sol, sent ignocent com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs, engorronits com bestiolas en l'inmundicia de la carn.
Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a flor d'ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d'altri. Al sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de l'ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo qu'en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l'amenaça de las penas que no s'acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que s'havía ficat al cos dels bosquerols... y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas, com s'humilía a las potestats de l'infern.
—¡Cor ben fort, —deya entre sí, —cor ben fort es lo que'm cal pera batre als enemichs de l'ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots d'execració, sentencias d'apocalipsis, es lo qu'haig de rebotre a la cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de las urpas del mal esperit!...
Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de conjuri y esgarrifosas paraulas d'exorcisme, y se li acudían terribles anatemas y li venía'l pensament de barrar l'esglesia als condemnats... tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara fora hora de fer un derrer esforç de redempció recorrent a la pietat... Sería la derrera provatura, la derrera... Y, animat per aquella alenada d'indulgencia, va fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant ab el perdó als ermitans y a la bagaça si venían tots a penitencia y's repenedían de bon cor. Mes els de l'ermita varen tornar a respondre que, com qu'ells no havían fet cap mal, ni havían robat res, ni havían mort a ningú, no'ls calía penedirse.
Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més remey que l'amenaça, l'imprecació, la prèdica feréstega, prometent cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de tornar a fer lo qu'havía fet altras vegadas... esperar el diumenge, esperar l'hora de la missa... y quan tindría als bosquerols aplegats y de genolls a terra... allavors sería arribada l'hora de ferse témer y ferse obehir... Revestit ab l'alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell se trobaría a peu d'altar, com ministre del Deu de las justicias... Deixaría passar l'introit... Deixaría passar l'epístola... deixaría passar l'evangeli... deixaría passar el credo... y aixís qu'arribaría l'ofertori... se giraría tot d'un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos d'un a un si havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser vistos ni coneguts... —¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués tot! —ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar els pecats devant de tota la gent... «¡Tu! —cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit. —¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de càl Janet? ¿Y vós, Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?» Y aixís... un per un, els aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a troços, devant per devant dels propis pares, de las propias donas, dels propis fills.
Després d'això vindría'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias... la furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos... després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l'infern...
Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.
El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta, ¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar. Els bosquerols varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan mirarse al capellá de por que no's tombés de sobte y ab una mirada no'ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l'epístola, tombat mitj de cantó entre l'altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ... Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l'antiga lley, qu'estés a punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que'l cel, ofès, anava a desbotar sobre d'ells las malediccions divinas. El moment s'acostava, s'acostava... Mancava acabar l'epístola...després vindría l'evangeli... després el credo... y aixís que l'ofertori fos arribat... allavors... ¡quína angunia de pensarhi!... allavors se giraría'l rector... y ara a la dreta, ara a l'esquerra, començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del Derrer Judici... ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan estremituts de por. D'altres, ab el revés de la má, s'aixugavan la suhor de congoixa que'ls gebrava'l front... El moment s'acostava, s'acostava...
Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós del seu desfici, perquè ja veyan que'l jayo anava a girar el missal... de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d'una dona que entrés a l'esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que'l cor els feya un salt.
—¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas!— van mormolar, glaçats, els bosquerols. Sí: era la bagaça, que's ficava esglesia endins després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no's poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: «¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?»
El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, començava a llegir l'evangeli a un cap de l'ara, ab el posat sever de sempre y mitj abocat sobre'l missal. Després va redreçarse y va tornar al mitj de l'altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet, baixet; però, boy a mida qu'anava mormolant las sagradas paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l'arribar als mots que diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d'allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de l'infern...
En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse de cara al poble pera posarse a fer el sermó
—«¡Oh gent desventurada! —va començar clamant. —¡Oh gent desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts quan heu de fer l'obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a fer acatament al dimoni, pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu...»
Mes, encara no havía'l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan tot d'un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro —¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d'allí, que gosa presentarse sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!
Per tot l'ámbit de l'esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que's callavan els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: «Sí, qu'ho soch.» Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però'l capellá s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.
—¿Es a dir, —seguía dihent— es a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?
La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al sacerdot. Per un cantó feya com si riguès ab mofa, per l'altre com si anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la potestat de Deu. Fins va semblar qu'anava a donar un pas cap al presbiteri... Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si'l cel s'esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps alçava'l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp serè de la divina justicia. Era l'exorcista y l'excomunicador... era'l sacerdot que vol traure del cos y de l'ánima del poble als enemichs infernals.
—¡En nom de Deu el Pare, —deya quasi udolant y dirigintse a la bagaça, —en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res... en nom de Deu el Fill, que's va deixar matar per redimirnos... en nom de Deu l'Esperit Sant, que va convertir en llum las tenebras... jo't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!
La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una, com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir... En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però'l Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l'hereu de càl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.
Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra sota'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer un crit:
—¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!
Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre l'esglay de tothom.