Els Sots Feréstechs/Días negres
Pels seus passos comptats havía vingut l'hivern, ab tot el seu seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas cançoneras.
De trist, l'hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s'hi troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que, a tall de negra filagarsa, s'estiragassava algun núvol sobre'l troç de cel estès entre'l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s'eternisava pels sots, com si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra, llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni'ls gresols ni las llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als cellerets.
Hi havía días que talment semblava que'ls sots, tot y sent tan fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.
Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits d'aygua y omplía'ls torrents de gom a gom.
Semblava que l'ayguat, tot se n'ho havía d'endur; y, com si no'n tingués encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava'ls marges, els pendiços, y dels camins en feya xaragalls.
¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d'angunia! ¡En voleu de llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar... y no podían surtir al defora ni arribar a l'hort a cullir vianda. Mancava'l pa a la panera... y no podían baixar al molí.
—¡Es per la mala fembra, —deyan las donas— es per la mala fembra de Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!
—¡Són las malediccions de la parroquia, —mormolavan els homes— lo que desencadena aquets flagells!
Y com que'ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou... encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l'aygua descalçava els ratats fonaments de las casas, ara pudría'ls caps de viga, ara feya plorar las goteras per'quí, per'llá. L'un día tot era «¡Veníu, veníu!» perquè s'ensorrava la teulada del corral... L'altre tot era «¡Corrèu, cuytèu!» perquè l'aygua's ficava pel barri y se n'entrava al celleret... Ab la mort a dins de l'ánima, la gent corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de palla, ab pellingots...
—¡La nostra hora es arribada! —clamavan las donas, esporuguidas
Y els homes responían ab veu ronca:
—¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l'acte, qu'aixís acabaríam de patir!
Però ja podían resar, ja podían malehir... l'aygua no s'aturava ni ab renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués de finar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n'hagués de deixar fins al día del judici. Aixís s'allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días negres... fins qu'un matí, per demunt de las feixas de l'Uyá, el sol va treure'l cap de mica en mica... Però ¡quín sol va ser, aquell més mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d'agonía!
Tot seguit els sots se varen tenyir d'una claror entre cendrosa y groga, que feya pensar ab la mort.. .
Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers d'amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver cops que de bona gana haurían donat l'ánima per mor de Deu.
Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s'havían hagut tots dosets de defensar contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo trencava'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de rellevarse, «¡Valgans Deu de la creu!», deya, tot gemegant, l'avi; y allavors l'avia responía: «¡Que per sempre'ns valgui, amen!» Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que'ls dos vells se donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.
Però, de totas las penas que passavan, la que'ls aturdía més eran las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la fosca...
Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya's deixava anar demunt del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li començavan a caure gotas a sobre'l cap. «¡Deu meu, Senyor, assistíume!», clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que's mullés, de que's florís. Allavors penjava'l llum d'una estaca y's posava a arramassar las peças... Però, aixís que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch, s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!
Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no. Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no's trasbalsavan per res del món, ara's tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...
No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau d'orella, misteriosas paraulas de temor. El jayo exclamava, tot baixet:
—¿Què dirá quan vegi tot això?
Y la vella responía, concirosa:
—¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?
Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a l'esglesia, van veure la miseria que regnava per allí dins. L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín rau—rau va ser pera'ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.
Per això may callavan exclamant:
—¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al contemplar això?
Y quan va baixar de la cambra el capellá, traspostat, groch, envellit, com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos semblava que s'amaguessin, com volentse fondre terra endins.
Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu'havía passat retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho tornava a trobar tot!
Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas negras ahont vivía aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d'un llit, d'aquí endevant tornaría a tenir per tomba la negror dels sots. Sa tornada a l'existencia estranya d'home enterrat de viu en viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia. Ell, que ja s'havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d'ombra espessa del fons de las boscurias... ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar d'aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments... ell, que ja entreveya l'estrella lluminosa qu'anunciava la fi del seu calvari... ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d'un día y pensava anar a gaudir las misericordias celestials... ¡se trobava altra vegada presoner de l'ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!
Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que's veya condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo qu'havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li semblava ser de l'altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com aquell qu'assaboreix una visió agradosa ab el pensament... ¡ab quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!
...Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que deuhen veure'ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu'acabavan de fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu'anavan y venían, pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... «¡Calla! Això es que soch mort... —deya allavoras:— mort y enterrat... y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan pel cementiri.» Però desseguida replicava: «No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, que va plovent sobre meu...» Y de que rebía la pluja no podía pas dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que'm queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que'ls llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má'ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las voras del llençol pera mudarme de seti... Lo que no arribava a endevinar era si'm treyan d'allí pera lliurarme dels degotalls que'm queyan a demunt, o bé... si tant mateix m'havía arribat la derrera hora y m'havían d'enterrar, y els avis ja'm duyan cap al sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may...
Y aixís, assegut a l'entrada de la rectoría, anava fent memoria, mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari... quan, tot de sobte, va semblar que's desvetllés de las visions de la tomba pera pensar en las cosas d'aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que trasparentava la debilesa de l'esperit, va cridar als jayos:
—¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d'ayre. Ajudèume a alçar... que surtirèm al defora... Vull veure l'esglesia, vull veure'l jardinet...
Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se'ls glaçava l'ánima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: «¡Ja es arribat el moment que tant temíam!» Y la vella movía'l cap, com volguent dir: «¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella desolació?»
Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y sostenint al capellá, pensavan anguniosos: «Ara, ara... se n'adonará y fará una exclamació de pena.»
Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y qu'encara sembla que fassin més mal al cor.
Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el cèrcol de turons y cingles que'l tenían enrotllat per tot arreu, va sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l'havía sentit may, ni en las horas de major dolor.
Ab aquell sol esgroguehit qu'il·luminava la terra ab claror tremolenca y llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblavan el reyalme de l'eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la frisor de las arbredas, la gelada aturava'l pas dels reguerols. No s'ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu—xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si las cosas del cel y de la terra estessin a punt d'esvanirse per sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s'escampavan pel sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A l'Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre'l trull, y l'edifici semblava qu'anés de tort. A câl Pere Mestre, l'empenta de l'aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía l'ayre de fer el derrer badall de l'agonía. A cân Pugna, qu'havían hagut d'apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya anys que semblava que pesessin figas, ara s'havían desplomat un bon xich més y estavan leri—leri si van o no van de trompis rostos avall...
Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure semblant desolació.
—¡Això es la mort! —deya entre sí. —¡Això es la mort, que'm va voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que'm fa bavarotas, que s'acosta com si'm volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas... tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau eterna... Las casas arribarán a caure a engrunas... Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora... Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas... y jo... jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera vetllar la sòn dels morts...
Però's va deturar de sobte'l capellá mentres feya tan negres pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y corglaçat a la vista del jardí. A l'adonar—se del devastall d'aquell bocí de terra, un temps florit y ara arrasat... va semblar qu'anava a obrir la boca pera llençar un gran sospir qu'exhalés el seu condol. Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s'avergonyissin de la paraula planyívola qu'anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n'aquells indrets mortuoris qu'ell havía resucitat ab son amor.
Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la esglesia; y a l'arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de l'ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l'herbey ab més saba, ab més orgull que may. «Ara sí, que no's podrá estar de queixarse...», varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que'l voltava.
Al cap y a la fi varen arribar al peu de l'esglesia. Varen empènyer la porta, y tot d'un plegat se'ls va presentar a devant tota la desolació que regnava al lloch sagrat... crostas de floridura pels vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu... Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un tremolor...
—¡Prou, Senyor Deu meu! —clamava mossen Llátzer. —¡Prou! ¡No'm castiguèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!
Y després, girantse a ne'ls jayos y senyalantlos ab la má la calamitat qu'omplía'l temple, va preguntarlos ab gran tristesa —Però ¿qu'es això? ¡Diguèume! ¿Qu'es tot això?
Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres las llágrimas els corrían cara avall
—¿Que plorèu? —va preguntar el capellá al jayo.
—Sí, que ploro, —va fer el vell
—Però ¿per què? Diguèu per què...
—Perquè ja no tinch força, missenyor.
—¿Y vós, Mariagna, Mariagna...
—Perquè no som bons per'res.
—¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! —exclamava, enternit, el capellá. —¡No diguèu pas més aixó, que'm feu l'ánima a bocins.
Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot rumiava, ab esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en aquell moment. Els jayos també estavan a punt d'abandonarlo, se 'ls acabavan las forças, se morirían qualsevol instant... y ell, sol y vern, desamparat, hauría d'anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots dels morts...